dijous, 28 de gener del 2021

Causes diferents, causant comú.

  

Una ullada al món, per superficial que sigui, capta a l’instant les dues grans aberracions que mostra el conjunt de la humanitat.

La primera, i més estremidora, és el repartiment de la riquesa entre els humans. Entre persones i entre països. Entre continents i entre cultures. Des del malbaratament indecent, fins a la misèria  més cruel.

La segona aberració és l'alhora estrambòtica i estúpida distribució de l’anomenat poder polític concedint o negant el grau d’Estat Sobirà a comunitats humanes infinitament diverses sense cap criteri ni racional, ni coherent.

La primera aberració, aixeca un clam universal exigint equitat, la segona exigeix llibertat. Les causes d’aquests dos clams semblen diferents però els causants són els mateixos.

Lluitar contra els causants és la mateixa lluita tant si exigeixes equitat com si busques llibertat. Una exigència sense l’altra neix morta.

Carregats de raons fins al terrat, grans lluitadors per l’equitat, contra tota mena de Tsars, han acabat fracassant -i el que és pitjor han envilit la lluita- per no haver respectat l’anhel de llibertat humana.

Igualment tots els llibertadors de pobles oprimits que han triomfat  gràcies a haver matat més que l’altre han tendit fatalment cap a dictadures.

Tinc la immensa esperança que Catalunya faci aquest pas endavant cap a la llibertat i cap a l’equitat social, si no pot ser de bracet uns i altres, sí sabent que l’adversari dels dos és el mateix.

M’atreviria a dir -com diu la professora Spivac parlant d’Armènia-  que Catalunya més que un territori és un estat de consciència mantingut al llarg dels segles.

Tant Armènia com Catalunya han estat camins de pas i de guerra entre dues grans cultures, on  ha anat sedimentant una cultura pròpia, una llengua  i una manera de fer diferenciades dels imperis veïns.

Els catalans no som ni millors ni pitjors persones que els pobles veïns o llunyans, ni més intel·ligents ni més rucs, ni més generosos o garrepes, però en tant que conjunt  i analitzant les tres característiques que distingeixen tot poble dels pobles veïns, i que són: manera de fer (modus operandi) manera de viure (modus vivendi) i manera de pensar (modus cogitandi), llavors sí que apareixen evidents les diferències que fan difícil, sinó impossible la supeditació d’un poble a un altre sense la  violència del més poderós.

Usar la violència de les armes, com ha fet històricament l’Estat  espanyol, sobretot al segle passat, sense aconseguir esborrar del mapa el fet diferencial català, ha generat molt dolor, molta misèria i molta ràbia i al mateix temps ha enfortit  la nostra  convicció de la necessitat vital de ser un poble lliure.

Per altra banda, i d’això no n’estic tan segur, han començat a aparèixer signes en diversos territoris i en diferents estaments de la resta de la península d’una visió divergent de l’oficial, que entén que els únics perjudicats d’aquesta política, no són només els catalans, sinó la gran majoria dels altres  territoris i ciutadans.

Si al conjunt de la humanitat s’intueix  força bé què o qui és el causant d’aquelles dues aberracions de què parlava al principi, a l’Estat espanyol és de pissarrí.

Per si fos que tot això ho trobeu massa esotèric, apunteu-vos urgentment i amb entusiasme a qualsevol de les quatre creixents marees universals actuals, que condueixen al mateix  lloc:

Ecologisme - Anti Masclisme - Anti Racisme - Anti Imperialisme.

26 de gener de 2021.

El covid no és l’única pandèmia universal.

 

 

dimarts, 19 de gener del 2021

Magnífica ocasió.

 

Oblidem Antígona i  recordem Lisístrata

Aprofitem l’ocasió que jutges i fiscals en han ofert.

Em dirigeixo als partits politics amb seu central a Catalunya -bàsicament; Junts per C., Esquerra Republicana i la CUP- que es posin d’acord en actuar de la següent manera:

No s’oposen a les eleccions que siguin el 14 F.

Una setmana abans, els tres retiren les seves candidatures i es neguen a participar.

Junts per C. publica el seu eslògan explicatiu: Ja us ho fareu.

Esquerra manifesta: Amb nosaltres no hi compteu.

CUP clarifica. Aneu-vos-en a la merda.

Els partits amb seu central a Madrid, defensors de fer les eleccions, no tindran més  remei que presentar-s’hi.

Resultats:  80% d’abstenció…

Quan allò que necessitem no ho podem aconseguir per activa, fem-ho per passiva, com Lisístrata.

La còvid ens donarà un cop de mà.

Com cantàvem el Maig del 68,  La imaginació al poder.

19 de gener de 2021.

 

dimecres, 13 de gener del 2021

MATRIUSCA

 

Tot va començar amb una encaixada de mans. Una senyora de noranta-nou anys i que l’any passat encara anava a ballar. A l’hora de dir adeu a la Pura a la residència de Sitges me la va presentar. La seva mà prima com ella i amb poca memòria me la vaig trobar unes quantes vegades, desmemoriada, entre la meva. Me’n vaig anar a buscar el tren com cada setmana entre pena i satisfacció d’haver fet allò que em va dir una cuidadora de la residència: la Pura m’esperava sempre com “agua de mayo”.

Se’m va escapar el tren i per tant vaig anar a seure en un banc de l’estació que no toqués el sol. Al costat se’m va seure una noia que duia un nen de dos anys i mig. Aquest portava una bosseta fantàstica, plena de sorpreses. Vaig fer-li lloc perquè les pogués anar traient. El primer i el més voluminós era un camionet amb un conductor que es podia posar i treure. Cotxes de diferents colors i formes, blaus, verds, vermells, platejats, tots petits i una avioneta amb una hèlice que girava. Aquesta avioneta ja va ser l’inici de la nostra relació perquè me’l feia volar per sobre meu. L’última cosa que va treure va ser una matriusca que en fer-ho va provocar que la bossa de paper fes una petita voladeta amb el perill d’acabar a la via. Vaig córrer a agafar-la i la seva mare ho va agrair. La Matriusca ja va ser amb col·laboració. Jo l’anava obrint i ell feia saltets d’alegria i rialles, sobretot amb la darrera més petitona. Amb tot això vaig saber que amb la seva mare es comunicaven en armeni. Armènia que lluny!! I que es deia Enrí.

El tren va treure el nas del fons de l’estació i aquella preciositat de nen saltava d’alegria i li va dir a la seva mare que anava amb un patinet adaptat per pujar-hi el nen, una motxilla i la bossa de les joguines, que si podia donar-me la mà i així poder pujar al tren sense caure. Aquella maneta, tan diferent de la que acabava de deixar, amb noranta-dos anys de diferència em va fer entendrir. No em va deixar anar fins que vam ser dalt del tren i asseguts. Així que el vaig tenir al seient del davant li vaig fer una foto. Un record fantàstic. A l’hora de baixar, ràpidament em va donar la mà de nou. Que boniques i tendres són les mans dels nens. La vaig tenir agafada fins que baixades les escales de l’estació els vaig dir que sortia per l’altre costat i li vaig fer un petó a l’Enrí que espero que algun dia me’l retrobi a Sitges que és on viuen.

No els vaig dir que ells dos i jo teníem una cosa en comú. Formàvem part d’un país  que era una Matriusca petiteta, ells tenien una de grossa que els cobria i amb coloraines duia plantades al pit una falç i un martell, en el meu cas el meu país tenia una Matriusca gran que s’enorgullia de dur al pit unes fletxes i un ocellot.

20 de setembre 2018. Vilanova i la Geltrú.

Antònia