Quan va morir Franco, ja feia anys que era poc més que un
ninot, només útil per espantar. Mort i enterrat es va poder veure a mitges
l’estat de salut de l’Estat espanyol. Tenia tots els ossos trencats.
Era urgent soldar-los com fos. Allò no s’aguantava de cap
manera. Calia un pal de paller i van trobar un home de palla que els havia
regalat Franco. El van vestir amb una túnica i li van posar una corona. A la cerimònia van acudir tres padrins de fora per
beneir-la. L’americà Kissinger, que no volia perdre les bases a Espanya.
L’alemany Willy Brand que volia sobretot
–i amb molta raó- que el mur de Berlin no passés per la Meridiana i l’aristòcrata
francès Gerard d’Estaing que volia apadrinar una monarquia al sud del seu país.
El món demòcrata beneïa la transició.
Els ossos de l’Estat espanyol es van soldar. D’un dia a
l’endemà, tothom era demòcrata.
I au, som-hi. Al cap de poc ja ho veien tot consolidat. Espanya és una democràcia
consolidada deien aquí, i allà feien veure que s’ho creien… fins que…
No us preocupeu, deien a la Sarsuela. És un terratrèmol a la
zona volcànica d’Olot. Ja fa temps que està inactiu.
No, deien a la Moncloa. És una inundació al baix Llobregat
que és un riuet de fireta.
Però tot seguia trontollant. Una tramuntanada de l’Empordà
potser?
Pitjor. Eren les tres coses alhora.
L’Estat es va posar
dret d’un bot. Millor dit, ho va intentar.
Tot seguit va constatar que com que feia 40 anys que jeia, mai havia
comprovat com havien quedat els ossos soldats. Consolidats ho estaven
però… quin horror. Un fèmur era un pam més llarg que l’altre, la tíbia esquerra
havia quedat soldada al peroné dret. El braç dret era immens i l’esquerre minúscul
(bé, això tampoc va estranyar gaire, abans
ja era així).
Com enfrontar terratrèmols, riuades i tramuntanades amb
aquella carcanada?
Agafant amb el potent braç dret una immensa porra?
A coces amb la cama llarga?
La imatge era lletja, però això va a gustos. Es vantaven de
ser “muy cabezotas”.
No volien veure que a més de ser una imatge horrorosament
lletja, afectava la columna vertebral, i que com tothom sap la columna vertebral d’un Estat és
l’economia. L’afectació era i és molt severa. Molt amenaçadora vist des de
fora.
És de pissarrí saber què s’ha de fer, però ningú s’atreveix
ni a insinuar-ho. S’han de tornar a trencar tots els ossos mal soldats i fer un
Estat nou de trinca.
I aquesta vegada fer-ho democràticament, que és com volem fer-ho els catalans.
Espavileu espanyols, que nosaltres anem passant.
21 d’octubre de 2019.