STAND BY.

 

És l’expressió que millor explica l’actual  estat del procés d’independència de Catalunya.

És un estat d’espera  que consumeix un mínim d’energia perquè l’activitat és petita. La suficient  per mantenir-se viu  sense perdre cap de les seves característiques essencials.

Produirà efectes secundaris -probablement importants- sobre els resultats de votacions politiques que no tenen res a veure  amb el seu  tema principal.

Enfortirà la voluntat dels convençuts i al mateix temps generarà falses esperances als adversaris, que no recorden que aquesta situació d’espera -alguna vegada semi eterna- s’ha repetit els últims dos segles i no ha eliminat el problema

            “En tanto en Calaluña quedase un solo catalàn… hemos de tener enemigos y guerra. Son los catalanes aborto monstruoso de la polìtica  (Silvela 1900).”

          “Cuando alguien es pura  herida, curarle es matarle. Pues es lo que acontece con el problema catalán (Ortega y Gasset. 1932).”

 1936/39. Guerra total seguint el consell d‘Ortega que a Catalunya va perdre absolutament tothom, les dretes i les esquerres, els rics i els pobres (molt més els segons de cada parella)   i dictadura semi eterna…

El més sorprenent i més esperançador alhora, és que avui dia després de tants anys de persecucio i de tant menyspreu i odi, Catalunya, catalans i catalanisme existeixin, tot i  que aquells que  vam viure aquella  època en tota la seva plenitud anem  marxant… o precisament per això…

Però no dubteu que dels stand by se’n surt més forts. Com de la presó o de l’exili.

24 de maig de 2023

La Primavera ha arribat… ningú ho ha evitat.

 

        

Em costa molt d’entendre.

 

Un dia d’aquests hem vist per TV, una immensa carallotada que feien a Londres. I els anglesos passen per gent seriosa i bastant democràtics des de fa anys, però allò que passava pels carrers de Londres era una mostra d’estupidesa col·lectiva que em feia posar la pell de gallina.

Buscant explicacions, pensava, això deu ser perquè molts ciutadans anglesos creuen que la grandesa històrica del seu país la deuen a la Monarquia, sense preguntar-se si a l’Índia pensen el mateix.

Però, vaja, podria funcionar i ha funcionat molts segles.

Allò que no funciona ni a fum de sabatots, és  la mateixa dèria traslladada a Espanya.

Si allò d’allà em costava d’entendre, això d’aquí és un misteri més gran que el de la santíssima trinitat, que si hi  vols creure no fas mal a ningú.

Perquè creure en la Monarquia  Espanyola d’avui dia, fa mal al sentit comú, fa mal a la Història, fa mal a l’economia, fa mal a la vista i fa mal de panxa…

Ara bé, si els catalans ens ho mirem amb carinyo podria ser ben bé una eina... ¿oi que m’entens? Perquè és impossible creure que TOTS els espanyols tenen pa a l’ull.

Deixeu m’ho dir i repetir: l’actual Constitució Espanyola  no té  cap legitimitat democràtica, pel moment històric en què es va aprovar, per la forma en què es va redactar, per l’angoixa dominant de la població que la va votar i perquè avui dia cap  ciutadà menor de 73 anys l’ha votada.

I dels majors ja no en quedem gaires…

 

Catalunya no és un GOI, és un NOI.

 

Fa uns mesos va sorgir al Parlament Europeu, aquest concepte de GOI, Grup  Objectivament Identificable, per condemnar la persecució en alguns Estats Europeus de Ciutadans propis  pel sol fet de pertànyer a un grup dissident i contrari a les idees dominants a l’Estat.

Els catalans vam comprendre que parlaven de nosaltres… ens vam alegrar… i no va passar res políticament, però sí judicialment. Els Jutges van assumir el paper d’hereus del franquisme per poder perseguir cor que vols cor que desitges tota mena de  GOI.

És necessari explicar a Europa que els catalans no som un GOI, sinó que som un NOI: NACIÓ OBJECTIVAMENT IDENTIFICABLE, amb totes les seves conseqüències.

Que no ens conformem amb panses i figues, nous i olives com el noi de la mare … som un  NOI, que París i Madrid tradueixen com Nació Odiosament Identificada… però IDENTIFICADA.

…Escolta, Europa, la veu d’un fill que et parla en llengua ni castellana ni francesa per dir-te que nosaltres no som súbdits d’una monarquia que no pot ocultar els seus orígens putrefactes, hereva directa de l’únic dictador feixista europeu que va morir al llit i enterrat amb tota magnificència pels seus hereus polítics, familiars que no solament no renuncien a l‘Herència sinó que en fan el fatxenda.

I que tampoc som súbdits de França… dolça França… perquè no volem ser súbdits de ningú  que  ha oblidat que va iniciar el seu camí cap a  la grandeur fent servir la guillotina no solament per tallar paper.

ÉS a dir: República i Nació Objectivament Identificable, és a dir RENOI.

1 de maig, serà el dia del treballador, de 2023

 

Per què?

 

Per què dimonis és tan poc creïble Pedro Sánchez?

Per què  Casados i Feijos resulten tan antipàtics?

Per què una reunió de Caps d’Estat per parlar del clima no interessa a ningú?

Per què sigui qui sigui el President d’Estats Units, no canvia res?

Per què fa 8 anys, quan Zelenski, bombardejava Donetz i Luganks, perquè havien fet (i  havien guanyat) un referèndum d’independència,  Europa xiulava?

Per què creiem que Russos i Xinesos són perillosos pels Europeus, si sempre han estat el Europeus -Napoleó, Hitler, guerra del opi, etc.- els agressors de Rússia i Xina?

Per què ens preguntem tan poc: per què?

El que no pregunta és perquè creu que sap la resposta, que és la manera perfecte per seguir ignorant. Una persona, un país o una cultura, pot voler no saber (que és molt pitjor que no voler saber), per por, per ignorància o per petulància. O per les tres raons alhora.

I ara tornem a la primera pregunta. A la política espanyola (i potser fora de la política) hi ha dos models de personatges: el simpàtic, atractiu, bona figura, que enlluerna politics estrangers, i el “seriós” baixet que parla un anglès amadrilenyat, i somriu poc és a dir els models  Pedro Sánchez i Pablo Casado (ara Feijó, que n’és una còpia borrosa).

Quin dels dos models es fa més creïble per a crèduls o incrèduls?

La resposta evident és: cap. Perquè la credibilitat no neix de les formes de presentació en escena, sinó de la coherència entre les paraules i la realitat que volen explicar.

Això, sí, sense “intimidar”.

Què vol dir “intimidació” segons el codi penal espanyol?

O bé segons els criteris de jutges, fiscals i Guardia civils, que tots ells parlen el mateix llenguatge, i que  no és precisament el català de Fabra.

Si l’INTIMIDAT, no s’intimida, i  ja no es pot recórrer a un Franco bis, la cosa s’encalla. Tinc l’estranya sensació que estem en un moment exemplar d’encallament, però no de final de trajecte. Com si diguéssim que el tren no passa pel túnel, sense saber si el túnel és massa estret o el tren massa ample. Però tots sabem que el tren acabarà passant pel túnel.

 La privació de la llibertat d’un poble, al llarg de la Història, pretén aconseguir l’aniquilació de totes aquelles característiques  que l’identifiquen, bones, indiferents i fins i tot dolentes.

Aquesta aniquilació de TOTES les característiques d’un poble, ha estat durant segles massa habitual en molts  llocs del món, i ara és cada vegada més difícil. A Europa és impensable (millor dit no volen pensar-hi… però a la península Ibèrica… ganes no en falten.

El tren acabarà passant pel túnel. Com? Quan?... potser això és  voler trobar respostes a totes les preguntes que ens fèiem al principi, i a moltes més que no ens fem mai.

És una necessitat vital, individual i col·lectiva preguntar, preguntar-se, i seguir preguntant.

Només a l’exèrcit està mal vist preguntar. ”El que pregunta, se queda de cuadra” era la fórmula imperant, quan fèiem la pallassada anomenada “milícies” universitàries, fins que es van adonar que mostrar l’exèrcit de tan a prop als universitaris era perillós, pel suposat bon nom de l’exèrcit espanyol.

No serà que civil i militar està una mica amalgamat en el modus cogitandi hispanic?

Un dia o altre s’haurà de parlar a fons d’aquest modus cogitandi.

Ei, que jo no tinc res contra els espanyols, que ja tenen prou desgràcia de ser monàrquics…

27 de febrer del 2023.

Mobile en marxa.

 

 

 

 

Hi ha exèrcits perquè hi ha estats.

 

L`altre dia deia que al món hi ha guerra perquè hi ha exèrcits

I avui dic que si hi ha exèrcits és perquè hi ha Estats.

És necessari, i fins i tot urgent, fer una anàlisi profunda del significat teòric  del concepte Estat, i de la seva realització pràctica, de la diversitat de fons i de formes dels Estats actuals, de les necessitats humanes que satisfan i de les que no, i dels odis que desperten entre els propis ¿súbdits?  i entre la resta de súbdits d’altres Estats.

Tothom és súbdit d’algun Estat? Tots els  Estats tenen un amo, de fet? Quin grau d’acceptació té cadascun, entre els seus propis súbdits?

M’atreveixo a afirmar que no existeix cap Estat que solucioni de manera acceptable els tres grans problemes de tota comunitat humana:

EQUITAT: distribució mínimament justa entre els individus de la riquesa total del conjunt.

LLIBERTAT: de pensament, de paraula, de moviments, d’agrupació… (substituir la idea que “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”  per ”quan més lliure sigui l’altre més lliure seré jo).

REMODELACIÓ: adaptació continuada a la realitat canviant… sense perdre l’essència –sigui el que sigui això- però sense por a modificar contínuament les formes.

L’Estat Espanyol no ha sabut mai, al llarg de la Història, ni tan sols plantejar-se aquestes qüestions, reaccionant violentament contra els seus súbdits -individus o territoris- que han intentat fer un pas en aquesta direcció.

Encara que sembli fatxenderia dic que Catalunya té tota una sèrie de característiques que la inclouen en un grup no gaire extens, però existent, de territoris amb un poble nítidament diferenciable dels pobles veïns i,  l’existència dels quals sembla que fa poc Europa ha descobert i  ha  batejat com GOI, grup objectivament identificable, passant-hi  de puntetes.

Com deia al principi hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, i exèrcits perquè hi ha un model  d’Estats que els fa necessaris i que per contra no resol les necessitats més bàsiques dels propis ciutadans.

Aquest To be or not to be dels catalans diu: Tenim necessitat vital de ser un Estat Independent per una banda i que per l’altra aquest Estat tingui com a prioritat aquelles tres característiques que dèiem abans que cap Estat actual compleix.

Ja que costa tant fer-ho, fem-ho bé. Demostrem al món que sense exèrcit es viu millor. Invertim el màxim en educació publica i el mínim en forces d’ordre públic.

El pobles veïns no són els nostres enemics, però nosaltres no som els seus súbdits.

Em direu: d’això se’n diu Utopia, i jo us dic en tot cas ara és una Ucronia. Les utopies són inabastables perquè estan fora de lloc, les ucronies arriben amb el temps si els homes s’ho proposen. La Geografia és immutable, la Història la fan les persones.

Matt Qvortrup, especialitzat en l’estudi de processos d’ Independència diu que la immensa majoria de pobles que s’han mantingut constants buscant la independència, han acabat aconseguint-la.

I doncs, què us pensàveu?

14 de febrer de 2023

Sant Valentí (dia dels enamorats …de Catalunya)

 

Puigdemont i Atahualpa.

 

Evidentment no tenen res a veure l’un amb l’altre. Com Pizarro amb…

De tant en tant em ve al cap la imatge, ¿totalment imaginària?  de la plaça major de Cajamarca quan Pizarro va capturar l’Emperador Inca, i posant-li un llibre de l’Evangeli a les mans li va manar que el besés amb reverència. A l’atabalat i tremolós Inca, el llibre li va caure de les mans! Sacrilegi!...va cridar Pizarro i amb les seves pròpies mans va estrangular l’últim Emperador Inca…

Tinc la sospita que  a més d’un  Pedro, Pablo o similar, no els faria cap fàstic  reproduir l’escena  en directe, a la Puerta del Sol, per exemple, fent Puigdemont el paper d’Atahaulpa, posant-li  a les mans el sagrat llibre de la “Constitución Española”…

I aquí pau i després  glòria. Que fa molts segles que Espanya és eterna i això té molt mèrit, perquè ningú no ho regala. Cal l’esforç de generacions  d’homes il·lustres del país, pensadors, militars, bisbes i capellans, periodistes i pueblo llano, per aconseguir el  prestigi universal del qual en gaudeix Espanya en el camp de la llibertat de pensament, de la democràcia política, de la filosofia…  i de les corridas de toros.  

Espanya és una, única, uniforme, unilateral, unicel·lular, unicornia. Té un sol Déu... Un  rei únic (monarca vol dir això) que té permís de robar, fornicar a cor que vols cor que  desitges. Única de pensament, paraula i obra. Fins i tot el seu model d’UNICITAT és únic, i amb això es diferencia de les  monarquies Europees, Asiàtiques o Africanes, si és que en queden.

I la pregunta és: ¿Què cony hi fa Catalunya, republicana, menjacapellans, que no creu ni amb l’ateisme, formant part (contra la seva pròpia voluntat), d’aquest Estat?

Puigdemont vigila, que Pizarro era analfabet, però ara tota aquesta trepa només es diferencia d’ell perquè saben llegir i escriure. Sobretot saben redactar sentències quilomètriques per impedir que analfabets del tema, com jo mateix, puguem fer conya, ¿encertada? per  mostrar al món que “el Rei” no va despullat, però sí amb els calçotets  cag... (no cal dir paraules lletges). El Rei  i tota la seva cort, amb el doble sentit de la paraula cort.

25 de gener del 2023.

Pd. Aprofito l’ocasió per recomenar a  Aragonès, Junqueras i companyia la lectura de La unitat  d’Espanya com a valor polític, d’Antoni Simon Tarrés. Té 350 pàgines que els ajudaran a obrir els ulls, o bé, a no tancar-los.

Al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits.

 

I no al revés.

Si la Humanitat, en tot el seu conjunt, vol que vagi desapareixent LA GUERRA  ha d’iniciar amb urgència una campanya de desmilitarització universal i intensiva.

En primer lloc mentalment i cultural. La guerra sempre és negativa. Cap POBLE ha guanyat mai cap guerra, algunes vegades –molt poques-- algun poble no l’ha perduda totalment, però mai cap l’ha guanyada.

Per això afirmo que si al món hi ha guerres és perquè hi ha exèrcits, i si hi ha exèrcits és perquè hi ha una mentalitat heretada dels animals i molt millorada.

Aquesta millora, l’anomenem militar.

Podem creure que, molt als inicis de la humanització, es podia diferenciar entre agressió i defensa, però ja fa molts segles que les dues formes han confluït de tal manera que avui dia  a tots els països del món de les seves pròpies forces armades en diuen “DEFENSA”, i a les altres “AGRESSORES”. És a dir, totes són mentalment molt més agressores que defensores.

El Ministeri de Defensa per a qui, les forces de Defensa per a allà, contra “l’altre” que sempre és l’ENEMIC - CULPABLE … i  que  també utilitza les seves Forces de Defensa.

I donat que admetem que tothom té dret a defensar-se, i donat que l’ÚNICA eina de defensa que tenen tots els Estats, és l’Exèrcit … la guerra està servida.

Per això afirmo que al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, (tot i sabent que costarà  que  algú ho accepti) i que és necessari fer prèviament una revisió critica universal i profunda d’això que tots anomenem no sabem ben bé per què; ESTAT.

Sabem, que és un territori, sabem que és un país, sabem que és un poble i sabem que territori, país i poble existien abans que els seus habitants ho sabessin, i el dia que ho van saber alguns es van auto convertir (guanyant alguna guerra) en Estats, Sobirans, Independents i Lliures, i altres no ho van aconseguir (perdent alguna guerra).

La primera decisió que van prendre els Estats va ser fer la guerra al veí. I és clar, el veí què havia de fer. Si tu tens exèrcit, jo també en tinc. La simbiosi Estat-Exèrcit, estava servida per sempre més.

Els cronistes s’han afanyat a justificar les raons dels propis Estats per fer la guerra, i els historiadors les raons dels Estats guanyadors.

Un Poble si no té Estat (ergo no té exèrcit) no existeix, com un ciutadà que no té casa, o un pagès que no té hort.

I un Estat que no té exercit, tampoc existeix. ¿com pot ser que la Humanitat sigui tan estúpida, si la majoria de persones no ho són? Potser només cal que siguin estúpides unes minories que han passat a la Història com a grans Homes perquè estaven - i estan- rodejats per totes bandes per homenets aduladors.

Les dues funcions  que justifiquen l’existència de qualsevol  ESTAT han de ser:

EQUITAT entre els seus ciutadans i LLIBERTAT…

Com va tot això al sud dels Pirineus?

Ara fa just cent anys Ortega y Gasset va dir la seva definició de la dolencia espanyola: “España està Invertebrada” i em temo molt que el diagnòstic de la malaltia no estava plenament encertat, la malaltia no estava a la columna vertebral, sinó més amunt.

Hauria estat més ajustat dir: España està descerebrada.

Cent anys després d’aplicar remeis militars, feixistes, franquistes i monàrquics, la malaltia no ha millorat, i ja no queda més remei que passar pel quiròfan o aprofitar el darrer crit (ja en van  uns quants) de “salvis qui pugui”.

L’Estat Espanyol és un Estat fracassat en democràcia, en política, en economia, perquè no té capacitat ni voluntat d’auto coneixement. La sobredosi de dogmatisme, de centralisme, i d’autoritarisme impedeix una visió clara de la realitat... i l’obliga a optar com a valor únic i absolut “La Unidad”…

Constitució espanyola:

Article 8… Les forces armades… tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

Article 9… Els ciutadans estan subjectes a la Constitució…

Article 56… El Rei... és el símbol de la unitat... d’Espanya…

Aquest article 56 és el més esperançador pels catalans.

El rei pare i el rei fill són el símbol de la UNIDAD Espanyola: hi estem d’acord. La Honestedat d’un i la Clarividència de l’altre, són els exponents  que millor evidencien que l’article 8 de la Constitució és anticonstitucional.

¿Oi que m’entens?

17 de gener de 2023. Demà passat tothom a la font Màgica.