dilluns, 27 de febrer del 2017

Ley de orden público.

Art.2. Es delito todo acto que atente a la unidad espiritual, política, social y nacional, de España
Vigent fins desembre de 1968. A partir de llavors: Constitució.

Van canviar la lletra, però no la música. Ni els músics que la interpretaven. Al tribunal de Orden público li van dir Audiencia nacional.

a.-Unitat espiritual. La unitat d’Espanya és sagrada. Atemptar de pensament, paraula o obra contra ella és pecat.

b.-Unitat nacional. Una única nació pensable. Una altra cosa és irracional.

c.-Unitat política. És la millor definició d’una dictadura.

d.-Unitat social. Això ja era pixar fora del test.

Segurament avui ningú repeteix aquesta definició de la unitat d’Espanya amb les mateixes paraules, però sota paraules diferents no costa gaire endevinar-hi la mateixa actitud, idèntica convicció i fins i tot la mateixa fe.

Basar una política, o qualsevol altre tipus de societat humana en un principi d’ordre indiscutible -sagrat o sacralitzat- porta inexorablement a l’intent d’aniquilar físicament els que el neguen i el que és pitjor, acaba destruint moralment els que el defensen.

Molts catalans des de fa més d’un segle posen en qüestió el fons i la forma d’aquesta unitat. De tant en tant apareix algun pensador espanyol que també ho qüestiona i que intueix que el dogmatisme inherent al pensament espanyol és un fre gran al progrés ideològic, polític i fins i tot econòmic.

Manuel Azaña creia profundament que un camí per fer sortir España del seu endarreriment secular, era la República i molt aviat es va adonar que l’únic aliat sòlid amb què podia comptar per aconseguir-ho, era Catalunya.

Ell no tenia res de catalanista més aviat tot el contrari. No li feia cap gràcia l’estatut d’autonomia que exigia esquerra republicana de Catalunya.

L’any 1932 després que Ortega y Gasset fes un discurs de més d’una hora oposant-se a l’estatut, Azaña en va fer un altre de tres hores demostrant que si es volia el progrés d’Espanya era necessari enfortir la República i per a això era indispensable Catalunya.

El parlament després de retallar l’Estatut tant com va poder, el va aprovar a contracor. Després. La guerra.

Pocs anys després, guanyada la guerra en una anotació personal el caudillo va escriure (Viñas. Sobornos) La unidad es Franco. Sin Franco es la division y el caos. Humil com era.

La idea dominant en una bona part del poble espanyol i en la majoria dels seus polítics segueix sent en el fons actualment la mateixa.

Tard o d’hora apareixerà un corrent de pensament -Cotarelo, Gabilondo i alguns pocs més- amb capacitat per remoure la terrible inèrcia política espanyola ¿Pedro, Pablo?

Sigui com sigui i quan sigui, el plantejament que hauran de fer serà totalment diferent al d’Azaña.

Catalunya ara no vol un estatut d’autonomia. Vol col•laborar amb Espanya plenament i amb total llibertat.

La seva capacitat d’ajudar serà notablement millor.

divendres, 17 de febrer del 2017

Complir les lleis.

Fa molts dies que d’una manera insisten ens repeteixen a crits amb amplificadors potentíssims i per tots els mitjans les lleis s’han de complir.

Sobretot la llei de la gravetat. I gairebé és l’única que s’ha de complir sempre, en tots els països i en totes les circumstàncies. Estiguis sol o acompanyat.

Quant a les lleis humanes, suposadament justes, en països que han aprovat en democràcia encara que sigui amb un cinc justet i amb un respecte a la llibertat de la persona acceptable, cal dir que cap ciutadà pot interpretar pel seu compte quan i quina llei vol complir.

Cap ciutadà individualment pot fer-ho. D’acord.

Jo puc opinar sobre totes les lleis si són justes, o no. Però no puc desobeir.

Ni les lleis de circulació ni la Constitució. Però…

Dos milions de persones sí. Poden desobeir si es compleixen uns requisits:

1.- Creuen que aquella llei vulnera els seus drets.

2.- No disposen de cap mitjà real, ni jurídic, ni polític, per modificar-la.

3.-Els actes de desobediència són absolutament pacífics.

4.-L’instrument que usaran és plenament democràtic (referèndum).

5.-Estan disposats a pactar la reparació dels danys morals i econòmics que es puguin produir involuntàriament a tercers.

Com que no sóc jurista, ni tan sols amateur, no sé si falten o sobren condicionants, però aquell sentit comú, que tant invoca el sr. Rajoy, (i sé que invocar el sentit comú en política és una bajanada) em diu que no vaig gaire errat.

Per exemple. Com a mostra, un botó per a cada trau.

1.- Ministre Wert: vamos a españolizar a los niños catalanes.

2.-Tres diputats catalans fan una proposta al parlament espanyol. Sense canviar la Constitució es pot votar sí o no. Un NO absolut ens diu no hi ha res a fer.

3.-Demostrat amb cinc manifestacions massives.

4.-Amb assaig general ja realitzat. 9 N.

5.-Aquest punt és el que demana més aclariments. Cal no acorralar massa el responsable de l’estat espanyol que haurà de firmar el pacte. Convé que pugui dir amb el cap ben alt com Méndez Núñez després de la batalla del Callao “mas vale honra sin barcos que barcos sin honra” i a continuació convé que els catalans acceptem pagar els barcos. Vull dir pactar amb els creditors del deute espanyol quina part estem disposats a assumir. La que ens toqui i una mica més, (per allò de la redempció de captius) i encara que ningú en parli és la part decisiva.

Doncs, au, som-hi.

dilluns, 13 de febrer del 2017

Franco, Fraga, Rajoy i alguns.

He sentit per la tele que el sr. Mariano deia que impediria amb tots els mitjans de què disposa una cosa molt lletja que volien fer algunos politicos catalanes.

No m’ha quedat clar si faria res contra alguns economistes, alguns historiadors, alguns filosofs, alguns arquitectes, alguns enginyers, alguns escriptors, alguns periodistes, alguns lampistes, alguns metges… I sobretot sobre alguns alguns. Aquests són els que m’interessen més perquè jo sóc un d’aquests alguns alguns.

Em penso que només diu “polítics” o bé perquè creu que són els únics que volen fer aquella cosa tan lletja o bé perquè pensa que és contra els únics que pot fer res. Jo diria que és per aquesta segona raó. Deu saber -i si no ho sap en Moragues o la Soraya li explicaran- que dels tres mitjans -lleis , diners i armes- de què disposa un Estat per imposar ordre, només l’últim és eficaç contra una multitud d’alguns.

Les lleis –conjunt de legisladors i judicators- és el més fàcilment utilitzable, però només és eficaç contra politics. Té l’inconvenient que és lent. No en pot eliminar més enllà de mitja dotzena a l’any i tothom sap que és una espècie amb alta capacitat de regeneració.

I els diners? Quan les guerres eren de bon veure al cinema, el primer que feia l’exèrcit que assetjava una ciutat emmurallada, era tallar l’arribada d’aigua a l’interior. Tenia la pega que es morien de set tant els enemics com els amics. Aquest és el problema que té el Mariano per no seguir els consells d’en Montoro que si fos per ell... També és possible que algú de per llà baix s’hagi llegit un consell de Maquiavel al Princep quan ha conquerit el castell del seu enemic. Mata el teu enemic, però no li prenguis les seves propietats. Els fills del teu enemic et perdonaran abans la mort del seu pare, que la pèrdua dels seus bens. Volia dir, que amb els diners no s’hi juga. I que perjudicar la principal font de riquesa del país no és bo per a ningú.

I les armes, què? Al cap i a la fi no es pot negar que l’altre gallec que va ocupar el mateix càrrec que el Mariano no se’n va estar de fer-les servir sense gaire miraments i bé li devia explicar això el ministre d’aquell senyor, també gallec quan va fundar el partit del Mariano.

Aquests dies estic llegint un llibre de l’historiador Angel Viñas titulat “SOBORNOS, de como Churchill y March compraron a los generales de Franco”. No té res a veure amb la situació històrica actual però m’han sorprès dues coincidències amb l’actualitat. La primera evidentment és el títol de l’obra; “SOBORNOS” i la segona; l’actitud radicalment passiva dels dos protagonistes davant situacions extremadament greus, evidentment molt més les de Franco al començament de la segona guerra mundial. Aquell gallec de llavors i aquest d’ara han decidit no fer res i esperar que els seus contraris es matin entre ells. Als anys 40 brutalment i ara metafòricament.

No cal ser cap expert en res per veure el cordó umbilical que uneix Franco, Fraga, Rajoy, tres dels últims representants d’una cadena de pensament i d’actitud, iniciada fa molts segles i que també de fa molts segles ha significat un fre per poder adquirir la velocitat necessària per no perdre el tren imparable del progrés.

També és cert que aquesta cadena va estar a punt de trencar-se fa 80 anys, i que si bé es va reforçar per mitjà d’una guerra civil des de fa poc ha iniciat el seu debilitament definitiu. Rajoy serà l’última anella.


P.D. Demano excuses al poble gallec, sé perfectament que els pobles no són mai els únics responsables dels seus ciutadans. Però que els ciutadans sí que són responsables dels seu pobles, signifiqui el que signifiqui aquesta paraula.