Parella de ball mal avinguda. El cor de l’Home anhela llibertat i el cap li exigeix ordre. El jo exigeix ple reconeixement de la seva singularitat, i el nosaltres suplica fer camí junts.
Per poder gestionar aquest conflicte la humanitat ha anat generant unes entitats a les que no sé per què s’anomenen Estats a les que, tampoc sé per què, s’atorga una propietat rara anomenada sobirania, heretada clarament de la idea encara dominant que l’única manera de relacionar-se les persones és assumint lliurement el binomi sobirà-subdit.Un és sobirà tots els altres som súbdits. I el meu poble o bé és sobirà o bé és súbdit.
El panorama resultant és esperpèntic. Irracional, antiestètic i lògicament insostenible. Les eines més usades per construir els estats antics i moderns han estat les armes, després s’han utilitzat les lleis per dissimular els desastres, i alguns estats -no tots- ho han pintat tot de colors amb la tercera eina de poder: els diners.
Allò que resulta particularment injust és que qualsevol país o té un estat propi o senzillament no existeix. Ens agradi o no l’única manera d’estar al món que té Catalunya hic et nunc, és tenint un estat independent. Sense usar les armes.
És pensable que sobre el paper existeixin solucions més intel•ligents i fins i tot més justes. Ja sabem que el paper ho aguanta tot, però cap altra solució és realitzable durant l’actual generació.
A Europa hi ha actualment 47 territoris reconeguts com estats sobirans. D’aquests 24 són mes petits que Catalunya. 11, tenen menys habitants. 37 tenen una renda per càpita inferior a la catalana. 40 tenen un IDH (índex de desenvolupament humà) inferior al nostre. Etc., etc.
Objectivament aquesta realitat és inqüestionable. O bé aconseguim el lloc 48 o bé ocuparem el 49, després d’Escòcia. I això seria fer tard.
29 de setembre de 2016.
dissabte, 1 d’octubre del 2016
Si vols estar ben servit...
Hi ha tres condicions -entre altres- indispensables per fer bé el llit.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
Primera : els llençols han d’estar nets.
Segona: cal que quedin ben llisos i les arrugues només es poden treure estirant, ara cap aquí ara cap allà. Cap amunt i cap avall. Sempre estirant i mai empenyent. No serveix de res pegar cops.
Tercera: no atrapar els llençols abans d’eliminar totes les arrugues. Un cop atrapats no es poden treure les arrugues.
Aquestes tres normes -entre altres- són indispensables per fer una bona Constitució: Espanyola o Catalana.
Quan va morir el vell tirà, degudament turmentat per la seva família capitanejada pel seu gendre Villaverde, els espanyols que feia 40 anys que no podien dormir van córrer com esperitats a fabricar una constitució per poder estirar-se a descansar. Com si fos el llit.
I no van complir cap de les tres condicions necessàries. Els llençols estaven bruts. El de sota tenia unes taques fosques que sense necessitat de ser del CSI, es veia clar que eren de sang. Seques, però de sang. Ràpidament van posar el llençol de sobre per tapar-ho, però en aquest no solament es veien les taques sinó que s’oloraven. Allò era senzillament merda.
Van pegar quatre empentes i uns quants cops de porra i van atrapar els llençols. Mai més van eliminar les arrugues.
El poble fou convidat a descansar al llit acabat de fer.
Per estar més segurs del que es feien van demanar consulta a tres prestigiosos doctors internacionals. Un americà, un francès i un alemany.
L’americà es deia Kissinger i feia un parell d’anys havia solucionat amb èxit la disbauxa de Xile. Va aconsellar aplicar al poble espanyol una llarga cura de son.
El francès de noble nissaga es deia Giscard D’Estaing. Veient el mal aspecte del llit acabat de fer va aconsellar -i li van fer cas- posar a sobre un cobrellit decorat amb una corona reial d’una dinastia francesa.
El tercer, l’alemany Wily Brandt, era el més ben intencionat dels tres, patia per por que el terrible virus comunista que coneixia de prop i que l’any anterior havia arribat a Portugal no contaminés tota la península ibèrica. Va donar ple suport a uns nois sevillans que anaven de socialistes amb l’única condició que frenessin el comunistes. Aquests es van passar de frenada. No van quedar comunistes al país i una mica després tampoc quedaven socialistes.
Tothom a dormir. Va durar poc. Les taques de merda del llençol de damunt van traspuar cap al cobrellit. Pertot arreu. Per la dreta, per l’esquerra. Al mig de la corona reial hi va aparèixer…
Les arrugues dels llençols no deixaven dormir tranquil a ningú. Uns es queixaven que se’ls gelaven els peus, altres deien que els que dormien a la dreta estiraven tant els llençols que ells es quedaven amb el cul a l’aire.
I va passar el que havia de passar. Que uns quants -més o menys dos milions- van decidir saltar del llit.
Llavors, com una inspiració col•lectiva, van recordar l’antic consell de l’àvia:
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.
Això sí seguint les normes per fer-lo bé. Llençols nets ,sense arrugues i ben atrapats. I amb un cobrellit sense brodats i que puguem canviar de tant en tant.
30 de setembre de 2016.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)