dimarts, 17 d’abril del 2012

El meu poble i el seu país (continuació) 1


Tercer.
Ara parlarem d’història amb minúscula. En la qual tothom hi pot llegir el que més li convingui. Passa com a la Bíblia, les Analectes de Confuci, el Mahabarata i l’Alcorà, que són llibres d’història antiga, fundadores  dels quatre grans blocs culturals  en què ho admetem o no, hi estem inscrits el vuitanta per cent dels humans. El que no ho cregui que s’apunti al vint per cent restant.





Doncs bé la historia ens diu que sempre que els catalans s’han enfrontat amb els castellans- parlem del  1640, del 1714 i del 1939, per exemple  han perdut la guerra i amb ella han perdut  territori, poder polític i finalment llibertat.

Segona lectura dels mateixos fets. Sempre que mitja Espanya s’ha barallat a mort amb l’altra mitja -1640, 1714, 1939- Catalunya ha triat malament el bàndol combatent, ha fet costat a la mitja Espanya perdedora. Les conseqüències han estat clares: els perdedors li han donat la culpa de la seva derrota, i els guanyadors han aprofitat l’avinentesa per esclafar-la una mica més.

I encara hi ha una tercera lectura més “optimista”. Quan la meitat del espanyols ha decidit -diguem-ho suaument- posar a ratlla  l’altra meitat amb forces equilibrades  i Catalunya ha decidit donar suport a una de les meitats, immediatament s’ha decantat la majoria per l’altra meitat.

Cap d’aquestes lectures és suficientment correcta, però les conclusions, sí.

A Catalunya no li convé de cap manera, que els espanyols es barallin entre si. A tots els enfrontament històrics ha perdut  la meitat dels espanyols, i la totalitat dels catalans (gairebé la totalitat). Hi ha qui diu que hi havia ben bé un quinze per cent de catalans franquistes. Més o menys com votants del PP, avui dia.

Segona lliçó. Si resulta inevitable que els nostres veïns es barallin -com tot sembla indicar- apartem-nos tan lluny com puguem, fugim i si no podem, amaguem-nos, de totes maneres ens diran covards.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada