diumenge, 15 d’abril del 2018

Un altre discurs del Rei.


Fa tres o quatre dies va venir d’amagat dels seus súbdits  a repartir sobres a una colla d’aprenents de jutge.

I va dir (no sabem qui l’havia escrit) un discurs. Va lloar la magnífica obra que feien els jutges espanyols que gràcies a la seva dedicació havien aconseguit fer desaparèixer d’Espanya tot indici de corrupció sense cap privilegi a cap persona ni cunyats ni compi-iogui  de ningú.

Va destacar l’èxit que representava que gràcies al treball dels jutges s’hagués eradicat de l’Estat tota mena de violència masclista, així com la gran millora de les relacions laborals entre empreses i treballadors…

Què dius? Que no va dir res d’això? Que només va parlar de… de què dius que va parlar?  Del terrible desafio que haurien de combatre els nous jutges.

 Doncs sabeu que us dic: que aquest rei tenia raó. L’únic problema que té des de fa uns anys la monarquia espanyola és que ha descobert que trontolla. Els fonaments són falsos. El gran patrocinador de la monarquia era un genocida del seu propi poble que per més inri era antimonàrquic.

Catalunya li ha dit a la cara que no el vol. A la resta d’Espanya ningú s’atreveix a preguntar-ho. I sospito que tots aquells que li fan la gara-gara només el mantenen perquè creuen que és la clau de volta del poder polític, econòmic, judicial i eclesiàstic heretat del dictador.

És la clau de volta i al mateix temps és el punt més feble de tota l’estructura. Una ventada massa forta del nord-est  reforçada per una depressió de llevant o un cicló del cantàbric…

Fa bé el rei de demanar ajuda als jutges i fiscals perquè encara que l’article 62 h) de la santa constitució espanyola diu que li correspon la funció de comandament suprem de les forces armades sap perfectament que això és paper mullat.

I ja ho sabem, els jutges manen i la guàrdia civil obeeix. I això és tot.

14 d’abril de 2018.    Dia de la República.

dijous, 5 d’abril del 2018

Dictadura. Democràcia.


La primera condició per passar de dictadura a democràcia és que es mori el dictador. És una condició necessària però no suficient.

Per començar l’anàlisi, cal estudiar com ha mort el dictador i qui l’ha matat. Veiem tres models de morts de dictadors:

1.-Ha estat mort després de ser derrotat, ex. Hitler o Mussolini.

2.-Ha esta assassinat pel seu propi poble, ex. Ceaucescu o Gadaffi.

3.-Ha mort al llit en plenitud de  glòria i enterrat en un gran mausoleu conservat anys i panys.  Ex . Franco o Mao.

En el primer cas el pas de la dictadura a la democràcia pot ser ràpid, en el segon és impredictible què passarà i en el tercer és segur que la democràcia  podria començar a caminar però tardarà molts anys a arribar, si arriba algun dia.

En el cas que ens interessa la situació és molt evident:

Valle de los caidos, Pazo de Meiras, Fundación Francisco Franco, Familia Real. etc... ergo,  una democràcia plena no ha arribat encara a Espanya.

Cal entendre que el dictador és una peça important en una dictadura, però sense l’existència d’infinites peces més, algunes d’elles igual de necessàries que el dictador, la dictadura cauria aviat. Quan dura 40 anys és  per l’existència de col·laboradors  de primera, segona o tercera línia, que en el cas que el dictador mori al llit i glorificat no perdran el poder i oposaran  forta resistència a qualsevol canvi més enllà d’una rentada de cara.

Però, i l’Estat de dret? Ja el tenim aquí?

Fa més de 300 anys el anglesos van aconseguir superar l’absolutisme monàrquic amb el que ells anomenen gloriosa revolució del 1688. A partir de llavors les lleis les feia el Parlament. Era un primer pas cap a la democràcia moderna. Però aviat es van adonar que no era el mateix rule of law, Estat de dret , que rule by law governar aplicant la llei.

Aplicar la llei, ho fan tots els estats del món i la immensa majoria no són estats de dret. Un signe evident  que no ho són o bé que ho són de baixa qualitat és la molta freqüència en què afirmen ser-ho. O les vegades que repeteixen que les lleis s’han de complir. O en la facilitat que té l’estat d’usar la violència per fer complir la llei.

Votar cada quatre o cinc anys  és una condició necessària per ser una democràcia. Però no és una condició suficient. A Rússia, a Turquia o a Egipte es vota de tant en tant. I a Espanya també.

Formar part de la Unió Europea és una garantia a mitges. La necessitat d’Europa d’admetre més països l’ha portat a donar una mena d’aprovat general  a la democràcia dels nous membres mentre diguessin amen a les obligacions econòmiques que Europa imposa.

Ara ens queixem que retornin a molts països partits politics feixistizants, cosa que a Espanya no passa per la senzilla raó que no han marxat mai d’aquí .

5 d’abril de 2018

P.D. Quina plantofada acaba de rebre l’Estat de dret que patim.



dilluns, 2 d’abril del 2018

Mal gust de boca. I mal d’estómac.


I poca cosa més. No ha variat res gaire important. Ni tan sols és una batalla perduda, i  no influirà  en el resultat final de la guerra.

Res essencial ha variat. L’estat espanyol continua deixant en mans de la guàrdia civil la defensa de la unidad, substituint l’exèrcit que va protagonitzar aquesta funció durant 40 anys.

El mecanisme és d’una simplicitat extrema, comença i acaba amb la  GC.

Aquest invent del duc d’Ahumada inicia el procés amb una investigació teatral. Hores i hores escorcollant. Capses de cartró amunt i avall. Una mica després envien un informe imparcial  al fiscal adequat que corregeix les faltes d’ortografia, afina i redacta. Tot el paperam va a parar a mans d’un jutge. Aquí no cal triar gaire. Qualsevol jutge d’aquest nivell (els de més avall no conten)  farà bé la seva feina. Es limitarà a complir la llei i a fer-la complir, alguns amb un entusiasme i un amor a la pàtria admirables.

Ja sabem que els deu manaments de la llei sagrada es resumeixen en dos:

Estimaràs a Espanya sobre totes les coses, i a la guàrdia civil com a tu mateix.

                          ………………………………………………………

Acaba d’arribar la notícia de la detenció de Puigdemont a Alemanya, ara el mal gust de boca ja és mal d’estómac. Espero que els jutges alemanys recordin l’última vegada que els seus policies van detenir un president de la Generalitat de Catalunya i el van lliurar a les autoritats espanyoles. 

Alemanya ha canviat molt des de llavors i Espanya molt poc.

L’estat espanyol ha pres malament les mides del seu adversari. En realitat s’ha confós d’adversari. On hi havien dos milions de persones n`ha vist dues-centes. I les vol tancar totes a la presó. Les 200. I dels dos milions no sap què fer-ne.

Fa segles que tots els teòrics de les guerres diuen que l’error no és aplicar la força per resoldre un conflicte sinó aplicar una força insuficient, i si no avalues bé la capacitat de resistència del contrari encara que sembli al principi que tens la victòria assegurada tard o d’hora acabaràs derrotat.

Ja sé que no es pot evitar, però crec que estem posant massa dramatisme al dia a dia. Davant de la majoria de comentaristes, fins i  tot els nostres,  i repeteixo que entre el que fa i el que critica li dono deu punts d’avantatge al primer. I si som on som -i crec que hem fet molt camí- és gràcies als que fan. 

No és cap error saltar d’una finestra del segon pis per fugir de la presó si és l’única que es pot obrir, tot i saber que alguns es trencaran una cama al caure, i a algun altre l’enxamparan, però que molts podran anar on sigui a demanar ajuda.

Nosaltres, els dos milions seguim empenyent sense por i sense pressa, I si algun dia s’ha de trencar un plat… que sigui un plat fondo.