El quart manament.

Com que suposo, que ara no s’ensenya a l’escola, però s’aprèn a casa us diré que aquest manament al meu temps deia així “honraràs pare i mare”, i volia dir obeiràs el pare, faràs i pensaràs el que ell et digui, arribaràs a casa a l’hora correcta (que era la que deia ell) etc., ah, si i a la mare també.
Conseqüència d’això va sorgir allò de “De tal palo tal astilla”.

Ara tenim molt clar que ningú és responsable del que va ser o fer el seu pare, però continuem pensant que el refrany no anava gaire desencaminat.
A Internet hi ha una enciclopèdia, que no sé per què li han posat el nom de la nostra fillola Viqui.

Com que es veu que hi és tot i tothom, a vegades resulta entretingut jugar a trobar nissagues, per allò del tronc i l’estella.

Hi podeu trobar: Saenz de Santamaria, José Antonio, general molt addicte al seu Generalíssim. Va tenir l’honor de col•laborar en les execucions del darrers condemnats del franquisme. Va posar el bonic nom de Soraya a la seva filla.

Torres-Dulce, Antonio. Un dels jutges del TOP més eficaç. TOP, Tribunal de Orden Público, especialment dedicat a perseguir estudiants i obrers, no addictes al GMN, Glorioso Movimiento Nacional. Les places de jutges del TOP es cobrien per jutges que es presentaven voluntàriament per fer aquesta feina. Don Antonio va posar al seu fill el nom d’Eduardo.

Això i moltes altres coses tenen la importància que li vulguem donar en funció del judici que ens mereixi el franquisme en el seu conjunt. És molt probable, que aquet judici sigui força diferent en funció del lloc i del temps. És segur que els que el vam viure íntegrament durant 40 anys i a Catalunya, ens costi entendre que a la resta d’Espanya -si més no la meitat dels ciutadans- en tinguin una visió tan distorsionada. Només se m’acut que deu ser perquè allà la meitat de la població va guanyar la guerra i solament la meitat la va perdre, mentre a Catalunya la va perdre tothom.

Abans pensava que tants anys de franquisme havia conformat el pensament dels ciutadans d’Espanya, però ara m’adono que era al revés que si la dictadura va durar tants anys fou perquè la seva ideologia, i la seva manera de fer i fins i tot amb el tarannà, coincidia amb una gran majoria d’espanyols.

Aquestes dues maneres tan oposades veure els mateixos fets, expliquen en una gran part, l’enorme dificultat d’arribar a enteniments que resultin mínimament satisfactoris per uns i altres.

Però difícil, no vol dir impossible. I els catalans tenim el gran avantatge que ja ho hem pensat.

18 de novembre de 2014.

El gran dèficit.

El gran dèficit polític de la transició va ser la falta d’un partit conservador a nivell del conjunt de l’estat que no fos de paternitat franquista. Tant pel nom dels seus fundadors, com per la seva ideologia i la de la gran majoria dels seus prohoms i dels seus promotors econòmics.

Era inevitable que es passés d’un règim definit com a dictadura suavitzada per la corrupció a un altre que acabés sent una corrupció disfressada de democràcia. I la corrupció acaba derrotant la democràcia.

En aquests moments és de primera necessitat que el PP, desaparegui de primera línia de la política espanyola. Per a Catalunya, però encara és més necessari per a Espanya.

És cert que aquest partit està en greu perill, i com diuen els xinesos quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer.

La gran incògnita ni tan sols plantejada per ningú, si més no públicament, és qui omplirà el buit immens que deixarà. Perquè és indispensable l’existència d’un partit que representi el pensament de dretes, sigui més liberal o més conservador, però que estigui totalment alliberat del franquisme residual i no tan residual. Que pugui explicar la Història del segle vint sense amagar res. Que no esperi justícia argentina, per denunciar i condemnar.

La modernitat exigeix l’existència de partits d’esquerra valents i partits de dreta honestos. I també al reves. I uns i altres democràtics i intel•ligents.

De partits d’esquerra el panorama d’Espanya n’està farcit, de partits de dreta a banda del PP només n’hi ha dos de territorials, el PNB i CiU, i precisament de territoris que tenen un peu i mig a fora.

Aquest gran dèficit en la política espanyola d’una dreta culta, civilitzada i moderna no es veu com es podrà omplir. A l’horitzó no es veu cap senyal. Ni de fum.

3 de novembre de 2014.

QUINA CONYA DE NOM, TANMATEIX

24 d’abril.

Ha passat sant Jordi. Continuem.

La majoria del poble antifranquista tenia una gran por, immensa por justificada de  l’exèrcit, que se l’havia guanyat amb tot mereixement durant segles, en què les úniques victòries havien estat contra el seu poble. Especialment al segle 20.

El franquisme i el seu entorn, tenien por del ciutadans, sobretot  veient que els grups  més ben organitzats, de fet els únics que  s’havien escapat del seu ferri control, giraven al voltant dels partits comunistes; PCE , PSUC  i Comissions Obreres, amb capacitat de mobilització considerable, però potser no tant com creien uns i altres.

La majoria de ciutadans tenien pressa, molta pressa per sortir de la presó franquista.

Mort el dictador, els seus fidels van començar a entendre que no eren tan forts com es pensaven. L’únic que els havia mantingut units era la submissió total a la voluntat del “generalísssim” (Quina conya de  nom, tanmateix).

Inevitablement van sorgir diverses tendències que entre si no s’estimaven precisament. Dues d’elles van reexir políticament parlant. Una liderada per Fraga Iribarne, encarnava un tardofranquisme que defensava una evolució tan lenta com es pogués i l’altra apareixia com a neofranquisme que defensava una transició sense perdre el control en cap moment, però una mica més ràpid.

ELS DICTADORS NOMÉS MOREN PER MORT FÍSICA

 20 d’abril de 2012.

La radical il·legitimitat original del règim franquista, incrementada durant els seu quaranta anys de dictadura criminal, va contaminar  de manera profunda la totalitat de les lleis i disposicions produïdes, proporcionalment al seu  contingut polític, de forma que aquelles lleis exclusivament polítiques eren i són absolutament il·legítimes.

De fet, ho sabia tothom. Però la desitjada mort del dictador -els dictadors només desapareixen per mort física- va deixar en mans dels  seus hereus la totalitat del poder, de forma que tot el procés de  canvi, fos quin fos aquest canvi, va estar conduït i dirigit cap on volien aquestes persones que eren on eren per designació directa del dictador, després d’haver-li jurat més d’una vegada fidelitat a la seva persona i a la seva ideologia.

No només eren il·legítims sinó que ells ho sabien.

Els sentiments dominants en la majoria de ciutadans del país, eren la por i  la pressa. I les dues són molt males conselleres per prendre decisions de llarg abast encertades.

I aixi va ser.

El meu poble i el seu país. Final.

Si el sistema no serveix per anar corregint els defectes més evidents i progressar en el camí, per llarg  que sembli, cap a l’alliberament  dels pobles i  dels ciutadans, no es pot dir Democràcia.

A l’Estat espanyol existeixen tres  línies de fractura des de fa segles i que els temps actuals no es pot dir que hagin millorat.

La primera és ideològica . D’aquesta ja se n’ha parlat molt. Les dues Espanyes, inconciliables. I cada dia més

La segona, econòmica, que separa el sud del nord. Potser la línia vagi  més aviat del sud-est al nord-oest.I la tercera, la més especifica d’Espanya, la demogràfica, que distingeix clarament centre amb perifèria.

Naturalment les separacions no són línies, sinó franges. Naturalment no són excloents entre si. Però existeixen.

L'agrimensor infiltrat

Si aneu per l’autopista del Garraf  -la més cara de Barcelona- veureu com a totes les altres, que a l’entrada de cada tunel sota el nom amb què l’han batejat, hi ha  la llargada en metres que se suposa que té.

El meu poble i el seu país (continuació) 3

Cinquena tesi.

Hi ha historiadors que defensen que, de la mateixa manera  que la personalitat d’un individu ve molt  condicionada -alguns diuen que decidida- pels primers  anys de vida del  nen, la personalitat d’un país ve prefigurada pels moments històrics de la seva formació o pels més significatius de la seva existència.

El meu poble i el seu país (continuació) 2

Quart episodi: el model territorial a la península.

Segons el  dossier de La Vanguardia, dedicat al Mediterrani si considerem una franja de  100 quilometres d’ample des del mar cap endins hi trobem  que hi viuen el 68% dels habitants de l’Estat espanyol.