No cal ser cap gran coneixedor de persones, de grups de persones, o de països per distingir prou clarament que aquesta és una bona -la millor?- fórmula de classificació dels éssers humans, tant d’individus com de pobles i països.
Estats Units és un país dominant que pretén ser no dominador, però no pot -o no vol- evitar ser-ho. Espanya és un país dominador que mai ha aconseguit ser dominant. França o Anglaterra han intentat ser les dues coses juntes i al mateix temps. L’èxit -que ha existit- ha estat perfectament descriptible i poc edificant.
Però el món és molt més ample que l’Atlàntic Nord. Si fa cent anys, Europa tenia el doble d’habitants que Àfrica, aviat Àfrica en tindrà el doble que Europa. Per vasos comunicants o per osmosis el trasvàs és inevitable. Qui domina avui i qui dominarà demà?
Com aconseguir que el concepte dominar, deixi de ser dominant? Entre
persones i entre pobles.
L’actual sistema d’eines de relació entre persones o grups humans, es pot catalogar en tres grans conjunts d’instruments: paraules, armes i diners. Aquestes tres eines humanes, tenen el gran defecte de poder ser acumulades en quantitats enormes en poques mans, deixant la gran majoria de la humanitat a mercè d’una gran minoria, i es pot afirmar que les coses empitjoren amb el temps. Com exemple, segons un estudi suís, actualment un 1% de la població del planeta posseix el 43 % de les riqueses mondials. Riqueses i armes ...i paraules.
El poder de les paraules adopta formes molt diverses, des de lleis… a tertúlies de TV. Aquestes produeixen constitucions, destitucions, prostitucions, detencions…i molt poques atencions.
Les lleis són el principal instrument de domini d’un poble sobre un altre, sense crear mala consciència al poble dominador.
Les armes van des de la bomba atòmica fins a la porra d’un guàrdia civil. Trenquen cames, maten nens, fan Hiroshima, i batalles de l`Ebre.
Els diners… Compren les paraules, fabriquen les armes, dobleguen els pobles i deixen morir de gana milions de nens….
I el poble, (preguntava Capri), què ha de fer?
Pot triar no voler ser dominador, ni voler ser dominat, però pocs pobles han fet fàstics a la primera opció quan n’han tingut l’ocasió, ans al contrari.
Catalunya no ha de voler ser ni dominada ni dominadora, vol seguir viva i desperta, bona veïna dels seus veïns del nord i del sud, lliure, acollidora…( BUF). Parlant d’això, senyor Rufian: per què no pregunta al Parlament com és que allà on vostè treballa prefereixen tenir a Catalunya uns súbdits emprenyats i emprenyadors en comptes d’uns bons companys de viatge, coneixedors de camins i eficients constructors de futur…
Ara que els catalans estem començant a despertar del nostre mal són secular, tot just fem aquells estiraments de braços i girades del cap, dreta i esquerra, amunt i avall, sense sortir del llit… i ja se senten crits esverats Ebre avall i Pirineus amunt…
D’aquets últims com si sentíssim ploure, que bona falta fa… i dels crits seculars que baixen de la “meseta” cal escoltar-los, destriar el poc gra de la molta palla, i un cop passat per l’era, ben ventat i garbellat, provar de fer-ne farina blana (segons el diccionari, suau al tacte) …per poder fer un pa com unes…
Ni dominants ni dominadors. Tan dificil és?
P:D. Lectura recomanada.: El silenci del mar. Vercors.
