Per què?

 

Per què dimonis és tan poc creïble Pedro Sánchez?

Per què  Casados i Feijos resulten tan antipàtics?

Per què una reunió de Caps d’Estat per parlar del clima no interessa a ningú?

Per què sigui qui sigui el President d’Estats Units, no canvia res?

Per què fa 8 anys, quan Zelenski, bombardejava Donetz i Luganks, perquè havien fet (i  havien guanyat) un referèndum d’independència,  Europa xiulava?

Per què creiem que Russos i Xinesos són perillosos pels Europeus, si sempre han estat el Europeus -Napoleó, Hitler, guerra del opi, etc.- els agressors de Rússia i Xina?

Per què ens preguntem tan poc: per què?

El que no pregunta és perquè creu que sap la resposta, que és la manera perfecte per seguir ignorant. Una persona, un país o una cultura, pot voler no saber (que és molt pitjor que no voler saber), per por, per ignorància o per petulància. O per les tres raons alhora.

I ara tornem a la primera pregunta. A la política espanyola (i potser fora de la política) hi ha dos models de personatges: el simpàtic, atractiu, bona figura, que enlluerna politics estrangers, i el “seriós” baixet que parla un anglès amadrilenyat, i somriu poc és a dir els models  Pedro Sánchez i Pablo Casado (ara Feijó, que n’és una còpia borrosa).

Quin dels dos models es fa més creïble per a crèduls o incrèduls?

La resposta evident és: cap. Perquè la credibilitat no neix de les formes de presentació en escena, sinó de la coherència entre les paraules i la realitat que volen explicar.

Això, sí, sense “intimidar”.

Què vol dir “intimidació” segons el codi penal espanyol?

O bé segons els criteris de jutges, fiscals i Guardia civils, que tots ells parlen el mateix llenguatge, i que  no és precisament el català de Fabra.

Si l’INTIMIDAT, no s’intimida, i  ja no es pot recórrer a un Franco bis, la cosa s’encalla. Tinc l’estranya sensació que estem en un moment exemplar d’encallament, però no de final de trajecte. Com si diguéssim que el tren no passa pel túnel, sense saber si el túnel és massa estret o el tren massa ample. Però tots sabem que el tren acabarà passant pel túnel.

 La privació de la llibertat d’un poble, al llarg de la Història, pretén aconseguir l’aniquilació de totes aquelles característiques  que l’identifiquen, bones, indiferents i fins i tot dolentes.

Aquesta aniquilació de TOTES les característiques d’un poble, ha estat durant segles massa habitual en molts  llocs del món, i ara és cada vegada més difícil. A Europa és impensable (millor dit no volen pensar-hi… però a la península Ibèrica… ganes no en falten.

El tren acabarà passant pel túnel. Com? Quan?... potser això és  voler trobar respostes a totes les preguntes que ens fèiem al principi, i a moltes més que no ens fem mai.

És una necessitat vital, individual i col·lectiva preguntar, preguntar-se, i seguir preguntant.

Només a l’exèrcit està mal vist preguntar. ”El que pregunta, se queda de cuadra” era la fórmula imperant, quan fèiem la pallassada anomenada “milícies” universitàries, fins que es van adonar que mostrar l’exèrcit de tan a prop als universitaris era perillós, pel suposat bon nom de l’exèrcit espanyol.

No serà que civil i militar està una mica amalgamat en el modus cogitandi hispanic?

Un dia o altre s’haurà de parlar a fons d’aquest modus cogitandi.

Ei, que jo no tinc res contra els espanyols, que ja tenen prou desgràcia de ser monàrquics…

27 de febrer del 2023.

Mobile en marxa.

 

 

 

 

Hi ha exèrcits perquè hi ha estats.

 

L`altre dia deia que al món hi ha guerra perquè hi ha exèrcits

I avui dic que si hi ha exèrcits és perquè hi ha Estats.

És necessari, i fins i tot urgent, fer una anàlisi profunda del significat teòric  del concepte Estat, i de la seva realització pràctica, de la diversitat de fons i de formes dels Estats actuals, de les necessitats humanes que satisfan i de les que no, i dels odis que desperten entre els propis ¿súbdits?  i entre la resta de súbdits d’altres Estats.

Tothom és súbdit d’algun Estat? Tots els  Estats tenen un amo, de fet? Quin grau d’acceptació té cadascun, entre els seus propis súbdits?

M’atreveixo a afirmar que no existeix cap Estat que solucioni de manera acceptable els tres grans problemes de tota comunitat humana:

EQUITAT: distribució mínimament justa entre els individus de la riquesa total del conjunt.

LLIBERTAT: de pensament, de paraula, de moviments, d’agrupació… (substituir la idea que “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”  per ”quan més lliure sigui l’altre més lliure seré jo).

REMODELACIÓ: adaptació continuada a la realitat canviant… sense perdre l’essència –sigui el que sigui això- però sense por a modificar contínuament les formes.

L’Estat Espanyol no ha sabut mai, al llarg de la Història, ni tan sols plantejar-se aquestes qüestions, reaccionant violentament contra els seus súbdits -individus o territoris- que han intentat fer un pas en aquesta direcció.

Encara que sembli fatxenderia dic que Catalunya té tota una sèrie de característiques que la inclouen en un grup no gaire extens, però existent, de territoris amb un poble nítidament diferenciable dels pobles veïns i,  l’existència dels quals sembla que fa poc Europa ha descobert i  ha  batejat com GOI, grup objectivament identificable, passant-hi  de puntetes.

Com deia al principi hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, i exèrcits perquè hi ha un model  d’Estats que els fa necessaris i que per contra no resol les necessitats més bàsiques dels propis ciutadans.

Aquest To be or not to be dels catalans diu: Tenim necessitat vital de ser un Estat Independent per una banda i que per l’altra aquest Estat tingui com a prioritat aquelles tres característiques que dèiem abans que cap Estat actual compleix.

Ja que costa tant fer-ho, fem-ho bé. Demostrem al món que sense exèrcit es viu millor. Invertim el màxim en educació publica i el mínim en forces d’ordre públic.

El pobles veïns no són els nostres enemics, però nosaltres no som els seus súbdits.

Em direu: d’això se’n diu Utopia, i jo us dic en tot cas ara és una Ucronia. Les utopies són inabastables perquè estan fora de lloc, les ucronies arriben amb el temps si els homes s’ho proposen. La Geografia és immutable, la Història la fan les persones.

Matt Qvortrup, especialitzat en l’estudi de processos d’ Independència diu que la immensa majoria de pobles que s’han mantingut constants buscant la independència, han acabat aconseguint-la.

I doncs, què us pensàveu?

14 de febrer de 2023

Sant Valentí (dia dels enamorats …de Catalunya)

 

Puigdemont i Atahualpa.

 

Evidentment no tenen res a veure l’un amb l’altre. Com Pizarro amb…

De tant en tant em ve al cap la imatge, ¿totalment imaginària?  de la plaça major de Cajamarca quan Pizarro va capturar l’Emperador Inca, i posant-li un llibre de l’Evangeli a les mans li va manar que el besés amb reverència. A l’atabalat i tremolós Inca, el llibre li va caure de les mans! Sacrilegi!...va cridar Pizarro i amb les seves pròpies mans va estrangular l’últim Emperador Inca…

Tinc la sospita que  a més d’un  Pedro, Pablo o similar, no els faria cap fàstic  reproduir l’escena  en directe, a la Puerta del Sol, per exemple, fent Puigdemont el paper d’Atahaulpa, posant-li  a les mans el sagrat llibre de la “Constitución Española”…

I aquí pau i després  glòria. Que fa molts segles que Espanya és eterna i això té molt mèrit, perquè ningú no ho regala. Cal l’esforç de generacions  d’homes il·lustres del país, pensadors, militars, bisbes i capellans, periodistes i pueblo llano, per aconseguir el  prestigi universal del qual en gaudeix Espanya en el camp de la llibertat de pensament, de la democràcia política, de la filosofia…  i de les corridas de toros.  

Espanya és una, única, uniforme, unilateral, unicel·lular, unicornia. Té un sol Déu... Un  rei únic (monarca vol dir això) que té permís de robar, fornicar a cor que vols cor que  desitges. Única de pensament, paraula i obra. Fins i tot el seu model d’UNICITAT és únic, i amb això es diferencia de les  monarquies Europees, Asiàtiques o Africanes, si és que en queden.

I la pregunta és: ¿Què cony hi fa Catalunya, republicana, menjacapellans, que no creu ni amb l’ateisme, formant part (contra la seva pròpia voluntat), d’aquest Estat?

Puigdemont vigila, que Pizarro era analfabet, però ara tota aquesta trepa només es diferencia d’ell perquè saben llegir i escriure. Sobretot saben redactar sentències quilomètriques per impedir que analfabets del tema, com jo mateix, puguem fer conya, ¿encertada? per  mostrar al món que “el Rei” no va despullat, però sí amb els calçotets  cag... (no cal dir paraules lletges). El Rei  i tota la seva cort, amb el doble sentit de la paraula cort.

25 de gener del 2023.

Pd. Aprofito l’ocasió per recomenar a  Aragonès, Junqueras i companyia la lectura de La unitat  d’Espanya com a valor polític, d’Antoni Simon Tarrés. Té 350 pàgines que els ajudaran a obrir els ulls, o bé, a no tancar-los.

Al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits.

 

I no al revés.

Si la Humanitat, en tot el seu conjunt, vol que vagi desapareixent LA GUERRA  ha d’iniciar amb urgència una campanya de desmilitarització universal i intensiva.

En primer lloc mentalment i cultural. La guerra sempre és negativa. Cap POBLE ha guanyat mai cap guerra, algunes vegades –molt poques-- algun poble no l’ha perduda totalment, però mai cap l’ha guanyada.

Per això afirmo que si al món hi ha guerres és perquè hi ha exèrcits, i si hi ha exèrcits és perquè hi ha una mentalitat heretada dels animals i molt millorada.

Aquesta millora, l’anomenem militar.

Podem creure que, molt als inicis de la humanització, es podia diferenciar entre agressió i defensa, però ja fa molts segles que les dues formes han confluït de tal manera que avui dia  a tots els països del món de les seves pròpies forces armades en diuen “DEFENSA”, i a les altres “AGRESSORES”. És a dir, totes són mentalment molt més agressores que defensores.

El Ministeri de Defensa per a qui, les forces de Defensa per a allà, contra “l’altre” que sempre és l’ENEMIC - CULPABLE … i  que  també utilitza les seves Forces de Defensa.

I donat que admetem que tothom té dret a defensar-se, i donat que l’ÚNICA eina de defensa que tenen tots els Estats, és l’Exèrcit … la guerra està servida.

Per això afirmo que al món hi ha guerres perquè hi ha exèrcits, (tot i sabent que costarà  que  algú ho accepti) i que és necessari fer prèviament una revisió critica universal i profunda d’això que tots anomenem no sabem ben bé per què; ESTAT.

Sabem, que és un territori, sabem que és un país, sabem que és un poble i sabem que territori, país i poble existien abans que els seus habitants ho sabessin, i el dia que ho van saber alguns es van auto convertir (guanyant alguna guerra) en Estats, Sobirans, Independents i Lliures, i altres no ho van aconseguir (perdent alguna guerra).

La primera decisió que van prendre els Estats va ser fer la guerra al veí. I és clar, el veí què havia de fer. Si tu tens exèrcit, jo també en tinc. La simbiosi Estat-Exèrcit, estava servida per sempre més.

Els cronistes s’han afanyat a justificar les raons dels propis Estats per fer la guerra, i els historiadors les raons dels Estats guanyadors.

Un Poble si no té Estat (ergo no té exèrcit) no existeix, com un ciutadà que no té casa, o un pagès que no té hort.

I un Estat que no té exercit, tampoc existeix. ¿com pot ser que la Humanitat sigui tan estúpida, si la majoria de persones no ho són? Potser només cal que siguin estúpides unes minories que han passat a la Història com a grans Homes perquè estaven - i estan- rodejats per totes bandes per homenets aduladors.

Les dues funcions  que justifiquen l’existència de qualsevol  ESTAT han de ser:

EQUITAT entre els seus ciutadans i LLIBERTAT…

Com va tot això al sud dels Pirineus?

Ara fa just cent anys Ortega y Gasset va dir la seva definició de la dolencia espanyola: “España està Invertebrada” i em temo molt que el diagnòstic de la malaltia no estava plenament encertat, la malaltia no estava a la columna vertebral, sinó més amunt.

Hauria estat més ajustat dir: España està descerebrada.

Cent anys després d’aplicar remeis militars, feixistes, franquistes i monàrquics, la malaltia no ha millorat, i ja no queda més remei que passar pel quiròfan o aprofitar el darrer crit (ja en van  uns quants) de “salvis qui pugui”.

L’Estat Espanyol és un Estat fracassat en democràcia, en política, en economia, perquè no té capacitat ni voluntat d’auto coneixement. La sobredosi de dogmatisme, de centralisme, i d’autoritarisme impedeix una visió clara de la realitat... i l’obliga a optar com a valor únic i absolut “La Unidad”…

Constitució espanyola:

Article 8… Les forces armades… tenen com a missió… defensar la integritat territorial…

Article 9… Els ciutadans estan subjectes a la Constitució…

Article 56… El Rei... és el símbol de la unitat... d’Espanya…

Aquest article 56 és el més esperançador pels catalans.

El rei pare i el rei fill són el símbol de la UNIDAD Espanyola: hi estem d’acord. La Honestedat d’un i la Clarividència de l’altre, són els exponents  que millor evidencien que l’article 8 de la Constitució és anticonstitucional.

¿Oi que m’entens?

17 de gener de 2023. Demà passat tothom a la font Màgica.

 

 

L’ESTAT ESPANYOL ha entrat en CRISI.

 

La situació és molt més seriosa del que els mitjans de comunicació s’atreveixen a diagnosticar.

És una crisi entre dues institucions fonamentals de qualsevol Estat de dret que pretén ser  democràtic: el poder legislatiu i el poder judicial, al mateix temps que el poder executiu està menyspreat i emprenyat.

És a dir és una crisi d’Estat.

Per resoldre aquest tipus de situacions existeix la figura del Cap d’Estat: Monarca, President o Caudillo, o altres invents, que fan que UNA persona tingui PODER REAL per controlar la situació.

Doncs bé, aquesta persona amb solidesa, a L’Estat Espanyol no existeix ni se l’espera.

Per això em temo que passarà, el pitjor que pot passar. Que no passarà RES.

…però, sí que ha passat, poquet però ha passat: Ha passat que el president del govern espanyol, l’insigne i mai prou ben ponderat Sánchez, aprofitant que estava entre amics a Brussel·les, ha fet un discurs llarg i contundent i s’ha despatxat a gust. Després de pegar un parell de clatellots a la dreta espanyola, s’ha despatxat a gust contra Catalunya, contra els catalans, contra la catalanitat, contra el catalanisme. No hi haurà referèndum, no hi haurà consulta, no hi haurà pacte, no hi haurà diàleg. És a dir  “No hi haurà Catalunya”.

Ho diu cada 10 minuts, vingui o no vingui al cas.

Pel que sembla el conflicte entre el poder legislatiu i el judicial madrilenys és culpa dels catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola és culpa dels catalans.  La crisi econòmica a que està abocada Espanya és… En honor a la veritat cal ser justos, i de l’eliminació  de l’equip espanyol de futbol, no en va donar la culpa als catalans.

No és el més irritant que els espanyols  donin la culpa als catalans (cosa lògica i raonable), sinó que hi hagi tants catalans (més o menys coneguts, més o menys il·lustrats) que callin. I la pitjor conseqüència per a Espanya és que errant  una vegada i una altra en el diagnòstic, no curaran mai la malaltia.

Es pot discutir si la malaltia que pateix Espanya és congènita o adquirida. En tot cas si és adquirida ho fou fa molts segles. Jo diria que va mostrar els primers símptomes a principis del segle disset fins arribar al màxim l’any 1898 (Cavite  i demés).

Tot el segle XX, ha estat un desastre ideològicament, políticament i econòmicament. Amb la dictadura feixista que va començar amb una guerra civil i va continuar amb una monarquia feixistoide.

I s’ha plantat al segle XXI, amb totes les eines a les mans, sense cap idea al cap, i amb totes les animadversions al cor...

Catalans de molts colors, si tot això no és raó més que suficient per marxar, en bé de tots  -fins i tot dels espanyols- la Història l’escriurà ... no sé qui.

 

26 de desembre de 2022.

Tot esperant el dia dels sants innocents...

 

 

 

Noms propis o Genius Loci.

 

Napoleó va derrotar Rússia, escriu un historiador.

¿Ell sol?  Com a mínim devia portar un cuiner, perquè no sabia fer ni una truita a la francesa.             

Llegint llibres d’Història, de qualsevol època i de qualsevol país, apareixen sempre noms propis, noms d’unes poques persones (sempre les mateixes i majoritàriament mascles).

La majoria de persones que escriuen llibres d`Història (que jo admiro i llegeixo amb addicció) han llegit molts altres llibres d’Història, i citen els mateixos personatges  que altres han citat i n’hi afegeixen dos o tres més.

Insinuo que si aquesta majoria d’humans citats repetidament no haguessin existit la Història Humana seria la mateixa. (Reconec que copio l’afirmació ja fa anys escrita, que si  no hagués existit cap dels 10 científics més reconeguts històricament, la ciència actual seria la mateixa que és ara).

Contra aquesta idea que són els individus els faedors de la Història crec que és més satisfactori atribuir el protagonisme a això que anomenen genius loci, de cada país del món.

Cada territori -porció gran o no tan gran de la superfície de la terra- té unes característiques geogràfiques, climàtiques, amb bosc o no, amb riu o no, amb mar o no, amb muntanyes grans o petites, al mig d’un camí molt transitat o ben lluny dels altres pobles etc., característiques que influeixen al llarg del temps, en els seus habitants, generant aquest Genius Loci. I és aquesta  manera especifica (per feble i suau que aparenti) de pensar, de fer i de viure, aquests modus cogitandi, modus operandi, modus vivendi,  que per una banda  els propis protagonistes possiblement no en siguin plenament conscients i per altra banda els països veïns si ho perceben, ho jutgen negativament (recordeu aquell; los catalanes hacen cosas?) dèiem doncs que és aquesta manera diferenciada de fer i pensar, que exigeix que cada “territori sigui regit per  grups i persones del propi país, elegides lliurement entre ells, sense (o amb la  mínima) interferència exterior.

Qualsevol altra solució serà conflictiva i abocada tard o d’hora al fracàs.

Avui parlem molt d`Ucraïna, perquè els russos són dolents I no parlem gens de Taiwan o del Tibet perquè a la  Xina no sabem com tractar-la

Macron (President de França) explica que a un ministre xinès de visita a França li preguntà sobre el desig de Xina d’envair Taiwan.

El xinès li va explicar: és que per a Xina, Taiwan significa el mateix que per a França significa Còrsega (que es vol independitzar ”je sui corse et je en sui fier) i el mateix que significa Catalunya per a Espanya.

Aquest xinès admetia com admeten Macron i Madrid, que ja saben que Taiwan, Còrsega i Catalunya, no són respectivament Xina, França o Espanya, però… que el sentit de propietat privada del poderós sobre el veí petit és inqüestionable.

“Ens hem fet conscients de la indivisibilitat i de la integritat de la Història mil·lenària del nostre país” ha declamat el president de Rússia, senyor Putin, mentre envaïa Ucraïna.

Paraules iguals, però en castellà, dites a Madrid, les sentim cada dia parlant de  Catalunya, en boca de tots els Sánchez, Rajoy, i companyia.

 ¿Què han de fer els  ucraïnesos quan senten aquella història?

¿Què HEM de fer els catalans quan sentim aquesta Història? ¿No sentim, veiem i vivim el nostre  “Genius Loci”?

Perquè  “Haver-n’hi, n’hi ha”

30 de novembre de 2022.

 

La llibertat.

 

Diu la dita: la llibertat del peix gros, és la mort del peix petit.

Tot conjunt de terres i persones, que volen ser reconegudes com una unitat per entrar a formar part del conjunt de països ja reconeguts com Estats, s’ha d’esforçar per demostrar que té les característiques de solidesa indispensables. Ha de mostrar duresa suficient per aparèixer nítidament  indigerible, per qui la pretengui engolir.

L’actual organització Espanyola en Comunitats Autònomes és una ficció basada en el model clàssic anomenat de Procust. Aquest personatge de la mitologia grega, mig bandoler mig hostaler, acollia a tots els caminants cansats a dormir al seu hostal. Els acompanyava amablement  al dormitori  i els invitava a estirar-se al llit. Quan dormien els visitava.

Als que eren baixets i els sobrava llit, els lligava I els estirava les cames  fins que l’ocupaven tot, I als que eren massa  alts i els peus els sortien del llit, simplement els hi tallava, tot per defensar la necessària igualtat entre els homes, deia.

Actualment cap Comunitat Autònoma espanyola, no pot seguir el seu propi camí, ni a peu ni caminant, d’acord amb com interpreta la igualtat la Comunitat/Estat  Madrileny, d’acord amb  Procust. Això fa inevitable que alguna Comunitat necessiti convertir-se en Estat per sobreviure, allunyant-se del peix gros que apel·la a la pròpia llibertat per matar el peix petit. És, ras  i curt un simple problema de supervivència.

Donant una mirada ràpida al conjunt dels aproximadament 200 països, reconeguts com Estats independents, veiem que Catalunya supera a més de 50 d’aquests, en totes les condicions i característiques exigibles -superfície, població, nivell cultural, economia, etc.- per entrar a formar part de  l’ ONU. Tècnicament i racionalment no hi ha cap problema.

HI ha un inconvenient i només un, però: la gran, la profundíssima animadversió, barreja d’odi, enveja i desconeixement del fet català, per una bona part de la ciutadania espanyola, aprofitada ahir, avui i demà, pels grans partits polítics espanyols (hereus directes del franquisme) per mantenir el model “unitari”, interpretant en aquesta comèdia, un paper indispensable el PSC (Partit Semi Català).

De fet la guerra civil espanyola, ja va ser en molt bona part una guerra d’Espanya contra Catalunya, amb l’excusa de lluitar contra els  “rojo-separatistas” tots al mateix sac, i la victòria del feixisme espanyol fou absoluta, amb un estrepitós silenci de l’Europa democràtica, que encara dura avui, (el silenci estrepitós).

La rentada de cara de l’anomenada “transició” per a nosaltres els catalans va consistir en deixar-nos sortir de la “masmorra” (cel·la subterrània) en què ens tenia tancats Franco, per quedar-nos al pati de la presó, amb  la clara advertència, que  intentar saltar la tàpia era un delicte de sedició (Rebel·lió contra l’autoritat establerta; justa o injusta, altra vegada sense especificar).

No han tardat gaire a veure que això de  “sedició” vol dir allò que li roti al que mana (se dicere= dir-se a si mateix) i corrent el risc, el que mana avui, de no manar demà.

D’aquí neix la gran veritat històrica, que afirma que  si l’autoritat és injusta la rebel·lió és justa,  i completament necessària. Veritat però oblidada a totes, absolutament a totes les Constitucions.

Però la Història no la fan les constitucions.

La Història la fa la dita: En defensa de la seva pròpia llibertat, el peix gros es menja el peix petit, excepte quan el peix petit és més llest i fuig a temps.

15 de novembre de 2022.