Quart episodi: el model
territorial a la península.
Segons el dossier de La Vanguardia, dedicat al
Mediterrani si considerem una franja de
100 quilometres d’ample des del mar cap endins hi trobem que hi viuen el 68% dels habitants de l’Estat
espanyol.
Aquesta franja està constituïda per dos segments: la cantàbrica i la mediterrània. La primera té uns 600 km. de llargada i la segona uns 1200. Entre les dues 1800 km que per 100 km d’amplària fan 180.000 km quadrats, és a dir el 36% del total de l’estat. Fins aquí res extraordinari. Seguim fent deduccions. Al 64% de superfície restant hi viuen, el 32% de ciutadans espanyols.
Ara bé, si fem un cercle d’uns 40
km de radi amb centre a la Puerta des Sol (aprofitant un dia de neteja d’indignats) hi trobarem que hi viuen un
15% de ciutadans de l’estat en una superfície
que representa l’1% del total, resultant finalment que al 63% -més
de 300.000 km quadrats- hi viuen escassament el 17% de ciutadans.
La primera constatació és que els territoris menys afavorits per aquesta distribució de població són precisament aquells que el discurs tradicional defineix com l’essència d’Espanya, però que en realitat han estat oblidats. Deia una guia informativa de Castilla- León que entre els emigrants a Madrid i al país Basc sumaven tant com els que s’havien quedat a la seva terra. Parlant de la seva pròpia autonomia la definia, no sé si amb tristor o amb ràbia com “lo que quedó de España cuando los demás se fueron” i jo pensava , i vosaltres també “os fuisteis”
La primera constatació és que els territoris menys afavorits per aquesta distribució de població són precisament aquells que el discurs tradicional defineix com l’essència d’Espanya, però que en realitat han estat oblidats. Deia una guia informativa de Castilla- León que entre els emigrants a Madrid i al país Basc sumaven tant com els que s’havien quedat a la seva terra. Parlant de la seva pròpia autonomia la definia, no sé si amb tristor o amb ràbia com “lo que quedó de España cuando los demás se fueron” i jo pensava , i vosaltres també “os fuisteis”
La segona constatació, és que
dues terceres parts del ciutadans, resideixen a un distancia mitja de 400 km de
la Puerta del Sol, i això fa que el nucli dur del poder, polític, econòmic, mediàtic,
jurídic i fins i tot catòlic, els costi enormement mirar per la finestra i
veure la majoria de gent del país, ni de
sentir què diuen ni d’entendre amb quina llengua parlen.
Tercera evidència: les dues
franges comencen i acaben d’una manera similar, unides a Europa via França per
un extrem i a Portugal per l’altre amb
la curiositat -o no- que la unió amb Europa la tenen a través de les dues
comunitats amb personalitats més diferenciades de la resta de l’Estat,
Catalunya i Euskadi. Sembla que aquesta perogrullada, segons explica el senyor
Enric Juliana, és un del motius pel quals
defensen els nacionals-madrilenyistes l’eix ferroviari a través dels Pirineus
per Canfranc, no fos que una o l’altra, Euskadi o Catalunya després de pagar el
tren amb diners de “tots els espanyols“ com repeteixen tan sovint aconseguissin
fugir.
Per altra banda el PIB, creix a través d’aquests territoris
regularment des de Portugal cap a
França, sent al mateix temps les zones de màxima creació de riquesa i les més
desateses per la mentalitat dominant, sobretot en infraestructures de comunicació no només en l’interior de cada franja sinó
també entre elles. Ni el corredor mediterrani, ni el cantàbric ni el de l’Ebre,
han merescut mai atenció als poders de l’Estat temorosos que millorant la
riquesa de la perifèria es perdria poder al centre sense voler veure que el resultat global
seria l’empobriment del conjunt.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada