dijous, 1 de desembre de 2022

Noms propis o Genius Loci.

 

Napoleó va derrotar Rússia, escriu un historiador.

¿Ell sol?  Com a mínim devia portar un cuiner, perquè no sabia fer ni una truita a la francesa.             

Llegint llibres d’Història, de qualsevol època i de qualsevol país, apareixen sempre noms propis, noms d’unes poques persones (sempre les mateixes i majoritàriament mascles).

La majoria de persones que escriuen llibres d`Història (que jo admiro i llegeixo amb addicció) han llegit molts altres llibres d’Història, i citen els mateixos personatges  que altres han citat i n’hi afegeixen dos o tres més.

Insinuo que si aquesta majoria d’humans citats repetidament no haguessin existit la Història Humana seria la mateixa. (Reconec que copio l’afirmació ja fa anys escrita, que si  no hagués existit cap dels 10 científics més reconeguts històricament, la ciència actual seria la mateixa que és ara).

Contra aquesta idea que són els individus els faedors de la Història crec que és més satisfactori atribuir el protagonisme a això que anomenen genius loci, de cada país del món.

Cada territori -porció gran o no tan gran de la superfície de la terra- té unes característiques geogràfiques, climàtiques, amb bosc o no, amb riu o no, amb mar o no, amb muntanyes grans o petites, al mig d’un camí molt transitat o ben lluny dels altres pobles etc., característiques que influeixen al llarg del temps, en els seus habitants, generant aquest Genius Loci. I és aquesta  manera especifica (per feble i suau que aparenti) de pensar, de fer i de viure, aquests modus cogitandi, modus operandi, modus vivendi,  que per una banda  els propis protagonistes possiblement no en siguin plenament conscients i per altra banda els països veïns si ho perceben, ho jutgen negativament (recordeu aquell; los catalanes hacen cosas?) dèiem doncs que és aquesta manera diferenciada de fer i pensar, que exigeix que cada “territori sigui regit per  grups i persones del propi país, elegides lliurement entre ells, sense (o amb la  mínima) interferència exterior.

Qualsevol altra solució serà conflictiva i abocada tard o d’hora al fracàs.

Avui parlem molt d`Ucraïna, perquè els russos són dolents I no parlem gens de Taiwan o del Tibet perquè a la  Xina no sabem com tractar-la

Macron (President de França) explica que a un ministre xinès de visita a França li preguntà sobre el desig de Xina d’envair Taiwan.

El xinès li va explicar: és que per a Xina, Taiwan significa el mateix que per a França significa Còrsega (que es vol independitzar ”je sui corse et je en sui fier) i el mateix que significa Catalunya per a Espanya.

Aquest xinès admetia com admeten Macron i Madrid, que ja saben que Taiwan, Còrsega i Catalunya, no són respectivament Xina, França o Espanya, però… que el sentit de propietat privada del poderós sobre el veí petit és inqüestionable.

“Ens hem fet conscients de la indivisibilitat i de la integritat de la Història mil·lenària del nostre país” ha declamat el president de Rússia, senyor Putin, mentre envaïa Ucraïna.

Paraules iguals, però en castellà, dites a Madrid, les sentim cada dia parlant de  Catalunya, en boca de tots els Sánchez, Rajoy, i companyia.

 ¿Què han de fer els  ucraïnesos quan senten aquella història?

¿Què HEM de fer els catalans quan sentim aquesta Història? ¿No sentim, veiem i vivim el nostre  “Genius Loci”?

Perquè  “Haver-n’hi, n’hi ha”

30 de novembre de 2022.

 

dimecres, 16 de novembre de 2022

La llibertat.

 

Diu la dita: la llibertat del peix gros, és la mort del peix petit.

Tot conjunt de terres i persones, que volen ser reconegudes com una unitat per entrar a formar part del conjunt de països ja reconeguts com Estats, s’ha d’esforçar per demostrar que té les característiques de solidesa indispensables. Ha de mostrar duresa suficient per aparèixer nítidament  indigerible, per qui la pretengui engolir.

L’actual organització Espanyola en Comunitats Autònomes és una ficció basada en el model clàssic anomenat de Procust. Aquest personatge de la mitologia grega, mig bandoler mig hostaler, acollia a tots els caminants cansats a dormir al seu hostal. Els acompanyava amablement  al dormitori  i els invitava a estirar-se al llit. Quan dormien els visitava.

Als que eren baixets i els sobrava llit, els lligava I els estirava les cames  fins que l’ocupaven tot, I als que eren massa  alts i els peus els sortien del llit, simplement els hi tallava, tot per defensar la necessària igualtat entre els homes, deia.

Actualment cap Comunitat Autònoma espanyola, no pot seguir el seu propi camí, ni a peu ni caminant, d’acord amb com interpreta la igualtat la Comunitat/Estat  Madrileny, d’acord amb  Procust. Això fa inevitable que alguna Comunitat necessiti convertir-se en Estat per sobreviure, allunyant-se del peix gros que apel·la a la pròpia llibertat per matar el peix petit. És, ras  i curt un simple problema de supervivència.

Donant una mirada ràpida al conjunt dels aproximadament 200 països, reconeguts com Estats independents, veiem que Catalunya supera a més de 50 d’aquests, en totes les condicions i característiques exigibles -superfície, població, nivell cultural, economia, etc.- per entrar a formar part de  l’ ONU. Tècnicament i racionalment no hi ha cap problema.

HI ha un inconvenient i només un, però: la gran, la profundíssima animadversió, barreja d’odi, enveja i desconeixement del fet català, per una bona part de la ciutadania espanyola, aprofitada ahir, avui i demà, pels grans partits polítics espanyols (hereus directes del franquisme) per mantenir el model “unitari”, interpretant en aquesta comèdia, un paper indispensable el PSC (Partit Semi Català).

De fet la guerra civil espanyola, ja va ser en molt bona part una guerra d’Espanya contra Catalunya, amb l’excusa de lluitar contra els  “rojo-separatistas” tots al mateix sac, i la victòria del feixisme espanyol fou absoluta, amb un estrepitós silenci de l’Europa democràtica, que encara dura avui, (el silenci estrepitós).

La rentada de cara de l’anomenada “transició” per a nosaltres els catalans va consistir en deixar-nos sortir de la “masmorra” (cel·la subterrània) en què ens tenia tancats Franco, per quedar-nos al pati de la presó, amb  la clara advertència, que  intentar saltar la tàpia era un delicte de sedició (Rebel·lió contra l’autoritat establerta; justa o injusta, altra vegada sense especificar).

No han tardat gaire a veure que això de  sedició” vol dir allò que li roti al que mana (se dicere= dir-se a si mateix) i corrent el risc, el que mana avui, de no manar demà.

D’aquí neix la gran veritat històrica, que afirma que  si l’autoritat és injusta la rebel·lió és justa,  i completament necessària. Veritat però oblidada a totes, absolutament a totes les Constitucions.

Però la Història no la fan les constitucions.

La Història la fa la dita: En defensa de la seva pròpia llibertat, el peix gros es menja el peix petit, excepte quan el peix petit és més llest i fuig a temps.

15 de novembre de 2022.

dijous, 3 de novembre de 2022

El PSOE s’ha fet gros, i el PP s’ha fer dur, (sense aconseguir fer-se gran cap dels dos).

 

L’any 1974, quan Franco ja començava a fer pudor de mort, el PSOE va celebrar un congrés extraordinari a Suresnes per renovar totalment la cúpula directiva. Van escollir com a màxims dirigents Felipe González i Alfonso Guerra, i van proclamar les resolucions de la seva política, que entre altres punts deien el següent:

.-3   -El PSOE se pronunciará por la  constitución de una  República Española.

.-11 -Reconocimiento del derecho de autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas… la definitiva solución del problema... pasa INDEFECTIBLEMENTE por reconocer el derecho de Autodeterminación...

El 6 de maig de 2006 Guerra apareix a la pantalla de la TV i amb el seu somriure mefistofèlic  sentencia… el Estatuto de Catalunya, (aprovat pel 89% del Parlament Català) lo hemos cepillado i bien cepillado.

És a dir:  donde dije digo, digo Diego. Que traduït al català fa: sempre diré el que em roti.

I això és la meitat del drama, perquè a part d’aquest Partit increïble (que no te’l pots creure mai, vaja) només existeix amb possibilitat de governar l’Estat espanyol, un altre  Partit, aquest perfectament creïble, creïble de ser nítidament Feixista, aprofitant les F gallegues de Franco, Fraga, i Feijo. (Tot s’aprofita).

L’elecció pels catalans és ben senzilla, no acceptem ni tramposos ni feixistes, ni Rei pare, ni Rei fill, i ens encomanem al nostre esperit sant de llibertat. Ei, sense fer volar coloms.

Què cony volia dir Ortega i  Gasset, (cap allà  l’any que vaig néixer jo) al Parlament  de Madrid amb allò de “Cuando algo es pura herida, curar-lo es matar-lo. Pues tal sucede con el problema catalán”.

Ras i curt: Catalunya és i  nomes és, una ferida a un ens de valor infinit  anomenat Espanya.

És probable, que aquesta idea sigui la predominant entre la selecta classe de l’alta Cultura  Madrilenya (ergo Espanyola) i des d’ella es propagui per camins públics i privats a molt bona part  de la península, que hi troba la justificada explicació de qui és el culpable del seu propi endarreriment secular: el nord-est espanyol.

Quan Felipe i  Alfonso s’ho miren des de Suresnes veuen la realitat que es veu des d’Europa, però quan trepitgen suelo patrio (és a dir  Madrid) els  cau la bena dels ulls i descobreixen la Veritat, que curiosament és la mateixa que defensava Franco.

 

 

dilluns, 10 d’octubre de 2022

12 d’Octubre.

 

Res a celebrar i molt a recordar.

Per exemple, com  va anar allò de per què la Cort de  Portugal va rebutjar la proposta del sr. Colom i la Monarquia Castellana, la va acceptar.

Resulta que els càlculs  que havia fet don Cristòfor, sobre el diàmetre de la Terra i el temps necessari per donar la volta  a la Terra estaven equivocats i no d’una mica.

Els portuguesos que feia anys que navegaven per l’oceà, ho van veure de seguida i el van enviar a pastar fang, mentre que els Monarques  Castellans, semi analfabets en matèria marítima i analfabets totals en Oceans, li van dir endavant. Colom va morir creient que havia arribat  a Àsia.

Quan estudiava història d’Espanya, fa tres quarts de segle, em deien que el Títol Honorífic de Reis Catòlics els hi havia concedit el Papa per haver derrotat i expulsat de la península, els musulmans, però molts anys després he sabut que aquest títol el van guanyar per haver expulsat els “jueus” que no hi tocaven cap flauta en aquell concert.

Aquesta colla d’errors, barbaritats, crims i exterminis és el  que no volem  celebrar, demanant disculpes per la petita part que ens toca.

Qui vulgui saber que no vagi a Salamanca.

8 d’ octubre de 2022.

I el govern català en un bot de rems… que també és navegar, però en l’altre sentit que donem a la paraula navegar, de no saber cap a on vas, i que provoca la decepció dels decebuts, dels “ja t’ho deia jo”, però que no té cap repercussió sobre el final de la  ‘Història’.

Que sempre és una altra cosa.

9 d’octubre de 2022.

 

 

dimarts, 4 d’octubre de 2022

Això s’està animant.

 

Embarrancats. Estàvem embarrancats des de feia quatre o cinc anys, sense anar ni endavant ni enrere, només amb un balanceig entre adormidor o marejant.

Amb l’ajuda, que mai agraïrem prou, d’en Joan Carles, que no solament ha mantingut viva  la flama antimonàrquica, sinó que l’ha revifat amb aquella alegria, que tan necessària feia l’avorrida presència i essència del seu fill.

Entre reis i jutges, presidents i presidentes de comunitats automàtiques (dius “català” i salten automàticament) ajuden a revifar  l’adormit però tan viu com sempre catalanisme català.

La realitat és que la Història de  Catalunya és la història d’un poble perseguit secularment, per la senzilla raó de  voler ser. Voler ser allò que és.

Fàcil d`explicar i difícil d’entendre, com la similar història d’Irlanda, amb enfrontaments entre els partidaris de camins diferents per aconseguir la llibertat, amb  noms tan coneguts com  IRA o Sinn Fein o no tant com Fianna Fail, amb lluita i morts entre ells… fins que van ser independents.

La  diferència essencial entre  l’èxit d’Irlanda i el fracàs de Catalunya és degut solament a una circumstància: Que el Regne Unit és una democràcia…

4 d’octubre de 2022.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Ditirambe.

 

Poema líric en honor de Dionis, déu del vi. Exaltació exagerada.

Buscant un adjectiu per definir allò que  ha estat passant a Londres i voltants, i el que en diuen els diaris, televisions i ràdios, d’aquesta part del món on vivim, em sembla encertat això de “ditiràmbic”.

Cal buscar, doncs, quin és el Licor Alcohòlic que ha emborratxat milions de  ciutadans seriosos, del país, i ha atret milers de factòtums, (val a dir que només d’una part del món) que han anat cap allà  aprofitant l’avinentesa de trobar-se entre ells.

Probablement, Anglaterra ha interpretat millor que cap altre Poble a Tucidides quan deia  que el poder polític s’adquireix i se sosté sobre tres potes: Phobos, Kerdos i Doxa que signifiquen la  por, l’interès personal i la glòria. El líder, cabdill o rei que aconsegueixi transmetre una més gran coincidència d’aquestes tres necessitats personals amb les del seu poble (o d’ una part significativa) té més probabilitats  de triomfar.

La fòbia; barreja de por i odi, és massa fàcil de compartir, i kerdos; l’interès personal, és intransferible.

Anglaterra, al meu entendre és  el país europeu (i potser mundial) que més  bé ha aconseguit fer realitat, el tercer concepte doxa; la glòria. La glòria compartida entre la monarquia i el poble, durant segles, amb tots els alts i baixos que vulgueu, i que ha donat finalment aquest espectacle, als meus ulls, llastimós

Doncs, bé, tot això em sona a mi a ocàs. Final de trajecte. Decadència, no solament d’Anglaterra, sinó d’Europa. Monarquies en particular.

Si a això hi afegim l’altra crisi, altament probable a Moscou, on Putin ha intentat salvar-se dels seus “companys”  prenent la decisió altament arriscada, de declarar una guerra amb la finalitat de fer callar els seus competidors, però cometent l’error d’usar una força insuficient (que segons Churchill és el pitjor error) de manera similar com l’Estat Espanyol usa una força insuficient per resoldre el “problema català”. Com insuficient va ser la força que va usar Ucraïna contra Donetz i Lubanks fa 6 anys  quan aquestes dues nacions van fer un referèndum d’independència que van guanyar amb el  89% i el 94% de vots.

És a dir: embolica que fa fort, i  a tot arreu planten faves.

 22 de setembre 2022. (Tants dosos  no pot ser bo).

Ditiràmbicament parlant.

 

dissabte, 17 de setembre de 2022

4.500 milions de dòlars diaris és la despesa militar mundial.

 

29.000 persones moren de gana al dia al món.

13.700 nens menors  de 5 anys diaris moren per desnutrició i falta d’higiene.

Conseqüència natural d’aquests números, a tots els països del món, el de Madrid inclòs, decideixen que  “es absolutament necessari augmentar el pressupost militar”.

De veritat que no sé per on començar l’anàlisi, d’aquestes xifres, segurament aproximades. Potser massa aproximades.

 Estupidesa, ignorància, impotència, egoismes de tothom, de tots els Estats, sobirans, independents, molt, poc o gens democràtics?

Indiferència dels ciutadans, desinterès dels mitjans d’informació, perversió dels governants? Egoisme dels rics? Ignorància dels economistes?

Quan la culpa és de tothom, la culpa no és de ningú. Sempre i tothom trobem algú, que és més culpable que jo. I no ens equivoquem, però que l’altre sigui més culpable que jo, no em perdona la culpa a mi.

Posem per cas, l’Estat més democràtic, més culte, més educat, des de fa molts anys, del món: Anglaterra. Se li acaba de morir una velleta, el mateix dia que al món s’han mort de gana 13.700 nens.

L’espectable que està donant el poble anglès, m’està deixant bocabadat (no sé com dir-ho per no semblar groller) i per acabar-ho d’adobar, l’assistència a la comèdia, (Ui, quina falta de respecte) dels diversos reis i reines  espanyols, hereus directes de Franco, que no va parar mai de reclamar a la Pérfida Albion, que li tornés Gibraltar.

Tothom a Londres a fer el pallasso, que no tenim res millor a fer.

Tot plegat em deixa  mal gust de boca i no puc fer res més que escriure quatre paraules que ballen entre obvietats i  nicieses. Necessitava vomitar…

Espero que aviat, quan Catalunya sigui independent, pugui mostrar al món que una manera diferent de pensar i fer, és possible.

16 de setembre de 2022.