Va començar així i
així continua.
Durant tot el segle dinou Catalunya va anar renaixent, construint
i fabricant. En començar el segle vint va exigir disposar d’eines polítiques més
ben esmolades per fer la feina.
L’Estat espanyol va acceptar
que les diputacions provincials (que eren els únics ens polítics
existents) d’una mateixa regió poguessin mancomunar serveis. Només s’hi va
apuntar Catalunya.
El 1914 la Mancomunitat de Catalunya va començar a treballar
de valent sobre tot en educació i
carreteres comarcals. I en sentiment d’identitat.
L’any 1923 un cop d’estat militar -Primo de Rivera-
va liquidar la Mancomunitat.
El 1930 va
caure la dictadura i la monarquia. Ara Catalunya ja no volia una mancomunitat
de diputacions, volia un Estatut d’Autonomia. Ho va aconseguir amb pena i
dolor.
De nou un altre cop d’estat militar seguit d’una brutal
guerra civil, va tornar a liquidar l’Estatut i gairebé Catalunya.
Cambó, a qui li acabava de caure la bena dels ulls, li deia
a Gaziel, exiliats els dos a París; Això
serà molt pitjor que el 1714. I tenia raó.
Però els dictadors per brutals que siguin, també moren. El
20 de novembre de 1975,
milers de catalans vam beure xampany francès.
L’onze de setembre de 1977, centenars de milers de
catalans, amb el cor alegre, novament demanàvem un nou estatut, que va arribar
dos anys després. I novament un cop d’estat, el 23 F de 1981, va
intentar liquidar-lo i per sort només ho va aconseguir a mitges, la Loapa el va
deixar coix, però per primer cop a la història d’Espanya, les armes no van dir
l’última paraula.
Roca Junyent el 1982, al seu llibre Per què no? es preguntava; Com pot ser que diguin que per salvar la
democràcia a Espanya cal limitar l’autonomia de Catalunya? Ignoro si ha trobat la resposta.
Cansats de coixejar, altra vegada -que pesados son estos catalanes- el Parlament de
Catalunya aprova un nou estatut amb el 89% de vots a favor.
Vam veure la imatge de l’expresident Pujol, felicitant el
president Maragall i el futur president Mas tot dient; ”heu fet molt bona feina.”
Tan bona feina havien fet que l’Estat espanyol, no podent
usar l’exèrcit aquesta vegada, primer va usar a fons el ribot; “ese estatuto
lo hemos cepillado i bien cepillado” deia amb el seu gracejo andalús l’inefable Alfonso, mentre el també inefable
Mariano des de l’altre extrem de la península perquè quedés clar que hi eren todos los españoles de bien, recollia
firmes contra los catalanes.
Els tribunals van decidir prendre el relleu a l’exèrcit. Ara
serien ells els que salvessin España. I en això estan. I en això estem. Les
togues han iniciat el seu immens descrèdit, com abans havien fet les armes. I
entre armes i togues, la Monarquia.
L’efecte trinquet porta inexorablement a l’últim graó. Ara ningú
demanarà mai més ni mancomunitats, ni estatuts.
La megatendència
històrica és inevitable. Estigueu-ne segurs .