divendres, 27 de juliol del 2018

El mur s’esquerda.


Tots els nostres intents  d’avançar pacíficament cap a un nivell superior de llibertat, cap a una millora substancial de democràcia xoquen contra un mur.

Espanya, diuen, és una democràcia. Espanya, diuen, forma part del grup d’estats democràtics més sòlid del món. La Unió Europea, oficialment reconeix  tots els seus membres com a democràcies. 

Oficialment diuen que l’estat espanyol és  una democràcia consolidada, paraula que evita emetre un judici sobre la seva qualitat.

Les velles democràcies europees -posem francesos i anglesos- quan parlen entre elles de la democràcia espanyola  fan servir aquella dita castellana: “para quien és don Juan, doña Maria basta“ .

El món  polític, periodístic i potser l’acadèmic espanyol no veu -no vol o no pot veure- la feblesa de les institucions en què es fonamenta la seva trista democràcia embolcallada en una mal engendrada i no gaire ben parida Constitució. La monarquia, la justícia, la corrupció, els partits polítics, la jerarquia eclesiàstica, el franquisme gens residual, el militarisme, la ineficiència, fins i tot als ulls dels seus ciutadans, l’abjecta submissió a tot poder econòmic propi i aliè.

El mur que defensa tot aquest món s’està esquerdant. I com diuen els xinesos, vells entesos en muralles, quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer.

Nosaltres diem: no vint mil, sinó dos milions.




  

dimarts, 24 de juliol del 2018

Benvolgut rondinaire.


Segurament tens força raó en algunes coses que dius.

També reconec que ets necessari en tota caminada llarga.

El rabadà deia que era perdre el temps allò que volien fer aquella colla.

Si  no rondinés ningú, pensaria que alguna cosa no es fa bé. De fet crec que molts trobem que una cosa o altra no es fa prou bé, però no rondinem. Entre el que fa i el que opina, no he tingut mai cap dubte de donar deu punts d’avantatge al primer.

Quan un projecte col·lectiu afecta tan intensament  un conjunt important de ciutadans, d’acord amb el tarannà de cadascú adopta una actitud mental entre els dos extrems que definiríem així:

Tot aquell que no està amb mi, està contra mi o bé tot aquell que no està contra mi està amb mi.

La primera és l’actitud mental de gairebé totes les religions, teistes i atees, la segona de moltes filosofies estoiques o epicúries. Tots entenem què vol dir actuar religiosament o prendre-s’ho filosòficament. I aquesta és la diferència.

Quan un conflicte interessa molt intensament a una quantitat important de persones apareixen  diferències, tot i que buscant el mateix resultat final volen seguir camins diferents. Quan més gran és la dificultat per aconseguir l’èxit final, més separades semblaran  les diferents opcions i cap d’elles apareixerà com a nítidament millor.

Encara que sembli que la falta d’unitat és un inconvenient, la història diu que no ho és tant. Només cal recordar les diferències entre Michael Collins i Eamon de Valera lluitant per la independència d’Irlanda o els crits a les reunions de Gandhi, Nehru, i Jinnah que discrepaven radicalment sobre la independència de l’Índia. Irlanda i Índia són independents.

Allò que dona una força a tots aquests moviments, no és el camí a fer, ni qui en serà el conductor, ni tan sols a on es vol  arribar. Allò que dona una força imparable és d’on i de què es vol marxar. Ja sigui d’una presó, d’una dominació aliena, d’una opressió cultural o econòmica, o d’un menyspreu. O de tot alhora.

Aquesta forta voluntat de marxar d’on som portarà a un final inevitable, facin el que facin  els politics d’aquí i d’allà.

Remuguem o aplaudim,  ens farà canviar d’humor, i poca cosa més.

El camí fa baixada i com ens deia aquell sergent d’artilleria que ens explicava balística: Las balas caen por la ley de la gravedad, pero es igual porqué tambien caerian por su propio peso.

dimarts, 10 de juliol del 2018

Espanya està franquitzada.


Qui la desenfranquitzarà, el bon desenfranquitzador que la desenfranquitzi, bon desenfranquitzador serà.

Però, ha nascut ja?

El senyor Monedero deia ahir que els catalans hem de arxivar la idea que España és  irreformable. Fa bé de dir-ho, i fa bé de creure que el seu moviment serà el motor del canvi.

I jo li diria: doncs, au, som-hi, que entre tots ho farem tot que diem per aquí.

Comencem  per negar la idea generalment indiscutida, que 40 anys de dictadura van ser la causa principal que les idees i les formes de fer política  a Espanya actualment siguin tan escassament democràtiques. La realitat és que la dictadura franquista va durar 40 anys perquè la ideologia que defensava i les eines amb què ho feia coincidien plenament amb les  de feia segles al país.

Els 40 anys de dictadura i els 40 de post dictadura, no són res més que una variant amb èxit de la política practicada -amb curtes excepcions fracassades- per tots els grups dominants els últims dos segles, tirant curt.

Els senyors de Podemos, creuen que poden reformar Espanya.

No serem nosaltres qui els posarà dificultats, ans al contrari. Però creiem molt fermament, senyor  Domenech, que la nostra ajuda serà molt més eficaç si disposem de tots els instruments de què gaudeixen els Estats.

Senyors del PSC, què hi diuen? Volen o no volen reformar Espanya? O ja els està bé com ha anat des  que Pablo Iglesias -el primer- ho va intentar sense gaire èxit.

Desenfranquitzeu el país d’una punyetera vegada. Un cop ho hagueu fet veureu com n’és de fàcil parlar, col·laborar, progressar de qualsevol de les moltes maneres possibles. Això sí, lliurement.

9 de juliol de 2018.   Avui s’ha fet un pas de puça, però en la bona direcció.

dimecres, 4 de juliol del 2018

El trinquet que us deia funciona així.


Va començar així  i així continua.

Durant tot el segle dinou Catalunya va anar renaixent, construint i fabricant. En començar el segle vint va exigir disposar d’eines polítiques més ben esmolades per fer la feina.

L’Estat espanyol va acceptar  que les diputacions provincials (que eren els únics ens polítics existents) d’una mateixa regió poguessin mancomunar serveis. Només s’hi va apuntar Catalunya.

El 1914 la Mancomunitat de Catalunya va començar a treballar de valent sobre tot en educació  i carreteres comarcals. I en sentiment d’identitat.

L’any 1923 un cop d’estat militar -Primo de Rivera- va liquidar la Mancomunitat.

El 1930  va caure la dictadura i la monarquia. Ara Catalunya ja no volia una mancomunitat de diputacions, volia un Estatut d’Autonomia. Ho va aconseguir amb pena i dolor.

De nou un altre cop d’estat militar seguit d’una brutal guerra civil, va tornar a liquidar l’Estatut i gairebé Catalunya.

Cambó, a qui li acabava de caure la bena dels ulls, li deia a Gaziel, exiliats els dos a París; Això serà molt pitjor que el 1714. I tenia raó.

Però els dictadors per brutals que siguin, també moren. El 20 de  novembre de 1975, milers de catalans vam beure xampany francès.

L’onze de setembre de 1977, centenars de milers de catalans, amb el cor alegre, novament demanàvem un nou estatut, que va arribar dos anys després. I novament un cop d’estat, el 23 F de 1981, va intentar liquidar-lo i per sort només ho va aconseguir a mitges, la Loapa el va deixar coix, però per primer cop a la història d’Espanya, les armes no van dir l’última paraula.

Roca Junyent el 1982, al seu llibre Per què no? es preguntava; Com pot ser que diguin que per salvar la democràcia a Espanya cal limitar l’autonomia de Catalunya?  Ignoro si ha trobat la resposta.

Cansats de coixejar, altra vegada -que pesados son estos catalanes- el Parlament  de  Catalunya aprova un nou estatut amb el 89% de vots a favor.

Vam veure la imatge de l’expresident Pujol, felicitant el president Maragall i el futur president Mas tot dient; ”heu fet molt bona feina.”

Tan bona feina havien fet que l’Estat espanyol, no podent usar l’exèrcit aquesta vegada, primer va usar a fons el ribot;  “ese estatuto lo hemos cepillado i bien cepillado” deia amb el seu gracejo andalús l’inefable Alfonso, mentre el també inefable Mariano des de l’altre extrem de la península perquè quedés clar que hi eren todos los españoles de bien, recollia firmes contra los catalanes.

Els tribunals van decidir prendre el relleu a l’exèrcit. Ara serien ells els que salvessin España. I en això estan. I en això estem. Les togues han iniciat el seu immens descrèdit, com abans havien fet les armes. I entre armes i togues, la Monarquia.

L’efecte trinquet porta inexorablement a l’últim graó. Ara ningú demanarà mai més ni mancomunitats, ni estatuts.

 La megatendència històrica és inevitable. Estigueu-ne segurs .