divendres, 28 de març del 2014

Geometria variable.

De Barcelona a Madrid hi ha 600 Km. És força lluny això. Però el problema és que de Madrid a Barcelona n’hi ha 6.000. Des d’aquí, sentim, escoltem i entenem tot el que es diu allà. Des d’allà se sent un soroll confús que ve del nord-est que no aconsegueixen entendre.

Aquí entenem la seva llengua, sabem totes les seves paraules, coneixem tots els sentits que tenen, comprenem què diuen i què volen dir. Allà, no puc dir res que tots no ho hagueu pensat; no entenen la nostra llengua, no entenen les nostres paraules encara que tantes vegades són les mateixes que les seves.

No entenen res, encara que els parlem en la seva llengua com hem fet tan sovint i durant tants anys.

Ara digueu, entre dos que discuteixen, qui té avantatge, el que entén l’altre o bé el que no sap de què li estan parlant?

La cohesió Barcelona-Catalunya és considerablement superior a la quasi inexistent Madrid–Espanya.

La primera està fonamentada en allò que ara en diuen “soft power” poder tou, força d’atracció basada principalment en llengua, cultura idiosincràsia, tarannà i, sí, també comerç i indústria amb tots els seus defectes.

No cal dir que la cohesió Madrid–Espanya és del tipus “hard power”. Poder dur. Poder basat fonamentalment en l’ús de la coerció, sent el seu instrument preferit l’exèrcit com van cometre la ignomínia de deixar escrit en la sagrada Constitució a l’article 8. Entenien i continuen entenent Clausewitz al revés. Si aquest defensor de la violència militar deia que la guerra és la política feta amb altres mitjans, allà creuen que la política és la guerra feta amb tots els mitjans que el poder posa a les teves mans.

Les discrepàncies s’han evidenciat de manera poderosa a mida que ha anat apareixent en escena un actor, que mica en mica ha anat pujant a tots els escenaris del món. Diguem-ne poble, diguem-ne societat civil. Plaça Tahir o Puerta del Sol. Maidan o Via Catalana. Tots són mostres d’un malestar profund, tots són moviments socials que disposen d’uns mitjans que mai havien tingut a les seves mans.

La gran diferència entre la Via Catalana i tots els altres, allò que la fa ser singular, és no només el compromís absolut amb la no violència -altres també ho diuen- sinó el fet únic de proposar una solució concreta i realista, i un camí absolutament democràtic per arribar-hi: una votació.

Qui vulgui entendre-ho, pot.

dimecres, 26 de març del 2014

Sotmès però no submís.

Així estan les coses. Mentre el poble català se senti sotmès no té més remei que mostrar-se in-submís.

La insubmissió és el primer pas cap a la rebel•lió que sinó s’atura camina cap a la revolta. I aquesta a la revolució.

Els catalans no volen fer aquest camí, però volen deixar de sentir-se sotmesos. I no tenim més remei que manifestar-nos insubmisos, sense cap violència, sense estridències, fins i tot com diu el decret de “nova planta” que es produeixi l’efecte sense que es noti la causa. Ja que tenim fama de creatius, fem treballar a fons la imaginació individualment i col•lectivament.

Segur que ja hi ha grups que hi treballen. Pensem que allò que volem és bo per a nosaltres i no és dolent per a ningú. Que hi tenim tot el dret a voler sentir-nos més lliures. Augmentar la llibertat d’una persona o d’un poble és sempre positiu pel que s’allibera, però també ho és pel que allibera.

Mai cap poble que ha aconseguit la llibertat per difícil que hagi estat el procés i per grans que hagin estat les dificultats de tot tipus al principi, ha fet marxa enrere.

Fem les coses bé, sense por, sense recança, sense urgència. Però també sense imprudència, sense odi, i sense pausa. Som molts els que ho volem i els que ho volem ho volem molt.

Intentem convèncer aquells que poden escoltar, però a aquells que no volen, no saben o no poden escoltar, deixem-los en pau. Discutir no acostuma a ser útil.

Pensem que complim amb escreix totes les condicions, demogràfiques, culturals i econòmiques per poder ser un estat independent.

Que en qualsevol paràmetre que ens fixem trobarem sempre darrere nostre gairebé la meitat dels països del món a qui ningú discuteix la seva sobirania.

Tots sabem que només hi ha un impediment que per gran que sigui és un de sol. I tots sabem que quan per resoldre una situació qualsevol hi ha una dificultat i solament una, sempre és molt més fàcil superar-la, sobretot si t’adones que l’únic obstacle que trobem al nostre camí està amenaçat de ruïna, i que els que el volen mantenir dret no semblen massa destres ni gaire enginyosos.

De bona veritat, no hi ha marxa enrere.

divendres, 14 de març del 2014

Raonaments racionals.

Diuen: la independència de Catalunya és impossible. Doncs mira que bé, ja s’ha acabat el problema. Allò que és impossible no passa mai, i llestos.
A més està prohibit que passi.

Alto!. Ningú prohibeix una cosa que és impossible. És perdre el temps. O bé hem d’entendre que si està prohibit és precisament perquè pot passar. És més si està molt prohibit vol dir que és molt probable que passi. Fins i tot es pot afirmar que el grau de prohibició és proporcional al nivell de probabilitat que passi. Fixeu-vos com està de prohibit robar. De mil maneres està prohibit, perquè passa de deu mil les formes de robar.

Segueixen: és impossible, està prohibit i fan una campanya intensa, ferotge, per terra mar i aire a casa i a l’estranger, insultant i atemorint perquè tothom voti que no.

I dic jo, si és impossible, si està prohibit, si no hi haurà cap votació, si ningú votarà res, no cal fer campanya ni a favor del sí ni del no.
Aquest argumentari em recorda molt el clàssic d’aquell senyor que quan el veí li reclama que li torni el gerro xinès que li va deixar l’any passat li raona:

En primer lloc, jo no t’he demanat mai cap gerro.

En segon lloc quan me’l vas deixar ja estava trencat.

I a més ja fa més de mig any que te’l vaig tornar…

O sigui que tranquils, podem esperar asseguts a la porta de casa a veure com passa el cadàver (políticament , s’entén) de l’adversari perquè és molt sabut que s’atrapa abans un mentider que un coix.

I molt abans un mentider estúpid. I encara més, coix.


divendres, 7 de març del 2014

Dones i Política.

El 10 de juny de l’any passat vaig dedicar un blog a parlar de la presència de dones a la política catalana. Hi parlava de quatre dones. Ahir amb sorpresa i alegria vaig veure aquelles quatre mateixes persones a la televisió. Era en un programa de tertúlies, segurament el millor dels que s’emeten -que jo entengui- produït pel pitjor conductor de diàlegs públics (ell sol parla habitualment tant com tots els tertulians junts, talla la paraula, fa llargues preguntes que inclouen una resposta del seu gust, vantant-se d’imparcialitat intenta portar la conversa en una sola direcció: cap allà on la seva omnisciència el condueix).

Aquelles quatre dones parlaven de Política, i no es van deixar arrossegar pel conductor -ahir més moderat que mai- a parlar de política.

Cadascuna d’elles té una visió des d’un nivell diferent, des de la mirada universalista i gairebé utòpica de la Teresa Forcades, a la visió pragmàtica del problema immediat de l’Ada Colau -situades a l’esquerra de l’espectador- des de la visió de Catalunya com a actor polític integral de Carme Forcadell, fins a una mirada més cultural i inclinada a la moderació de Muriel Casals.

Cap d’elles excloïa res de les altres. Totes entenien les paraules i comprenien les actituds de totes. Alegrava el cor escoltar, fins i tot petits discursos, que abarcaven una amplitud de la qüestió Política alhora universal i de casa nostra.

Segurament exagero. Però vaig anar a dormir reconfortat.