Insisteixen una vegada i una altra. Catalunya s’ha ficat en un carreró sense sortida. Ho diuen tant, amb tanta insistència i tan convençuts, que al final he intentat entendre què volen dir.
I em sembla que ho entès. Com que s’ho miren des del sud, tenen raó. El carrer en què s’ha posat Catalunya no té sortida cap al sud.
Però resulta que tots els carrers i carrerons , tenen sempre dues puntes d’est a oest, o de nord a sud o amb diagonal. I, sí senyor, el carrer en què s’ha ficat Catalunya no té sortida cap al sud, però en té, i molt ampla cap al nord.
I no és un carreró, com el carrer de les Mosques o el de Perot lo lladre (que per cert també tenen dues sortides). En un carreró, que es mereixi aquest bonic nom, a tot estirar hi caben cinc persones de costat que si caminen, cada filera ocupa un metre.
Vull dir que dos milions de persones ocuparien quatre-cents quilòmetres (us sona això?) de carreró i carrerons de quatre-cents quilòmetres no n’hi ha cap.
Diuen que, d’acord, no és carreró, potser que era la Meridiana que va de nord a sud, però que tampoc no té sortida. Mirem-ho més de prop. Doncs és veritat, cap avall no es pot sortir, però no és perquè no en tingui, de sortida, sinó perquè al bell mig hi han posat un trasto enorme que ocupa tot l’ample. Un endimari , que en dirien a Vilanova. Allò no hi ha qui ho pugui moure. Ni els mateixos que ho han anat posant al llarg de molts anys. Si algun d’ells ho intentés s’esllomaria per tota la vida, si abans alguns dels amos d’aquell enorme trasto no l’enviés a criar malves, com han fet tradicionalment l’últim parell de segles.
Perquè aquell trasto es diu “ Estat Espanyol” que fa 35 anys van repintar. Però els materials que es van fer servir per pintar, tot i que al pot deia “democràcia” eren de molt mala qualitat i ja només en queda el rètol “constitució”.
23 de febrer (quina casualitat, oi?) de 2014.
dilluns, 24 de febrer del 2014
dissabte, 15 de febrer del 2014
Corrupció. 2
Vam començar pel cap perquè és per on sempre comença a podrir-se el peix. Encara que no sigui la part més podrida, sinó s’elimina es fa molt difícil seguir netejant. En aquest moments la monarquia espanyola amenaça ruïna i com diu una dita xinesa “quan un mur amenaça de caure, és molt fàcil trobar deu mil homes disposats a empènyer”.
Tota dictadura es basa, entre altres suports, en la corrupció. Una de les dificultats més gran per sortir-ne de les dictadures és precisament, l’enorme quantitat de persones i interessos implicats –a banda de fets més o menys criminals i delictius- en xarxes de corrupció. Quan una dictadura dura molts anys, encara que desaparegui del tot, és impossible fer net en aquest tema.
Durant anys es van construint complicitats, es van fent coneixences i amistats. A les famílies de tota la vida (que mai fan fàstics a cap dictadura) s’hi afegeixen els nouvinguts. Apareixen cunyats i nebots. Sogres i consogres. Ex, i noves parelles dels ex. Amics de pupitre i amics dels amics. Afegiu-hi el que la imaginació, i no en cal gaire, us aporti.
I això durant 40 anys. Per pobre que sigui un país, i ho era molt, es construeixen pantans (Paco, el rana li deien, que salta de pantà a pantà), carreteres (no gaires), trens. Se subministra electricitat… És a dir que per pobre que sigui un país es mouen molts diners, i tots passen per les mans i les butxaques d’una minoria absoluta, que fa tants anys que ho està fent, que no solament ha perdut la consciència de si està bé o malament el que fa, sinó que a més a més ha quedat “enganxada” a aquesta droga.
Tan enganxada estava, que a la mort de Franco (potser no ho havia dit, però suposo que tothom havia endevinat de quin país parlava) l’única preocupació real i reial dels poders “factuals” que en dèiem, era aconseguir un canvi (si no fos que ja fa escudella la frase, diria allò del Gatopardo) que aprovés l’examen intern i extern, però que mantingués intacta la trama d’aquella minoria absoluta. I ho van aconseguir. Tot estava lligat i ben lligat. Tot potser no, però no es va renovar l’aire.
Amb la democràcia van aparèixer nous actors a la política. Nous gestors de l’obra pública. Dels serveis i de les elèctriques. I aviat es van habituar a respirar l’aire putrefacte i van veure que no era tan maligne com creien abans. I també es van enganxar. El nas ho acaba suportant tot.
La solució no és solament canviar els protagonistes. Això és relativament fàcil. Ni tancar-los a la presó, que ja resulta més difícil.
En tot cas,un cop fet això, cal obrir totes les finestres, ventilar i desinfectar. És un procés costós i sobretot molt, molt llarg, per això és molt recomanable i necessari fugir ràpidament a la muntanya, i si, d’aquí uns anys els nostres néts veuen que ja es respira un aire pur (bé,suficientment pur, tampoc cal exagerar) a tota la península, tornar a baixar i dir-los: parlem?.
14 de febrer de 2014.
Tota dictadura es basa, entre altres suports, en la corrupció. Una de les dificultats més gran per sortir-ne de les dictadures és precisament, l’enorme quantitat de persones i interessos implicats –a banda de fets més o menys criminals i delictius- en xarxes de corrupció. Quan una dictadura dura molts anys, encara que desaparegui del tot, és impossible fer net en aquest tema.
Durant anys es van construint complicitats, es van fent coneixences i amistats. A les famílies de tota la vida (que mai fan fàstics a cap dictadura) s’hi afegeixen els nouvinguts. Apareixen cunyats i nebots. Sogres i consogres. Ex, i noves parelles dels ex. Amics de pupitre i amics dels amics. Afegiu-hi el que la imaginació, i no en cal gaire, us aporti.
I això durant 40 anys. Per pobre que sigui un país, i ho era molt, es construeixen pantans (Paco, el rana li deien, que salta de pantà a pantà), carreteres (no gaires), trens. Se subministra electricitat… És a dir que per pobre que sigui un país es mouen molts diners, i tots passen per les mans i les butxaques d’una minoria absoluta, que fa tants anys que ho està fent, que no solament ha perdut la consciència de si està bé o malament el que fa, sinó que a més a més ha quedat “enganxada” a aquesta droga.
Tan enganxada estava, que a la mort de Franco (potser no ho havia dit, però suposo que tothom havia endevinat de quin país parlava) l’única preocupació real i reial dels poders “factuals” que en dèiem, era aconseguir un canvi (si no fos que ja fa escudella la frase, diria allò del Gatopardo) que aprovés l’examen intern i extern, però que mantingués intacta la trama d’aquella minoria absoluta. I ho van aconseguir. Tot estava lligat i ben lligat. Tot potser no, però no es va renovar l’aire.
Amb la democràcia van aparèixer nous actors a la política. Nous gestors de l’obra pública. Dels serveis i de les elèctriques. I aviat es van habituar a respirar l’aire putrefacte i van veure que no era tan maligne com creien abans. I també es van enganxar. El nas ho acaba suportant tot.
La solució no és solament canviar els protagonistes. Això és relativament fàcil. Ni tancar-los a la presó, que ja resulta més difícil.
En tot cas,un cop fet això, cal obrir totes les finestres, ventilar i desinfectar. És un procés costós i sobretot molt, molt llarg, per això és molt recomanable i necessari fugir ràpidament a la muntanya, i si, d’aquí uns anys els nostres néts veuen que ja es respira un aire pur (bé,suficientment pur, tampoc cal exagerar) a tota la península, tornar a baixar i dir-los: parlem?.
14 de febrer de 2014.
dimecres, 12 de febrer del 2014
Corrupció. 1
És la paraula més de moda a l’estat espanyol. Com si tots els mals del espanyols tinguessin aquesta causa, quan la veritat és que tot i la seva magnitud majestuosa (en tots els sentits de la paraula) és més una conseqüència inevitable d’una sèrie de factors estructurals, històrics i fins i tot culturals que formen part de la gènesi del poder i de totes les classes dominants del país, singularment centrats en el seu epicentre geogràfic i històric, que tan bé sabem tots cap on cau.
Es diu que es vol acabar amb la corrupció, però ningú no s’atreveix ni tan sols a analitzar aquests factors generadors.
Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, un dels arguments més repetits, és que és la nació més antiga no sé si del món o d’Europa. Deixant de banda aquesta bajanada, sí que es detecta que a Espanya, la màquina de l’estat central és probablement la més antiquada d’Europa, amb hipertròfia galopant, endogàmia malaltissa, amb defectes heretats de segles, (vuelva usted mañana, deien fa dos segles) amb mentalitat centralista i centralitzadora, (no fa gaire als diaris hi havia dues seccions Madrid i províncies). La primera era la important.
Segons el principi de Peter quan una feina no la pot fer un funcionari sol, en col•loquen un al costat i això genera l’aparició d’un tercer que els coordina. Segons el principi de vés a saber qui, en les estructures jeràrquiques tothom que sigui competent en la seva feina va ascendint de categoria, fins que arriba a ocupar un càrrec pel qual és necessàriament incompetent. Segons tothom la burocràcia genera burocràcia. I en quatre segles se n' acumula muntanyes i crea addicció.
La solució que es va trobar en l’última reestructuració de l’estat, va ser situar a dalt de tot de la piràmide del poder el personatge més ineficient possible, tampoc costava gaire trobar aspirants amb bons curricula (nota: el plural de currículum és curricula), i es va dictaminar que seria incompetent, (no tindria competències) i irresponsable (no tindria responsabilitats).
Incompetent i irresponsable. Val a dir que van escollir un gran candidat, que s’ha esforçat -és un dir- a complir amb excel•lència (amb tots els sentits de la paraula) les dues funcions.
Segurament les proporcions de corruptors i de corruptibles són molt similars a tot el món. Però no el nombre de corruptes. Quan entren en contacte un corruptor i un corruptible, en surten dos corruptes si en resulten determinades conseqüències, i la quantitat d’èxits obtinguts està en funció del medi en què es produeixi aquest contacte.
Hi ha un refrany castellà una mica bèstia que diu “yo desnudo y tu sin bragas… (no sé com acaba, el refrany vull dir, el vaig aprendre en temps d’espanyolització forçosa i intensiva i negada pel susdit) que explica força bé que quan les circumstàncies hi ajuden, allò que podia passar, passarà segur.
No sé si m’explico.
11 de febrer de 2014
Es diu que es vol acabar amb la corrupció, però ningú no s’atreveix ni tan sols a analitzar aquests factors generadors.
Per defensar la sagrada unitat d’Espanya, un dels arguments més repetits, és que és la nació més antiga no sé si del món o d’Europa. Deixant de banda aquesta bajanada, sí que es detecta que a Espanya, la màquina de l’estat central és probablement la més antiquada d’Europa, amb hipertròfia galopant, endogàmia malaltissa, amb defectes heretats de segles, (vuelva usted mañana, deien fa dos segles) amb mentalitat centralista i centralitzadora, (no fa gaire als diaris hi havia dues seccions Madrid i províncies). La primera era la important.
Segons el principi de Peter quan una feina no la pot fer un funcionari sol, en col•loquen un al costat i això genera l’aparició d’un tercer que els coordina. Segons el principi de vés a saber qui, en les estructures jeràrquiques tothom que sigui competent en la seva feina va ascendint de categoria, fins que arriba a ocupar un càrrec pel qual és necessàriament incompetent. Segons tothom la burocràcia genera burocràcia. I en quatre segles se n' acumula muntanyes i crea addicció.
La solució que es va trobar en l’última reestructuració de l’estat, va ser situar a dalt de tot de la piràmide del poder el personatge més ineficient possible, tampoc costava gaire trobar aspirants amb bons curricula (nota: el plural de currículum és curricula), i es va dictaminar que seria incompetent, (no tindria competències) i irresponsable (no tindria responsabilitats).
Incompetent i irresponsable. Val a dir que van escollir un gran candidat, que s’ha esforçat -és un dir- a complir amb excel•lència (amb tots els sentits de la paraula) les dues funcions.
Segurament les proporcions de corruptors i de corruptibles són molt similars a tot el món. Però no el nombre de corruptes. Quan entren en contacte un corruptor i un corruptible, en surten dos corruptes si en resulten determinades conseqüències, i la quantitat d’èxits obtinguts està en funció del medi en què es produeixi aquest contacte.
Hi ha un refrany castellà una mica bèstia que diu “yo desnudo y tu sin bragas… (no sé com acaba, el refrany vull dir, el vaig aprendre en temps d’espanyolització forçosa i intensiva i negada pel susdit) que explica força bé que quan les circumstàncies hi ajuden, allò que podia passar, passarà segur.
No sé si m’explico.
11 de febrer de 2014
dijous, 6 de febrer del 2014
Diàleg?
Si els governs de l’estat i el de la generalitat (Madrid i Barcelona, per entendre’ns) han d’acabar dialogant, per què no comencen d’una vegada?
La resposta, crec, és força senzilla. En les circumstàncies actuals cap dels dos no està situat al lloc que li pertoca i que probablement li convindria estar per arribar a disposar del que els anglosaxons en diuen “abeyances” que més o menys es podrien explicar com “pactes informals no escrits prèviament”.
Madrid només pot parlar des de la sobirania pròpia i el que ocupa el càrrec de sobirà (o similar) no té més opció que parlar amb Barcelona com a súbdit. Caricaturitzant, assegut dalt d’un tron amb el súbdit als seus peus. I tots dos saben que això no és dialogar.
L’”abeyance” prèvia a totes i que cal aconseguir és arribar a entendre que s’ha de parlar com socis d’una empresa comú, asseguts en una taula rodona, i no com sobirà i súbdit. Socis que s’han de posar d’acord per sortir-ne beneficiats tots dos. Que encara que un sigui majoritari, necessita que l’altre no s’aixequi de la taula a mitja negociació. Que cadascun d’ells pugui posar sobre la taula què aporta i quins títols l’avalen per negociar, i quines propostes fa per millorar el projecte comú.
Cal entendre, que cap dels interlocutors ocupa el càrrec en propietat, i que els dos saben que han de donar explicacions a qui no les vol sentir (si més no ha de fer veure que no les vol entendre) i així i tot les ha d’acceptar.
El primer pas –i això ho saben els dos- és conèixer cadascun quina força real té l’altre. En aquest moment el que creu que en té més, es nega a voler saber quanta en té l’altre, però més d’hora que tard ho acabarà sabent. L’únic que pretén ara és que sigui ben tard, si pot ser quan hagi marxat.
Tot això acabarà passant, abans del que es pensa. Un cop fet el primer pas -una consulta de qualsevol tipus- els fets es precipitaran. Cap dels dos interlocutors, siguin els que siguin, tindrà ni políticament ni moralment força suficient ni per menystenir l’altre ni molt menys per anorrear-lo. Els pactes genèrics poden ser ràpids, la realització en canvi serà molt llarga, complexa, empipadora, una mica decebedora. És en aquesta fase en què es necessitaran les persones més preparades, els negociadors més hàbils i darrere d’ells la societat civil més forta.
I com diuen a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.
3 de febrer de 2014.
La resposta, crec, és força senzilla. En les circumstàncies actuals cap dels dos no està situat al lloc que li pertoca i que probablement li convindria estar per arribar a disposar del que els anglosaxons en diuen “abeyances” que més o menys es podrien explicar com “pactes informals no escrits prèviament”.
Madrid només pot parlar des de la sobirania pròpia i el que ocupa el càrrec de sobirà (o similar) no té més opció que parlar amb Barcelona com a súbdit. Caricaturitzant, assegut dalt d’un tron amb el súbdit als seus peus. I tots dos saben que això no és dialogar.
L’”abeyance” prèvia a totes i que cal aconseguir és arribar a entendre que s’ha de parlar com socis d’una empresa comú, asseguts en una taula rodona, i no com sobirà i súbdit. Socis que s’han de posar d’acord per sortir-ne beneficiats tots dos. Que encara que un sigui majoritari, necessita que l’altre no s’aixequi de la taula a mitja negociació. Que cadascun d’ells pugui posar sobre la taula què aporta i quins títols l’avalen per negociar, i quines propostes fa per millorar el projecte comú.
Cal entendre, que cap dels interlocutors ocupa el càrrec en propietat, i que els dos saben que han de donar explicacions a qui no les vol sentir (si més no ha de fer veure que no les vol entendre) i així i tot les ha d’acceptar.
El primer pas –i això ho saben els dos- és conèixer cadascun quina força real té l’altre. En aquest moment el que creu que en té més, es nega a voler saber quanta en té l’altre, però més d’hora que tard ho acabarà sabent. L’únic que pretén ara és que sigui ben tard, si pot ser quan hagi marxat.
Tot això acabarà passant, abans del que es pensa. Un cop fet el primer pas -una consulta de qualsevol tipus- els fets es precipitaran. Cap dels dos interlocutors, siguin els que siguin, tindrà ni políticament ni moralment força suficient ni per menystenir l’altre ni molt menys per anorrear-lo. Els pactes genèrics poden ser ràpids, la realització en canvi serà molt llarga, complexa, empipadora, una mica decebedora. És en aquesta fase en què es necessitaran les persones més preparades, els negociadors més hàbils i darrere d’ells la societat civil més forta.
I com diuen a pagès, Déu hi faci més que nosaltres.
3 de febrer de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)