dissabte, 26 d’abril del 2014

És força interessant.

Això que vol aconseguir Catalunya per la forma que ho vol fer, per les dificultats que comporta i per aquells conceptes que qüestiona. És més que interessant.

Comencem per aquest últim tema que és a nivell internacional el que més dificultats provoca no solament als poders politics establerts sinó també entre molts, diguem-ne, politòlegs convencionals.

El primer concepte actualment dominant que queda profundament afectat pel procés català, és el de “sobirania” dels estats. S’entén per soberania d’un estat el fet acceptat per la resta dels estats que la persona o grup de persones que detecten el poder dins d’unes determinades fronteres acceptades de facto, té poder “sobirà” per dictar lleis, fer-les complir i defensar l’ordre intern i la integritat del país. És a dir, té tot el poder.

Als antics règims, aquells en què el poder l’exercia de ple dret una persona a qui s’anomenava Monarca (poder d’un sol) va aparèixer necessariament la parella de conceptes complementaris en què un necessita l’altre: sobirà –súbdit. Si no hi ha súbdit no hi ha sobirà.

Els revolucionaris francesos, després de guillotinar el rei, es van adonar que per seguir mantenint un ordre, calia defensar l’existència d’un titular de la sobirania. Van trobar una fórmula genial “la sobirania és del poble”. I tothom es va alegrar.

Tot seguit van deduir que si hi havia un poble sobirà, era necessari que existissin pobles súbdits, i que aquells que manaven en nom del poble sobirà podien decidir quins altres pobles eren els seus súbdits, fora o dintre de les pròpies fronteres.

La segona idea dominant és que la unitat és sempre millor que la separació. Amb total indiferència sobre les causes de la unitat, sense cap pregunta sobre la voluntat del conjunt de grups humans -ni de la seva diversitat- que formen aquesta unitat.

Aquestes dues idees, sobirania única dintre d’unes fronteres i unitat, sempre les defensaran els grups dominants en tots i cadascun dels estats existents, i les defensaran tant per al seu propi estat com per a la resta d’estats, encara que siguin enemics.

És cert que tenen força de positiu aquestes dues idees, sobirania i unitat però les dues han caigut en el mateix parany: s’han convertit en dogmes. Quan una creença es converteix en dogma, significa que no té prou arguments racionals per defensar-se de noves escomeses aparegudes en nous escenaris socials, i a manca d’arguments racionals solament queda l’ús de la força. Tradicionalment les armes.

divendres, 4 d’abril del 2014

Majoria d’edat.

A tota persona, a tota generació, a tot poble que vol adquirir la majoria d’edat se li demana -de fet se li exigeix- que superi les condicions, no només del seu estatus anterior, sinó també el de la generació que l’ha precedit. És lògic i d’acord amb la naturalesa humana que això succeeixi d’aquesta manera. D’això se’n diu progrés.

Com que ja sabeu de què parlo, anem al gra. Quines fites s’ha de fixar el nou Estat que anhela bona part del poble català? Definim l’estat com el conjunt d’institucions, organismes i funcions que permeten que un grup humà actuï com un tot coherent davant dels altres grups humans.

Hi ha unes característiques prou ben estudiades que defineixen els camps d’actuació de tot estat que abracen la totalitat de la seva raó de ser.
En diré tres que a mi em semblen indispensables perquè tot nou Estat millori la situació anterior.

Tot estat ha de ser: eficient, equitatiu i sostenible.

Primer cal que la relació entre els recursos utilitzats i els resultats obtinguts augmenti i millori significativament. Per sort aconseguir això és fàcil. Fins i tot perillosament fàcil, el llistó està tan baix que pot passar que ens donem per satisfets amb poca cosa. Millorar l’eficiència és indispensable.

En segon lloc, no resultarà tan fàcil ser més equitatiu. Les regles de joc imposades pels poders dominants al món al que volem pertànyer, no permeten gaires alegries. És el camp en què convindrà més la presència de factors favorables a treballar en aquest sentit (si’s plau, socialistes catalans no abandoneu Catalunya).

I en tercer lloc la sostenibilitat que tot i semblar actualment poc rellevant, crec que aviat es veurà tan o més urgent que tota altra consideració. Cal que sigui sostenible, econòmicament, ecològicament i socialment.

Déu meu quina feinada.