Dones i Política.

El 10 de juny de l’any passat vaig dedicar un blog a parlar de la presència de dones a la política catalana. Hi parlava de quatre dones. Ahir amb sorpresa i alegria vaig veure aquelles quatre mateixes persones a la televisió. Era en un programa de tertúlies, segurament el millor dels que s’emeten -que jo entengui- produït pel pitjor conductor de diàlegs públics (ell sol parla habitualment tant com tots els tertulians junts, talla la paraula, fa llargues preguntes que inclouen una resposta del seu gust, vantant-se d’imparcialitat intenta portar la conversa en una sola direcció: cap allà on la seva omnisciència el condueix).

Aquelles quatre dones parlaven de Política, i no es van deixar arrossegar pel conductor -ahir més moderat que mai- a parlar de política.

Cadascuna d’elles té una visió des d’un nivell diferent, des de la mirada universalista i gairebé utòpica de la Teresa Forcades, a la visió pragmàtica del problema immediat de l’Ada Colau -situades a l’esquerra de l’espectador- des de la visió de Catalunya com a actor polític integral de Carme Forcadell, fins a una mirada més cultural i inclinada a la moderació de Muriel Casals.

Cap d’elles excloïa res de les altres. Totes entenien les paraules i comprenien les actituds de totes. Alegrava el cor escoltar, fins i tot petits discursos, que abarcaven una amplitud de la qüestió Política alhora universal i de casa nostra.

Segurament exagero. Però vaig anar a dormir reconfortat.