dimarts, 11 de gener de 2022

Cada dia està més clar. Repeteixo.

 

Només hi ha un final possible: INDEPENDÈNCIA.

Perquè l’altre final comporta la desaparició de tot signe d’identitat pròpia de milions de persones, i això no ho van aconseguir 40 anys de dictadura.

Quan jo tenia 11 anys vaig trepitjar per primera vegada una escola. Al pati la majoria de nens parlàvem català. Quan sonava el timbre ens posàvem en fila i entràvem a les classes. El català desapareixia absolutament i els nens ni ens n’adonàvem.

Fèiem teatre, estudiàvem llatí, matemàtiques, història d’Espanya, (els conqueridors espanyols d’Amèrica tenien un aspecte tan magnífic que les dones indígenes s’entregaven joioses per tenir fills seus fins al punt que un capità  d’Almagro,  el conqueridor de Xile,  va batre el rècord amb 632 fills). Geografia d’Espanya, (Tirón, Oja, Najerilla, Iregua, Leza, Cidacos i Alhama son los 7 afluentes del Ebro en la Rioja) Tot en correcte Castellà. També estudiàvem poetes nostrats, autors de La vaca ciega, (...dando tumbos) o bé El pino de Formentor (Anida entre sus ramas la eterna primavera).

Això durant 7 anys ( com els afluents de la Rioja).

El català ni hi era ni se l’esperava.

Acabat el batxillerat, vaig començar una carrera. Durava 8 anys. I efectivament no es va sentir ni una paraula en català. Això sí, alguna catalanada d’algun professor poc reeducat.

És a dir, 15 anys d’immersió lingüística castellana sense escafandre.

 20 anys més d’exercici Professional sense cap més català que el parlat a casa…

Allò que em causa més sorpresa avui és que fins molts anys després no vaig tenir consciència de la canallada a què jo i tothom havíem estat sotmesos.

I allò que tinc més clar és que avui els actuals enemics de Catalunya i de la seva llengua  són no solament més febles que aquells, sinó també més estúpids. (v.g. Arrimadas, Llarena). I això em dona esperança.

Aquells eren feixistes i no ho amagaven. Aquests ho són i ho neguen. I alguns són tan rucs que no saben que ho són.

L’Exèrcit perdedor a Cuba, a Filipines i al Riff, però vencedor contra el seu poble es mostrava anticatalà amb orgull. Ara xiula.

L’Església d’aquella època, portava Franco sota pal·li, ara no s’atreveix a condemnar-lo, però no fa fàstics al seu corromput hereu.

Ara han passat la patata calenta als jutges, i la veritat sigui dita a mi em fa molta menys por el seu martellet, que les armes dels  militars i fins i tot que les homilies dels bisbes. No oblidem que les armes i les paraules són les dues principals eines del poder.

Potser sí que algun dels nostres “líders” polítics passin cagarrines amb tota la raó.

Ara que parlem de líders..

Tots creiem saber què significa aquesta paraula (els diccionaris remuguen per acceptar-la) i tots creiem que hi ha un dèficit universal d’exemplars, però haver n’hi, n’hi ha.

Certament avui dia rebutgem la figura de pastor que cuida les seves ovelles.

Tampoc estimem la imatge de cabdill que ens condueix a la victòria.

La figura de guia  que ens mostra el camí correcte la deixem per a l’escoltisme.

Potser una imatge més acceptada és la d’aquell que corre al davant  d’un grup que sap cap a on vol arribar, i  que accepta les conseqüències d’arribar primer.

El líder, és necessari?  És convenient? És indispensable? Cal que sigui acceptat per tots els corredors? És bo que sigui únic?

Em temo molt que el principal problema és que no hi ha regles  escrites en cap evangeli i la més gran sort és que gràcies a això, sempre n’acaba sortint un.

La persona que es converteix en líder serà alhora la més estimada i la més odiada, la més exaltada i la  més perseguida, ha de tenir idees clares però no rígides, ha de parlar bé i ha d’escoltar millor.

Cal que inspiri  suficient confiança a suficients seguidors. Cal que generi prou entusiasme a un grup no necessàriament molt gran. Cal que sàpiga parlar alt i clar, i que calli quan no sigui oportú parlar.

…sempre n’acaba sortint un, i  a nosaltres  ens sembla que ja l’hem trobat.

Mireu l’escenari, observeu els candidats, i sobre tot calculem a qui tem més l’adversari…

En qui penseu?

10 de gener de  2022.

 

 

 

 

dilluns, 13 de desembre de 2021

Lluís Llach i Arundhati Roy.

 

Dues persones que ajuden a reconciliar-te amb la humanitat.

Qui és i què fa el primer, els catalans ho sabem molt be. L’admirem i li ho agraïm.

Per què els poso junts?

Arundhati Roy, segur que us sona com l’autora del llibre El déu de les petites coses. Èxit mundial, traduït a més de 40 llengües, que li va reportar fama mundial i en coseqüencia diners a cabassos…

Paral·lel al riu Ganges i una mica més al sud, a l’altra banda dels monts Vindhia hi passa el riu Narmada d’una mida similar al nostre Ebre. El govern, en nom del progrés, va decidir construir tot un seguit d’embassaments i com a tot arreu del món deixava milers de petits pagesos sense cap possibilitat de subsistència… i va aparèixer Arundhati Roy (val a dir que entre molts més) en la seva defensa. I no ha parat, perquè motius  i fronts diversos no n’hi han faltat.

Lluís i Arundhati, segurament no tenen res a veure l’un amb l’altre, però això que fan amb la seva popularitat, és retornar generosament al poble allò que el poble els ha donat.

Gràcies a tots dos.

14 de desembre de 2021.

PD. A mi m’ajuden a no vomitar quan sento parlar d’emèrits …

 

dilluns, 6 de desembre de 2021

Lliçó mal aprofitada.

 

Felip II, el rei més poderós d’Europa envia L’Armada invencible a aniquilar la Pérfida Albion. Pel camí una tempesta malmet poc o molt els vaixells.

El duc de Medina-Sidonia, almirall de la flota, envia una carta al Rei, explicant que degut a la tempesta, l’armada no està en condicions  d’atacar i demana autorització per suspendre l’acció.

El dia 1 de juliol de 1588 Felip II li contesta amb  una carta:

” Si ésta fuera una guerra injusta podria ser esta tormenta, como una señal de la voluntad de Nuestro Señor para que desistamos… mas siendo tan justa como es, no se debe creer que El la ha desamparado, sino favorecerla… endavant doncs.

El desastre va ser paorós.

Deducció totalment lògica: YO mandé mis navíos a luchar contra los hombres, no contra  elementos.

 I tot oblidat sense gaire esforç.

Aquesta simbiosi entre Monarquia i Divinitat ha estat i continua essent una característica dominant del pensament polític espanyol, fins i tot en mentalitats no creients.

La gesta de què estan més orgullosos és l’obra Civilitzadora a Sud-Àmerica que no deixen de proclamar que fou aconseguida amb la Cruz y la Espada.

Menendez Pelayo, fa quatre dies proclamava que España és Espada de Roma y martillo de herejes.

Cap allà   1944, a la meva escola cantàvem a ple pulmó,

"España fue la nación que mas lauros conquistó…

Al grito sacro santo de Castilla y de Aragon…"

Els nens no sabíem què volia dir “sacrosanto”…

Ara ho entenc massa bé...

Més de 400 anys després de Felip II, una part important de la classe dominant espanyola (especialment Reis i Jutges), ja no creu tant en Déu però es manifesten i actuen com a gestors d’aquell Poder suprem que per la seva idiosincràsia ni tolera ni admet cap qüestionament.

Espanya inventa la Democràcia Teocràtica, que resulta un instrument perfecte tant per a Dictadors com per a Partits politics. Es poden redactar amb la mateixa gràcia Leyes fundamentales del Movimiento  com una Constitución Española, amb plena seguretat que serà aprovada per la immensa majoria del poble Español.

Això, que els catalans percebem i patim tan clarament, hem d’entendre que vist des dels altres països, és simplement una manera de ser i de fer espanyola, una mica folklòrica  com ho és la forma que té Espanya d’assassinar toros.  A Europa  fa mal a la vista i prou.

Però això no és democràcia democràtica. Després de 40 anys de dictadura feixista no es pot fer votar un poble sense prèviament fer neteja. El poble votarà SÍ a qualsevol proposta que representi sortir de la presó on estàvem tots tancats.

Aquest SÍ no dona cap valor al contingut del document i molt menys a un document tan irreformable com totes les Bíblies i Alcorans, que necessiten molts  segles i massa guerres per fer petits passos endavant.

6 de desembre de 2021.

Res a celebrar.

divendres, 12 de novembre de 2021

Tenim dues opcions.

 

I només dues. Cada català ha de triar què vol ser:

A). Súbdit de la Monarquia Espanyola.

B). Ciutadà de la República Catalana.

Cada vegada que ens aparegui el fantasma del dubte, cada vegada que sentim rumors que l’independentisme fluixeja, jo aconsellaria que recordant aquest dilema aprofundim una mica més en què significa cada opció.

A Europa hi ha dues monarquies de caràcter diví: El Vaticà i la Monarquia Anglesa. Són  arcaiques i aparentment sòlides, però en realitat marginals. Per altre costat hi ha cinc monarquies (Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda i Bèlgica)  i mitja (Luxemburg) del model monarquia del mocador. Aquest nom ve d’un incident protagonitzat fa uns quants anys pel rei de Suècia, que en un cerimònia solemne li va caure el mocador a terra i trencant tot el protocol es va ajupir a agafar-lo dient:

Me l’estimo molt perquè és l’únic lloc on puc posar el nas”.

Aquestes monarquies, més que sòlides són etèries. Les cinc es justifiquen perquè es van oposar amb més o menys entusiasme a tota mena de feixisme, i s’aguanten no posant el nas enlloc, excepte al mocador.

I també hi ha la  dita monarquia espanyola, diferent de totes les altres. És franquista,  és corrupta, és ignorant, i vol ser prepotent, sense dissimular-ho. Una de les seves escasses funcions és servir de cobertura de tota mena de política centralitzadora, ergo anticatalana.

No obstant el problema profund no és la identitat o la personalitat dels monarques espanyols, perquè encara que fossin autènticament de dret diví i al mateix temps del model del mocador, Catalunya no els podria acceptar.

L’origen de tota estructura social es justifica a partir dels drets humans dels ciutadans, de qualsevol grup humà que compleixi una sèrie de paràmetres quantitatius i qualitatius, de territori i de cultura, econòmics i sociològics, siguin o no siguin coneguts o acceptats pels altres. Els drets hi són. Els tenen els uigurs i els kurds, els tibetans i els escocesos i una llarguíssima llista de pobles… i evidentment els catalans.

La primera institució necessària per defensar aquests drets humans és disposar d’un Parlament que compleixi un parell de condicions que l’actual no té.

1-Ser elegit pels ciutadans de Catalunya entre els candidats que proposin els partits polítics catalans amb seu a Catalunya, igual que els membres de les seves cúpules dirigents.

2-Que tingui competències  legislatives plenes, exclusives i garantides.

Així de clar i català i així de fàcil. Si més no, fàcil d’entendre aquí i impossible (?) d’entendre allà.

És indiferent que allà hi hagi el model Rei que prefereixin.

És igual que allà un dia de sort canviïn la monarquia per una república.

És igual que aquella república sigui federal o centralitzada.

Perquè el problema no és de formes, és de fons. És més de manera de ser que de manera de fer. És més de manera de pensar, que d’actuar. Fins i tot acceptant que a la resta de l’Estat  espanyol hi ha una diversitat considerable, la desconfiança, fins i tot animadversió envers la catalanitat és subliminal i generalitzada.

No es tracta que els catalans siguem persones ni més bones, ni més intel·ligents, ni més treballadores ni menys simpàtics. La pasta és la mateixa.

Les individualitats són intercanviables, però la comunitat, no.

La catalanitat existeix…

Tots els intents que han fet al llarg dels segles els variadíssims sistemes de Poder polític espanyols, o bé han ignorat aquesta realitat o bé han intentat aniquilar-la.

M’atreveixo a afirmar que avui dia cap d’aquestes dues intencions -ignorar o aniquilar- són possibles i que els poders espanyols que ho volen afrontar, no saben ni poden oferir cap solució.

Acabo de llegir que només cal que un 3’5 % de la població estigui radicalment convençuda d’una idea política o religiosa perquè acabi  estenent-la a la majoria.

A mi em sembla molt poc, tot i que quan sant Pere va arribar  a Roma, cap allà l’any 70, els  cristians no eren ni el 3%...

El que si sé és que a Catalunya  la quantitat de ciutadans radicalment convençuts de la necessitat, de la legitimitat, de la possibilitat de la independència, supera de llarg aquell 3’5% multiplicat per 15.

Les forces repressores, encapçalades per la Monarquia, utilitzant l’alta Magistratura ajudada per la guàrdia civil, fan i faran tant mal com puguin, que sempre serà molt inferior al necessari per aconseguir que els molt convençuts ens allunyem ni un mil·límetre del camí ja iniciat.

Barcelona, 11 de novembre 2021.

 

dimarts, 19 d’octubre de 2021

Posar la banya en un forat.

 

És una manera de dir, d’entossudir-se en mantenir postures absurdes. Diuen que ho fan els bous i alguns jutges espanyols.

A València dels toros en diuen bous i a les places de bous hi celebren grans trobades d’entusiastes practicants de l’exercici de posar la banya en un forat. I és clar passen coses  curioses i difícils d’explicar. El líder màxim del PP, promet que ell caçarà el gran fugitiu dos dies  abans  que un jutge italià decideixi que nanai.

En certa manera s’entén que havent seguit al peu de la  lletra el mètode ”campana de Huesca” i convençuts que han aconseguit “descabezar“ tota la rebel·lió catalana es troben que la campana no sona perquè li falta el batall.

L’Estat espanyol al complet; (Rei, Tribunal Constitucional, Suprem, de Comptes, policies, politics progres i fatxes, etc.) ha posat la banya en un forat i no para de forcejar esbufegant amenaçador, barallant-se uns amb altres, mostrant que el rei va despullat,  portant als carrers de Barcelona nazis de pacotilla i perdent l’escàs prestigi que la psudo-història li suposava.

L’Estat espanyol està incapacitat per entendre que el problema no són els dirigents  polítics o socials, sinó que soc jo, que no soc ningú. I uns milions de ningú formen un poble, que si bé és veritat que en temps passats quan a un Estat li convenia aniquilar un poble,  l’aniquilava enviant-lo, no a la paperera de la Història, sinó a la trituradora i llestos, (Asteques, Inques, etc.) ara la cosa no resulta tan fàcil.

Diuen que és un problema polític, però jo no ho tinc massa clar que sigui un problema polític, a no ser que per polític vulguem dir cultural, econòmic, emocional, visceral, i que inclogui el modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi i tota altra forma de modes i maneres de fer i de ser dels pobles.

Potser sí que un primer pas constatable l’hauria de donar el govern espanyol del moment, però em temo molt que no ho vol gaire, no sap com fer-ho i sobretot no ho pot fer sense suïcidar-se.

Aquest enfrontament entre un poble que sap molt bé què vol i un Estat que només sap què NO vol, entre un poble que renuncia radicalment a l’ús de la violència, i un Estat que només pot actuar  usant totes i cadascuna de les formes de violència que creu que hi té dret, aquest enfrontament  al segle XXI, a Europa, pot ser llarg, però no ho dubteu només té un resultat final possible, que no és l’aniquilació d’un poble.

Cal que resistim un minut més del que es tarda en treure la banya d’un forat.

19 d’octubre del 2021.

 

dijous, 30 de setembre de 2021

Trompetes i tambors.

 

El pobre Llarena no és el culpable. Millor dit no és l’únic culpable. Ni tan sols el principal. Fins i tot potser solament és un titella més, manipulat per les mateixes forces tel·lúriques que van aconseguir en quatre dies convertir  a un noi estúpida en un  Rei corrupte i a un  partit socialista d’esquerres , democràtic i republicà, en un PSOE   filo franquista de tota la vida.

Llarena és un subproducte grassonet de l’Espanya Eterna que intenta omplir el  buit al Poder, (per l’obligada absència de l’exèrcit, per imperatiu europeu)  deixant  el control de la  política espanyola a les togues, que és allò més similar a les sotanes.

Monarquia, exèrcit, església i ara judicatura. Sembla, vist des de Catalunya, que aquests elements són l’essència de la “pàtria eterna” que no ha superat la pèrdua de l’imperi  de segles ha, i on  protestar però fluixet i pacíficament que ho facis, és pecat, és delicte, és crim, és apostasia, fins i tot un terratrèmol  (sense volcà espectacular).

Utilitzar la justícia com a instrument polític i la monarquia com a arma ha ajudat a accelerar el desprestigi de l’alta judicatura espanyola i a posar de manifest l’altíssim grau de descomposició de la monarquia. La necessitat del post franquisme d’elegir un cap d’Estat que alhora fos estúpid i corrupte era imperativa. Si complia només una sola d’aquestes condicions podia fer fracassar l’invent. L’èxit fou total.

Catalunya, i el seu profund anhel de llibertat, no ha fet res més que obrir finestres, per ventilar la casa i deixar entrar el sol.

Tinguem-ho molt clar. No som els responsables de la mala qualitat democràtica, ni de la rigidesa mental del dogmatisme, ni de la macrocefalia centralista, ni de l’enyorança feixistitzant que domina tants àmbits de poder espanyols, som simplement el dit que senyala la lluna, el braç que destapa el llençol. I això és molt arriscat.

No és que els catalans siguem ni més llestos, ni més honestos que el conjunt dels espanyols, és senzillament que ens ho mirem ni de massa prop ni de massa lluny. Havent rebutjat l’ús de tota violència ens obliga a utilitzar les dues eines militars que emprenyen però no maten: la trompeta i el tambor.

De la trompeta se n’encarrega amb gran èxit Puigdemont. Se’l sent per tota Europa i posa molt nerviosos els Llarenes, Marchenes i Lesmes, i acòlits.

Dels tambors han decidit finalment avui al Parlament Català tant ERC com Junts per Catalunya que n’agafaran de grossos i de petits i bombos i platerets i que se sentin sobretot al centre del centre d’Espanya.

Els més folklòrics sabem que el timbaler del Bruc tot solet va demostrar que fent soroll  “molt soroll”, aconsegueixes vèncer l’enemic sense ferir ningú, i els més bíblics recordem Josué i les muralles de  Jericó.

De sorolls n’hi ha de moltes menes i amb l’experiència de tantes festes majors sorolloses de tants pobles de Catalunya, i una mica d’imaginació que tampoc en falta serà fàcil fer-ne de dolços o d’insuportables, d’aguts o de baixos, tot s’hi val. Asseguts al voltant d’una mesa o asseguts en un escó.

¿Quousque tandem, Llarena abutere patientia nostra? ¿Fins quan?

30 de setembre de 2021

Sense por ni pressa.

 

 

 

dimarts, 21 de setembre de 2021

Les nostres posicions estan molt allunyades.

 

Digué Pedro, el simpàtic encantador de serps,  en el seu paper de firaire venedor de “crecepelos”.

Molt llunyanes. Molt?  Quant?

Doncs, mireu la mateixa distància que hi ha entre dos moments de la Vida del PSOE força significatius.

1974. Suresnes. Congrés regenerador del PSOE que elegeix líders Felipe González i Alfonso Guerra.

Resolucions: 3ª.      El PSOE se pronunciará por la constitución de una República Española.

                      11ª. Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas la nacionalidades ibéricas… la definitiva  solución  del problema… pasa indefectiblamente por el reconocimiento  del  Derecho de Autodeterminación.

2006, maig,   Alfonso Guerra (sarcàstic i sardònic). El Estatuto de Cataluña lo hemos cepillado y bien cepillado.

Doncs això. La distància que separa les posicions d’en Pere i en Pedro és exactament la mateixa que separa el PSOE de 1974  del PSOE de 2006.

Aquesta diríem que és la separació horitzontal, perquè la més important és la separació vertical. El PSOE l’any 1974 es manifestava profundament republicà i ara des  que la monarquia ha fet pública la corrupció en totes les seves variants, els socialistes es  proclamen monàrquics. ¿Què o qui ha canviat?

Però estem al 2021 i mentre que Catalunya no s’ha mogut ni verticalment ni horitzontalment del mateix lloc on era però amb més forta convicció democràtica, el PSOE s’ha deixat arrossegar al fangar de l’espanyolisme més tronat.

Es pot afirmar amb contundència que el fracàs de l’Estat espanyol per construir una democràcia post franquista és primordialment obra  del PSOE. El  PP no s’ha mogut mai del seu lloc feixista.

Les nostres posicions estan molt alllunyades. I tant. Nosaltres estem asseguts als bancs dels acusats i vosaltres a les poltrones dels jutges amb mentalitat Torquemada.

21 de setembre del 2021.

Coronavirus i democràcia minvants.