dimecres, 26 de maig de 2021

Constitució = democràcia?

 

Esmena a la totalitat.

És gràcies a la Constitució que tenim l’actual democràcia. Digué Felip.

Altra vegada ens trobem en la necessitat d’afirmar que allò que té d’horrible aquesta afirmació, és que és veritat.

D’aquella Constitució era totalment d’esperar que en sortís aquesta democràcia.

Sentireu dir que els catalans avui majors de 6o anys la vam votar majoritàriament i us preguntareu; com pot ser que votéssim l’article 155? I el 149 amb els seus 32 apartats? I el 153 amb 4 institucions estatals per a control repressor de les comunitats autònomes? I tot el Títol X  que amb només 4 articles en té prou per impossibilitar de  facto  qualsevol reforma constitucional significativa?

Els catalans vam sentir parlar d’Autonomia i vam córrer a buscar al diccionari Espanyol a  veure  què en deia.

Heus aquí què en diu:

1. Estado y condicion de un pueblo que goza de plena independencia.

Això sí que ho vam votar, innocents com érem.

Però aquella Constitució té 169 articles, algun amb 32 apartats.

… algú pensa que  ho van llegir més enllà de mitja dotzena de pere-punyetes?

Ja sé que votar no equival a dir sí o no a tot, sinó donar confiança als autors del document, tant a la seva capacitat jurídica, com a la seva llibertat d’opinar i la veritat és que  ni una cosa ni l’altra semblaven existir.

Doncs mireu, jo tota no, però en vaig llegir suficient per votar No.

Però la majoria va votar , perquè votar no, significava arriscar-se a continuar dins la presó franquista on feia 40 anys  que estàvem tancats. Si la Constitució en comptes de dir que el cap d’Estat era un Rei hagués dit que era una piano hauríem votat igualment que sí, sense preguntar si vertical o de cua…

És gràcies a aquella constitució, que tenim aquesta democràcia.

És gràcies a aquella monarquia que tenim aquesta corrupció.

És gràcies al tardo-franquisme que tenim el neo-franquisme.

És gràcies al PSOE/PP que tenim Vox…

I sobretot és gràcies a la Inquisició que tenim  Suprems i Constitucionals.

Fills i nets d’aquells que fa 40 anys van votar SÍ a la Constitució, jo us demano que no els ho tingueu en compte. 40 anys de dictadura capgiren el seny del poble  més fort.

Fills i nets, ara teniu una bona ocasió: no la desaprofiteu.

La putrefacció de la monarquia espanyola -essent immensa- no és la principal raó per rebutjar-la. La corrupció inevitable en grau més o menys alt en els afers públics no demana canvis de persones. La cruel distribució de la riquesa entre rics i pobres. La falta de llibertat de tants pobles com el nostre, no demana pactes i diàleg…

Tot junt, demana, exigeix, urgeix una ESMENA A LA TOTALITAT.

26 de maig de 2021.

P.D. Sentint avui parlar d’indult et venen ganes d’apretar a córrer...

 

 

dimarts, 18 de maig de 2021

Tres frases qualsevol.

 

Marqués de Condorcet. Activista polític i pensador de la Revolució francesa.

La clau per entendre l’èxit de l’opressió no rau en l’arma de l’opressor, sinó en la ment de l’oprimit”.

Baró d’ Oxenstierna. Diplomàtic suec. Guerra dels “trenta anys”.

“Que sàpigues, fill meu, que es necessita molt poca saviesa per governar el món”.

Daniel Ellsberg. Analista i filtrador de documents del Pentàgon: L’home més perillós d’Amèrica.

“El canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… Haurà de venir des de sota”.

 Ara mirem un cas que ens afecta de molt a prop: nosaltres els catalans.

 Senyor Codorcet: La ment de l’oprimit ja ha fet el pas d’entendre, de rebutjar i de deixar de témer les armes de l’opressor. La ruptura emocional, racional i política és irreversible.

Senyor Oxenstierna. Si per governar el món no es necessita molta saviesa, per governar Espanya tot bri de saviesa fa molts anys que fa nosa.

Senyor Ellsberg: això estem fent. Dues entitats cíviques, una defensora de la cultura i l’altra de la identitat, una amb nom de tota la cultura: “Òmnium” i l’altra  amb nom  democràtic per excel·lència “Assemblea”, les dues amb centenars de milers socis, estan treballant  des de sota per  produir aquest canvi, que la seva veu, senyor Ellsberg i la de milers d’intel·lectuals honestos del món sencer reclamen (de moment sense gaire èxit).

La reacció de L’Estat Espanyol  tancant a la presó els presidents d’ambdues entitats és la demostració més palesa d’estupidesa, de  crueltat i de fracàs.

La casta dirigent espanyola, política i econòmica i desgraciadament cultural, no tan sols ignora el seu poble, sinó que li té por. El model territorial  (Madrid  y provincias), el model jeràrquic (Monarquia, aristocràcia, vassalls) el model polític (burocràcia, jutges, guàrdia civil) heretats tots ells del segle dinou, han malbaratat tot el segle vint fins arribar al segle vint-i-u malferits i amb símptomes de putrefacció.

Allò que havia de passar està passant. Catalunya se’n va. Les tres frases qualsevol del títol, ho expliquen.

Seria força saludable, que ara que fa 10 anys d’aquell entusiasmant 15 M, els seus dirigents prenguessin consciència que l’obstacle que han trobat al seu camí, que els ha fet trontollar perillosament, és exactament el mateix obstacle que vol impedir que Catalunya  faci l’últim pas.

Baixant a ran de carrer, afegeixo que el recent acord de les masies de Prats i Alella, em sembla perfecte -no pel seu contingut, que ignoro- sinó pel seu significat.

Sisplau, criticaires de mena, calleu una miqueta.

18 de maig de 2021.

 

 

 

divendres, 7 de maig de 2021

Vox… , vox populi?

 

De cop i volta, ha esclatat a la cara  de la societat espanyola una gra de pus, sagnant i repel·lent. Es  fa dir Vox.

 El gra ja fa temps que hi era i  que se sabia què el provocava, no un gra sol, sinó una granissada. El diagnòstic parlava d’una infecció al torrent sanguini d’anys enrere. Molts anys i  molt mal diagnosticada i pitjor tractada.

Purulent i al mig de la cara no es pot amagar. Ells fan veure que no és un gra de pus, sinó la ferida del valent que ha posat la cara en defensa dels valors eterns de la pàtria contra els seus enemics.

Tot i que produeix repugnància, l’amenaça de Vox no ens ha de fer massa por, perquè només seria perillosa si el seu amic i aliat, l’exèrcit, no estés desactivat per la unió  Europea. (Val a dir que és la protecció més gran -i gairebé l’única -que ens aporta Europa).

 Si bé és cert que el neofeixisme és un fenomen molt abundant a tot Europa, allà representa un renaixement d’un corrent derrotat, mentre que aquí només és treure’s la careta  dels  ultims 40 anys  del Rei (*) i per sota  tots.

Sí que ens ha de preocupar que mirant massa el gra a la cara, disminuïm l’interès per estudiar la infecció a la sang que el produeix. Que condemnant Vox, fem tolerable el PP i lloable el PSOE, oblidant les seves caracterìstiques autoritaries, centralistes, i dogmàtiques pròpies de tota la cultura espanyola, poc o gens entrenada a l’exercici de la democràcia. Com diu, per a mi un desconegut Juan Carlos Moreno, doctor en filosofia i professor de la Universitat Autònoma de Madrid: “Madrid es el centro del nacionalismo españolista de siempre”. Cada dia hi ha més veus particulars que ho denuncien. Mica  en  mica…

 Fa poc vaig llegir un llibre sobre el feixisme a Catalunya els anys 20  i 30 del segle passat, escrit per una dotzena d’historiadors del país i de fora, coordinats si la memòria no em falla -que cada dia ho fa més- pel professor Fontana.

Les opinions eren molt diverses. Parlaven de persones, de grups, d’accions, etc. Per concloure el llibre van discutir i finalment acceptar tots, tres afirmacions.

1.-A Catalunya hi va haver feixisme.

2.-Hi va haver catalans feixistes.

3.-No hi va haver un feixisme català

És a dir, a Catalunya no hi va haver cap José Antonio ni cap Ledesma Ramos fundadors de FET ni JONS. Més o menys, com ara.

Allò que fa bastants anys vèiem diferent des de Catalunya, ara ho comencen a veure a molts altres indrets de la perifèria; alguns fa poc i altres fa temps

Són bastants els que s’adonen que les estructures de poder actuals són totalment inservibles. El canvi ha de ser tan general, des de la cúspide fins a tots els estaments superiors, mitjans i baixos, que no saben per on començar, i per això lamento que l’aparició en escena de VOX, encarnació teatral d’aquella antigor, distregui uns i justifiqui  altres, per no buscar solució a  l’autèntic i profundíssim  problema.

Catalunya no és el problema d’Espanya, però sí que és un problema per a l’Estat espanyol, i que la política no sap ni vol ni pot solucionar. A L’Estat espanyol; monarquia, jutges, fiscals, guàrdia civil, Ibex 35, conferència episcopal,  etc.  només els hi cap al cap una solució: l’aniquilació de tot signe de catalanitat, de la manera de ser, de pensar i d’actuar, anul.lacio de la seva història, però això… no és possible, (per petits detalls com que en el ranking de les millors universitats d’Europa, la primera de l’Estat espanyol és la Pompeu Fabra i en el ranking d’ hospitals el primer de l’Estat és el Clínic).

Poden tancar a la presó  10, 100 o 1000 persones però no 2 milions. Poden produir  molt  sofriment però generaran més ràbia…

Ha aparegut Vox. I jo me n’alegro, perquè clarifica moltes coses. Posa un mirall davant dels ulls de tota la societat espanyola, mostrant allò que no vol veure…

6 de maig de 2021.

(*)Lectura recomanada “L’armadura del rei” d’Albert  Calatrava, Elder Hurtado i Ana Pardo).

 

 

dijous, 22 d’abril de 2021

Fantasies i Fantasmades.

 

Els catalans ens hem sentit dir -sobretot últimament-  que som molt donats a les fantasies. Que allò que demanem només és fantasia. Que ens hem deixat enredar per quatre venedors de fum que ens han fet creure que existim i que tenim dret a… no sé quantes coses, sense voler veure que les fantasies no tenen realitat, són purs somnis.

Però pensem: potser sí que en temps d’Ícar volar era una fantasia, potser sí que en temps de Jules Verne anar a la lluna era una  fantasia, i “potser sí“ que centenars de fantasies d’ahir, avui són tan reals que ningú recorda que ahir eren fantasies.

Llavors mirem a la cara aquells que ens diuen des de 600 km. que  ens deixem de fantasies i mig sorpresos, mig divertits veurem nítidament la cara d’un fantasma que els cobreix a tots ells.

Una fantasmada immensa molt espessa cap a la dreta però igualment opaca cap a l’esquerra. Una fantasmada,  amb segles d’antigor.

No volent Madrid ser menys que París, admirat i odiat alhora, si allà tenien el fantasma de l’Òpera, Madrid tindria el fantasma de la Zarzuela.

Fa uns vint anys va ser notícia el casament de la filla del President del Govern del moment que va resultar una fantasmada gairebé perfecta. El lloc triat, L’Escorial símbol i cementiri dels grans fantasmes del passat. Els assistents a la boda, representació del bo i millor de la fantasmagoria del moment…

Últimament l’evaporació del vell fantasma de la Zarzuela esfumat a la vista de tothom deixant un rastre  de fum i ferum que  permetrà seguir-lo on es vulgui amagar.

I sobretot el gran fantasma recentment desenterrat i tornat a enterrar i mai desterrat  de la ment dels seus hereus, uniformats, togats, beneïts i santificats.

Heus ací que es veu un fantasma amb una capa caminant per la via del tren en un tram recte molt llarg. Per l’altra punta apareix un tren i el maquinista veu l’individu i es posa tocar el xiulet d’alarma. L’home segueix caminant i el maquinista xiulant cada vegada més fort... l’home de la capa mira cap al tren i murmura “xiula xiula que com no t’apartis tu.”

El vent belluga la toga i se li veu la cara, és un tal Llarena…

La guerra actual passarà a la Història com a FANTASMADES CONTRA FANTASIES.

Les fantasmades continuen sent fantasmades per sempre, amb tendència a retroalimentarse.

Per la seva banda les fantasies es converteixen en realitats quan un conjunt de persones inventa els avions o els coets. O les idees, les voluntats i les conviccions en quantitats suficients i amb fermesa  garantida.

22 d’abril, vigília de Sant Jordi.

 

dimarts, 6 d’abril de 2021

Natura nationes non creat. (Spinoza)

 

Sorprèn que aquesta evidència meridiana, costi tant d’acceptar per persones evidentment no estúpides.

La naturalesa fa territoris, els omple de persones, i són aquestes persones -una part potser petita del total- que utilitzant paraules, armes, i diners (és a dir, lleis, guerres i riquesa)  generen Estats, fronteres, senyors i súbdits, amos i esclaus, fidels i heretges, i s’atreveixen a classificar en bons i dolents allò que la naturalesa ha fet igual.

La Naturalesa no crea Nacions. Però el territori genera afinitats entre els seus pobladors en la manera de fer (modus operandi), en la forma de pensar (modus cogitandi) i en les condicions de viure (modus vivendi). Quan aquestes afinitats són sòlides, notablement diferenciades de les veïnes, i prou arrelades entre els seus habitants, ningú pot negar que és un germen de nació necessitada d’un Estat propi.

Allò que diferencia més un poble dels altres  és la forma de relacionar-se amb els pobles dels territoris veïns. La  Història –que no la naturalesa– ha generat pobles dominadors i pobles que es neguen a ser dominats, perquè no volen renunciar a la seva manera  de ser, de fer i de pensar per més guerres que hagin perdut, per més peatges que paguin, ni  per molt febles que semblin.

Entre les moltes dotzenes de pobles repartits per tota la geografia mundial que en ple segle XXI, demanen, reclamen o exigeixen el seu dret a tenir drets destaca Catalunya, no en tinguem cap dubte. Per la seva fermesa, per la seva actitud pacífica, pel seu nivell cultural i sobretot per l’estupidesa i prepotència dels encarregats per l’Estat espanyol de frenar el procés: els jutges .

Ja fa molts anys que en política se sap, que no és l’ús de la força  allò que fa fracassar un projecte, sinó l’ús d’una força insuficient. Produeix dolor, genera injustícia i  mostra davant del món l’estupidesa disfressada de legalitat. Res pitjor que un Torquemada al segle XXI.

Senyors Marxenes i comparses, avui dia no es pot ser alhora emocionalment  inquisidor i políticament just. El seu fracàs és inevitable, per més que aparenti victòria.

No li diré que me n’alegro de la seva estupidesa, no li negaré que el patiment que està produint a tantes persones empresonades, perseguides, exiliades per defensar allò que jo desitjo i sé que tinc dret a tenir, no li negaré que em produeix un dolor i un malestar que no els ho perdonaré mai.

Al mateix temps sé que gracies a l’ús que fa l’Estat espanyol d’una força insuficient, acabarà provocant que Catalunya, obtingui allò que aquestes persones perseguides i jo  volem.

Hi te dret, ho necessita i és inevitable. I ho construirà sense violència, sense armes  i solament amb paraules.

6 d’abril de 2021

 

 

dijous, 25 de març de 2021

L’Esquerda.

 

Allò que obre una esquerda,  genera  esdeveniment. (Baudrillard).

Quan un mur amenaça ruïna, és fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer. (Proverbi xines).

De l’esquerda a la ruïna, hi ha un pas o cent passes, pot ser una línia recta, una espiral o una  ziga-zaga, pot tardar un dia o mil, però sempre passa quan ningú s’ho esperava, per més que els historiadors després expliquin que es veia venir.

Com a exemples: la sobtada caiguda del mur de  Berlin fa quatre dies  o fa molts segles quan l’emperador romà, Dioclecià l’any 303 va decretar una persecució per exterminar una secta de fanàtics que obria una esquerda a la grandesa de l’Imperi més poderós del  món… i després d’escassos 20 anys, l’emperador de Roma era cristià.

L’esquerda hi és i no para de créixer. Des del cap fins als peus. Des de la costa fins a la meseta. Des del nord cap al sud. Entre la dreta i l’esquerra. I sobretot, entre el centre i la perifèria. Aquell centre que ha passat d’una burocràcia arcaica a una macrocefàlia endògena sense temps per airejar-se.

Entre les diverses característiques dels materials de la construcció, hi ha la duresa, la plasticitat, la rigidesa i l’elasticitat. Massa vegades confonem duresa o rigidesa amb resistència.

En realitat en termes humans -ergo polítics- aquestes dues característiques són el signe més evident de feblesa, mentre que elasticitat i sobre tot plasticitat són les millors qualitats per reeixir.

Tant  a la manera  de fer com de pensar, dominants al llarg de segles, en la cultura i en la política espanyola destaquen aquestes dues característiques: rigidesa i duresa, essent per altra banda les més lloades i exaltades pels seus historiadors, des de Felip II  fins Franco passant per Torquemada.

Però l’esquerda progressa sense aturador.

 Saber què passarà però no quan passarà, és el peatge que han de pagar aquells  (pobles o persones) que renunciem, radicalment a l’ús de la violència per seguir endavant i que ens obliga a tenir una convicció profunda, sòlida i racional, que és imprescindible  per ser lliures  per existir.

25 de març de 2021

Primera dosi rebuda…

dimecres, 10 de març de 2021

Motxilles massa pesades.

 

1.-Com pot anar pel món, defensant la justícia, la llibertat i la pau, el màxim representant d’un immens grup de creients de mig món, que no ha acceptat mai la total igualtat  entre dones i homes? Recordem aquella escena del dia de la consagració de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, en què després de fer a l’altar la solemne cerimònia, el Papa rodejat d’una munió de Bisbes, un cop es van retirar, van aparèixer quatre dones per netejar i endreçar l’altar.

Ningú és conscient  que amb aquesta pesada motxilla secular a l’esquena, es fa gairebé impossible en ple segle actual predicar res, per bona voluntat que hi posin?

2.-El país més poderós, més democràtic, més avançat del món, vencedor de l’ultima guerra mundial, auto encarregat de mantenir la pau al món és al mateix temps el més armat, amb més bombes atòmiques que tota la resta dels països junts, amb heroics soldats repartits per tot el món i repartint bufetades a tot el món.

Pot encarregar-se de buscar la pau al món, amb la motxilla plena d’armes i el cap  ple d’heroïcitats bèl·liques?

3.-I al sud dels Pirineus, l’inic país Europeu en què el feixisme va guanyar la guerra. Amb un dictadura que va durar en plena forma durant 40 anys matant a cor que vols cor que desitges. Amb una motxilla plena  de grandeses, de memòries desmemoriades, de… el que vulgueu dir.

I, això sí, amb l’ajuda directa dels dos motxillaires universals. Fins 4  presidents ianquis van venir a Espanya a visitar Franco. El Vaticà no va tenir cap inconvenient  en celebrar un Congres Eucarístic a Barcelona els anys més cruels de la repressió franquista.

Massa motxilles massa pesades. I sembla que ningú a Madrid, a Washington o a Roma se n’adona.

O potser sí que ho veuen  i no s’atreveixen a buidar-les per por a quedar-se despullats.

10 de març de 2021.