diumenge, 28 de febrer de 2021

Amb violència no s’aconsegueix res. Segur?

 

La frase és maca. És èticament correcta. Però...,és falsa.

Ni edulcorant-la afegint: no s’aconsegueix res de bo. Ni millorant-la especificant: el pobre no aconsegueix res de bo, ni els pobles, tampoc.

Ara ja ningú -o quasi- llegeix l’Evangeli. No fos cas que es trobessin a  l’Evangeli de Mateu 11-12 dient; “Els violents conqueriran el cel”. Recony.

I no. Jo no defenso la violència digui el que digui l’evangeli i diguin el que diguessin totes les Constitucions de totes les nacions sobiranes molt, poc o gens democràtiques.

Deixem-ho clar: cap humà té dret a l’ús de la violència contra els humans. Els drets humans ho prohibeixen. I ho prohibien abans  que ningú  parlés de tals drets.

I no obstant una gran majoria dels Estats sobirans actualment reconeguts, en algun moment proper o llunyà de la seva història han aconseguit o han defensat amb violència la seva existència.

Per això els Estats -tots els Estats- actuen precisament per les anomenades raons d’Estat, amb un grau de violència sempre superior a la justificable, contra els ciutadans propis o contra els estrangers.

 Fa tants anys que ho fan i amb tanta impunitat, que actualment els ciutadans acceptem com un axioma que l’Estat  té en exclusiva el dret d’usar la violència. Com en tenen els rius, els terratrèmols, les tempestes…

Acceptem que les raons d’Estat tenen un no sé què de sagrat, que els confereix categoria de dogma, i ens costa d’entendre  que és precisament l’actuació violenta -militars, fiscals, jutges o policies, etc.- la que genera directament o indirecta la causa de molta de la violència del poble. Gairebé sempre.

L’Estat -els Estats- disposa plenament dels tres instruments que la humanitat al llarg dels segles ha anat desenvolupant per aconseguir allò que anomenem ordre social: Armes, Diners i Paraules.

Armes que van des de la bomba atòmica fins a les porres.

Els diners prenen mil formes actives i passives.

Les paraules tenen dues ajudes principals: disposar de potents altaveus per una banda  i el prehistòric procés de petrificació de la paraula en forma de Llei -recordeu el codi d’ Hammurabi o les taules de la llei de Moisès, la Constitució espanyola, sobre pedra o sobre paper, tant se val.

El poble actua en condicions d’inferioritat manifesta i quan respon amb violència sempre és una reacció a una violència superior legal, produïda per la incapacitat o negligència de l’Estat  que no  usa correctament els instruments de què disposa.

La violència és l’ús exagerat de la força. I és precisament els Estats que no són prou forts o no se’n senten davant dels seus pobles, els que tendeixen a usar més la violència.

L’anomenada democràcia actual, hereva de l’aristocràcia, al seu torn hereva de la teocràcia, ha conservat tots els tics dels seus antecessors afegint-hi la plutocràcia. És a dir demos  no ha trobat encara la fórmula  eficient de participar de kratos.

Trencar vidres de botigues del passeig de Gràcia -ves a saber qui ho fa- és vandalisme, diuen. Els vàndals era una tribu de bàrbars (que significa  estranger) que  guerrejaven contra els romans i assimilats. Per cada mort que van causar els vàndals, els romans en van causar mil (literàriament parlant), però la Història la van escriure els Romans, i ara vandalisme vol dir violència  i la Pax Romana, va a missa.

El cas de l’Estat Espanyol és un dels millors exemples de l’últim  segle, de l’ús gairebé exclusiu de la violència com a eina política. I el poble espanyol també ha respost amb violència, perquè no tenia cap altra eina…

Però resulta que l’última dècada han sortit a escena dos casos molt diferents entre si en què el poble ha trobat dues fórmules absolutament pacífiques de fer públiques  les seves exigències: les manifestacions multitudinàries del poble català i les cançons dels rapers.

La resposta de l’Estat en tots dos casos tan diferents ha estat la mateixa.

Ja que no podia utilitzar la violència militar, ha usat la  judicial…

...algú troba estrany que es cremin contenidors?

28 de febrer de 2021.

Arribarà abans la vacuna que …

divendres, 19 de febrer de 2021

Home, Hasél què has fet?

 

Com se t’acut voler tacar l’honorabilitat d’un digne senyor de 82 anys, que tothom sap que és un meravellós pare de família, que mai ha estat infidel a la seva dona, que s’ha mostrat sempre defensor de la naturalesa, sobretot de les espècies protegides, que mai mataria cap animal ni gros ni petit, que demostra el seu amor als esports aquàtics remant pel parc del Retiro o baixant pel riu Sella, deixant iots pels corruptes mallorquins. I sobretot que mai ha gastat un euro que no se l’hagi guanyat amb la suor del seu front.

No veus que cantant pitjor que la Senyora Ayuso -com diu ella- desafines tant que les oïdes selectes de totes les Excel·lentíssimes, Il·lustríssimes Senyories, (cuya vida guarde Dios muchos años)  pateixen una ruptura de timpà.

Com t’has atrevit  a burxar en allò que és més sagrat del ser Espanyol, que és l’Honra. Si sabessis Història sabries que l’almirall Mendez Nuñez després de fugir de la batalla del Callao va sentenciar;  “Mas vale Honra sin barcos que barcos sin Honra”.

Quan només queda l’excels honor de ser espanyol, no és saludable fer-hi conya.

No hi vas pensar en què una colla d’arreplegats protestant pel recte procedir de fiscals i jutges aprofitarien per cremar contenidors i acabaries anant a la presó, amb el risc  de trobar-te enmig de criminals convictes, sobretot  una banda perillosa capitanejada per un tal Junqueras.

Perquè has de saber que Espanya és una democràcia plena, sense preguntar; plena de QUÈ?

Als cremadors de contenidors els demanaria que en resposta a aquesta pregunta fossin més selectius a l’hora de cremar-ne i nomes ho fessin amb el contingut dels contenidors marrons.

Això sí, respectant l’honor del que se’l mereixi, que com deien els papers militars dels reclutes que descrivien les seves característiques:  “Valor, se le supone”.

Doncs això: “Honra, se le supone”.

17 de febrer de 2021.

Tot esperant la vacuna que ve.

 

 

 

diumenge, 7 de febrer de 2021

La crosta franquista.

 

Crosta: Capa externa i dura, d’una cosa tova. Diu el diccionari.

Franquisme: Episodi tràgic i cruel, del segle passat, manifestació sublimada de la manera de ser, de pensar i de fer, pròpia de l’Estat espanyol al llarg dels segles.

Capa endurida de llarga durada que ha impedit que l’interior tou, adquirís la consistència necessària per trencar-la, (com han fet amb èxit molt variat alguns països europeus)  tot i haver-ho intentat diverses vegades els dos segles passats, sense cap èxit.

Actualment qui encarna millor la duresa d’aquesta crosta, nítidament franquista, són, a part dels militars per raons d’ofici, per una banda la monarquia i per l’altra els jutges dels tribunals superiors, que accedeixen a aquests càrrecs, precisament per posseir aquest modus cogitandi, herència directa de la Santa Inquisició transmesa pel nacionalcatolicisme franquista.

La gran esquerda que ha aparegut al cim de la cúpula d’aquesta crosta, genera esperances, i les filtracions de fems però també d’aire i una mica de llum, no pararan fins que aquella matèria tova interior adquireixi fermesa suficient per iniciar un camí cap a la  democràcia.

La falta de voluntat de sortir decididament ara fa 40 anys del sistema dictatorial i corrupte profundament arrelat  a tots els estaments politics, econòmics i socials ha tingut la tràgica conseqüència que els principals actors nous al món del poder (socialistes  i convergents, per exemple) es veiessin gairebé obligats  sisplau per força a actuar de manera molt similar a la dels hereus directes del franquisme,  PP i monarquia que eren i són corrupció pura i dura.

La corrupció no va desaparèixer i la democràcia no va néixer. Però la comèdia es va estrenar, com diuen la gent de teatre amb molta merda.

La quasi totalitat de la  gestió, i administració de tots els òrgans de poder de tota mena està en mans de persones d’entre 30 i 70 anys. És a dir, que cada 40 anys hi ha una renovació gairebé total d’actors principals i secundaris.

Per altra banda cada 40 anys (o menys) els instruments de què disposen els gestors del poder també canvien  millorant enormement la seva eficiència .

És a dir actors nous, eines noves… a tot arreu però idees velles, actituds mentals encarcarades, i en algun país com Espanya en què es va desaprofitar escandalosament l’ocasió de la mort del dictador per fer un canvi profund, es troben 40 anys després, a les portes d’una crisi total, política, social i econòmica, amb un desprestigi creixent a Europa, sense que es vegi a l’horitzó ni una llunyana llumeneta d’esperança de l’aparició d’un grup humà prou clarivident i suficientment poderós per arrossegar sense cap violència els ciutadans cap a una societat més lliure i més equitativa.

Quan encara sents un ministre o ministressa defensar el prestigi de l’Estat, dient que aquí no hi ha presos politics sinó politics presos penso que també és veritat que a Espanya no hi ha ministres idiotes, que l’únic que hi ha són idiotes ministres.

Amb molta por i una mica d’esperança, o bé al revés, amb molta esperança i una mica  de por, segons el tarannà de cadascú  esperem que el proper dia 14 serveixi per donar un pas endavant significatiu perquè la relació Espanya/Catalunya deixi de ser la de sobirà/súbdit. Hi guanyarem tots.

Quan un amo deixa marxar un esclau, els dos  guanyen llibertat.

7 de febrer del 2021.

Covid menguante.

 

dijous, 28 de gener de 2021

Causes diferents, causant comú.

  

Una ullada al món, per superficial que sigui, capta a l’instant les dues grans aberracions que mostra el conjunt de la humanitat.

La primera, i més estremidora, és el repartiment de la riquesa entre els humans. Entre persones i entre països. Entre continents i entre cultures. Des del malbaratament indecent, fins a la misèria  més cruel.

La segona aberració és l'alhora estrambòtica i estúpida distribució de l’anomenat poder polític concedint o negant el grau d’Estat Sobirà a comunitats humanes infinitament diverses sense cap criteri ni racional, ni coherent.

La primera aberració, aixeca un clam universal exigint equitat, la segona exigeix llibertat. Les causes d’aquests dos clams semblen diferents però els causants són els mateixos.

Lluitar contra els causants és la mateixa lluita tant si exigeixes equitat com si busques llibertat. Una exigència sense l’altra neix morta.

Carregats de raons fins al terrat, grans lluitadors per l’equitat, contra tota mena de Tsars, han acabat fracassant -i el que és pitjor han envilit la lluita- per no haver respectat l’anhel de llibertat humana.

Igualment tots els llibertadors de pobles oprimits que han triomfat  gràcies a haver matat més que l’altre han tendit fatalment cap a dictadures.

Tinc la immensa esperança que Catalunya faci aquest pas endavant cap a la llibertat i cap a l’equitat social, si no pot ser de bracet uns i altres, sí sabent que l’adversari dels dos és el mateix.

M’atreviria a dir -com diu la professora Spivac parlant d’Armènia-  que Catalunya més que un territori és un estat de consciència mantingut al llarg dels segles.

Tant Armènia com Catalunya han estat camins de pas i de guerra entre dues grans cultures, on  ha anat sedimentant una cultura pròpia, una llengua  i una manera de fer diferenciades dels imperis veïns.

Els catalans no som ni millors ni pitjors persones que els pobles veïns o llunyans, ni més intel·ligents ni més rucs, ni més generosos o garrepes, però en tant que conjunt  i analitzant les tres característiques que distingeixen tot poble dels pobles veïns, i que són: manera de fer (modus operandi) manera de viure (modus vivendi) i manera de pensar (modus cogitandi), llavors sí que apareixen evidents les diferències que fan difícil, sinó impossible la supeditació d’un poble a un altre sense la  violència del més poderós.

Usar la violència de les armes, com ha fet històricament l’Estat  espanyol, sobretot al segle passat, sense aconseguir esborrar del mapa el fet diferencial català, ha generat molt dolor, molta misèria i molta ràbia i al mateix temps ha enfortit  la nostra  convicció de la necessitat vital de ser un poble lliure.

Per altra banda, i d’això no n’estic tan segur, han començat a aparèixer signes en diversos territoris i en diferents estaments de la resta de la península d’una visió divergent de l’oficial, que entén que els únics perjudicats d’aquesta política, no són només els catalans, sinó la gran majoria dels altres  territoris i ciutadans.

Si al conjunt de la humanitat s’intueix  força bé què o qui és el causant d’aquelles dues aberracions de què parlava al principi, a l’Estat espanyol és de pissarrí.

Per si fos que tot això ho trobeu massa esotèric, apunteu-vos urgentment i amb entusiasme a qualsevol de les quatre creixents marees universals actuals, que condueixen al mateix  lloc:

Ecologisme - Anti Masclisme - Anti Racisme - Anti Imperialisme.

26 de gener de 2021.

El covid no és l’única pandèmia universal.

 

 

dimarts, 19 de gener de 2021

Magnífica ocasió.

 

Oblidem Antígona i  recordem Lisístrata

Aprofitem l’ocasió que jutges i fiscals en han ofert.

Em dirigeixo als partits politics amb seu central a Catalunya -bàsicament; Junts per C., Esquerra Republicana i la CUP- que es posin d’acord en actuar de la següent manera:

No s’oposen a les eleccions que siguin el 14 F.

Una setmana abans, els tres retiren les seves candidatures i es neguen a participar.

Junts per C. publica el seu eslògan explicatiu: Ja us ho fareu.

Esquerra manifesta: Amb nosaltres no hi compteu.

CUP clarifica. Aneu-vos-en a la merda.

Els partits amb seu central a Madrid, defensors de fer les eleccions, no tindran més  remei que presentar-s’hi.

Resultats:  80% d’abstenció…

Quan allò que necessitem no ho podem aconseguir per activa, fem-ho per passiva, com Lisístrata.

La còvid ens donarà un cop de mà.

Com cantàvem el Maig del 68,  La imaginació al poder.

19 de gener de 2021.

 

dimecres, 13 de gener de 2021

MATRIUSCA

 

Tot va començar amb una encaixada de mans. Una senyora de noranta-nou anys i que l’any passat encara anava a ballar. A l’hora de dir adeu a la Pura a la residència de Sitges me la va presentar. La seva mà prima com ella i amb poca memòria me la vaig trobar unes quantes vegades, desmemoriada, entre la meva. Me’n vaig anar a buscar el tren com cada setmana entre pena i satisfacció d’haver fet allò que em va dir una cuidadora de la residència: la Pura m’esperava sempre com “agua de mayo”.

Se’m va escapar el tren i per tant vaig anar a seure en un banc de l’estació que no toqués el sol. Al costat se’m va seure una noia que duia un nen de dos anys i mig. Aquest portava una bosseta fantàstica, plena de sorpreses. Vaig fer-li lloc perquè les pogués anar traient. El primer i el més voluminós era un camionet amb un conductor que es podia posar i treure. Cotxes de diferents colors i formes, blaus, verds, vermells, platejats, tots petits i una avioneta amb una hèlice que girava. Aquesta avioneta ja va ser l’inici de la nostra relació perquè me’l feia volar per sobre meu. L’última cosa que va treure va ser una matriusca que en fer-ho va provocar que la bossa de paper fes una petita voladeta amb el perill d’acabar a la via. Vaig córrer a agafar-la i la seva mare ho va agrair. La Matriusca ja va ser amb col·laboració. Jo l’anava obrint i ell feia saltets d’alegria i rialles, sobretot amb la darrera més petitona. Amb tot això vaig saber que amb la seva mare es comunicaven en armeni. Armènia que lluny!! I que es deia Enrí.

El tren va treure el nas del fons de l’estació i aquella preciositat de nen saltava d’alegria i li va dir a la seva mare que anava amb un patinet adaptat per pujar-hi el nen, una motxilla i la bossa de les joguines, que si podia donar-me la mà i així poder pujar al tren sense caure. Aquella maneta, tan diferent de la que acabava de deixar, amb noranta-dos anys de diferència em va fer entendrir. No em va deixar anar fins que vam ser dalt del tren i asseguts. Així que el vaig tenir al seient del davant li vaig fer una foto. Un record fantàstic. A l’hora de baixar, ràpidament em va donar la mà de nou. Que boniques i tendres són les mans dels nens. La vaig tenir agafada fins que baixades les escales de l’estació els vaig dir que sortia per l’altre costat i li vaig fer un petó a l’Enrí que espero que algun dia me’l retrobi a Sitges que és on viuen.

No els vaig dir que ells dos i jo teníem una cosa en comú. Formàvem part d’un país  que era una Matriusca petiteta, ells tenien una de grossa que els cobria i amb coloraines duia plantades al pit una falç i un martell, en el meu cas el meu país tenia una Matriusca gran que s’enorgullia de dur al pit unes fletxes i un ocellot.

20 de setembre 2018. Vilanova i la Geltrú.

Antònia

 

dimecres, 30 de desembre de 2020

Una mica de "brillo", sisplau.

 

M’ho deien a casa quan jo feia el ronso. (Perdó, mestres Fabres).

El sr. Monedero, progressista madrileny de primera, renya els catalans, si diem que Espanya és irreformable, i reforça la seva tesi de progrés democràtic, mostrant com a exemple que una persona com Rodrigo Rato està a la presó.

Té tota la raó. O gairebé tota, perquè resulta que buscant noms de persones empresonades per l’Estat espanyol surt sense gaire esforç noms com Carme Forcadell, i això també és tot un exemple  de progrés?, democràtic.

Cap a finals del segle XVI hi havia un tal Francisco Sandoval, duc de Lerma, favorit del Rei Felip III, que va fer el desfalc de diner públic més gran de la Història. En aquells temps la sentència era la forca. Solament bisbes i cardenals eren inviolables. El tal duc va aconseguir que el nomenessin cardenal.

 Per Madrid es cantava d’amagatotis;

Para no ser ahorcado, el mayor ladron de España, se vistió de colorado".

Avui dia se sent (in pectore) una  cançoneta que fa: 

Para no ser processado, el mayor ladron de España, se largó a los emiratos”.

La rima no es tan bona però l’emoció és la mateixa.

De totes maneres cal donar la raó al sr. Monedero el progrés reformista de l’Estat espanyol és molt notable. Ara ja no es penja a la gent. Fins i tot el garrote vil, ja fa 50 anys que no s’aplica.(Pobre Puig Antic).

El progrés encara és més notable perquè hem passat en 400 anys de Felip 3, a Felip 6. I això és el doble.

Molt be sr. Monedero,  felicitats progres en general, ànims en aquest camí de reforma de l’Estat.

Però per favor una mica de "brillo".

Desembre 2020.

Covid oscilante.