El dia 11 de setembre del 2012 vam comprendre que érem molts moltíssim als carrers de Barcelona. Érem una multitud amb poca importància de l’exactitud de la quantitat.
No hi ha cap dubte que va ser una extraordinària manifestació. Ens vam sentir poderosos… però de manifestacions n’hi ha moltes i això dilueix la impressió que deixa tant als manifestants com als espectadors.
L’onze de setembre del 2013 vam fer una cadena humana de 400 quilòmetres. I això va ser completament diferent a qualsevol manifestació. I d’això volia parlar, no només de l’efecte que va produir als espectadors sinó de la impressió que ens va deixar als participants.
La primera constatació que vam fer els participants no era que fóssim molts -només veiem uns quants metres de via- sinó que érem molt forts. Que tots i cadascun dels que érem allà estàvem molt convençuts i que n’érem conscients i n’estàvem contents.
Al costat nostre que veníem de Vilanova hi havia una altra parella de persones grans que venia d’Igualada. No ens coneixíem de res i no crec que ens tornem a veure mai més. L’home anava amb bastons per caminar i jo li vaig agafar la mà amb bastó i tot .Érem a Vilafranca a mig camí de casa seva i casa nostra. Quatre persones que no coneixíem a ningú més dels voltants.
La segona constatació, ja més elaborada, era saber que per aconseguir aquella realitat -es miri com es miri, i es jutgi com es vulgui- calia l’existència d’un conjunt de persones que ho havia pensat, elaborat i realitzat d’una manera eficient. És a dir, darrera -o davant- dels que érem allà sabíem que hi havia molta gent preparada i sobretot entusiasmada.
El 2012 ens vam demostrar a nosaltres mateixos que érem multitud. El 2013 vam creure en nosaltres mateixos.
Un poble que creu en si mateix i que confia en aquells que s’esforcen per tirar endavant el seu projecte té més de la meitat del camí fet i sobretot, no se’l pot parar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada