divendres, 12 de novembre de 2021

Tenim dues opcions.

 

I només dues. Cada català ha de triar què vol ser:

A). Súbdit de la Monarquia Espanyola.

B). Ciutadà de la República Catalana.

Cada vegada que ens aparegui el fantasma del dubte, cada vegada que sentim rumors que l’independentisme fluixeja, jo aconsellaria que recordant aquest dilema aprofundim una mica més en què significa cada opció.

A Europa hi ha dues monarquies de caràcter diví: El Vaticà i la Monarquia Anglesa. Són  arcaiques i aparentment sòlides, però en realitat marginals. Per altre costat hi ha cinc monarquies (Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda i Bèlgica)  i mitja (Luxemburg) del model monarquia del mocador. Aquest nom ve d’un incident protagonitzat fa uns quants anys pel rei de Suècia, que en un cerimònia solemne li va caure el mocador a terra i trencant tot el protocol es va ajupir a agafar-lo dient:

Me l’estimo molt perquè és l’únic lloc on puc posar el nas”.

Aquestes monarquies, més que sòlides són etèries. Les cinc es justifiquen perquè es van oposar amb més o menys entusiasme a tota mena de feixisme, i s’aguanten no posant el nas enlloc, excepte al mocador.

I també hi ha la  dita monarquia espanyola, diferent de totes les altres. És franquista,  és corrupta, és ignorant, i vol ser prepotent, sense dissimular-ho. Una de les seves escasses funcions és servir de cobertura de tota mena de política centralitzadora, ergo anticatalana.

No obstant el problema profund no és la identitat o la personalitat dels monarques espanyols, perquè encara que fossin autènticament de dret diví i al mateix temps del model del mocador, Catalunya no els podria acceptar.

L’origen de tota estructura social es justifica a partir dels drets humans dels ciutadans, de qualsevol grup humà que compleixi una sèrie de paràmetres quantitatius i qualitatius, de territori i de cultura, econòmics i sociològics, siguin o no siguin coneguts o acceptats pels altres. Els drets hi són. Els tenen els uigurs i els kurds, els tibetans i els escocesos i una llarguíssima llista de pobles… i evidentment els catalans.

La primera institució necessària per defensar aquests drets humans és disposar d’un Parlament que compleixi un parell de condicions que l’actual no té.

1-Ser elegit pels ciutadans de Catalunya entre els candidats que proposin els partits polítics catalans amb seu a Catalunya, igual que els membres de les seves cúpules dirigents.

2-Que tingui competències  legislatives plenes, exclusives i garantides.

Així de clar i català i així de fàcil. Si més no, fàcil d’entendre aquí i impossible (?) d’entendre allà.

És indiferent que allà hi hagi el model Rei que prefereixin.

És igual que allà un dia de sort canviïn la monarquia per una república.

És igual que aquella república sigui federal o centralitzada.

Perquè el problema no és de formes, és de fons. És més de manera de ser que de manera de fer. És més de manera de pensar, que d’actuar. Fins i tot acceptant que a la resta de l’Estat  espanyol hi ha una diversitat considerable, la desconfiança, fins i tot animadversió envers la catalanitat és subliminal i generalitzada.

No es tracta que els catalans siguem persones ni més bones, ni més intel·ligents, ni més treballadores ni menys simpàtics. La pasta és la mateixa.

Les individualitats són intercanviables, però la comunitat, no.

La catalanitat existeix…

Tots els intents que han fet al llarg dels segles els variadíssims sistemes de Poder polític espanyols, o bé han ignorat aquesta realitat o bé han intentat aniquilar-la.

M’atreveixo a afirmar que avui dia cap d’aquestes dues intencions -ignorar o aniquilar- són possibles i que els poders espanyols que ho volen afrontar, no saben ni poden oferir cap solució.

Acabo de llegir que només cal que un 3’5 % de la població estigui radicalment convençuda d’una idea política o religiosa perquè acabi  estenent-la a la majoria.

A mi em sembla molt poc, tot i que quan sant Pere va arribar  a Roma, cap allà l’any 70, els  cristians no eren ni el 3%...

El que si sé és que a Catalunya  la quantitat de ciutadans radicalment convençuts de la necessitat, de la legitimitat, de la possibilitat de la independència, supera de llarg aquell 3’5% multiplicat per 15.

Les forces repressores, encapçalades per la Monarquia, utilitzant l’alta Magistratura ajudada per la guàrdia civil, fan i faran tant mal com puguin, que sempre serà molt inferior al necessari per aconseguir que els molt convençuts ens allunyem ni un mil·límetre del camí ja iniciat.

Barcelona, 11 de novembre 2021.

 

dimarts, 19 d’octubre de 2021

Posar la banya en un forat.

 

És una manera de dir, d’entossudir-se en mantenir postures absurdes. Diuen que ho fan els bous i alguns jutges espanyols.

A València dels toros en diuen bous i a les places de bous hi celebren grans trobades d’entusiastes practicants de l’exercici de posar la banya en un forat. I és clar passen coses  curioses i difícils d’explicar. El líder màxim del PP, promet que ell caçarà el gran fugitiu dos dies  abans  que un jutge italià decideixi que nanai.

En certa manera s’entén que havent seguit al peu de la  lletra el mètode ”campana de Huesca” i convençuts que han aconseguit “descabezar“ tota la rebel·lió catalana es troben que la campana no sona perquè li falta el batall.

L’Estat espanyol al complet; (Rei, Tribunal Constitucional, Suprem, de Comptes, policies, politics progres i fatxes, etc.) ha posat la banya en un forat i no para de forcejar esbufegant amenaçador, barallant-se uns amb altres, mostrant que el rei va despullat,  portant als carrers de Barcelona nazis de pacotilla i perdent l’escàs prestigi que la psudo-història li suposava.

L’Estat espanyol està incapacitat per entendre que el problema no són els dirigents  polítics o socials, sinó que soc jo, que no soc ningú. I uns milions de ningú formen un poble, que si bé és veritat que en temps passats quan a un Estat li convenia aniquilar un poble,  l’aniquilava enviant-lo, no a la paperera de la Història, sinó a la trituradora i llestos, (Asteques, Inques, etc.) ara la cosa no resulta tan fàcil.

Diuen que és un problema polític, però jo no ho tinc massa clar que sigui un problema polític, a no ser que per polític vulguem dir cultural, econòmic, emocional, visceral, i que inclogui el modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi i tota altra forma de modes i maneres de fer i de ser dels pobles.

Potser sí que un primer pas constatable l’hauria de donar el govern espanyol del moment, però em temo molt que no ho vol gaire, no sap com fer-ho i sobretot no ho pot fer sense suïcidar-se.

Aquest enfrontament entre un poble que sap molt bé què vol i un Estat que només sap què NO vol, entre un poble que renuncia radicalment a l’ús de la violència, i un Estat que només pot actuar  usant totes i cadascuna de les formes de violència que creu que hi té dret, aquest enfrontament  al segle XXI, a Europa, pot ser llarg, però no ho dubteu només té un resultat final possible, que no és l’aniquilació d’un poble.

Cal que resistim un minut més del que es tarda en treure la banya d’un forat.

19 d’octubre del 2021.

 

dijous, 30 de setembre de 2021

Trompetes i tambors.

 

El pobre Llarena no és el culpable. Millor dit no és l’únic culpable. Ni tan sols el principal. Fins i tot potser solament és un titella més, manipulat per les mateixes forces tel·lúriques que van aconseguir en quatre dies convertir  a un noi estúpida en un  Rei corrupte i a un  partit socialista d’esquerres , democràtic i republicà, en un PSOE   filo franquista de tota la vida.

Llarena és un subproducte grassonet de l’Espanya Eterna que intenta omplir el  buit al Poder, (per l’obligada absència de l’exèrcit, per imperatiu europeu)  deixant  el control de la  política espanyola a les togues, que és allò més similar a les sotanes.

Monarquia, exèrcit, església i ara judicatura. Sembla, vist des de Catalunya, que aquests elements són l’essència de la “pàtria eterna” que no ha superat la pèrdua de l’imperi  de segles ha, i on  protestar però fluixet i pacíficament que ho facis, és pecat, és delicte, és crim, és apostasia, fins i tot un terratrèmol  (sense volcà espectacular).

Utilitzar la justícia com a instrument polític i la monarquia com a arma ha ajudat a accelerar el desprestigi de l’alta judicatura espanyola i a posar de manifest l’altíssim grau de descomposició de la monarquia. La necessitat del post franquisme d’elegir un cap d’Estat que alhora fos estúpid i corrupte era imperativa. Si complia només una sola d’aquestes condicions podia fer fracassar l’invent. L’èxit fou total.

Catalunya, i el seu profund anhel de llibertat, no ha fet res més que obrir finestres, per ventilar la casa i deixar entrar el sol.

Tinguem-ho molt clar. No som els responsables de la mala qualitat democràtica, ni de la rigidesa mental del dogmatisme, ni de la macrocefalia centralista, ni de l’enyorança feixistitzant que domina tants àmbits de poder espanyols, som simplement el dit que senyala la lluna, el braç que destapa el llençol. I això és molt arriscat.

No és que els catalans siguem ni més llestos, ni més honestos que el conjunt dels espanyols, és senzillament que ens ho mirem ni de massa prop ni de massa lluny. Havent rebutjat l’ús de tota violència ens obliga a utilitzar les dues eines militars que emprenyen però no maten: la trompeta i el tambor.

De la trompeta se n’encarrega amb gran èxit Puigdemont. Se’l sent per tota Europa i posa molt nerviosos els Llarenes, Marchenes i Lesmes, i acòlits.

Dels tambors han decidit finalment avui al Parlament Català tant ERC com Junts per Catalunya que n’agafaran de grossos i de petits i bombos i platerets i que se sentin sobretot al centre del centre d’Espanya.

Els més folklòrics sabem que el timbaler del Bruc tot solet va demostrar que fent soroll  “molt soroll”, aconsegueixes vèncer l’enemic sense ferir ningú, i els més bíblics recordem Josué i les muralles de  Jericó.

De sorolls n’hi ha de moltes menes i amb l’experiència de tantes festes majors sorolloses de tants pobles de Catalunya, i una mica d’imaginació que tampoc en falta serà fàcil fer-ne de dolços o d’insuportables, d’aguts o de baixos, tot s’hi val. Asseguts al voltant d’una mesa o asseguts en un escó.

¿Quousque tandem, Llarena abutere patientia nostra? ¿Fins quan?

30 de setembre de 2021

Sense por ni pressa.

 

 

 

dimarts, 21 de setembre de 2021

Les nostres posicions estan molt allunyades.

 

Digué Pedro, el simpàtic encantador de serps,  en el seu paper de firaire venedor de “crecepelos”.

Molt llunyanes. Molt?  Quant?

Doncs, mireu la mateixa distància que hi ha entre dos moments de la Vida del PSOE força significatius.

1974. Suresnes. Congrés regenerador del PSOE que elegeix líders Felipe González i Alfonso Guerra.

Resolucions: 3ª.      El PSOE se pronunciará por la constitución de una República Española.

                      11ª. Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas la nacionalidades ibéricas… la definitiva  solución  del problema… pasa indefectiblamente por el reconocimiento  del  Derecho de Autodeterminación.

2006, maig,   Alfonso Guerra (sarcàstic i sardònic). El Estatuto de Cataluña lo hemos cepillado y bien cepillado.

Doncs això. La distància que separa les posicions d’en Pere i en Pedro és exactament la mateixa que separa el PSOE de 1974  del PSOE de 2006.

Aquesta diríem que és la separació horitzontal, perquè la més important és la separació vertical. El PSOE l’any 1974 es manifestava profundament republicà i ara des  que la monarquia ha fet pública la corrupció en totes les seves variants, els socialistes es  proclamen monàrquics. ¿Què o qui ha canviat?

Però estem al 2021 i mentre que Catalunya no s’ha mogut ni verticalment ni horitzontalment del mateix lloc on era però amb més forta convicció democràtica, el PSOE s’ha deixat arrossegar al fangar de l’espanyolisme més tronat.

Es pot afirmar amb contundència que el fracàs de l’Estat espanyol per construir una democràcia post franquista és primordialment obra  del PSOE. El  PP no s’ha mogut mai del seu lloc feixista.

Les nostres posicions estan molt alllunyades. I tant. Nosaltres estem asseguts als bancs dels acusats i vosaltres a les poltrones dels jutges amb mentalitat Torquemada.

21 de setembre del 2021.

Coronavirus i democràcia minvants.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

diumenge, 12 de setembre de 2021

Som molts i ho volem molt.

 

Som molts i molt variats. De ciutat i de comarca, de pagès i d’universitat. De dalt, del mig i de baix.

Ho volem molt i per moltes raons diferents. I la majoria per moltes raons alhora.

Tenim drets i tenim dret.

Racionalment, emocionalment, alegrement i seriosament.

I sobretot amb constància, amb perseverança, amb insistència, amb tossudesa.

Podent triar entre monarquia espanyola o república catalana, no hi ha color. Tothom ho sap i és profecia. Ho sabem aquí i ho saben allà.

L’esquerda gruixuda com un braç d’atleta que mostra sense vergonya la monarquia espanyola, deixa fluir rius de… no és res més que la conseqüència inevitable de no haver fet net ni poc ni gens, ni moral, ni mental, ni econòmic, ni judicial, ni de cap manera, de  40 anys llargs de dictadura militar corrupta.

Per entendre una mica la mentalitat dominant a l’alta judicatura espanyola només cal llegir unes paraules de la Memòria del Tribunal suprem del primer any de la “democràcia”:

La libertad hace al hombre más vulnerable a los atractivos del mal… y proporciona mejores condiciones para delinquir…

Em temo molt que el “modus cogitandi” de les altes esferes  de l’Estat espanyol, (i no solament judicials)  continuen  pensant sobre la llibertat el mateix que els últims dos segles pel cap baix.

Per això som molts i ho volem molt.

12 de setembre, l’endemà de l’onze.

P.S. Estic tip de sentir dir que l’onze de setembre de 2001 va canviar la Història del món. Sense anar cap segle enrere, el 6 d’agost de 1945 a Hiroshima sí que va canviar la Història, però llavors  les víctimes   eren unes altres.

 

divendres, 13 d’agost de 2021

“Verba volant, scripta manent”.

 

La comunió entre l’exèrcit espanyol (El libro negro del ejercito espanyol, Luis Gonzalo Seoane) i la monarquia espanyola (L’armadura del rei, Calatrava, Hurtado, Prado) beneïda per L’Església (Intrigues i poder al Vaticà, Vicenç Lozano) engendrada i sostinguda a la capital del país (Madrid es una isla, Oscar Pazos) al llarg de molts anys (Un poble traït, Paul Preston) ha generat tota mena de corrupció (La economia ilícita en Españ, Armando Fernández Steinko) acabant cometent l’immens error d’encomanar la solució de tot plegat al poder judicial (El gobierno de las Togas, José Antonio Martín Pallín)…

Llegiu aquests llibres o bé uns altres. Llegim més i escoltem menys discursos. Gairebé m’atreveixo a dir que no cal escoltar cap discurs ni declaració ni comentari, ni el de l’il·lustre lingüista Casado especialitzat en llengües balears, ni les paraules del gran exorcista Millo que ens vol alliberar de les nostres obsessions diabòliques, ni les de l’afable ministra que desitja que haguem après la lliçó.

Llegint alguns o tots els llibres citats una mica a l’atzar, queda  força clar que el problema que té i molt gros Espanya no és Catalunya. Però sí que  sembla que l’existència del fet diferencial català crea una forta obnubilació en el pensament dominant espanyol, i que mentre una part important de la seva classe dirigent -política, econòmica o intel·lectual- no sigui capaç  de fer un esforç, potser dolorós, d’analitzar i proposar una solució  intel·ligent  honesta i creïble, per resoldre el seu problema, serà bo  per a tothom que, Catalunya se n’allunyi tant com sigui possible.

Fa una dotzena d’anys el ponderat Sr. Juliana va escriure un llibre Titulat  La deriva de España. Gran coneixedor de tots els assidus de les sales de VIPS  del Prat i de Barajas, (aeroports ara rebatejats amb noms il·lustres de la santa transició ) ja anunciava grans turbulències sobre un país que ell  a la portada del llibre qualificava de  "vigoroso y desorientado”.

El diagnòstic que feia l’il·lustre badaloní, sobre el futur del catalanisme ha resultat totalment desencertat -això ja sol passar, i no té major importància- però la pregunta que jo em faig és; si els crits famosos de “a por ellos” que feia aquell país uns anys més tard eren conseqüència de ser “ vigoroso” o d’estar “desorientado”. O per les dues coses alhora.

En resum, dos consells: Llegim i marxem.

12 d’agost del 2021.

 

dijous, 5 d’agost de 2021

Pobles i Estats.

 

La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels individus humans  és igual.

A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques, anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que tots som únics.

Però ens agrupem, en una  gran diversitat de grups amb qui compartim alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.

El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia, els seus modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.

Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per difuses  i difícils de descriure que semblin, existeixen i donen consistència als pobles.

El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les virtuts i tots els defectes de la majoria  d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat propi.  I com tots els pobles del món, formant part  d’algun Estat.

L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment  de la demanda  de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i cohesionats, de molts territoris  del món.

L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198. L’any 2022…

L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”, del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia  d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.

L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa, eficient i continuada  em sembla que no s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable, irracional, pur atzar, o voluntat  dels Déus.

Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans. Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat  a posteriori, i ja molt condicionats.

La força primordial que empeny a la majoria dels seus habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.

Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès personal (kerdos), per fomentar entre els súbdits la vanitat (doxa), de ser un poble superior als altres pobles.

 

Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en mans d’una  minoria absoluta  les tres eines de domini que la humanitat ha creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.

Si bé sobre el paper es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament cal una mirada, per superficial que sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria  entre els ciutadans en tots i cada un dels països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi ha un error brutal, profund, molt antic i universal.

Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.

La falta  de llibertat i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error   polític, com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig, de nens menors de cinc anys, cada any…

Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i sense perjudicar cap dels dos  pobles protagonistes, el nivell  de llibertat i equitat anhelada.

Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que; “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”.

Fent cas d’aquest  principi  tots viurem tancats sols dins d’una gàbia amb mil barrots.

Seria bo que el canviéssim per aquest;  com més lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.

5 d’agost de 2021.