dimarts, 24 d’abril del 2012

El meu poble i el seu país (continuació) 2

Quart episodi: el model territorial a la península.
Segons el  dossier de La Vanguardia, dedicat al Mediterrani si considerem una franja de  100 quilometres d’ample des del mar cap endins hi trobem  que hi viuen el 68% dels habitants de l’Estat espanyol.


dimarts, 17 d’abril del 2012

El meu poble i el seu país (continuació) 1


Tercer.
Ara parlarem d’història amb minúscula. En la qual tothom hi pot llegir el que més li convingui. Passa com a la Bíblia, les Analectes de Confuci, el Mahabarata i l’Alcorà, que són llibres d’història antiga, fundadores  dels quatre grans blocs culturals  en què ho admetem o no, hi estem inscrits el vuitanta per cent dels humans. El que no ho cregui que s’apunti al vint per cent restant.


dissabte, 14 d’abril del 2012

Eurovegues


Això d’Eurovegas.

Prendre decisions, amb conseqüències de llarga durada, i difícilment modificables, en moments de gran feblesa és molt perillós. Quan els efectes “beneficiosos” es comencin a notar, no hauran canviat les circumstàncies?


divendres, 13 d’abril del 2012

Carnaval 2012


Sabent com sabem el catalans que a la muntanya no fa pudor ni remenada amb un bastó, crec que val la pena aprofitar l’amable invitació del xirigota gadità per anar-hi tots corrents allí on ens envia. Sigui on sigui mentre sigui lluny d’ells sempre hi estarem millor.


dijous, 12 d’abril del 2012

El meu jo i el seu niu. Títol tercer.



Actualitzant Ortega y Gaset, diré que l’home és ell i el seu telèfon mòbil. Jo no en tinc, però no és que em negui a tenir-ne, és que em resisteixo a tenir necessitat de tenir-ne.

Sí, ja ho sé, és molt útil molt pràctic i en algun cas… però no vull tenir més necessitats de les moltíssimes que tinc, com a membre de l’espècie humana, com a ciutadà d’un petit país poc lliure, com a part d’una família, i com un jo qualsevol.


dimecres, 11 d’abril del 2012

El meu poble i el seu país. Títol segon.

 El meu poble  i el seu país.

La dificultat més gran que patim els catalans és que per parlar de Catalunya no podem evitar parlar d’ Espanya.

Primer pamflet.
Déu  te guard, catalanet
que a aquest món véns
mitja Espanya et voldrà poc
l’altra no et  voldrà gens.

De  Salamanca en sortiràs viu
Si no t’acostes a cap arxiu

Si l’art sagrat has admirat per llà ponent
T’empari Déu
I sa mare de Montserrat
I al pare Abat que d’això en sap un grapat.

A casa el jutge ,en català no parlis gaire
 Que els  “desacatos” volen per l’aire

Si se t’acut
Fe un estatut
I vols que surti molt ben parit
Cal que ho consultis amb els taxistes de Madrit.

Si en taxi vas cap a Barajas
Parla italià
Vés que no  et fotin “De aquí te bajas”

Catalanet, ho has de saber
Si vas al sud et voldran mal
Si vas al nord no’t voldran bé

Que volen de tu aquesta gent
Que de bon mati  t’insulten
 A  mitja tarda  et condemnen
I a la nit  t’estimen tant?

Si per dalt de la meseta
Se t’acut “nar”  a pasturar
Un dia o altre et faran
Aquell elogi tan gran
“Es un tio muy majete, no parece catalán”
Tu,  tranquil, Jordi tranquil
Guarda’t el roc a la faixa
I recorda allò que et deia
La teva àvia de Vinaixa.
“Xiquet has de saber, que d’allí on no n’hi ha
No en raja.

Catalanet. Com t’ho faràs
Per “acontentar”
Als d’allà dalt i als d’allà baix?
Ho tens pelut però ho has de fer.


                                            
Segon  estudi.
Com ho veuen els catalans.
Els  ciutadans de Catalunya, com totes les persones humanes, es mouen  i pensen mogudes per alguna, o més d’una, de les seves quatre visceres fonamentals a les que  s’atribueix, ni que sigui metafòricament les seves funcions vitals. És a dir: el cor, centre d’emocions, sentiments i altres, el cervell, racional  i a vegades  raonable, l’estómac àvid i exigent, i el sexe que tots sabem què vol dir.

Els  guiats pel cor són aquells ciutadans que formant part de Catalunya com tots els altres senten i n’estan convençuts  que Catalunya forma part d’ells.

Aquests ho tenen més clar que ningú.  Només hi ha una relació possible amb Espanya: Independència.
Aquest grup és majoritari a les manifestacions.

En segon lloc els “cervellistes“. La raó i només la raó ha de guiar els actes humans i diuen, amb raó, que hi ha d’haver altres maneres de relació dels pobles entre la dominació d’un sobre  l’altre i la separació amb fronteres entre ells.
Aquests parlen de federació. Somien que Europa acabi sent una confederació de repúbliques federals. Però no es decideixen mai a posar fil a l’agulla, ni tan sols a donar el primer pas. Naturalment són majoria a molts despatxos de dreta i esquerra, que tinguin una mica o molt poder.

En tercer lloc, i en algun moment per a tothom en primer lloc l’estómac. A Catalunya es viu bé, pensen. Per què hem de canviar res. Potser millorant  les catenàries de rodalies  i abaixant  les autopistes per poder anar a la platja ja n’hi prou. No moguem gaire res, que encara prendríem mal. Aquests, naturalment són majoria a la platja de Castelldefels els diumenges que hi ha  votacions del que sigui, sobre tot autonòmiques.

I finalment “last but non least” el sexe. què els diu el sexe als catalans? Doncs ben senzill que en tenen els collons plens que facin el que facin a Madrid sempre hi ha a punt un rei o un general, un govern o un tribunal, que els acabi donant pel cul.

Aquests són majoria absoluta a tot arreu, excepte a les urnes. 
                                         
                                                  (continuarà)

dimarts, 10 d’abril del 2012

La meva espècie i el seu univers. Títol primer

A punt de marxar sense saber què he vingut a fer: això fa difícil jutjar si un ha fet bé el seu paper, perquè d’això es tracta.
Raimon Paniker, ple d’optimisme engrescador, repetia que tots i cada un de nosaltres érem, alhora, coautors i coactors d`això que en diem humanitat. Vols dir? Pensava jo, considerablement menys entusiasmat amb la idea. Potser sí, però en tot cas si som actors, no en som protagonistes ni secundaris -d’aquells que reben un Òscar- en tot cas, som figurants.
Recordo un pel•lícula – d’en Glenn Ford, o similar, que en escena es veu un immens estadi de beisbol ple a vessar de gent entre la que busquen l’assassí de torn. De tant en tant un zoom espectacular apropa la imatge d’algun espectador, que passa a tenir cara i ulls i es converteix, per un segon, en actor secundari deixant abandonada la multitud de figurants, que som nosaltres. Bé ho som fins que un zoom de magnitud sideral tingui l’encert d’enfocar cap allà on som, cosa que estadísticament no passa mai, a no ser que fem molt soroll.
Cadascun dels figurants som prescindibles però sense ells no hi ha pel•lícula. Amb sorpresa -de fet no gaire gran- vaig llegir fa poc que un científic deia que si eliminàvem de la història de la ciència la mitja dotzena de noms més prestigiosos la situació actual del conjunt de la ciència, seria pràcticament la mateixa que té ara. És a dir, que ells també eren figurants que en un moment determinat van fer molt soroll. Vés a saber la part de veritat d’aquesta afirmació.
De politics i economistes ja fa temps que m’ho pensava,això.
De mica en mica m’hi vaig acostant, ho noto, aviat em ficaré en un fangar sense portar les botes adequades. La realitat que ens envolta, si més no aquella realitat que pot ser copsada per la ment “normal” humana (ja sé que hi ha cervells amb les mateixes capacitats que les meves, però enormement més desenvolupades, no sé, ni puc saber si n’hi ha amb facultats totalment diferents), realitat de la que formem part prou important,  però no tant com axiomàticament ( sense discussió) creiem , que està composta per quatre elements fortament relacionats, però cadascun d’ells notablement autònom, gairebé independent dels altres tres. Direm que interdependent.

El primer és , el món, la natura, l’univers. Allò que ja hi havia -fos el que fos- abans d’aparèixer aquell ser viu, que, obeint les ordres de Darwin, va aconseguir un cervell, que el savi Antonio Damasio diu que va crear l’home. “ I el cervell va crear l’home” titula un llibre, que m’atreveixo a recomenar.

El segon és precisament l’home, la humanitat. Aquell conjunt del qual formo part, i que no té dubtes de ser l’autor - creador, diu de si mateix- dels altres dos mons.

El tercer, el món de la cultura, entenent com a tal la totalitat de pensaments, idees, ideologies, religions, filosofies, ciències tot allò que en diem patrimoni immaterial de la humanitat, reconegut o no per aquesta humanitat. Em sembla molt que Popper ja l’hi assignava aquest tercer lloc.

El quart lloc li donarem al conjunt de l’obra dels homes de tots els temps. Si al tercer món li donem el nom de cultura, a aquest li assignarem el nom de civilització, i tot i que són termes que s’utilitzen moltes vegades com a sinònims en voldria fer una distinció clara. En direm civilització, perquè l’obra principal construïda per l’home, és la ciutat des de Babilònia (és un dir) fins a Shangai (és un altre dir).


dilluns, 9 d’abril del 2012

Declaració de principis

El bé més escàs de què disposem és la llibertat, per tant tindrà prioritat de pas.
Les més que probables víctimes, seran la coherència, l’ordre, i les repeticions innecessàries. Cal parlar i escriure quan se’n tingui necessitat.
També intentaré escriure de bo de bo, que a casa fèiem servir per expressar que allò que dèiem era veritat, tota la veritat i només la veritat amb tota l’honestedat, fins i tot bellesa, de què érem capaços (els nens no poden entendre a Groucho quan diu que si no t’agraden els seus principis no hi ha problema: en té d’altres i ben variats.)
Conforme vaig escrivint, m’adono que ho faig en tres nivells: