Aparcant, ni que sigui per un moment, el gran debat -sobretot a Europa- al voltant de la funció que cal que compleixi el socialisme al present segle i quines formes ha d’adoptar per realitzar aquesta funció i sabent que en aquests moments domina la fórmula nord-americana: cap funció, cap forma de socialisme és útil.
La diferència més fàcilment explicable -simplificant- entre capitalisme i socialisme és que el primer afirma: cal afavorir la creació de riquesa, la seva distribució arribarà després automàticament, mentre que el socialisme diu que cal prioritzar la distribució equitativa de la riquesa al món, quantes més persones i pobles en participin, més creixerà la riquesa al món.
El que fan un i altre sistema -o els seus defensors- no és ben bé ser conseqüents.
Deixant de banda, sense perdre-ho de vista, tot això, val la pena que parlem del socialisme a casa nostra i a la casa del costat. Les ideologies sempre s’acaben encarnant en partits politics i és d’aquests que parlem.
Què li passa al PSC? Històricament no havia existit mai un partit socialista català significatiu. De fet va aparèixer a l’escenari polític nostre fa quaranta anys escassos. Anteriorment l’esquerra catalana estava representada per tres ideologies antagòniques entre si que només coincidien en la seva aversió a la burgesia. La més antiga i més potent de les tres era l’anarquisme, seguida del marxisme i d’un catalanisme més aviat d’intel•lectuals i classes mitjanes. Cap de les tres forces era realment socialista en els termes que actualment es concep.
I va aparèixer l’anomenada transició. Potser no es podia fer gran cosa més, però es va mal aprofitar un moment de profunda crisi, que són els millors moments per fer canvis significatius en les estructures de poder. Es va fer un pas prou important cap a la llibertat de les persones, però no del pobles. Es va conservar tot el poder en mans de les mateixes institucions, de les mateixes persones i de les mateixes ideologies dels darrers 40 anys. En dèiem els “poders fàctics” i tothom sabia de què parlàvem.
El socialisme hispano-andalús s’hi va adaptar ràpidament, cedint on calia i acabant diluït en el magma postfranquista. Va començar sentint-se molt potent, ràpidament es va convertir en prepotent (cambiaremos España, que no la va a reconocer ni la madre que la parió) deia amb el seu habitual “gracejo”el gran líder de masses perenne, per caure immediatament en la impotència. D’on no n’ha sortit, tot i haver recuperat el poder polític, i on ara patolleja desesperadament.
I el nostre socialisme, on es? Uns pocs -o bastants- s’han adonat que l’actitud defensada per l’actual direcció els faria passar a la Història com la segona versió del Lerrouxisme. I això els produeix calfreds. Es debaten com peixets dins d’uns peixereta que està dins d’una peixera més gran que al seu torn sura en un mar ple de taurons. Literatura a part, ¡quin panorama!
Com diem a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.
20 de gener de 2014 (Que si no fos reminiscència feixista en diria “primer any de la victòria”)
dilluns, 20 de gener del 2014
dimecres, 8 de gener del 2014
La via catalana.
El dia 11 de setembre del 2012 vam comprendre que érem molts moltíssim als carrers de Barcelona. Érem una multitud amb poca importància de l’exactitud de la quantitat.
No hi ha cap dubte que va ser una extraordinària manifestació. Ens vam sentir poderosos… però de manifestacions n’hi ha moltes i això dilueix la impressió que deixa tant als manifestants com als espectadors.
L’onze de setembre del 2013 vam fer una cadena humana de 400 quilòmetres. I això va ser completament diferent a qualsevol manifestació. I d’això volia parlar, no només de l’efecte que va produir als espectadors sinó de la impressió que ens va deixar als participants.
La primera constatació que vam fer els participants no era que fóssim molts -només veiem uns quants metres de via- sinó que érem molt forts. Que tots i cadascun dels que érem allà estàvem molt convençuts i que n’érem conscients i n’estàvem contents.
Al costat nostre que veníem de Vilanova hi havia una altra parella de persones grans que venia d’Igualada. No ens coneixíem de res i no crec que ens tornem a veure mai més. L’home anava amb bastons per caminar i jo li vaig agafar la mà amb bastó i tot .Érem a Vilafranca a mig camí de casa seva i casa nostra. Quatre persones que no coneixíem a ningú més dels voltants.
La segona constatació, ja més elaborada, era saber que per aconseguir aquella realitat -es miri com es miri, i es jutgi com es vulgui- calia l’existència d’un conjunt de persones que ho havia pensat, elaborat i realitzat d’una manera eficient. És a dir, darrera -o davant- dels que érem allà sabíem que hi havia molta gent preparada i sobretot entusiasmada.
El 2012 ens vam demostrar a nosaltres mateixos que érem multitud. El 2013 vam creure en nosaltres mateixos.
Un poble que creu en si mateix i que confia en aquells que s’esforcen per tirar endavant el seu projecte té més de la meitat del camí fet i sobretot, no se’l pot parar.
No hi ha cap dubte que va ser una extraordinària manifestació. Ens vam sentir poderosos… però de manifestacions n’hi ha moltes i això dilueix la impressió que deixa tant als manifestants com als espectadors.
L’onze de setembre del 2013 vam fer una cadena humana de 400 quilòmetres. I això va ser completament diferent a qualsevol manifestació. I d’això volia parlar, no només de l’efecte que va produir als espectadors sinó de la impressió que ens va deixar als participants.
La primera constatació que vam fer els participants no era que fóssim molts -només veiem uns quants metres de via- sinó que érem molt forts. Que tots i cadascun dels que érem allà estàvem molt convençuts i que n’érem conscients i n’estàvem contents.
Al costat nostre que veníem de Vilanova hi havia una altra parella de persones grans que venia d’Igualada. No ens coneixíem de res i no crec que ens tornem a veure mai més. L’home anava amb bastons per caminar i jo li vaig agafar la mà amb bastó i tot .Érem a Vilafranca a mig camí de casa seva i casa nostra. Quatre persones que no coneixíem a ningú més dels voltants.
La segona constatació, ja més elaborada, era saber que per aconseguir aquella realitat -es miri com es miri, i es jutgi com es vulgui- calia l’existència d’un conjunt de persones que ho havia pensat, elaborat i realitzat d’una manera eficient. És a dir, darrera -o davant- dels que érem allà sabíem que hi havia molta gent preparada i sobretot entusiasmada.
El 2012 ens vam demostrar a nosaltres mateixos que érem multitud. El 2013 vam creure en nosaltres mateixos.
Un poble que creu en si mateix i que confia en aquells que s’esforcen per tirar endavant el seu projecte té més de la meitat del camí fet i sobretot, no se’l pot parar.
divendres, 3 de gener del 2014
Em fa il•lusió.
Viure en una Catalunya Independent (CI), perquè…
En una CI mai governaria el PP.
En una CI els ciutadans podrien decidir si volen monarquia o república (encara que el resultat fos cantat).
En una CI podríem condemnar solemnement el franquisme i honorar totes les seves víctimes, començant pel president Companys.
En una CI podríem votar el partit socialista sense mala consciència.
En una CI, cinc-cents mil ciutadans cridant al passeig de Gracia “ No a la guerra” s’escoltarien necessàriament a la plaça S. Jaume.
En una CI admiraríem les belleses de Madrid amb el mateix esperit amb què admirem les belleses de París.
En una CI ens farien gracia els acudits sobre catalans vinguessin d’on vinguessin encara que no fossin gaire bons.
En una CI aplaudiríem amb el mateix entusiasme tots els bons escriptors del nostre país. I dels països veïns.
Seguiríem comprant pernil de Jabugo, fino de Xerès, taronges de València, marisc de Galícia i jugadors de futbol d’on fos.
És a dir seríem una mica més lliures, i de fet podríem fer moltes coses que la resta d’espanyols també tenen ganes de fer però no els deixen. I, vés per on, potser els podríem ajudar a donar un pas endavant, etc,etc.
29 de desembre de 2013
En una CI mai governaria el PP.
En una CI els ciutadans podrien decidir si volen monarquia o república (encara que el resultat fos cantat).
En una CI podríem condemnar solemnement el franquisme i honorar totes les seves víctimes, començant pel president Companys.
En una CI podríem votar el partit socialista sense mala consciència.
En una CI, cinc-cents mil ciutadans cridant al passeig de Gracia “ No a la guerra” s’escoltarien necessàriament a la plaça S. Jaume.
En una CI admiraríem les belleses de Madrid amb el mateix esperit amb què admirem les belleses de París.
En una CI ens farien gracia els acudits sobre catalans vinguessin d’on vinguessin encara que no fossin gaire bons.
En una CI aplaudiríem amb el mateix entusiasme tots els bons escriptors del nostre país. I dels països veïns.
Seguiríem comprant pernil de Jabugo, fino de Xerès, taronges de València, marisc de Galícia i jugadors de futbol d’on fos.
És a dir seríem una mica més lliures, i de fet podríem fer moltes coses que la resta d’espanyols també tenen ganes de fer però no els deixen. I, vés per on, potser els podríem ajudar a donar un pas endavant, etc,etc.
29 de desembre de 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)