dilluns, 29 de juliol del 2019

La Justícia és independent.


Malament, penso jo, si aquesta és la millor característica de la justícia. Jo em pensava, innocent de mi, que la millor qualitat era ser justa.

D’acord amb el ric refranyer espanyol: ”Aunque se vista con toga  de seda, la hiena, hiena se queda”. I si és independent, pitjor...

Perquè la sospita és que Catalunya és culpable. És culpable de l’únic delicte que no perdona mai cap jutge i que la història sempre condemna. Catalunya d’un temps ençà, ha perdut totes les guerres que li han declarat.

Totes, excepte l’actual. L’Estat espanyol no pot utilitzar l’eina que sempre ha fet servir: l’exèrcit (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí que pot)  ha encarregat la feina a les dues maquinàries més eficients i més ben connectades entre elles: els serveis d’informació (més o menys secrets)  i els alts tribunals. Altrament dit,  les clavegueres i les togues de seda.

Ara ells comencen a adonar-se que l’enemic que volen vèncer viu simbòlicament a la muntanya on la merda no fa pudor i no calen clavegueres i que són multitud sense nom ni cognom i per tant impaperables.

Als ulls de tota mena d’elits, intel·lectuals, econòmiques, socials, religioses o atees, conservadores o progressistes des dels grecs,  la multitud sempre ha tingut molt mala  premsa, deien i diuen; és violenta per naturalesa, la covardia li és inherent, es deixa enganyar pel primer demagog que passa per allí (un petit detall: si una persona es dedica a educar nens “paidos” l’elogiaran amb el nom de pedagog, si una persona intenta el mateix amb una multitud “demos” serà insultat amb el nom de demagog).

Doncs bé, el poble català (la multitud catalana) ha entès i ha assumit tres actituds dominants:

1.- Rebuig radical a tota violència .

2- No tenir por.

3.- No voler un líder únic i suprem.

Agraïm profundament l’esforç, la feina i el sacrifici que han fet i estan fent totes aquelles persones que han donat i donen la cara i el nom, sabent que són vulnerables i que les togues de seda i les clavegueres no descansen.

Però agrair no significa acatar amb submissió. Agrair vol dir escoltar, solidaritzar, fer costat i tots aquells verbs horitzontals que converteixen una multitud en un poble.

La gran majoria de noticies que avui omplen les boques d’entesos, comentaristes, tertulians o tuitaires abans d’un any estaran oblidades, l’única noticia actual  que perdurarà i sortirà als llibres d’Història és que hi ha tancats a la presó, injustament, ignominiosament i cruelment  unes persones dignes, presoneres de la guerra bruta que un Estat, incapaç de resoldre el seu greu problema secular, ha declarat a un poble petit a qui carrega la culpa amb total estupidesa.

La crueltat i l’estupidesa unides, causen més dolor que separades, però tenen la vida més curta.




dilluns, 22 de juliol del 2019

Pobreta Espanya.


 Avui, 18 de juliol, oblidat, dia d’infausta memòria i després de veure a T.V. espanyola l’aparició dels dos eximis presidents durant els 22 anys (1982/2004) en què es va sentenciar a mort (o gairebé)  tota possibilitat de fer el pas endavant  cap a la secularment somiada democràcia, en què es va desaprofitar l’acceptació d’Espanya per part d’Europa, en què es va malbaratar l’ajuda que aquesta li va regalar...,etc. Anys perduts sobretot per afeblir el franquisme, arrelat profundament  a les cúpules dels poders econòmics, judicials i clericals…

L’únic èxit relatiu obtingut pel govern González -amb ajuda del seu ínclit ministre de defensa Narcís- va ser apaivagar les ànsies de la gloriosa  cúpula militar. Ningú en va preguntar el preu, ni llavors ni mai més. Fos quin fos el preu, alabat sigui déu.

No és que tanquessin en fals el procés democratitzador del país, és que no van arribar a obrir la porta, i va passar el que havia de passar.

Els darrers 15 anys les bandades no han fet més que anar en augment. Quin Titànic més titànic.

Els intents de desfranquització són tan ridículs que fan plorar.

Veient el panorama d’aquell principi de mil·lenni, des de Catalunya va anar arrelant la convicció que no hi havia cap altre camí que  no fos l’allunyament, distanciar-se políticament, econòmicament i jurídicament tant com fos possible de l’Estat, produint el mínim perjudici al poble espanyol.

I van fer un nou Estatut. I el van aprovar al parlament català amb el 89% de vots favorables
.
 A partir d’aquest moment es va iniciar una competició entre el dos partits dominants a Espanya per demostrar qui era més anticatalà. Els errors polítics comesos -destrossar l’Estatut i a sobre fotre-se’n (Guerra).

Portar-lo al Constitucional encara avui ideològicament no desfranquitzat, (Rajoy) i vantar-se’n ( Santamaria ), van produir l’única reacció possible per part del poble català que no vol morir. L’1-O…
Ja està, van cridar cofois, polítics, jutges, periodistes, tertulians espanyols, de tots els pelatges; “la causa de tots els mals d’Espanya la tenen els catalans”…

Pobreta Espanya.

Juliol de 2019


dimecres, 17 de juliol del 2019

Perquè s’entengui allà.


(A Dios rogando y con el mazo  dando.)

Que traduït al català actual diria: Mentre a Déu preguem, anem-la fotent.

I com que no convé nomenar Déu a la babalà, al seu lloc direm Europa, que està més a l’abast i que és el millor recanvi que li hem trobat a tot déu.

Convé no callar, davant de parlaments, tribunals, places públiques o mitjans de comunicació. Ens escoltin poc o molt. Tinguem fermesa, paciència i la pressa justa i no més. Com exemple, penseu que des de les primeres dones sufragistes fins al Me too, han passat més de cent anys, i el camí que queda és molt llarg, però ningú creu que tingui marxa enrere, perquè la manera de pensar humana sembla inamovible fins que deixa de ser-ho. 
 
Deixem que polítics, advocats, professors, periodistes i altres persones amb noms i cognoms públicament coneguts s’encarreguin de pregar, insistir, d’emprenyar cadascun d’ells a la seva manera. Pensem que l’arma més perillosa que té i que usa l’Estat espanyol  -la mal anomenada Justícia- atacarà sempre persones amb noms i cognoms, als que hem d’agrair, hi estiguem o no d’acord amb el que fan o diuen, el risc que assumeixen.

Però avui toca parlar de la segona part de la dita:

 -Anem-la fotent- .

L’anàlisi és força simple. Quin és el flanc més feble de Ñ? L’econòmic, evidentment. Quin és el camp que més amorosament conrea la Unió Europea? L’econòmic, efectivament.

Aquest és el camp d’acció de nosaltres; els innominats. Després d’una tempesta d’idees, entenent que la millor no violència és la no acció, i sabent que la base de tota economia és el moviment de persones, productes i diners, com proclama orgullosament la Unió Europea, i sabut que Catalunya és el millor passadís i Barcelona la millor plaça …

Amb el degut respecte i demanant per endavant perdó a qui calgui cal preparar una setmana d’escassa mobilitat a tot Catalunya  i de màxima dificultat a Barcelona. D’aquesta setmana en direm Setmana Màgica.

De formes de no actuar n’hi ha infinites (si algú m’ho preguntés m’atreviria a proposar--ne mitja dotzena)  però confio plenament amb allò de la imaginació al poder.

Tenint en compte que la finalitat no és produir cap perjudici, sinó convèncer l’altre que el podem produir, jo proposaria fer un assaig general contundent,  aprofitant la mitja setmana posterior a l’11 de setembre, que cau en dimecres.

 Si he arribat a la conclusió que és  necessària una o unes accions d’aquests tipus no és per l’evident permanència del tardo franquisme i del neo falangisme entre la dreta espanyola, sinó per la tristíssima constatació de la visió que tenen i manifesten massa sovint, sobre la realitat catalana, persones per altra banda molt respectades aquí.

Continuarà…

16 de juliol d2 2019.

dissabte, 13 de juliol del 2019

Malvolença, animadversió, fòbia, odi.


Odiar, allò que es diu odiar, no ho fem gaire. És molt cansat.

Fòbia ja és més  habitual. Deriva de fobos, por, l’emoció més poderosa i universal, que hem heretat dels mamífers, gestionada per l’amígdala, part del  cervell  que compartim amb ells.

Animadversions a dojo. Insensates i absurdes la majoria. Infantilisme mal curat. Present en totes -o gairebé- les relacions humanes.

Malvolença difusa i confusa. Habita a la boca de l’estómac i provoca un malestar indefinible però real.

Totes les relacions entre grups humans extensos, tenen en graus diversos algunes -massa vegades totes- aquestes característiques.

En canvi en les relacions personals o entre grups petits d’humans és molt més freqüent el domini de sentiments positius: afecte, benvolença, amistat, empatia o simpatia fins i tot el cim més alt al que anomenem amor.

El  defecte més greu que tenen els sistemes democràtics per elegir dirigents és que el seu client no és la persona en singular  sinó el milió d’individus. Allò que mou a un milió té molt poc a veure amb allò que  mou a un o a cent. Allò que mou a un milió tendeix a estar basat en malvolences definides o difuses. Tot i això, ningú dubta  que tots els altres sistemes no democràtics són pitjors.

Aquest convenciment que la democràcia és el millor mètode amb molt avantatge  ha resultat nefast per a la seva indispensable millora contínua, conforme s’anava estenent per tot el món, més en quantitat que en qualitat.

Cap poder  -polític, econòmic, religiós, ni de cap mena- vetlla per la bona  qualitat de la democràcia, per la senzilla raó que tot poderós -grup o persona-  intueix  que a millor democràcia menor quota de poder a les seves mans.

Essent aquest problema universal manifestat amb infinites variants, a  nosaltres ens interessa la versió Ibèrica, és a dir, la relació: Estat espanyol/ Catalunya. En quin grau l’animadversió recíproca condiciona la relació  poble sobirà / poble súbdit existent des de fa segles?

Quan  fa més de 200 anys els revolucionaris francesos van proclamar que “el titular de la sobirania era el poble” van cometre dos (pel cap baix) errors, potser inevitables però de greus conseqüències. El primer suposar que dins de les fronteres establertes en aquells moments, hi vivia un únic poble i el segon no preveure que el poble era i seguiria essent en l’exercici de la seva sobirania, menor d’edat, amb necessitat d’un tutor.

Però el pitjor error, encara no  detectat en l’actualitat, és no entendre que sobirania és un concepte intrínsicament negatiu perquè l’existència d’un sobirà exigeix l’existència d’un súbdit. Tant se val que el sobirà sigui un individu sol o un conjunt de persones, l’altre sempre serà un súbdit.

I molt més quan l’altre és un altre poble.

8 de juliol de 2019

dimarts, 2 de juliol del 2019

Per què és tan difícil?


Gairebé impossible. Sense el gairebé: impossible. Més encara, és impensable, inimaginable, inconcebible,.. Renoi quantes paraules contundents per a dir-nos senzillament que no en volen parlar. 

Els poquets  espanyols amb poder polític que sospiten que se n’ha de parlar,  tenen por d’insinuar-ho ni amb veu baixa. Parlar-ne, només parlar -ne  és un greu pecat polític que cap líder espanyol que vulgui ser votat pot assumir. Mentrestant continuen afirmant que el problema més gran que té Espanya  és Catalunya, i això és un greu error de diagnòstic.

Catalunya es veu com gra purulent que ha aparegut a la cara de l’autoestima espanyola, però no és res més que la manifestació d’una molt greu infecció secular a la sang  mai tractada correctament i que de tant en tant travessa episodis virulents. Un dels pitjors va aparèixer fa 80 anys i degut a la seva extraordinària  brutalitat és extremadament difícil fer net.

L’any 1975 es va fer una rentada de cara, però sense fer una desinfecció ni receptar cap antibiòtic. Aquesta és la diferencia amb la majoria de democràcies europees (per altra banda…, deixem-ho estar) que  acabada la bogeria col·lectiva i universal el 1945 van iniciar un camí amb  bons propòsits d’esmena. Aquests 30 anys de retard i aquesta manca de voluntat de fer net per part de l’Estat espanyol, han portat a l’estranya situació actual.

Cal entendre que l’actual onada de territoris amb voluntat manifesta d’independència de l’estat del qual formen part és universal. Les situacions són enormement diferents. Les causes també. Els mètodes van d’una extrema violència a un pacifisme admirable. Hi ha raons; religioses, culturals, econòmiques, lingüístiques, d’identitat… unes molt justificables i altres no tant.

L’oponent sempre és el mateix: un Estat. I aquest és per una banda el gran problema amb què topa Catalunya perquè qüestiona el model general d’organització, tan mundial com europeu, mentre que per altra banda és exemplar per la manera de fer-ho, per les raons demostrables que aporta, i  potser l’argument més poderós, perquè l’Estat del qual es vol separar és d’una qualitat democràtica manifestament inferior als del seu entorn europeu.

Taiwan, Hong Kong, Uigurs,  Tibet, Catxemira, Kurds, Tàmils, Corsos, Bascos, Txetxènia, Escòcia i un llarguíssim etc. que no fa res més que augmentar dia a dia i que tota organització d’Estats  no vol, ni sap, ni pot resoldre. Però la Historia Humana va en aquesta direcció.

Amb un profund convenciment que Catalunya en serà capdavantera.

2 de juliol de 2019