dissabte, 26 de desembre del 2015

El discurs del rei.

No va tartamudejar gens. Ho va dir tot amb convenciment, d’aquells que no convenç a ningú. Feia cara d’estar enfadat amb tothom. I trobo que va ser una llàstima, perquè va dir alguna cosa interessant.

Va afirmar que res pitjor que quan uns pocs imposen la seva voluntat a una majoria. Era una clara referència al que va fer el general Franco quan acompanyat d’una minoria de feixistes va imposar de forma brutal la seva voluntat durant 40 anys a la totalitat dels catalans.

Em va estranyar una mica que fes una condemna tan explicita a l’obra del seu avi putatiu, (el seu pare no es cansava de repetir que Franco era com el seu pare) perquè als avis se’ls ha de respectar i més en aquest cas en què el nét deu tot el que és i tot el que té, que no és poc, al seu avi.

També em va agradar que recordés els refugiats que per culpa de la guerra han d’abandonar casa seva i el seu país. Això li vull agrair personalment, perquè el dia que jo complia 6 anys, dormia a l’estació de Saragossa acompanyat de la mare i quatre germans, el més gran de 12 anys, fugint de Flix per l’arribada de les tropes franquistes, en una imatge que es devia assemblar força a l’estació de Budapest d’enguany.

Suposo que per això aquell xicot estava enfadat. S’adonava que tot allò que defensava, era exactament el mateix que defensava el seu avi putatiu i al mateix temps veia que tot plegat era indefensable.

També pot ser que jo estigui completament equivocat, que les bombes que van caure a casa nostra, que la fugida massiva de catalans que mai van tornar, que la persecució a sang contra la meva llengua, que l’obligació d’estudiar “La vaca ciega” de Maragall o “El pino de Formentor” de Costa i Llobera, que tot això i infinitat de “detalls” durant 40 anys, fos pel nostre bé per evitar que els catalans cometessin el pecat, el delicte i l’error de voler ser lliures.

Sentint aquell apassionat i apassionant discurs del rei solament puc dir “res de nou a l’oest.”

dimarts, 15 de desembre del 2015

El pont dels dos dogmes.

Fa quatre dies que l’hem travessat, aquest pont. Ja hem comptat si s’han mort a la carretera més persones que l’any passat. Ja ho hem oblidat. L’any que ve repetirem ponts i dogmes.

És un pont molt sòlid perquè se sosté en dues columnes altes i robustes fruit d’una manera de pensar: els dogmes.

Actualment ningú s’interessa per saber què van fer Joaquim i Anna per engendrar una nena sense pecat original. En realitat poca gent deu saber què és el pecat original, jo tampoc ho sé. El que sí sé és que el dia 8 era festa. Era una festa robusta al sud dels Pirineus, basada en un dogma amb un nom tan contundent com; Immaculada Concepció.

El dia 6 també era festa. Un altre dogma; la Sagrada Constitució. Aquest dogma és més jove, 124 anys més jove que l’altre però més poderós avui dia.

Quan el 1854 el Papa de torn va proclamar el dogma de la Concepció Immaculada de Maria per acabar amb les baralles entre defensors i contraris va tenir un èxit notable: a partir d’aquell moment el tema va deixar d’interessar, i avui dia ja no interessa a ningú. I per celebrar l’èxit van començar a fer festa el dia 8 de desembre. I tots tan contents.

El 1978, el dia que jo complia 46,5 anys justos, vaig votar no. A casa tothom que ho podia fer, va votar no. És a dir dos NO.

Es veu que per cada no, hi va haver 20 SÍ. A primer cop d’ull, un èxit. I és veritat que ho va ser, perquè el dilema que s’oferia era: O bé voteu sí a “tota” la constitució, o continua el franquisme 40 anys més (això no ho deien però s’entenia perfectament).

I va ser un èxit perquè la part més dolorosa del franquisme es va acabar. Van obrir les portes dels calabossos on feia 40 anys que estàvem tancats i ens van deixar sortir al pati de la presó. Ens van donar permís per parlar. per saltar i córrer, i una colla més de drets i llibertats que ens van enlluernar tant, que no vam veure l’altra meitat de la constitució: aquella que explicava qui es quedava tot el poder polític.

Aquesta segona mitja part és el dogma de la constitució. I aquest és el seu pecat original.

Doncs bé, el dia 8 vaig sentir al ministre de l’interior, un tal Fernández, que ell era molt devot dels “dos” dogmes. I vaig pensar: tenim pont per estona.

Serà millor que travessem el riu per un gual.

dijous, 10 de desembre del 2015

Comencem pel Senat.

Aquests dies he sentit que volien traslladar el Senat a Barcelona. Em sem- bla molt bé. No sé a quin hospital l’ingressaran. Jo aconsellaria a Sant Pau on tenen un servei de cures pal•liatives per a terminals, molt eficient.

Hauria preferit, però, que comencessin pel Tribunal Constitucional, per iniciar el tractament de la madrilenitis macrocefàlica a què ha conduit el pla de cures de la hipertròfia secular de l’Estat, aplicat les últimes dècades.

L’atròfia feia molts anys que estava diagnosticada. El símptoma més repetit en deien “vuelva usted mañana”, però no s’havien posat mai a la feina per intentar una millora, fins a mitjans del segle passat, amb la dictadura agonitzant. Van aparèixer uns senyors (una quants d’ells es deien Lopez però el poble els deia l’opus) que tenien un pla. L’amo els va donar permís.

Recordaven el desig que Alfons XII, tornant de l’exili francès, va expressar a Barcelona “hacer de España un Barcelona”. Després de 100 anys d’aquell discurs aquests senyors van constatar que ni tan sols s’havia intentat res seriosament, i van tenir una idea. Si no es podia fer d’Espanya un Barcelona, sí que es podia fer de Madrid un Barcelona en el sentit que ho volia aquell rei de curta durada.

Calia que Catalunya deixés de ser el motor (li racionarien la gasolina) havia de deixar de ser la locomotora (això rai, no posant vies s’acabava el problema) però per això era necessari un nou motor i una nova locomotora: Madrid.

La demografia ens dóna un indici.


Habitants de Madrid: 1900 -540.000
1920 -750.000
1940 -1.100.000
1960 -2.260.000
1980 -3.200.000.

Tenien la mà d’obra, tenien tots els diners dels espanyols, tenien tot el poder polític autocràtic, i tenien quilòmetres quadrats disponibles de sobres.
I naturalment ho van fer. Madrid, ara, és una gran ciutat, amb molts bons serveis públics i privats, amb indústria, comerç, entitats financeres, seus de multinacionals de dintre i de fora, amb funcionaris de tota classe i de tot nivell. Es pot dir que l’operació ha estat un èxit ... per als madrilenys.

Deixant de banda quant ha costat i a qui, deixant de banda els efectes col•laterals d’haver concentrat en 7.000 Km.2 més habitants que en els 220.000 Km.2 del seu hinterland, deixant de banda que el 68% dels habitants del país estan a una distància mitjana de 400 semi poblats Km. de la capital, sorgeix la pregunta: És Madrid el motor de l’economia espanyola? Pot ser-ho? És sostenible aquest model? La resposta fa temps que se sap.

Un petit exemple per acabar. Aquest any s’ha inaugurat una de les obres públiques més importants pel comerç mundial i especialment per Europa. El canal de Suez ha ampliat la seva capacitat de pas de vaixells. Molt aviat, es triplicarà la quantitat de mercaderies, provinents de Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam, etc. que arribaran al mediterrani. El port més ben preparat per rebre’n és Barcelona, però és molt deficitari en estructures ferroviàries, per distribuir-les per Europa. No solament pel maltractat corredor mediterrani, sinó per un altre corredor tan necessari com oblidat. La connexió entre la costa mediterrània i l’atlàntica a traves del corredor del Ebre, que uneixi les dues zones mes dinàmiques de la península ibèrica, i que podria cobrir tot el sud de França.

És evident que aquestes propostes no conjuguen amb aquell model del qual parlàvem abans. Ni tan sols és pensable.

Hi ha tres causes que arruïnen els pobles: La corrupció del seus dirigents, la ineficiència dels seus gestors, però la pitjor de totes és equivocar-se de model.

Ja us ho deia. El senat a Sant Pau.

dimecres, 25 de novembre del 2015

Transició i constitució.

Ara que estem a punt de fer una cosa similar, convé conèixer els errors que es van cometre fa quaranta anys. Com llavors, ara ens dominen dos estats d’ànim col•lectius: la por i la pressa.

Teníem por que la transició no acabés bé i teníem molta urgència.

Cap d’aquestes emocions són bones conselleres per fer passos sòlids, però són bones per empènyer el procés.

Fa alguns anys em produïa una gran estranyesa els grans elogis que arribaven d’alguns estats estrangers democràtics, sobre la transició a Espanya i la seva constitució.

Ara ho entenc una mica millor. D’entrada cal dir que cap país dels anomenats grans democràcies estén l’exigència de molta democràcia més enllà de les pròpies fronteres. A l’altre costat amb una mica en tenen prou.

La gran raó perquè lloïn tant la transició espanyola és perquè ells la van dissenyar, la van finançar, i van aprovar el resultat final.

Sense creure al peu de la lletra el que explica Cristina Martin, al seu llibre “Los planes del club Bilderberg para España” on diu que tot va ser una conspiració, la veritat és que s’hi va assemblar força. L’omnipresent Henry Kissinger, si bé preferia el tardo franquisme de Fraga que volia alentir qualsevol pas endavant, va acabar acceptant la tesi de l’amant de les monarquies Giscard d’Estaing que en volia imposar una, al país de sota (no només geogràficament) encara que fos donant suport al neofranquista Suárez a qui menyspreava. Per acabar de tancar la feina Willi Brandt, tòtem del socialisme europeu, va beneir i finançar a través de la fundació Ebert el doblet Gonzalez-Guerra.

Per acabar de deixar contentes i satisfetes les “grans democràcies” es va aconseguir que durant el canvi “només “ es produïssin unes 500 morts violentes. (La transicion sangrienta, titula al seu llibre Mariano Sánchez Sorel).

Què més podien esperar les democràcies? Un canvi d’imatge, uns governs obedients, i una economia entregada amb cos i ànima als interessos de les pròpies elits. Perfecte.

I la constitució, què? “Para quien es don Juan, doña Maria basta” pensaven francesos, anglesos i alemanys. Els americans segurament no coneixien el sentit de la frase castellana. L’opinió que mereixien i continuen mereixent el poble i sobretot els líders espanyols al nord dels Pirineus és perfectament quantificable.

Algú pot pensar que els alemanys haurien acceptat un senat similar per representar els landers? El anglesos, podrien tolerar un sistema judicial com el dibuixat a la constitució d’aquí? Els francesos s’empassarien un article 8? Els americans només volien les bases i que els governs espanyols no imitessin la revolució dels clavells de l’any anterior a Portugal (que va resultar molt més light del que es temia).

Té força gràcia que aquesta constitució que no volien de cap manera ni el fundador emèrit ni els líders del futur PP, sigui ara el gran dogma dels seus actuals dirigents i dirigits. Té gràcia, però no fa riure.

Déu hi faci més que nosaltres, deien als pobles davant de qualsevol desgràcia que no podien evitar.

Doncs això.

dimarts, 24 de novembre del 2015

EL Suïcidi està permès, però no és obligatori.

Amics de la CUP, teniu permís per suïcidar-vos. Només us demanaríem que trieu un altre mètode, perquè aquest d’enfonsar la barca, als que no sabem nedar no ens fa peça.

Com a bons deixebles que sou de Francesc d’Assis, no necessiteu gaire coses i les que necessiteu no les necessiteu gaire. Però a la barca hi anem una colla de bona gent que sí que tenim necessitats diverses i a vegades curioses. Sense anar més lluny tenim necessitat urgent d’arribar, ni que sigui a l’illa de Lesbos, per començar a caminar per terra ferma, camí d’Europa.

Suposo que sou dels que creieu que una cosa a la que podem anomenar “poble català” existeix. Un país on hi viu un poble, que es creu nació i vol tenir estat Independent i sobirà. Cap d’aquestes paraules contenen un dogma obligat a creure-ho, ni un axioma consensuat per la raó universal, però al món hi ha unes 200 unitats d’aquest tipus acceptades. I el “poble català” i vosaltres en formeu part, no entén què impedeix que n’hi hagi 201.

Una gran part d’aquest poble creu que el primer pas és ara triar un president provisional posem per 18 mesos, i en proposa un de determinat. Els vostres portantveus han dit que ni per activa ni per passiva l’accepteu.

Diu la saviesa popular que l’home és amo dels seus silencis, i esclau de les seves paraules, però també diu que l’home lliure -com vosaltres- no pot ser esclau de res ni de ningú. Ni de les pròpies paraules.

Jo us proposo, que si no ho voleu fer ni per activa ni per passiva, ho feu per “perifràstica” aquells temps verbals formats amb l’ajut d’un verb auxiliar.
Entre vosaltres hi ha gent molt llegida i amb molta imaginació que trobarà una bona solució que impedeixi que acabeu suïcidant-vos. I sobretot, no afoneu lo llagut, que diuen al meu poble.

divendres, 13 de novembre del 2015

És molt senzill.

D’entendre, vull dir. Fem una minilectura de la santa constitució i un parell de sumes.

Article 167:

“Els projectes de reforma constitucional hauran de ser aprovats per una majoria de tres cinquenes parts de cada una de les cambres”. Ergo el 40% dels senadors poden impedir tota reforma.

Article 69:

2) Cada província elegirà quatre senadors…

5) Cada comunitat autònoma designarà un senador més un senador per cada milió d’habitants.

Per exemple:

Catalunya: 4 províncies, 1 comunitat, 7 milions d’habitants, 16+1+7=24

Castilla Leon + Castilla la Mancha + Extremadura (La Meseta):
16 províncies, 3 comunitats, 5 milions d’habitants, 64+3+5 = 72

Resum: 7,5 milions de catalans tenen 24 senadors i 5,3 milions de castellans en tenen 72 (i el Sr Rajoy no para de declamar que ell defensarà la igualtat de no sé qui). I això és només un botó de mostra, i amb un n’hi prou.

Per això deia que és molt fàcil deduir que:

1. Qualsevol proposta de reforma constitucional proposada per Catalunya, en defensa dels seus interessos i competències, encara que sigui pel 100% dels seus representants, no té cap probabilitat de ser acceptada.

2. La probabilitat que qualsevol modificació constitucional resulti perjudicial a les competències i interessos dels catalans, és 10 vegades superior a la probabilitat del contrari. Aproximadament hi ha un senador català per cada 10 que no.

Tot això no és matemàtica pura, però s’hi assembla força.

Insisteixo. Aquest procés nomes té dos finals possibles. O bé s’aconsegueix la independència tan negociada i pactada com es vulgui, o bé 2 o 3 milions de catalans renuncien d’una vegada per sempre, per a ells i pels seus fills, a tot signe de catalanitat.

I jo estic segur de quin serà el final. La voluntat ferma d’un poble que confia en ell mateix, no té aturador.

diumenge, 8 de novembre del 2015

Homes i pobles.

Naixem dependents i la nostra obligació és fer-nos lliures.
( J.A.Marina).

El somni vell
Sovint trencat
Duu l’etern nom
De llibertat.
(S. Espriu)

Els dos parlen de persones i de pobles. Si el teu poble no és lliure, tu no pots ser lliure.

Poetes i pedagogs, defensen el mateix amb mirades des de la persona al grup o des del grup a la persona. Som el que som en tant que formem part d’un poble.

Ni poetes ni pedagogs són especialment estimats per aquells que no creuen que la llei s’ha fet per a l’home i no l’home per a la llei, tot i proclamar-se seguidors d’aquell que va dir això.

Pedagogs i poetes parlen massa de llibertat, diuen, i massa poc d’ordre.

Un dilema és aquest: De què va més escassa la humanitat de llibertat o d’ordre?

L’altre gran dilema diu: Què és més urgent; produir el màxim de riquesa o buscar-ne una distribució equitativa?

I si els dos dilemes fossin el mateix?

Una ullada no cal gaire profunda al panorama universal detecta dos greus defectes destacables:

1. Un repartiment de la totalitat de la riquesa que ha produït el conjunt de la humanitat al llarg dels segles, totalment injust, fins extrems criminals. Per petit que sigui el nostre sentit de l’equitat, això resulta evident.

2. Una distribució del poder polític entre conjunts de ciutadans totalment irracional. Aplicar el mateix reconeixement d’estat independent i sobirà a realitats tan heterogènies com Xina o Andorra, Estats Units o Timor Oriental, només pot tenir una interpretació racional: el reconeixement jurídic com Estat independent, de qualsevol conjunt de ciutadans, és una pura ficció, creada i sostinguda pels mateixos grups de persones que al llarg dels segles s’han apoderat de la part del lleó de la riquesa universal.

Catalunya, està ara a punt de fer un pas endavant necessari per poder seguir existint, perquè en la realitat política universal o ets un estat independent o no ets res, no hi ha terme mig, i tot i saber el simple valor convencional que té el terme estat independent, cal aconseguir-ho.

Al fer aquest pas és convenient que no oblidi aquells dos defectes mundials, i apliqui la norma tan sensata que aconsella trobar solucions locals a problemes universals. Per petita que sigui l’aportació dels catalans -som exactament una mil•lèsima del total- pot ser exemplar en molts aspectes. I això és la nostra força.

dimecres, 4 de novembre del 2015

Als senyors Obama i Merkel. (Tot segueix igual)

Cal que tinguem molt present que continua sent cert que no hi ha altra solució. Per arriscada -que no ho és gaire- per incerta o llarga que resulti és l’única solució pensable.

Quan més escoltem TOTS els representants de totes les forces politiques de l’estat espanyol més manifest queden dues coses, no han entès res i no deixen cap possibilitat de diàleg, que en realitat són la mateixa cosa: no hi ha cap altre camí.

Quan el Sr. Rajoy, diu que està disposat a escoltar està dient que ho vol fer com a “sobirà” amb el “súbdit”, sempre i quan aquest reconegui “lleialment” aquesta relació, mentre que el president de la generalitat, sigui qui sigui, diu que hem de parlar amb Madrid, pensa en una taula rodona en què representants de diverses empreses analitzen i proposen pactes i accions beneficioses per tothom, i en què tots els presents tenen dret a “aixecar-se de la taula”.

Aquesta actitud indispensable per a Catalunya, és impensable per a Madrid. Cap politic espanyol, que vulgui guanyar unes eleccions al conjunt de l’estat, encara que cregués que seria una bona solució pot proposar res similar.

L’única solució tant per a nosaltres com per a ells és el camí iniciat pel parlament català. Per estrany i confós que sembli, els altres camins -terceres vies- que vistos en abstracte i per un observador extern, poden semblar més racionals són inviables.

Al Sr. Obama li diria que si Catalunya fos l’estat 51 del seu país, amb seguretat no demanaria sortir-ne. Al cap i a la fi del seu despatx a Barcelona no hi ha més dilatància que a Honolulú. I aquí li deixaríem fer rodes de premsa en una sala oval com el seu despatx però més gran i més maca.

A la Sra. Merkel li explicaria que si Catalunya fos un “lander” veí de Baviera no demanaríem canviar de sistema. I el Barça podria jugar contra el Bayern. Amb Guardiola fent d’àrbitre.

Però el que passa Srs. Obamas I Merkels i altres, és que de qui es vol independitzar Catalunya és de l’estat espanyol i només de l’estat espanyol que no crec que vostès el coneguin tan bé com nosaltres.

Aprofitant una de les seves visites a Madrid, demanin al Sr. Rajoy que el proper dia 20 de novembre els acompanyi a visitar el Valle de los Caidos, (no sé si n’han sentit parlar) perquè és un dia de festa grossa. Allí hi ha enterrat un home a qui un cap d’estat alemany anterior a la Sra. Merkel va ajudar a guanyar una guerra i de passada aprofitar l’avinentesa per intentar liquidar el poble català. Ja sabem Sra. Merkel, que deu estar tipa de demanar perdó en nom del seu estat, per aquells fets. No li demanem que demani perdó per tot allò, però sis plau, no oblidi la Història i de passada expliqui-la al Sr. Obama que segurament no recorda massa que va ser un president americà -I Like Ike- que va allargar 20 anys més l’obra de l’home que Espanya recorda cada 20 N en aquell “magnífic” mausoleu.

dijous, 29 d’octubre del 2015

La llei s’ha de complir.

Com tothom sap l’article 155 de la santa constitució diu:

1. Si una comunitat autònoma no complia les obligacions que la constitució… el govern podrà adoptar les mesures necessàries per
obligar-la al compliment forçós de les anomenades obligacions…

2. Per a la execució de les mesures previstes... el govern podrà donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.

… I ja està. Algú creu que això pot funcionar? A part de servir per amenaçar, no serveix per a res més.

Em costa molt entendre per què no avisen que faran servir l’article 8 que diu:

1. Les forces armades … terra mar i aire... tenen com a missió… Defensar la integritat territorial…

I l’article 62 apartat h) diu:

Correspon al rei el comandament suprem de les forces armades.

… veus, aquests articles sí que poden funcionar, perquè tothom sap que l’única manera de convèncer un milió de persones que obeeixin és l’ús de l’exèrcit.

L’ús de les lleis i els tribunals i la policia, pot forçar a obeir una o 10 o 50 persones, però no a mil ni molt menys a un milió.

Com és doncs que ni tan sols el citen l’article 8? No serà que tan sols citar-lo seria mortal de necessitat per l’autoritat que ho fes? La tan vilipendiada Europa faria veure que no ho pot tolerar i no ho toleraria.

Les coses aniran així:

El parlament de Catalunya aprovarà un dia d’aquests el document en qüestió. El Govern de Madrid com diu el 155… farà un requeriment al president de la comunitat autònoma que si aquest president desatent… (no diu quan temps té per atendre’l) etc . etc.

Mentre el president s’ho rumia, ja estarà presentat a mans del tribunal que l’ONU té a La Haia i del tribunal que Europa té a Luxemburg un conflicte de legitimitats entre l’estat espanyol i el parlament de Catalunya, dues institucions legitimades en els seus camps.

En el moment que qualsevol dels dos tribunals accepti a tràmit l’estudi del conflicte el panorama farà un tomb radical.

És probable -i ara especulo més que fins aquí- que ho faci primer el de La Haia, perquè reconeix en la seva declaració dels drets dels pobles el dret d’autogovernar-se, si bé no defineix amb precisió quines condicions mínimes cal que es compleixin. Condicions que molts catalans estem segurs que complim amb escreix.

De totes maneres el procés serà llarg però cada vegada més sòlid. Això sí ens mullarem. Fins on?

Com diuen a Vilanova l’u de gener quan es fa el primer bany de l’any:

Primer nivell fins al turmell.

Nivell segon fins al genoll.

Tercer nivell fins a l’aparell.

I quart nivell fins al clatell.

És a dir que poc o molt tots ens mullarem.

divendres, 2 d’octubre del 2015

Engrescador.

Aquesta és la paraula més definidora del camí que volem iniciar ben aviat una gran majoria de catalans. L’amplíssim ventall de possibilitats que s’obre davant de cada persona, de cada grup i de tot un poble és gairebé marejador.

Aquest dies ens fixem sobretot en els aspectes politics i massa en els econòmics, per importants que siguin -que ho són- i no mirem tant l’efecte que produeix ser i sentir-se més lliure sobre totes i cadascuna de les activitats humanes. Des de la ciència a l’art. Des de l’arquitectura a les ciències socials. L’educació i la sanitat, tot hi surt guanyant si els seus treballadors s’hi senten més lliures.

Volem construir una casa nova, tenim el territori i sabem com la volem. Ara estem discutint a quin arquitecte li encarreguem que faci el projecte de l’obra, l’obra que nosaltres volem no la que vulgui ell, que busqui el seu equip de treball, que s’encarregui d’aconseguir els permisos necessaris i que ens proposi un constructor.

I com tota família que vol una casa nova cadascú hi dirà la seva. Com ha de ser el menjador. Com la cuina, els dormitoris i les habitacions dels nens. A mi m’agradaria molt que tingués golfes. I jardí.

Després veurem el pressupost, amb la seguretat absoluta que estarà al nostre abast, perquè serem molts els disposats a posar-hi el coll.
Engrescats i amatents. Als detalls i als projectes de grans ambicions.

No en tinguem cap dubte. Complim de sobres tots els paràmetres necessaris per a aquesta tasca. Tenim el solar en condicions exigides.

La decisió de tantes persones compromeses, les que donen la cara i les que estan a segona fila, els voluntaris i els professionals i tots nosaltres que hem sortit i sortirem al carrer totes les vegades que calgui, i votarem en urnes de cartró o de metacrilat, que sabem què volem i no pararem de demanar-ho, fins aconseguir-ho.

Cal que l’estat espanyol vagi entenent que solament té dos finals possibles aquesta història: o bé l’acceptació de tenir un estat amic disposat a col•laborar en tot o bé aniquilar la catalanitat en totes les seves dimensions, des de la forta voluntat de treballar tan reconeguda, fins la creativitat.

L’estat espanyol ha de valorar quina de les dues solucions li és més favorable, i encara que ara estigui incapacitat d’emetre un judici racional, molt aviat caurà del burro. Velis nolis.

Mentrestant no deixarem de donar empentes ni de xiular sempre que es presenti l’ocasió.

Fermesa, confiança i constància. Que de tot això ens en sobra.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Confiança.

La més notable diferència entre la política espanyola i la catalana radica en un fet no entre polítics. La desconfiança entre ciutadans i politics inicialment és força similar, però allò que al meu entendre és radicalment diferent és la confiança del poble amb si mateix.

Les quatre o cinc últimes manifestacions d’una gran part del poble català han estat indiscutiblement una mostra extraordinària de confiança mútua i recíproca entre multituds de ciutadans que ens desconeixíem entre nosaltres, però que ens reconeixíem com a poble. Hem fet esforços -a les quatre ultimes he assistit amb més de 80 anys- hem suportat empentes i embussos, ens han acusat d’immorals, de delictius i d’estúpids, però ens hem donat la mà, hem somrigut i hem cantat. Tot això només ho pot fer un poble que confia en ell mateix.

Tant hi confia en si mateix que ha forçat la seva classe dirigent -política i econòmica també- a confiar-hi. Val a dir que molts dels components d’aquests dirigents estaven força predisposats a fer-ho.

Per altra banda, cal remarcar l’escassa confiança entre poble espanyol i els seus dirigents que es va demostrar indecorosament a la mort del vell assassí.

La desconfiança era -i em penso que continua sent- tan gran que no es van atrevir a preguntar una cosa tan fonamental per iniciar un nou camí, si volien monarquia o república: España, mañana serà republicana. Cridaven les multituds.

S’oblida molt fàcilment que la confiança és la característica humana que exigeix més reciprocitat. Si vols que l’altre confiï en tu, tu has de confiar en l’altre. Ja des de Confuci se sap que la condició més necessària per governar és tenir la confiança del governat i que per tenir aquesta confiança és imprescindible confiar en ell.

Estic profundament convençut, per vivències pròpies, que en aquest camp els catalans portem un gran avantatge.

En tenim una altra més terrenal que se’n diu imaginació, fins i tot per solucionar el terrible problema del futbol. Proposaríem fer una lliga Ibèrica, invitant el Benfica i el Porto i algun altre a participar-hi. Com tothom sap cada vegada més al món del futbol qui mana és l’economia i pocs es negarien a participar en retransmissions per tele d’un Barça- Benfica o d’un Madrid-Oporto. Ja se sap que qui paga mana. Això sí amb esperit esportiu.

DIC. Democràcia, imaginació, confiança. Bon triplet d’atac. I de defensa.

divendres, 18 de setembre del 2015

Obama, Merkel, Cameron.

L`’home més poderós de la terra, el president de la DEMOCRÀCIA per antonomàsia, ha dit que espera col•laborar amb una Espanya, forta i unificada.

El 21 de desembre de 1959, el president d’EUA, Eisenhower va anar a Madrid a visitar Franco per dir-li que EUA volia col•laborar amb una Espanya forta i unida. La brutal dictadura feixista amb aquesta “col•laboració” va allargar-se 20 anys més.

De joves fèiem teatre d’alta simplicitat, i quan un actor deia una cosa ambigua que volia que el públic entengués el doble sentit de la frase el llibret deia (apart) i l’actor girava la cara i com aquell que no diu res deia el contrari del que havia dit, mentre el seu interlocutor feia veure que no ho sentia.

Doncs bé ¿Què van dir Eisenhower, Obama i Merkel, apart, perquè el públic ho entengui i l’interlocutor faci veure que no ho ha sentit? Els tres van dir (apart) el mateix. Que volien col•laborar amb una Espanya forta unida (i obedient). Quan el general Franco va anar a l’aeroport a rebre l’americà, en baixar del cotxe se li va arremangar el camal esquerre del pantaló i no se’n va adonar. El seu ajudant esverat li va dir a cau d’orella “Excelencia, los pantalones” I ell va exclamar “¿Ya? Si todavia no ha bajado del avion”.

El tercer home, el Cameron de l’illa (britànica) va dir si fa no fa el mateix, però el Mariano no se’n va fiar gaire. El fundador del seu partit -el del Mariano- emprenyat amb el poca pena de cap d’estat que li havia engaltat el seu adorat generalíssim, perquè no l’havia fet primer ministre va marxar a Londres a fer d’ambaixador (males llengües deien que tant el Suárez com el rei el volien perdre de vista). Doncs, bé, el Sr. Fraga va advertir el Mariano que mai s’havia de fiar de la “pérfida Albión”.

El Mariano ho va veure clar. El tal Cameron, havia donat permís als escocesos per votar només per fer-li la punyeta i fer-lo passar com a poc democràtic perquè no donava permís als catalans per votar. I que això ho feia per no tornar Gibraltar al seu legítim propietari, Espanya. Perquè tothom sap que des de fa 2200 anys Anníbal va travessar l’estret venint de Cartago, amb unes quantes dotzenes d’elefants i així va quedar inaugurada la nació més antiga del món (què en deuen pensar els xinesos?) i que des de llavors Gibraltar és espanyol. Una altra sobredosi de vanitat per dissimular el dèficit de dignitat?

En resum, els estats poderosos, volen una Espanya unida i obedient. Els estats petits ho veuen molt diferent.

A l’hora de la veritat tothom sap que s’ha de ser realista i que allò que té futur és allò que té més bones condicions per tenir futur. No en tinguem cap dubte, la Sra. Merkel d’aquí a 10 anys no tindrà cap poder, però la Volkswagen, sí. I aquesta, diuen que es gastarà no sé quants mils de milions d’euros a Martorell, que pel que jo sé està a Catalunya.

Deixeu que els politics enterrin els polítics, com diu l’evangeli. Els politics són necessaris, alguns més que altres. Però no n’hi ha cap d’imprescindible.

dilluns, 14 de setembre del 2015

Sr. Duran i Lleida

Abans que vostè se’n vagi del tot, deixi’m qui li demani un favor. Durant una bona pila d’anys vostè ha tingut taula parada i llit fet a Madrid. Més d’una i de dues vegades ha estat escollit com el millor parlamentari a les Corts espanyoles.

Segur que s’ha relacionat amb multitud de persones i personatges importants i influents. Amb poder polític i econòmic. Amb audiència i amb autoritat en el món mediàtic o acadèmic en tota classe d’ambients madrilenys.

Allò que li vull demanar és si em pot donar el nom de mitja dotzena d’aquestes persones que vulguin expressar d’una manera pública (en privat no val) alguna proposta per iniciar un diàleg amb els catalans.

Només demanaria que aquesta proposta fos una mica concreta i que superés dos mínims de cara a la ciutadania catalana: que fos mínimament creïble i que fos mínimament acceptable. I aquests dos mínims vostè sap perfectament quins són.

Què diu? Que mitja dotzena són massa?

Bé, deixem-ho en un parell de persones.

Tampoc?

Bé, què hi farem.

Em sembla molt que si vostè no en troba és per la senzilla raó, que no n’hi ha. Perdó, em descuidava la veu que clama en el desert: el Sr. Gabilondo, i no és ben bé madrileny.

I no n’hi ha per la mateixa raó que no hi ha avets al mig del desert. No n’hi poden haver mentre no es produeixin un seguit de canvis que de moment no s’albiren (paraula guai) per cap costat.

Primer el PP hauria de passar a ocupar a Madrid un espai polític similar al que ocupa a Catalunya. No convé que desaparegui del tot, no fos cas que els espanyols oblidessin què va ser el franquisme.

L’espai polític que quedaria disponible es veuria amenaçat de ser ocupat per ideologies neofalangistes, una en decadència (Rosa Diez) i l’altra emergent (Albert Rivera) a qui tampoc auguro gaire durada.

I aquí ve la pregunta a la que fa molts anys que no hi trobo resposta i que vostè com proper a la branca nacional-católica espanyola podria contestar.

¿Com pot ser que ni durant la transició, ni durant els 35 anys que portem de quasi democràcia no hagi aparegut en l’espai, que anomenem de dretes tant, conservador, com liberal, un partit polític arrelat a Madrid, i que no sigui de paternitat franquista? ¿No hi ha a Madrid cap altra ideologia de dretes que la heretada del franquisme?

Durant molt temps pensàvem, que 40 anys de franquisme, havia canviat profundament el pensament polític dels espanyols, però ara constatem que la realitat és que la dictadura feixista va durar tants anys a Espanya perquè la seva ideologia coincidia plenament o parcialment, més del que voldríem amb el tarannà d’una majoria de ciutadans.


Sr. Duran, li agrairia força que abans de deixar lliures la taula i el llit de l’hotelet cèntric del centre del món (ho sé que és cèntric perquè fa uns 50 anys hi vaig anar un dia a prendre cafè per feina, no recordo amb qui ni per què) dic que li agrairia qualsevol resposta.


dissabte, 12 de setembre del 2015

Les malediccions de Margallo.

Una Catalunya independent:

No formarà part de l’ONU

És a dir, igual que ara.

No serà Estat membre D’Europa.

És a dir, igual que ara.

El president de la generalitat no assistirà a les cimeres europees.

És a dir, igual que ara.

Catalunya no podrà demanar ajuda al BCE.

És a dir, igual que ara. Etc. etc.

És a dir, tots els mals que augura el Sr Margallo, amb tanta gràcia, per a una Catalunya independent seran exactament els mateixos que ara aquesta pateix i que si no intenta ser independent seguirà patint “in eternis”. No creieu que val la pena intentar canviar la realitat actual? És necessari buscar un sí, perquè el no ja el tenim des de fa massa anys.

El més interessant, és que durant tot el temps de la transició cap a la independència, nosaltres, els ciutadans que amb el nostre vot ho podem decidir, no en pagarem preu ni alt ni baix, haguem votat el que haguem votat.

L’article 11.2 de la Santíssima Constitució diu:

“Cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat.”

És a dir, que continuarem tenint tots els mateixos drets que ara i seguirem sent Europeus de ple dret. I els nostres productes també.

Perquè hi hagi un canvi en la ciutadania de cadascun de nosaltres que no hem comés cap altre “delicte” que votar és indispensable que sigui reconeguda Catalunya com Estat Independent, i llavors, i només llavors les decisions seran personals i lliures. I les opcions diverses.

Diuen que Catalunya no té cap Estat amic. És veritat. Igual que Espanya.

L’avantatge que té Catalunya és que tampoc en té d’enemics. I a molta gent li agrada fer nous amics.

Bé, això últim és retòrica.

I les malediccions del Sr. Margallo retòrica vetusta.

Bon 11 de setembre. I això no és retòrica.

10 de setembre de 2015.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Sr. Iceta.

Benvolgut Sr. li agrairia que aprofitant que el conseller delegat de la seva empresa està aquests dies per Barcelona m’expliquessin una mica com tenen pensada la distribució de competències en el model que proposen de República Federal.

Encara que no ho han dit no tinc cap dubte que un socialista no pot pensar en altra cosa que en una República.

Allò que m’interessa és saber quines competències tindrà Catalunya en quins camps i en quina qualitat.

M’explico. En matèria d’usos lingüístics tindrà competències plenes i exclusives? En els camps de la cultura, de l’educació, dels esports, del dret civil català, de l’administració local, d’organització del territori i en general en tot allò que afecta únicament a ciutadans de Catalunya, tindrà competències plenes i exclusives?

En matèria fiscal quina mena de relació establirà la República, entre el govern central i els diversos estats federats. Podran aquests establir relacions bilaterals entre ells, sense necessitar permís central? I amb països estrangers?

Tindrà Catalunya reconegut un “estatus” jurídic internacional suficient per poder recórrer a tribunals internacionals en cas de conflicte amb el poder central de la República?

Com que suposo que tot això i moltes més coses ja s’ho han parlat i tenen un model definit, una última qüestió:

Quan creuen que tardaran a posar-ho en funcionament?.

Per cert no dubto del grau d’acceptació per part dels responsables del diversos departaments del seu model de República Federal, per ordre de poder: a) Sánchez b) Diaz c)…………….u) v) x) i zeta.

I perdoni l’expressió.

diumenge, 6 de setembre del 2015

Pecat, delicte, error.

Aquestes tres qualificacions com a mínim, són les que em mereixo per voler la llibertat del meu poble.

Diuen:

La unitat d’Espanya és un dogma. És una veritat sagrada, i pensar res contra ella és un pecat i per tant em mereixo anar a l’infern. Els meus redemptors m’avisen, estic pecant de pensament paraula i obra. La pitjor herència que ha deixat el nacionalcatolicisme franquista ha estat que els seus hereus ideològics, biològics i politics, ara que el catolicisme ja no és el que era, han continuat raonant de manera dogmàtica, i s’han aferrat al millor dogma que han trobat a mà i que saben que és compartit per molts compatriotes: la sagrada unitat d’Espanya.

És un delicte. Durant 40 anys ens van dir que el règim de què gaudíem, era una democràcia orgànica. Gairebé ens ho creiem, perquè els dolents eren els d’aquella mitja Europa que es beneficiaven d’una democràcia popular. Tant un adjectiu com l’altre han desaparegut d’Europa. Ara ens diuen que a Espanya hi ha una democràcia constitucional, i aquesta ens diu que voler més llibertat pel meu poble és un delicte i m’han de tancar a la presó. I jo em pregunto: i si deixéssim de posar adjectius a la democràcia? Potser seria hora de fer una democràcia democràtica.

És un error, diuen els més saberuts. Estàs equivocat, em diuen, has de tornar a l’escola. I jo, a qui sempre m’ha agradat força llegir, llegeixo, que és el que s’ha de fer per aprendre. Llegeixo força. Història, economia, drets humans, drets dels pobles, sociologia, i moltes altres coses de tota mena.

Evidentment no pretenc dir que en sé gaire de tot el tema, però sí que puc assegurar i ho afirmo que com més llegeixo més clar ho veig: la independència de Catalunya, és factible, és necessària, és bona pel seus ciutadans i acabarà sent beneficiosa per a la resta d’espanyols perquè els ajudarà a fer un pas important per superar la càrrega secular que arrosseguen de pensament arcaic i que ja molts, sobretot joves universitaris, comencen a entendre. I en aquest camp sí que “poden”.

dilluns, 31 d’agost del 2015

El Sr. González m’ha escrit una carta.

Jo hauria preferit que me l‘hagués escrit en català. Però me’n faig càrrec, no el domina prou bé. Val a dir que no l’he llegida sencera, perquè no l’ha publicada en un diari dels diversos que s’editen a Catalunya. Potser tan li feia que jo la llegís.

Al Sr. González jo el vaig votar fins l’any 1982. Sabia que l’havien elegit secretari general del PSOE l’octubre de 1974 al congrés socialista de Suresnes. En aquest congrés van decidir la “Resolución Política” que deia:

Punto 11. Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas.

I explicava: la definitiva solución del problema… pasa indefectiblemente por el pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación…

L’any 1938, jo vivia a Flix. Al meu germà gran que tenia 17 anys el van mobilitzar (la quinta del biberó) i tenia la missió amb uns quants com ell, de pujar al castell i quan veien venir avions fer sonar una sirena que sonava igual que la de l’Electroquímica, però com que no era hora de plegar tothom sabia què volia dir.

Arribaven uns avions i bombardejaven. Uns deien que eren els “nacionals”. Altres deien que eren els “feixistes”. Ja se sap que la gent als pobles parla per parlar. Sense solta ni volta. Per això agraeixo molt al Sr. González que m’hagi aclarit que els feixistes érem nosaltres. Els que entomàvem les bombes.

Ara entenc perquè allò que amb solemnitat i traïdoria van aprovar els socialistes a Suresnes el 74 i que el 77 continuaven defensant, el 78 es va convertir en fum.

El Sr. González va veure la llum l’11 de setembre de 1977 quan va veure el passeig de Gràcia ple de parafeixistes catalans, entre els que em trobava jo amb tota la família amb un nen de tres anys a l’espatlla, i amb molts milers d’amics i de desconeguts al voltant.

No va ser fins el 84, més o menys que vaig sentir en directe al Sr. Guerra, que també havia estat elegit a Suresnes i havia firmat aquella ”resolución política” en un míting fent costat al PSC. Allò que va dir de mi, en tant que català, em va fer venir ganes de vomitar. Mai més he pogut votar socialista ni espanyol ni català de cap mena. Per això dono gràcies al Sr. González, per haver-me confirmat en la meva convicció: no hi ha cap altra sortida.

Algú força enginyós, madrileny, deia que això dels “Junts pel si” significava “Junts pel 3%”.

Ben bé no és així perquè en realitat vol dir ”JUNTS PEL 100%”.

dissabte, 29 d’agost del 2015

La direcció de la Història.

La història de la humanitat avança en una direcció sovint poc clara. Als protagonistes de cada moment els costa molt veure-ho, però la direcció existeix, i més definida del que podem creure.

Convé mirar el panorama en salts de 50 o 100 anys per copsar en quin sentit es mou el conjunt universal tant de la política com de l’economia. Certament no es mou igual a diferents indrets, i moltes vegades va en sentit contrari segons miris al nord o al sud, a la dreta o a l’esquerra.

És allò tan difícil de definir i tantes vegades negat, que anomenem progrés. Però, existeix.

Hi ha fets polítics que sempre o pràcticament sempre van en la mateixa direcció i mai en la contrària i això ens fa creure que van en el sentit de la Història, sense jutjar-ne la seva qualitat política ni tan sols la seva conveniència.

Per exemple:

Passar de monarquia a república va en el sentit de la Història.

Passar de província a Estat independent, va en el sentit de la Història.

Allò que no ha de fer mai un país és donar passos, arriscats o no, en sentit contrari a la direcció que du la Història.

Alguns països han sabut aprofitar millor que d’altres els moments que es presentaven per fer passos significatius endavant, mentre que d’altres en millors condicions per fer-ho desaprofitaven una ocasió darrera l’altra.

El segle dinou fou un moment d’avenços notables a Europa. Sobretot a la meitat nord. Molts països de tot el món van aprofitar l’empenta de la història. Però no tots ni d’igual forma.

Posem dos exemples ben distants i completament oposats.

Per una banda, Japó. Fins el 1867, tancat en si mateix, no volent comerciar ni saber res de la resta del món enormement endarrerit en tots els aspectes, quatre canonades americanes li van obrir els ulls. En menys de 25 anys l’anomenada revolució Meiji va fer entrar el Japó a la Història de la humanitat amb tanta força que aviat es va convertir en una gran potència. No totes les conseqüències van ser bones, però de la primera línia de la Història ja no n’ha marxat.

Un altre exemple més proper i exactament contrari. Espanya. Tot estava passant a pocs centenars de quilòmetres i les seves classes dirigents es van dedicar a barallar-se per l‘escàs poder polític que quedava a Madrid. Amb monarques i generals –“espadones” els deien- d’un nivell polític perfectament descriptible. Van acabar de perdre el tren del progrés.

Tota Espanya? Tota no. Allà al nord-est el dong bei, que dirien els xinesos, uns quants havien endevinat que allò que passava a l’altra banda de la frontera anava de veres. No és que fossin ni més llestos, ni més honestos, ni més generosos que la resta de peninsulars, simplement van saber pujar al tren de la Història i un cop a dalt del tren van veure que s’allunyaven, i no n’han volgut baixar mai més.

Molt resumida aquesta és la realitat de les relacions entre Catalunya i Espanya. Som veïns propers en l’espai però llunyans en el temps.

28 d’agost de 2015

diumenge, 2 d’agost del 2015

Legitimitats.

La gran majoria de conflictes que s’han produït al llarg de la història de la humanitat entre pobles s’han “resolt” amb l’ús de les armes. Ha tingut més raó, qui ha guanyat la guerra. I qui ha tingut més ”raons”, ha fet les lleis, que li han acabat donant legitimitat.

Encara que la història de la legalitat tingui una legitimitat tan feble s’ha d’admetre que existeix i que els beneficis que ha aportat a l’ordre tan necessari entre els pobles són certs.

El problema sorgeix quan els posseïdors d’un determinat poder legal, neguen la possibilitat de l’aparició de noves legitimitats per altres camins diferents a l’ús de la violència de la que en són exclusius propietaris.

Però existeixen. Existeixen des que la paraula democràcia va adquirir el sentit actual. Quan els grecs van inventar la paraula juxtaposant poble i poder, el contingut d’aquestes dues paraules no tenia cap similitud amb l’actual. Les revolucions francesa i russa van fer un pas notable en l’evolució del concepte poble, però no gaire en el concepte poder.

El grau de legitimitat de les lleis és molt variable, en funció de qui l’ha promulgat, quina autoritat s’atribuïa i en quines circumstàncies ha entrat en vigor. Segurament hi ha més condicionants.

Tant la redacció com l’aprovació de la constitució actualment vigent a l’estat espanyol, es va fer en circumstàncies de molt baixa legitimitat.
L‘aprovació la va fer la ciutadania en unes condicions socials dominades amplament per tres qüestions significatives:

La por (molta por a un cop militar).

La urgència (40 anys de dictadura fan tenir molta pressa per sortir-ne com sigui).

I la ignorància (no es va permetre la més petita discussió pública).

El plantejament era: o aquella constitució o continuar amb la dictadura.

La trampa era mortal de necessitat i allò que en va sortir era una democràcia formal però de baixa legitimitat.

Això ens dóna als catalans l’oportunitat d’aconseguir el 27 S una carta de presentació al món, que encara que la legalitat en sigui discutible la seva legitimitat no sigui qüestionable pel món de la jurisprudència, de forma que es pugui plantejar un conflicte de legitimitats, que necessariament l'ha de dirimir un tribunal o una institució aliena a les dues parts en conflicte.

Jo no en sóc entès ni poc ni gens, però tinc plena confiança en les persones que sé que estan compromeses a fons en el procés i que en són especialistes, com sé que hi ha persones molt enteses en economia, en fiscalitat, en infraestructures, en educació, en salut… persones que potser el seu nom no surt gaire als diaris ni gens a les tertúlies, però que hi són.

Aquest gruix de persones situades entre els polítics que donen la cara i nosaltres que anem a les manifestacions amb tanta alegria com entusiasme, donen una cohesió al conjunt realment excepcional.

El final no el coneixem, però la vivència del camí és insuperable.

divendres, 17 de juliol del 2015

Europa vs. democràcia?

És molt probable que el màxim de democràcia que actualment es practiqui al món, sigui europeu. I al mateix ningú nega els grans dèficits que presenta aquest exercici. De fet hi ha moltes veus que ho denuncien, però poques que es facin escoltar a l’hora de les decisions concretes.

En aquests moments hi ha dos conflictes aguts en terres europees entre demos (el poble) i kratia ( el poder). Dos conflictes radicalment diferents: Grècia i Ucraïna. En cap dels dos, els líders europeus -Europa- saben com actuar. A Grècia s’han situat clarament al costat de Kratia. A Ucraïna han decidit mirar cap un altre costat.

A l’horitzó europeu hi apareix -fa anys que hi és,- però que és prou petit per poder fer veure que no existeix: Catalunya. Diuen que és un conflicte intern d’Espanya i no europeu. ¿És que Ucraïna i Grècia, no són conflictes interns de dos països sobirans i ningú dubte que siguin problemes europeus?

Europa -cal fer-li veure- té una ocasió magnifica per fer una demostració de respecte a la democràcia en la resolució d’un conflicte, que presenta dues característiques enormement significatives que no presenten altres conflictes: que no costaran un sol euro i que no es vessarà ni una gota de sang.

Els dirigents europeus saben que estan molt necessitats de millorar la seva imatge democràtica, davant dels seus ciutadans i davant de la resta del món. Ara tenen una ocasió. Serem capaços d’explicar-ho amb claredat i en veu prou forta?

Doncs, mireu, jo crec que sí.

divendres, 26 de juny del 2015

Judicis i prejudicis.

Ahir van visitar Catalunya dos nois de la generació dels meus fills que venien de Madrid. Són del bo i millor d’aquelles terres.

El que va fer cap a Girona, és un xicot molt alt, que pertany a les altes esferes, i que casa seva l’han batejada amb nom molt modern si bé no sé si fa referència a aquelles representacions teatrals que tot cantant el noi li preguntava a la noia a on anava amb mantó de manila, o bé si el nom de la casa es refereix al deliciós plat de peix que tan bo ens fa la Teresa.

L’altre noi, de pit no gaire atlétic i amb cua de cavall (al pentinat s’entén) va anar a Badalona. Venia de la universitat molt central. I cèntrica. I centrada. I centralista.

Fa força anys, els mestres de les escoles ensenyaven als nens de poble, “gramàtica i grimética” deien. Aquesta segona consistia en saber les quatre regles. I ja podien anar pel món. I hi anaven. També aprenien doctrina. Entenien com ningú allò de la santíssima trinitat, però mai ningú no els va dir que d’aquelles quatre regles n’hi havien dues de bones i santes i dues de dolentes.

Sort en tenim que els dos xicots que ens van visitar -que es veu que d’amagat són amics- ens van aclarir que sumar i multiplicar és bo, i restar i dividir és pecat. Un ho explicava amb engolada d’allò més convincent, nomes calia mirar la cara de l’alcalde de Girona (el tros que no li tapa el serrell), o la mirada aguda de l’únic ministre català.

L’àltre xicot -el de Badalona- només el vaig escoltar 50 segons. Me’n van sobrar 40.

No puc evitar explicar la satisfacció que m’han deixat aquestes visites. Si són dues mostres del més alt nivell polític i universitari d’allà, podem estar tranquils. Ni restar ni dividir són regles pitjors que sumar o multiplicar. Els exemple són infinits.

dimecres, 24 de juny del 2015

Preocupat? Gens ni mica.

Quan un poble ha pres una empenta prou gran per fer un camí, és força secundari qui li va al davant. Fins i tot és secundari si el camí és més o menys costerut o si anem tots apilats o en grups diversos.

Quan es tenen tantes ganes de votar, és indiferent si pots triar una, dues o tres paperetes, si saps que duen al mateix lloc. Té poca importància si hi ha un camí o tres, si al final s’ajunten.

Algú creu que alguns d’aquells que vam anar a la cadena, a la V, o al 9 N, deixarem d’anar a votar el 27 S sigui quina sigui la nostra preferència, o sigui quina sigui l’oferta que podem triar. Encara que no ni hagi cap que ens satisfaci plenament, votarem. I tant si votarem.

Els comentaristes, tertulians i periodistes més o menys ben informats, no poden evitar xerrar. És la seva feina i és el seu pecat. Observareu que tots opinen d’acord amb el seu tarannà previ. Escolteu-los, no us farà cap mal. Molt probablement no ens faran canviar d’opinió.

L’altre dia llegia que un molt alt esportista català es lamentava, preguntat sobre la xiulada, que digués el que digués els uns o els altres el criticarien agrament. El pobre noi no sabia que si no en deia res llavors el criticarien tots.

Un dels candidats a la presidència del Barça aprofita l’avinentesa per declarar la seva posició netament sobiranista. ¡Horror¡ exclamen, el Barça és de tots. Deixar fora de joc els altres no és fair play. Però la falta la xiulen al que es queda orsai.

Un dia d’aquests nomenaran nou Bisbe de Barcelona. Endevineu de quina característica del nominat es parlarà més? De si és un gran teòleg? O un magnífic administrador? De si sap set llengües? Tos sabem que es parlarà sobretot de la seva actitud davant del “tema”.

Algú dubta que sempre que es presenti l’ocasió hi haurà una gran xiulada, tantes vegades com calgui?

Parafrasejant el poeta: Gairebé tot està per fer i un gran pas endavant és possible.

Preocupat? Gens ni mica.

23 de juny de 2015.

dissabte, 20 de juny del 2015

Un socialista, sisplau.

Necessito un socialista. Per exemple el sr. Iceta, per fer-li unes poques preguntes, a veure si m’aclareixo.

Pregunto:

El model que vostè defensa per a Catalunya, s’assembla més al del sr. Alfonso Guerra o al del sr. Ernest Maragall? Quines competències en exclusiva reclama en matèria d’educació, cultura, llengua per a la Generalitat? En proposa alguna?

Catalunya cal que tingui reconeixement jurídic per poder recórrer a Tribunals Internacionals en els seus conflictes amb l’estat espanyol?
Quin grau d’autonomia -dic autonomia- necessita Catalunya sobre els seus recursos fiscals por poder sobreviure com a país i atendre les necessitats del seus ciutadans?

Com que suposo que totes aquestes preguntes ja se les ha fet, i potser fins i tot ja se les ha contestades, no estaria de més -i li asseguro que molts li agrairíem- que ens fes arribar no només què en pensa vostè, sinó que en pensen i qui són -si existeixen- els interlocutors necessaris més enllà de l’Ebre.

Amb mitja dotzena de noms significatius en tindríem prou, per fer boca.

Sense esperar cap resposta, però amb força respecte, necessitem un socialista.

19 de juny de 2015.

dijous, 18 de juny del 2015

El Mur.

Diu que diuen els xinesos “Quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar 20.000 homes disposats a empènyer”

A la política espanyola hi ha un mur que amenaça ruïna. El partit, herència directa del franquisme, fundat per un dels més significats ministres de la dictadura i format pels seus hereus biològics i ideològics. Durant 40 anys ha estat l’únic representant polític al conjunt de l’estat de tota classe de dretes espanyoles. De conservadors i liberals. De monàrquics i republicans. De lliurepensadors i d’ultramuntans. Tothom que no era esquerrós, si volia participar en política a l’estat espanyol no tenia més remei que jurar fidelitat a Génova 13, Madrid – España.

És altament probable que el mur s’esfondri. Si això passa -i no passarà més de pressa per més ganes que jo en tingui- quedarà al descobert tot el paisatge que amagava. No sabem què hi trobarem en aquest paisatge. Potser hi ha un desert. O potser una jungla. Vés a saber.

No és gaire esperançador, que durant els últims anys els dos únics intents que s’han produït per generar un nou partit de dretes d’abast estatal, hagin estat els engendrats per Rosa Díez i Albert Rivera, els dos mamant del desaparegut falangisme i nítidament anticatalans.

Tampoc és esperançador el silenci clamorós, que ens arriba de la capital i províncies -com deien els diaris franquistes- de noticies referents a alguna proposta, idea, insinuació ni rumor, que ens pugui fer creure que existeix algun grup amb cara i ulls que estigui treballant de cara a un futur que tot fa témer, somiar, inevitable.

El mur caurà -o bé quedarà reduït a un envà de totxana- i la capital no quedarà protegida dels vents que li arribaran del nord ni de llevant.

Hi seran a temps de construir parets fermes amb fonaments sòlids sobre terreny netejat a fons de tota putrefacció?

Seran prou valents de fer un acte de confiança en el seu propi poble, començant per preguntar-li amb claredat si vol una República?

Hi haurà finalment una condemna de tot allò que va fer i va significar el franquisme?

Per si no tenen temps o voluntat o saviesa suficient de fer tot això, espero de tot cor que ens allunyem prou de presa i prou lluny perquè, no ens arribi ni tan sols la polseguera que produirà la caiguda del mur.

17 de juny de 2015.

dimarts, 9 de juny del 2015

Sr. Iceta, Sr. Duran.

La mateixa carta em serveix pels dos. No tinc cap dubte que vostès dos són persones qualificades. Possiblement, altament qualificades. Tenen grans coneixements politics i els suposo una coherència intel•lectual amb els seus respectius posicionaments. Coneixen, amb tota seguretat, moltes persones amb poder tant polític com econòmic i segurament també acadèmic tant a Barcelona com a Madrid.

Tant un com l’altre insisteixen en què cal dialogar, que cal trobar un acord entre persones, entitats i institucions d’allà i d’aquí.

Els demano que diguin els noms de tres o quatre persones significatives i si pot ser amb poder polític, tant de la dreta com de l’esquerra madrilenya que estiguin disposats a parlar seriosament d’aquest tema. No només que diguin que n’han de parlar els altres, sinó que ells en volen parlar i què en volen dir.

També els demano, que si coneixen alguna institució de prestigi, o entitat acadèmica o universitària, que vostès saben que el tema els interessa, ens facin arribar als ciutadans de Catalunya, quin és el seu pensament.

Molts de nosaltres, tenim la sensació que des de Madrid ens veuen com heretges que cal convertir, si convé amb un “auto sacramental” o com empestats que necessiten passar una altra quarantena (d’anys, s’entén).

Seria d’agrair, que si se’n senten capaços ens facin arribar una mica d’aire fresc, i d’idees poc escoltades fins ara, expressades en veu alta, per persones significades, si pot ser una mica amables i fins i tot comprensives, lliures de la dogmatitis aguda dominant, perquè en cas contrari seguirem tement que vostès saben perfectament que, com una vegada em va dir el senyor Joan Rigol “Antoni, no hi ha res a fer, és picar en ferro fred”.

8 de juny de 2015.

diumenge, 7 de juny del 2015

Líder, guia, o què?

Resulta que si volem travessar un desert, o creuar un riu o anar d’Aigües Tortes a sant Maurici pel Portilló d’Espot, el viatge serà més tranquil si hi ha un guia. També resulta que Moisés va prendre unes emprenyades de ca l’ample durant el viatge gràcies als seus fidels seguidors.

Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.

És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.

Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.

La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.

És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.

És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.

Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.

Que voleu que us digui.

5 de Juny de 2015.

dijous, 4 de juny del 2015

Benvingudes.

Optimista com sóc de mena dono la benvinguda més o menys cordial a les dues alcaldesses per antonomàsia. Barcelona i Madrid, i en aquest ordre.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:

Oigo patria tu aflicción

Y escucho el triste concierto

Que forman tocando a muerto

Pablo Iglesias y Errejón.

Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.

Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.

Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).

Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.

El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.

Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.

La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.

Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.

I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.

3 de juny de 2015.

divendres, 22 de maig del 2015

Sotmesa o compromesa.

Tard o d’hora el dilema es plantejarà amb tota contundència.

Què és millor per a Espanya, una Catalunya sotmesa a l’estat espanyol o una Catalunya compromesa amb els ciutadans de tot Espanya. Perquè les dues coses alhora resulten inviables. Si els catalans o una part significativa d’ells se senten sotmesos, el seu compromís amb els andalusos o gallecs, murcians o extremenys, perdrà intensitat constantment. I inexorablement.

Serveix de ben poc discutir si el dilema és real o imaginari. En sociologia o religió o política té força de veritat allò que molta gent creu que és veritat. Sobretot quan el contingut de veritat d’una creença és tan gran com creure que Catalunya no té el grau de llibertat que necessita i que gaudeix de totes les condicions exigibles per tenir.

La llibertat de què parlo és aquella que es deriva de tenir totes aquelles competències amb plenitud i exclusivitat, necessàries pel millor funcionament possible d’un país. A més del reconeixement jurídic d’aquestes competències cal disposar dels instruments convenients pel seu exercici, i dels mitjans per fer funcionar aquest instrument.

La distribució actual és la següent com tothom sap. Al centre de la península Ibérica existeix una aglomeració urbana de 600 km. quadrats i 2 milions vuit-cents mil habitants que conté totes, absolutament totes les institucions de poder en el grau màxim. Com exemple, que pot semblar de segon ordre, però significatiu, existeixen a Espanya uns organismes anomenats Institutos Nacionales de… indústria, comerç, pesca, boscos etc. que ho regulen i controlen tot, fins una dotzena, tots ubicats en aquell lloc, excepte un dedicat a l’espai exterior, no exterior a l’estat espanyol sinó a l’exterior, exterior, que està ubicat a les Canàries, perquè el cel és més net, perquè està més a prop de l’equador i sobretot perquè està finançat per Europa, que els va dir als madrilenyistes que prou conyes.

Continuant amb la geografia. Imagineu, i si no teniu prou imaginació agafeu un mapa, el triangle que té per vèrtex Terrassa, Mataró i Castelldefels. És un triangle rectangle. Terrassa i Mataró estan al mateix paral•lel, i Terrassa i Castelldefels al mateix meridià. Un catet d’aquest triangle fa 30 km, i l’altre 40. És a dir la superfície del triangle és de 600 km. quadrats i hi viuen prop de 4 milions de persones.

En aquest triangle, no cal recordar-ho, no hi radica cap entitat amb competències reals. Però hi radica la més gran potencialitat, econòmica, cultural, social, científica, turística etc. de tota la península, i una de les més grans d’Europa.

El desequilibri és tan manifest, que era inevitable que explotés amb tota la seva força en el moment que els ciutadans de Catalunya en prenguessin consciència.

Aquest moment ha arribat.

divendres, 15 de maig del 2015

Parlem? Amb qui?

Segurament a molts espanyols se’ls fa difícil parlar amb Catalunya. Les raons ells se les sabran, el que sí jo sé són les raons per les quals a molts catalans se’ns fa impossible parlar amb Espanya.

Per començar no podem entendre que cap autoritat política ni cultural ni mediàtica ni de cap mena hagi fet els últims 40 anys una condemna total del franquisme. Quan es va morir el vell assassí i van començar a aparèixer cares noves a la tele, li deia a la meva família: ara aquest senyor farà un discurs de desfranquitzacio. Recordava que feia poc a Rússia, Krusxev havia fet els seu discurs de desestalinització. Estava segur que algú faria una cosa semblant a Madrid. Primer pensava que seria aquell que deia que podia prometre i prometia, després aquell altre que afirmava que era demòcrata de tota la vida després d’haver jurat fidelitat poc abans a tot el contrari. Res de res. La gran decepció la vaig tenir quan van arribar al poder l’any 82 amb majoria absoluta els suposats antifranquistes. Ni discurs de desfranquització ni res que s’hi assemblés.

La segona raó és que no podem entendre com és que es doni per bona 30 anys després una constitució sense haver convocat corts constituents, per un parlament elegit semi democràticament i aprovada en un ambient dominat per la por i la urgència.

Bona part dels catalans no entenem que s’imposés sense cap anàlisi, ni discussió democràtica una monarquia, nítidament franquista, sense cap opció a preferir un cap d’estat elegit pel poble.

Deu ser falta d’imaginació per part nostra, però no som capaços ni de somiar un partit polític espanyol que faci alguna proposta sobre competències plenes i exclusives per a la Generalitat en educació, cultura, llengua, esports i en tot allò que afecta solament a ciutadans de Catalunya.

Podríem parlar d’economia, i potser també d’infraestructures, i de deute, i de fiscalitat, sempre que es fes en una taula rodona entre socis iguals, i que tinguin allò que és fonamental en tota negociació el dret a aixecar-se de la cadira.

Així i tot, la gran dificultat, al meu entendre insalvable és que abans de començar a parlar, cal un reconeixement recíproc que l’altra part té l’entitat jurídica necessària i suficient.

Parlem? Amb qui? De què?

M’agradaria molt que algú fiable d’entre els que insisteixen que s’ha de parlar abans de fer cap pas, intentés dibuixar, encara que fos una mica borrós,un panorama creïble.

Ja ho sabem que s’ha de parlar. Però després de fer el pas, no abans. Abans és impossible.

14 de maig de 2015.

dilluns, 11 de maig del 2015

Símptoma Wert.

Tots els ciutadans de Catalunya coneixem, usem i parlem castellà. Cap ciutadà de Catalunya vol renunciar a dominar una eina, que li resulta molt útil.

Tots els estudiants de tots els nivells aprenen, usen i acaben coneixent la llengua castellana amb el mateix grau que els estudiants de l’estat espanyol. Cap legislador català, elegit democràticament, canviarà aquesta situació.

Què pretén el sr. Wert? Evidentment no pretén que el coneixement del castellà superi l’actual nivell a Catalunya ni enlloc del territori en què té jurisdicció. Allò que busca és que disminueixi el coneixement del català.

Que això ho pretengui un representant significat del nacionalisme espanyol ho trobem comprensible, -si políticament és raonable o no, ho deixarem estar- perquè l’espanyolització que ell vol imposar als nens catalans, és la mateixa a què han estat sotmesos els nens no castellans més o menys des d’Olivares i el seu agent cultural, Quevedo. 400 anys de culturització són molts anys.

Que un habitant de Madrid tingui clar que la llengua catalana en el millor dels casos és prescindible, i que sempre és un inconvenient per al model d’estat que no acaben de poder construir, és explicable però no justificable. Que un ”Ciutadà” que viu i treballa a Catalunya, lluiti perquè el coneixement de la llengua catalana disminueixi no és ni justificable ni explicable, si no és amb arguments psiquiàtrics.

Es fa difícil, diuen allà els més sensats, entendre que si tant els catalans com els governs de l’estat, volen coses tan similars -que tots els ciutadans dominin la llengua castellana- hi hagi aquest rebuig tan exagerat a les propostes ministerials.

La resposta és senzilla. Allò que una persona o un poble vol fer lliurement, lluitarà per no fer-la si l’obliguen a fer-la per imposició forçada.
Més enllà d’allò que es fa, hi ha la necessitat vital de fer-ho amb llibertat.

La part de la humanitat que ha contribuït més a tota classe de progrés, és aquella que ha optat per córrer el risc d’equivocar-se en llibertat.

Això del sr. Wert és el símptoma de la real necessitat de demostrar qui mana. És indiferent el tema, no importa el resultat, allò que és fonamental és evidenciar que “ells” tenen el poder, tot el poder. Que no volen, ni poden acceptar cap interferència en la seva gestió sobirana (aquesta és la paraula màgica), perquè en el moment que acceptin que la relació amb Catalunya no ha de ser la relació: sobirà/súbdit, s’haurà acabat l’Edat mitjana en què estan instal•lats. Mentalment i políticament

diumenge, 3 de maig del 2015

Carreró sense sortida.

Diuen i repeteixen les altes instàncies marianistes que el poble català està abocat a anar a parar a un carreró sense sortida, i com que hi haurem d’anar el dia 28 de setembre convé que ho analitzem.

Els carrerons amb sortida o sense, fan d’ample a tot estirar 4 metres. És a dir que hi caben de costat 5 persones. Cada metre hi ha dues files, posem.

Això significa que a cada metre de carreró hi caben deu persones. Pel cap baix hi anirem dos milions com sempre. Caldrà doncs que el carreró faci dos-cents mil metres de llarg, o sia 200 quilometres. Això sí sense sortida per tant farà falta que les parets tinguin 4 metres d’alçada. Total 400.000 metres de paret de 4 metres són un milió sis-cents mil metres quadrats de paret de 15 –suposo que no faran envans- que ACS, la constructora de Florentino tot i haver cobrat la indemnització d’aquell forat que va fer per emmagatzemar gas i que en comptes de “castor” li va sortir ornitorinc, haurà de demanar als seus amics que estan construint el canal de Panamà que li donin una cop de mà.

Per altra banda hi ha el costum entre molts catalans de fer castells, torres i pilars. Fent un petit castell de dos de cinc cada mig quilòmetre en faríem 400 i no necessitaríem més de 4000 castellers, que a casa nostra és una misèria, i amb una mica de sort, molt aviat no quedaria ningú al carreró.

Per entretenir el personal i aprofitant que tenim el Juanjo, entre nosaltres, quan pugés a dalt de la paret declamaria de cara a Madrid el clàssic:

Estos, Mariano, ay dolor que ves ahora

Campos de soledad, mustio collado

Fueron un dia Génova famosa…

Podria continuar escrivint bestieses una bona estona, perquè com més grossa és la bajanada inspiradora i més poderosa la veu que la proclama, més ganes té un de buidar el pap.

Un altre dia explicaré la feina que vaig tenir per trobar on col•locar Vilanova, quan el senyor Margallo ens va anunciar que Catalunya quedaria fora d’Europa, de totes totes.

La meva convicció que la partida està guanyada mentre mani el PP es reforça cada vegada que constato la precarietat dels arguments que els seus dirigents utilitzen. I de moment no es veu cap altra alternativa més intel•ligent.

Tot depèn de nosaltres i només de nosaltres.

30 d’abril de 2015

dijous, 23 d’abril del 2015

Quina sorpresa?

Tothom ho sap i ho repeteix: el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament.

Durant quaranta anys -que llargs es van fer als que els vam viure tots- Espanya va estar sota un poder absolut,una dictadura militarista i feixista.
Era pura corrupció ideològica, política i econòmica. La majoria de ciutadans ho van patir amb totes les conseqüències, però tots els ciutadans, no. Uns quants formaven part de la corrupció. Tant en formaven part, que no creien que allò fos corrupció. Allò eren drets adquirits i el país els havia d’estar agraït.

Ens vam acostumar a respirar aquell aire corrupte fins al punt que nosaltres tampoc ho notàvem. Havíem nascut en aquell ambient i no en coneixíem cap altre. Ningú, ni franquista ni antifranquista, pensava que defraudar a hisenda fos immoral ni molt menys delicte. Qui duia diners a Andorra o a Suïssa, era perquè ho podia i ho sabia fer i qui no en portava era senzillament perquè no en tenia.

Tots els franquistes i alguns antifranquistes ho van fer. Els diners d’uns i altres provenien de l’ús, abús o aprofitament directe o indirecte del poder. I el poble què va fer?

Menjar poc i pair bé, i l’obrer a prendre pel cul sense perdre les creences que per això hi ha les conferències de sant Vicenç de Paül, com explicava algú uns anys abans. ¡Com s’assemblava tot!

I va arribar el “trànsit” tan esperat i la transició tan exaltada… després.

Es van obrir les finestres i algunes portes. Va entrar aire fresc, però no suficient per netejar l’ambient. Les tradicions i costums profundament arrelats, sobretot en la classe dirigent van passar de pares a fills i amb plenitud les ideologies i els comptes a Suïssa. La transició, tan lloada pels qui la van disfrutar, va deixar intactes totes les cúpules, militars, eclesials, bancàries, judicials, empresarials, constructores, serveis públics i altres que em deixo. Res va canviar, d’un cert nivell cap amunt.

Per acabar-ho d’adobar, es va establir un sistema de partits, que no podien evitar caure a la bassa dels fems per poder sobreviure.

Especialment nefast fou que per la dreta i amb caràcter estatal - Catalunya i el País Basc menjaven a part -solament van aparèixer partits franquistes fundats per ministres de Franco- UCD i AP més tard unificats com a PP, amb tots els seus dirigents emparentats ideològicament i biològicament amb aquelles cúpules que dèiem abans.

Allò que havia de passar, no ha deixat de passar i continuarà passant amb la nova generació de dirigents ara ja fills i néts dels fundadors.

Si més no, de sorpresa, sorpresa, res de res.

22 d’abril de 2015

dijous, 16 d’abril del 2015

El dilema.

No sé si s’ho plantegen així, perquè el seu fort no és analitzar cap realitat amb ulls ben oberts. Per ajudar-los una mica voldria manifestar com ho veig jo des de Vilanova, que per altra banda dubto que de Madrid estant sàpiguen gaire cap a on cau, geogràficament o ideològicament, i això em fa sentir més lliure per opinar.

Més o menys, el 50% dels catalans són independentistes molt convençuts, i un altre 50% allò que en direm unionistes. Ara bé, aquest segon 50% està dividit, suposem a parts iguals, entre aquells que volen un canvi més o menys gran i més o menys pactat amb l’estat espanyol i els que no volen ni parlar-ne.

El dilema que se li presenta a qualsevol dirigent raonable -que algun en deu haver- per intentar desencallar el conflicte és si ha de fer una oferta per iniciar un diàleg amb Catalunya, o no.

Creu, i segurament no s’equivoca, que sigui quina sigui la proposta que faci, el 50% de ciutadans independentistes, la rebutjaran i de l’altre 50%, la meitat -aquells que no volen ni parlar-ne, també. És a dir seria una proposta que estaria destinada a ser tinguda en compte a tot estirar pel 25% dels catalans, en números rodons i aproximats.

Sigui quina sigui la proposta, la reacció “democràtica” a la resta d’Espanya no costa gaire d’imaginar perquè en l’inconscient hi tenen gravat un axioma: allò que afavoreix Catalunya, perjudica Espanya. El dilema seria clar, per parlar només amb el 25% dels catalans cal enfrontar-se amb tots els espanyols. No sembla gaire engrescadora la idea.

Encara que sembli paradoxal, l’estat espanyol només té una sortida possible d’aquesta situació. Convèncer en secret a Europa perquè aquesta prengui les mesures necessàries per “aconsellar” de forma pública i notòria la necessitat de pactar la independència de Catalunya.

Tan mefistofèlic com vulgueu, però si ho miren amb ulls neutrals (que ja sabem que no n’hi ha abundància) veuran que el dilema que se li ha plantejat a Espanya és el següent: acceptar tenir un bon veí a la porta al mig del camí que du a Europa o en cas contrari continuar vivint amb un cos estrany dintre del propi organisme, que li proporcionarà un mal viure permanent i en progressió ascendent, que el seu rei serà xiulat sempre que hi hagi ocasió, que aprofitant les fogueres de sant Joan cremaran -déu no ho vulgui- el llibre sagrat de la santa constitució, i altres maleses encara no imaginades, donat que aquest cos estrany no s’ha pogut ni absorbir ni dissoldre, que no fa més que engrandir-se i fer-se resistent, i que es pot estendre per tot l’organisme.

Esperem que tot i que sembla impossible, fent les coses tan bé com les sabem fer, jo no tinc cap dubte de quin serà el final.

Ni por ni pressa. Fermesa i constància.

14 d’abril de 2015. Dia de la República.

dimecres, 8 d’abril del 2015

Geografia.

Del vell batxillerat del meu temps, l’assignatura que més m’agradava era Geografia i Història. Les dues juntes, i en aquest ordre. Significava que la geografia era abans de la història. De tots els factors que condicionen la Història de qualsevol poble o país el més immutable és el conjunt de components que genera tota geografia. No cal dir a l’inici de totes les civilitzacions en què l’Home depenia absolutament de l’entorn més proper.

També, quan semblava que la humanitat dominava la naturalesa, no feia més que buscar un equilibri, que mai ha resultat del tot a favor seu.

Fa 500 anys Europa va iniciar el seu paper protagonista. Edat Moderna en dèiem. Vam descobrir Amèrica. Vam donar la volta al món. Érem els civilitzadors del planeta. Tots els països i tots els pobles del món eren nostres. I els europeus “ens“ ho crèiem. Quina vergonya, déumeu.

Però la geografia hi era i no en feia cap cas. I el món era i és molt gran.

Cadascun dels regnes d’Europa hi va participar segons pensava la pròpia elit dominant, és a dir la“casta”. Cadascuna d’aquestes, actuava d’acord amb la ideologia pròpia i condicionada per la geografia que li havia tocat.

El primer que van decidir va ser barallar-se entre ells, fins que més de 400 anys després es van gairebé aniquilar mútuament. El seu suposat prestigi va quedar anorreat.

Un cas particular, però molt carismàtic, era i és la península Ibérica. Només cal mirar el mapa. Penja avall a l’esquerra, separada del nucli fort d’Europa, aquella el•lipse allargada que té per eix principal la línia Londres Roma. La península en queda lluny i separada per uns Pirineus que els simpàtics veïns del nord deien, i potser encara pensen, que eren la frontera nord d’Àfrica.

Tota la península Ibérica a finals del segle XVI, estava sota el domini d’un sol home i les decisions que va prendre han condicionat el futur durant tants anys que els seus efectes duren avui.

Fa uns dies parlava de la decisió dels reis d’encapçalar la contrareforma religiosa i ideològica allunyant-se del camí que començava a recórrer Europa cap a la modernitat.

Avui parlarem de la decisió de triar on situava la seu del seu enorme poder polític i militar d’abast universal. Els savis de l’època no parlaven de geopolítica ni encara Robert D. Kaplan havia titulat el seu llibre “La venjança de la geografia”. La geografia ni oblida ni perdona. La tria que es va fer per situar el centre del gran imperi, lluny del mar i sense cap riu amb cara i ulls a prop, al primer moment podia semblar encertada o al menys tolerable, però amb el pas dels anys i dels segles s’ha comprovat que les conseqüències de les opcions ideològica i geogràfica adoptades pel rei Felip II, han sumat els seus efectes negatius sobre el progrés de l’estat espanyol.

Una maquinària de l’estat hipertrofiada fins a nivells grotescos amb gran dificultats per modernitzar-se, concentrada en poques hectàrees d’una Villa y Corte.

Cap als anys cinquanta del segle passat es van adonar d’aquesta hipertrofia paralitzant (de fet, feia segles que ho sabien ”vuelva usted mañana” va escriure Larra).

Podien decidir tres camins:

1.-Curar la hipertrofia, reduint la grandària de l’estat i millorar l’eficàcia.

2.-Distribuir els instruments d’estat per tota la geografia espanyola.

3.-Fer més gran la capital per adequar-la a la magnitud de l’estat.

No van tenir cap dubte, la tercera era la bona. Va començar la boja carrera per fer de Madrid una ciutat gran, enorme, sense calcular costos, absorbint els pobles propers per real decret, construint avingudes i carrers, metros i cinturons M 20, 30, 40, 50, que semblava que els feien de deu en deu.
Ningú va calcular costos ni efectes secundaris sobre la resta del territori. Ara ja tenen una macro ciutat i no han deixat de tenir un estat hipertrofiat. Han concentrat en pocs anys, el 12% dels habitants del país, en l’1 % del territori. Han intentat amagar la hipertrofia, amb una macrocefalia. I no hi ha res pitjor que dissimular un defecte amb un altre de més gros. Al voltant d’aquests 5000 km. quadrats hi ha un territori 50 vegades més gran -250.000 km quadrats- les dues Castelles, Extremadura, el sud d’Aragó i el nord d’Andalusia, amb no gaire més del 17% del espanyols. El més sorprenent és que aquests territoris que són les majors víctimes d’aquest model no posin el crit al cel contra els autors.

Ara, Madrid és una ciutat molt gran, amb molt poder sobre la península i molt poc sobre Europa.

És auto sostenible? Pot ser el motor econòmic d’Espanya? Pot substituir Catalunya, en aquesta funció? Pot prescindir-ne, com pretenien els teòrics del projecte? Està ben situada geogràficament per poder-ho fer? Els seus ciutadans estaran disposats a fer l’esforç necessari per aconseguir-ho? Els territoris perifèrics cauran del burro algun dia?

Moltes preguntes -i encara n’hi ha més- que des de Catalunya en sabem la resposta, però que no serveix de res dir-la a qui ni vol ni pot ni sap escoltar.

7 d’ abril de 2015.

dijous, 12 de març del 2015

Un lloc al món.

Durant dos o tres mesos no passarà res massa significatiu. Hi haurà paraules abundants. Desqualificacions a dojo. Desapareixerà algú i apareixeran nous pretesos protagonistes. Tot plegat poca cosa.

Aprofitant doncs aquests temps de calma relativa, convé que intentem entendre quin significat té allò que pretenem els catalans que sigui Catalunya en un context més ample que el peninsular.

Per valorar amb visió universal qualsevol canvi, per petit i local que sigui, d’unes estructures polítiques i econòmiques concretes, es fa necessari conèixer, ni que sigui superficialment, quin és el paisatge del conjunt del qual forma part el territori en qüestió, i si els canvis pretesos tendeixen a millorar, no solament les pròpies condicions de vida, sinó que també contribueixen, per petit que sigui l’impacte, a millorar el panorama general.

No cal ser molt viatjat ni tampoc massa llegit per entendre dos dels defectes -per dir-ho dolçament- més evidents del panorama universal.

El primer és la inequitativa distribució de la riquesa universal. Fins a la iniquitat. Fa autèntica vergonya formar part d’una espècie animal, que ha estat capaç de crear una magnitud de riqueses de tota mena, abundants i sobreabundants, necessàries i innecessàries, i que a l’hora de fer-les arribar als seus congèneres ha fracassat d’aquesta manera tan brutal. Potser ni tant sols ho ha intenta mai. El pitjor de tot plegat és creure que no hi ha res a fer i que ningú n’és responsable.

El segon defecte més evident és la irracional distribució del poder polític. Atribuir la mateixa qualitat de nació, independència, estat i sobirania a entitats humanes com Xina i Malta, o Rússia i Timor oriental o Índia i El Vaticà, que van de 1.400 milions de persones a uns centenars o 18 milions de Km quadrats a unes hectàrees, només vol dir una cosa: aquelles quatre paraules no signifiquen res. No tenen cap contingut real. Són pures ficcions o, diguem-ne, convencions per quedar correctes.

Cal iniciar una camí per racionalitzar la distribució del poder polític per que sigui útil als habitants dels diversos territoris del planeta.

També és evident que aquests dos problemes, la falta d’equitat econòmica i política, són d’àmbit universal, i que ningú individualment per poderós i influent que sigui hi pot fer res significatiu. Ni cap nació per rica i armada que estigui, tampoc. Són problemes de caire universal que exigeixen plantejaments universals.

El que sí podem fer cada persona o cada país és que cap acció o cap decisió nostra tendeixi a empitjorar el panorama descrit. De les accions individuals en som responsables cadascú de nosaltres, i encara que no sempre en som plenament conscients, hi ha a la boca de l’estómac no sé què que ens diu “això no ha anat gaire bé”, o sí.

Quant al col•lectiu de ciutadans que vol ser considerat com igual als altres 205 països que actualment són independents i sobirans convé que sàpiga que no és gens difícil millorar el nivell mig en tots els aspectes d’aquest col•lectiu si poden formar-ne part.

Per definir un Estat s’acostuma a donar 5 dades quantitatives força concretes: superfície, quantitat d’habitants, PIB total, renda per càpita i IDH (índex de desenvolupament humà).

Doncs bé. Catalunya està per sobre de 50 dels països acceptats a l’ONU, en TOTS aquests paràmetres. En dos o tres paràmetres està per sobre de més de cent altres països, i només està per sota en tots els paràmetres d’un país d’Àsia (Japó) en dos d’Amèrica (EEUU i Canadà) en cap d’Africà, i en no més de mitja dotzena d’Europa. Tot això si no és exacte, s’hi acosta molt.

La nostra presència al club milloraria el conjunt.

11 de març de 2015

dimarts, 10 de març del 2015

La llei s’ha de complir.

És la frase preferida de tota massa opinadora de qualsevol pelatge. I que consti que jo no ho nego. Però…

El protagonista principal del naixement de la gran nació espanyola, ens ensenyaven al meu batxillerat de 7 anys de durada, era Felip II. Hi ha dues de les decisions que va prendre, fa bastant més de 400 anys, que han marcat tant el caràcter i el tarannà espanyol que s’han mantingut plenament identificables fins avui. Amb variacions a la baixa una d’elles i a l’alça, l’altra. Una ideològica i l’altra geogràfica.

L’opció ideològica va ser liderar l’anomenada contrareforma, és a dir la lluita aferrissada contra qualsevol pas endavant cap a l’alliberament del pensament. Avui dia tothom parla a Espanya de les beques “erasmus”com si des de sempre l’estat espanyol hagi honorat el senyor de Rotterdam a qui es deu aquest nom, oblidant que els seus seguidors van ser perseguits i condemnats per la “santa” inquisició espanyola durant molts anys.

El pensament dominant a tota la classe dirigent tant en el camp de la política com del pensament ha estat des de llavors impregnat d’un perfum de dogmatisme, no solament en el camp diguem-ne conservador, sinó també entre els seguidors de doctrines liberals a partir de la influència de la revolució francesa.

Entre uns i altres, tirant-se dogmes pel cap van dificultar la possibilitat d’un veritable avenç, cap a la ciència, la filosofia o la política com feia segles que Europa es movia.

Quan parles de la falta de pensadors o científics als segles 19 o 20, tot seguit et sortiran amb Ortega i Gasset, i Ramon i Cajal, que sembla que siguin quatre senyors, però que només en són dos.

Per cert aquest últim es va lamentar; “al carro de la cultura española, le falta la rueda de la ciencia”, on clarament denunciava sense voler dues coses alhora: per una banda l’evident absència de ciència i per l’altra que la cultura espanyola era un carro.

Encara que avui dia hagi millorat tant la ciència com el pensament filosòfic en el conjunt de la societat espanyola, no s’ha abandonat una manera inconscient de defensar les idees dogmàticament i donat que els dogmes que defensava fins fa poc han caigut en desús, s’han substituït per altres que semblen més moderns.

La unitat d’Espanya i la Constitució, per exemple, són defensades com dogmes i en pura lògica qui en discrepi és un heretge. I amb els heretges no es discuteix res. Es condemnen i es … No, això no ho poden fer.

Un altre dia parlarem de geografia.

9 de març de 2015.

divendres, 27 de febrer del 2015

Instruments de poder.

Tot estat que es preui una mica té tres instruments per imposar ordre entre els ciutadans sempre díscols i a vegades amb moltes ganes de fer gresca. És a dir, els catalans.

Aquestes tres eines són: les lleis, els diners i les armes. I té especialistes per usar-les a cor que vols cor que desitges, amb moltes ganes de fer feina.

Els tribunals grossos no paren. Invaliden tot el que els rota, expulsen jutges, dicten sentències i querelles. Tot molt espectacular i que omple pàgines de diaris i tertúlies, però que a la majoria de nosaltres no ens fa ni fred ni calor i al cap d’una setmana ho hem oblidat perquè tots sabem que les sentències de jutge perjudiquen i molt a una persona però que a un poble no li fan pessigolles.

El segon instrument que deia són els diners. Aquí sempre es parla de la màquina de l’estat per excel•lència. Hisenda. Passejant pel parc de sota casa observo amb no gaire simpatia com funcionen els gossos il•legalment sense lligar. Van d’un costat a l’altre olorant tots els arbres, bancs i fanals que troben. De tant en tant en un, s’hi pixen, i més de tard en tard en un altre pataplum... això. Es veu que hi ha gossos ensinistrats que els donen a olorar un mocador o uns calçotets de la persona perduda i no paren fins que la troben. Males llengües diuen que els inspectors d’hisenda fan si fa no fa el mateix, fiquen el nas sense ordre ni concert per tot arreu però que si se’ls dóna a olorar la cartera d’un catalanista segur que s’hi pixaran.

Aquesta eina fa més por, però només a aquells que tenen una cartera farcida perquè sempre diem que el diner no fa olor però que si n’hi ha molt fa olor de suat. Vull dir que pel gruix dels onzesetembrers que som nosaltres, no hi ha perill per aquest costat.

I el tercer instrument, què? Per què el senyor Marià, no fa complir la seva adorada constitució i usa l’únic instrument que de veritat fa por a tots el pobles i populatxos? Que jo sàpiga, l’article 8 de la constitució no ha estat derogat. Sigui valent senyor Rajoy. Apliqui l’article 8 i veurà com tots nosaltres ens amaguem al cau i s’acaben les quimeres que deia l’ex rei, i les derives separatistes que diu vostè.

(Per estalviar-vos viquipèdia diré: article 8. Les forces armades constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l‘Armada i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió… defensar la integritat territorial d’Espanya.)

Senyor Rajoy, vostè diu que Espanya és sobirana, i que vostè és l’administrador d’aquesta sobirania, que la constitució s’ha de complir i fer complir, doncs, au som-hi. Mani a la Brunete que escalfi motors.

I què passarà si no ens amaguem al cau?

26 de febrer de 2015.

dimarts, 3 de febrer del 2015

Escàndols i escandaleres.

Em temo molt que tenim massa afició a les escandaleres, per poder escandalitzar-nos de debò. Ara caldria que expliqués amb exemples què és una cosa i què l’altra. Però no ho faré. Ho deixo al bon criteri de cadascú.

En intentar explicar què és corrupció i què no ho és tant, es corre el risc que es confongui explicar amb justificar.

Entre el necessari ús del poder i l’abús del mateix no hi ha com diuen els fabricants d’escandaleres una fina línia roja. Hi ha una franja. Per damunt d’aquesta franja està clar que l’ús és correcte, per sota és abús clarament.

Però què passa amb totes les decisions, pactes, ordres, actuacions dels titulars del poder, que queden dintre de la franja? Resulta que la majoria de decisions, pactes, ordres i actuacions, cauen dins de la franja, per millorar l’eficàcia, per responsabilitat, per guanyar temps etc. si més no a criteri del protagonista. I moltes vegades amb raó.

El mal de les escandaleres és que serveixen per tapar els escàndols, i el mal dels escàndols és que dificulten enormement el coneixement dels problemes de fons.

A casa nostra ja tenim la suficient ració d’escàndols i d’escandaleres per poder-nos considerar un país normal. Ara convé que tot aquest soroll per retronant que sembli, no ens faci creure que tota la resta són trons.

També som un país normal, en el fet que els defensors de la independència es barallin entre ells. Mai arribaran tan lluny com Michael Colins i Eamon de Valera, lluitadors per la independència d’Irlanda. Ni com El Dustur i el Neo Dustur, dos partits que lluitaven per la independència de Tunísia, i que només un va arribar al final. O com Menahen Begin i Ben Gurion o la Haganah i l’Irgun lluitaven colze a colze per la creació de l’Estat d’Israel... No arribaran mai més enllà de fer-se alguna traveta cosa que si no es fessin voldria dir que no som un país normal.

Tant és així, que crec que el fet, que CIU, ERC i la CUP, es barallin és positiu pel resultat final, perquè deixa clar que volent el mateix no ho volen de la mateixa manera, perquè hi ha moltes maneres de voler-ho. Quantes més formes diverses es manifestin, més maneres de pensar i de sentir hi cabran. I més persones veuran que no hi ha “tongo”.

La majoria de pobles que han arribat a la independència ho han aconseguit barallant-se entre ells. Possiblement una de les causes per la que els escocesos no ho van aconseguir fos que ho defensava un sol partit i un sol líder, per més majoria que tingués. Els líders únics fan molt bonic a la Història, però sempre fan una mica de nosa al moment real.


Que els escàndols i les escandeleres no ens distreguin més enllà d’una estona davant del televisor.

1 de febrer de 2015

dilluns, 26 de gener del 2015

Revoltes capitalistes.

Ahir a Atenes i passat demà a Madrid. Fa tres anys a El Caire i fa 25 anys a Pekin. És a dir, revoltes a la capital del país i que vistes des de lluny sembla que passen a tot el país.

Aquestes “revolucions” tenen més o menys èxit en funció de la relació de poder que té la capital respecte al total del país. Si per poder, només comptabilitzem el poder polític, gairebé totes haurien d’aconseguir un èxit ràpid, però resulta que també hi compta la demografia, la geografia, la cultura, el comerç i la indústria. La plaça Tian an Men és més de vint vegades més gran que la Puerta del Sol, però la Xina és trenta vegades més gran que Espanya. I del juny del 89, allà no se’n recorda ningú.

És molt més probable que triomfi Syriza (o com s’escrigui) a Grècia que Podemos a Espanya.

Les dues són revoltes capitalistes, però el pes del conjunt Atenes-El Pireu, respecte al conjunt de Grècia és de l’ordre de tres vegades superior del que representa Madrid respecte a la totalitat de l’estat espanyol.

Fa poc, un orador de Podemos deia que totes les coses importants que han passat a Espanya els últims 200 anys han començat a la Puerta del Sol.

Suposo que es referia a la primera línia de tren de la península que era de “Puerta del Sol – Mataró” O a la primera màquina de vapor que es va muntar a una fàbrica a prop d’Atocha, O a la primera emissora de radio que va ser EAJ 1 radio Puerta del Sol. O a tot el comerç marítim que cap al món sencer, sortia de l’Estanque del Retiro, tot baixant pel Manzanares.

Ara, si es referia a generals muntats a cavall, entrant al Congrés, O a assassinats de primers ministres a la calle del Turco o pels voltants, o concentracions de gran fervor patriòtic a la Plaza de Oriente durant quaranta gloriosos anys… llavors té molta raó. Tot allò important que ha passat a Espanya, ha passat a Madrid, per la senzilla raó que tot allò que no ha passat a Madrid o no era important o senzillament no ha passat a Espanya.

Per acabar vull demanar perdó als ciutadans de la capital de l’estat espanyol a qui considero les primeres víctimes del model ideològic dominant.

26 de gener de 20015.