dijous, 30 de novembre del 2017

A por ellos i a por ellas. Culpabilitzar la víctima.

Les víctimes sempre són culpables, si no, no serien víctimes. Brillant raonament secular en totes les societats del planeta.

Si les dones no provoquessin, ningú les agrediria.

Si els esclaus es revolten, l’amo no té més remei, contra la seva voluntat, que assotar-los.

Si un poble demana llibertat es converteix en culpable de desobeir les sagrades lleis del poble dominador.

La víctima no té dret a queixar-se, perquè ja sap què li passarà, si intenta trencar l’ORDRE.

Les dones ja saben que a totes les cultures del món l’exigència d’ordre ha conduït a subordinar la dona a l’home. Les religions monoteistes presenten el déu suprem mascle. L’ordre social en la  poc teista cultura confuciana es basa en el model de la família que consideren ordre natural. Tot el poder és del pare. ( Curiositat: Constitució espanyola).

Article 14. Els espanyols són iguals... no pot prevaler cap discriminació per raó de…sexe...
Article 57. La corona d’Espanya és hereditària… La successió al tron seguirà l’ordre regular de primogenitura… I en el mateix grau… serà preferit sempre… l’home a la dona...).

Totes les cultures humanes han estat generades molt majoritàriament pels mascles adults de l’espècie.

 L’ordre dominant continuarà sent  durant anys masclista. Intentar canviar-lo és provocar desordre. I això es castiga.

Tots els estats del mon esta organitzats  al voltant del grup de persones mes o menys nombrós, coherent i civilitzat ,que son o es creuen propietaris de les armes  ,els  diners o les lleis. Tot conjunt humà  que no pertany a l’anterior grup –esclaus , obrers, separatistes etc.- serà acusat de provocar desordre . I això es castiga.

A l’estat espanyol, els dos intents de República han acabat molt malament. Per tant el republicanisme és nefast, diuen, quan és exactament el contrari. Les conseqüències dolentes de la primera i funestes de la segona república van ser provocades per la reacció criminal dels defensors de l’ordre.

Però la Història  no sempre obeeix les lleis dels homes. Hi ha una llei no escrita i poques vegades acceptada i sempre complerta a batzegades, dues  passes endavant i una enrere, que diu que la tendència universal és incrementar el grau de llibertat de les persones i dels conjunts humans.

Els esclaus desapareixen, les dones van adquirint drets socials, els obrers ja se’ls escolta una mica més, i els pobles van conquerint  llibertat.

Tot molt menys del necessari i més lentament del desitjable. Perquè el grup dominant, per civilitzat que sigui, té a la seva disposició un conjunt  de (no trobo l’adjectiu precís) individus amb ganes i necessitats de cridar.

A por ellos i a por ellas.


24 de novembre de 2017.

divendres, 24 de novembre del 2017

Espanya té un greu problema.

I no és Catalunya. L’anomenat conflicte català no és res més que una conseqüència d’aquest greu problema.

La principal mancança que té Espanya -conjunt d’estat i ciutadans- deriva del fet d’haver arribat tard al segle XX europeu.  No havia atrapat a Europa en tot el segle  XIX, només Catalunya s’hi havia apropat.

Les tres dècades -del 1950 al 1980- han passat a la història europea com els gloriosos trenta anys.

Acabada la brutal guerra mundial l’any 45 i després de 5 anys de terrible  misèria va haver-hi un esclat d’energia i un aprofitament al màxim del pla Marshall, d’ajuda americana.

Espanya en va quedar fora per culpa del seu Estat i de la seva classe dirigent. Els seus ciutadans no existien. Ni per a Europa ni per als seus propis dirigents. Franco va morir, i Europa va admetre a Espanya just quan Europa començava a frenar el seu entusiasme .

Però 40 any de franquisme no s’obliden aviat, i molt menys quan els seus hereus havien tingut temps de sobres per preparar la gran transacció (mal anomenada transició) en què a canvi del reconeixement exigit per Europa, d’uns quants drets civils dels ciutadans (força correctes val a dir) van conservar totes les estructures de poder, totes les cúpules militars, econòmiques, policials, judicials, fins i tot eclesiàstiques que mantenien intactes tota la seva ideologia i tota la seva corrupció, d’on creieu que ha sorgit la corrupció actual?

Ja sabem que d’un  pare franquista no en surt necessàriament un fill igual però també sabem que de 100 pares franquistes en surten 80 fills que ho són. Per dissimular una mica van afegir-hi  la cirereta monàrquica i de passada com qui no vol la cosa una amnistia universal per aconseguir que les generacions futures no sabessin mai que van ser 40 anys de dictadura feixista.

Es va votar i aprovar la Constitució. Sí senyor, amb gran majoria, però...

Els dos estats d’ànims que dominaven els ciutadans aquells dies eren la por i l’urgència.

Dues pèssimes conselleres per aprovar o rebutjar una Constitució.

Por pel soroll de sabres i pistoles (no pilotes de goma) i urgència per sortir de la presó després de 40 anys (tot el país era una presó). Qui no ho ha viscut no es pot imaginar com són de llargs.

Uns altres 40 anys després els catalans no tenim por però comencem a tenir pressa, per poder ajudar els espanyols a resoldre el seu greu problema. Si ens deixen.

Espanya té un gran problema, i no és Catalunya.


20 N, de 2017.

dimecres, 15 de novembre del 2017

Eppur si muove.

Si hagués d’anar acompanyat de la guàrdia civil a declarar davant d’un jutge de l’estat espanyol li respondria tot el que volgués sentir el fiscal, negaria ser de la ceba, li diria que Espanya és el país més democràtic del món i part de l’estranger, que la justícia espanyola és la conya d’independent, i si convé ho juraria damunt de la constitució. La seva.

Si amb aquesta actitud obedient em deixava en llibertat al sortir li faria una genuflexió amb el genoll dret a terra, que és la genuflexió correcta.

Un cop al carrer diria exactament igual que Galileu quan va perdre de vista  la santa inquisició: Eppur si muove.

Que la Terra giri o no giri, no depèn ni de Galileu ni dels  inquisidors. Que  Catalunya sigui independent no depèn del jutge, ni de la guàrdia civil, ni del que un suposat jo digui davant d’ells. En realitat només depèn de la voluntat d’una majoria suficient de catalans.

Les lleis s’han de complir...Els ciutadans de Catalunya van pactar amb l’estat una autonomia i estan obligats in aeternum.

Però hi ha tantes maneres de complir un pacte...

Cap allà el segle XVI, els russos van començar a colonitzar les terres més enllà dels Urals. La Sibèria. Els Tsars, es van anar convertint en senyors de tot el país. Però Siberià quedava lluny. Allà hi havia una família molt poderosa, els Stroganov, que feia el que els hi rotava. El tsar, nominalment era l’amo, però els Stroganov caçaven, explotaven mines d’or, de plata, negociaven amb qui volien, etc.

Llavors el tsar va oferir un pacte amb el seu súbdit. L’autoritzava a seguir explotant el territori amb una sola condició, que les mines d’or que descobrís passarien a ser propietat dels tsars. Van firmar un pacte i van jurar que el complirien. I el van complir.

Resultat: Els Stroganov no van descobrir mai més una mina d’or.

Si els pactes -i totes les lleis en general- a més de justes, no són intel·ligents acaben produint els efectes contraris als pretesos

No oblidem que totes les lleis humanes són instruments per obtenir un fi i no són un fi en si mateixes. 

Si les sacralitzem, les petrifiquem. Un cop petrificades nomes serveixen per acabar a pedrades.

Una de les raons per les que vaig votar no a la dita constitució va ser llegir (aquesta mania que tinc de llegir) tot l’articulat fins i tot el que es referia a les condicions per a reformar-la.

Simplificant, allò era a la pràctica impossible de reformar.

Una llei, que ella mateixa s’autoproclama eterna (o gairebé) queda invalidada a l’acte (o gairebé).

Que sobre el paper a part de la independència hi ha pensable una altra relació entre l’estat espanyol i Catalunya, és veritat. Només té un problema. Que és impossible.  I no per culpa de  Catalunya.

Passi els que passi el 21 D, els problemes de fons continuaran sent els mateixos i el govern central ho tindrà molt pitjor per enfocar-los. Se sentirà obligat a fer una proposta que inevitablement Catalunya rebutjarà per insuficient i que la resta d’Espanya qualificarà de baixada de pantalons  premiant els catalans per la seva insurrecció.

Han sembrat tanta animadversió, han dit tantes mentides, han estat tan poc intel·ligents que cada vegada queda més clara l’única solució possible.

Mantenir la situació actual portarà aviat a posar en pràctica el crit:

Els carrers són nostres, i qui diu els carrers diu les carreteres i les vies de tren.


14 de novembre de 2017.

diumenge, 12 de novembre del 2017

Orígens i evolucions dels conflictes.

A la Xina ho expliquen així.

Quan dos grups humans desconeguts entre si, contacten sempre es produeix aquesta seqüència d’actituds recíproques:

Primer, desconfiança.  Què fan? Què volen?

Segon,  sospita. Ens volen mal? Ens robaran?

Tercer, acusació. Ara ja és afirmatiu. Ens volen mal.

Quart, condemna. Són perversos. Ens hem de defensar. La millor defensa és un bon atac.

Sigui o no sigui inevitable aquesta seqüència, el cert és, que al llarg dels temps i dels llocs, grups humans per desconeguts que fossin abans, no tenen més remei que continuar vivint junts més o menys barrejats, tot i conservar cadascun d’ells, alguns o molts dels trets diferencials propis que habitualment són de tres naturaleses. Ètniques, religioses, o lingüístiques. O bé tots tres alhora.

 Aviat un dels dos grups agafa el paper de conjunt dominant per múltiples i diverses raons. L’escenari següent ja està ben definit, un grup dominador i un altre dominat. L’evolució d’aquesta situació porta a tres  models  de finals:

a.-El grup dominador absorbeix el grup dominat.

b.-El grup dominador aniquila el grup dominat.

c.-Continuen malvivint  junts anys i panys, desconfiant un de l’altre, amb animadversió constant i finalment  acaben o bé separant-se o bé destruint-se mútuament, o pel cap baix trencant-se les cames.

Els resultats a i b s’obtenen quan un dels dos grups té instruments de poder molt superiors a l’altre grup. Aquests instruments tenen dues formes marcadament diferents. El que els anglosaxons anomenen hard power  i  soft power. Els nord-americans tenen preferència pel primer i els europeus pel segon. Si més no en els discursos. Les eines  hard són evidentment les armes, les soft, les paraules. I tant en una fórmula com en l’altra, s’hi afegeixen els diners.

L’ús preferent  hard condueix  a la solució b. La combinació hard / soft a la solució a. Ningú ha intentat fins ara usar solament soft power. Que Catalunya ho vulgui intentar sorprèn i molesta. i Junker s’indigna.

Des de la més remota antiguitat aquests tres instruments, armes, paraules i diners, amb múltiples variants cadascun d’ells, han determinat les relacions entre pobles.

La situació c es presenta quan cap dels dos grups humans en presència, disposa d’una clara superioritat  en tots  tres  conjunts d’instruments de poder. El que té més armes potser no té més paraules. Els que té més diners potser no té més armes o paraules, etc.

Fins aquí una molt simple exposició d’escenaris possibles.


En quin ens trobem  hic et nunc.?

dimarts, 7 de novembre del 2017

Ni pressa ni por.

O com diu el president Puigdemont paciència, perseverança, perspectiva.

Ho repeteixo una vegada i una altra. Avui estem més a prop de la llibertat que ahir i demà més que avui. Per fort que sigui el soroll aquests dies, d’aquí un mes no se sentirà gaire i d’aquí un any ens costarà recordar-ho.

No hi ha cap altre final possible que una llarga negociació entre iguals al voltant d’una taula  rodona amb president, moderador i notari neutrals.

Totes les situacions que no siguin d’aquest format fracassaran. Els intents per entorpir aquest camí poden endarrerir-lo, però no canviaran el resultat final.

                                     ……………………………………………

Una altra vegada a mig escriure el soroll ambient em talla la concentració.

Vaig ser engendrat i parit en una república i es veu que podré plegar en una república i entremig 85 anys de tot, guerra, dictadura franquista, feixisme, postfranquisme acompanyat de neofalangisme, i finalment tornada als orígens.

Bufa. Renoi. Coi. Siguem ben parlats que no costa una punyetera merda.

Sento dir que la independència divideix els catalans en vencedors i vençuts. Es veu  que és millor tots units i tots vençuts com fins ahir. I si intentem senzillament ser tots més lliures?

Què passarà avui i què passarà la setmana que ve no ho sé. Sang, suor, esforç i llàgrimes? No ho crec. Sang, gens; bé potser alguna sang d’algun nas, esforç, moltíssim (per cert, al títol de la pel·lícula, esforç no hi figurava) suor la que calgui i llàgrimes, moltes d’alegria.

Hi ha dos factors bàsics que ningú canviarà. El factor humà: hi ha milions de catalans que volem la independència i no canviarem d’opinió. I tal com van les coses cada dia en serem més.

I el factor econòmic.

Un estudi de l’economia mundial es basa en les anomenades megaregions. Conjunts de territoris i ciutats relacionats entre si amb continuïtat industrial,   comercial , comunicacions, amb ports, aeroports de primer ordre, etc., amb independència de pertànyer o no al mateix estat.

La quarta megaregió europea i onzena en el rànquing mundial és l’anomenada Barcelona –Lyon que abraça des de Lió fins a Murcia. Pels ports de València i Barcelona arriben mercaderies a través de l’ampliat canal de Suez des de tot Àsia. La capital econòmica d’aquesta megaregió és Barcelona però les capitals polítiques són París i Madrid. Aquesta última està (mireu el mapa) desconnectada de cap altra regió econòmica i del seu propi entorn. La comunitat  de Madrid té una densitat de població de més de 800 hab. per km2. El seu hinterland (les dues Castelles i Extremadura), gairebé 25 vegades més gran, té 26 hab. per km2. És econòmicament i socialment insostenible.


 
(Imatges tretes dun dossier de la Vanguardia. El corredor del Mediterráneo. Novembre del 2017).
 
Ni París ni sobretot Madrid volen sentir parlar de perdre el domini polític de la  megaregió mediterrània, i al mateix temps saben que qualsevol disminució de l’activitat  econòmica de la regió seria molt negativa per a França i fatal per a Espanya. I això  fa angúnia a Europa. I Catalunya té aquesta eina a la mà.

Si Catalunya juga bé les cartes  (i crec que ho està fent), tant el factor humà com el factor economia, ens portaran inevitablement al final de:

El somni vell
sovint trencat
du el nom etern
de llibertat.
(S. Espriu)


30 d’octubre de 2017.

dilluns, 6 de novembre del 2017

Que cony feu.

Però que cony esteu fent socialistes. Vosaltres que us feu dir socialistes catalans, com podeu anar de la mà del franquisme encarnat pel partit polític més corrupte d’Europa? No us fa fàstic conviure amb el neo-falangisme de Ciudadanos?

Que el vostre líder a Catalunya, faci pallassades ens entristeix molt, però que faci canallades no li perdonarem mai.

Si poguéssiu explicar-me una miqueta de res, perquè feu el que feu, faria un esforç per entendre-us. No crec que us cregueu res de reformes federalistes que sabeu que són impossibles. Qualsevol reforma petita o gran que vingui de la mà de qualsevol dels dos partits politics a qui doneu suport sabeu perfectament que seran pitjors per a Catalunya que la pèssima situació actual.

Perquè feu això? Si us voleu suïcidar em sabrà una mica de greu, cada dia menys. Però si us plau suïcideu-vos de pressa.

Abans de fer-ho, encara que sigui en veu baixa, digueu-li al vostre líder espanyol que no vindrà d’una vegada que canviï d’opinió, i que si vol que algú se l’escolti parli sense manies de República Federal.

Encara que només tenies 14 anys, suposo Iceta, que t’han explicat que al congrés de Suresnes l’any 1974 el PSOE va elegir com a líders un parell de nois andalusos totalment desconeguts fins llavors i massa coneguts ara. Es veu que van celebrar la seva victòria amb fino de Jérez, seco, generoso amb abundància i vinga alegria. Amb aquesta alegria Felipe i Alfonso van redactar el projecte polític per a España que proclamava entre altres punts aquests dos:

1. Forma de L’Estat: República.

2. Dret d’autodeterminació dels diversos territoris espanyols.

Un parell d’anys després passada l’alegria van oblidar tot això. I un quants anys més tard quan ja manaven molt no només no recordaven res, sinó que aquestes dues propostes eren un pecat mortal, un delicte criminal i un gran error històric. Tot alhora.

Als que volem república catalana ens queda clar: al sortir de la presó anirem a l’infern.

No tenim ganes d’anar a la presó que ja sabem com és, però a l’infern com que no hi hem estat mai vés a saber si no s’hi està millor que allí on som ara.