dijous, 31 de gener del 2019

El poder i l’error.


Es diu i es repeteix que els gestors del procés català han comès l’error de ponderar malament el poder de l’estat espanyol. És tan vàlida aquesta afirmació com la contrària: l’estat espanyol ha interpretat molt deficientment la quantitat i la qualitat del seu poder.

El poder de l’estat -regne- d’Espanya fa molts anys  que prioritza la seva cara negativa sobre la positiva. Tendeix de manera exagerada a prohibir molt per sobre de fomentar. Exclou molt i inclou poc.

Aquesta actitud és pròpia d’estats que han tingut, durant molts anys, imperis però que  fa moltes dècades que els han perduts. A Europa hi ha tres casos  paradigmàtics: Rússia, Turquia  i Espanya. Tres de les quatre cantonades europees. La quarta cantonada, Anglaterra, està en ple procés.

Els dos primers han perdut l’imperi (però no del tot) fa  més d’un segle. Espanya en fa més de dos segles i el va perdre tot. El temps empitjora la qualitat del poder, encara que en conservi l’aparença. Queden els mals hàbits i sobretot queda la nostàlgia. En política hi ha poques coses pitjor que la nostàlgia.

Les conseqüències negatives per al responsable de la comissió d’un error són per una banda evidentment proporcionals a la seva magnitud i per l’altra -i això cal recalcar-ho- són proporcionals al poder de qui el comet.

En realitat el judici que emeten tercers, tendeix a jutjar la magnitud de l’error en proporció al quadrat de la relació de poder entre l’autor i la víctima. Per una banda les opcions per oferir solucions són proporcionals al poder, i per  l’altra; si per aconseguir una solució, les dues parts han de cedir 10, el que té  20 cedeix el doble que el que té 40.

L’Estat espanyol és la part més poderosa del conflicte amb Catalunya -5 a 2 per exemple- i per això els seus errors respectius cotitzaran internacionalment  25 a 4.

El sol fet de l’aparició del conflicte en escena, i les accions i reaccions de l’Estat espanyol han produït una caiguda en la cotització internacional del valor Espanya. Per altra banda, la cotització no ha estat mai gaire alta.

L’estat té por del judici sobre el judici.  I amb raó. Asseure a la banqueta dels acusats dos milions de ciutadans pacífics i riallers fa basarda. Aquest ha reviscolat per defensar la marca España, a una tal Irene Lozano provinent del U.P y D, de Rosa Diez (que al cel sia). Aquesta senyora ja ha anunciat que farà el que calgui per contrarestar les mentides que diran els catalans sobre el judici. Com en Borrell, que és català en excedència...

El passat dia 26, va fer 80 anys que acompanyant les tropes franquistes entrava a Barcelona el senyor Manuel Aznar amb la seva camisa blava. El van nomenar director de La Vanguardia Español des d’aquell moment. Va escriure “ha llegado la hora que los catalanes cumplan inexorablemente con su sagrado deber de ser buenos  españoles “…  Recony si ho vam ser, 40 anys sense dir ni piu. Ara el seu fill diu… tots sabem el que diu.

L’estat espanyol pot tenir més força però els errors que ja ha comés i els que seguirà cometent inexorablement ….

Resumint: el camí no té marxa enrere.

28 de gener de 2019.



dilluns, 21 de gener del 2019

Déu te guard catalanet


“Que a aquest món vens, mitja Espanya et voldrà poc, l’altra no et voldrà gens”.

Així diu la versió lliure al català d’Antonio  Machado: “Españolito que al mundo vienes te guarde Dios”. “Una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.

Ara li diuen al catalanet que ajudi la mitja Espanya que el vol molt poc  per fer la punyeta a l’altra meitat que no el vol gens.

Com voleu que no estiguin desconcertats els nostres politics? Ajudin a qui ajudin, tota Espanya els donarà la culpa quan inevitablement tot vagi pitjor.

Fem bé de fer veure que esperem  un gest  de l’actual govern espanyol diferent dels gestos vistos fins ara i que sempre n’hem dit  fer botifarra.

Discutir si s’han d’aprovar o no els pressupostos del Sánchez, s’assembla a discutir si a un malalt de càncer se li ha d’administrar paracetamol o aspirina.

Ara bé, quelcom cal fer. Dins d’ aquesta mitja Espanya que ens vol poc, hi ha alguns que ens volen un mica, i una majoria que ens  rebutja  més per ignorància que per mala fe. Com dimonis ho podem fer per explicar a aquesta mitja Espanya que qui li gelarà el cor és la mateixa mitja Espanya que ens maltracta pel sol fet de ser catalans? Cal explicar a aquesta mitja Espanya, que Catalunya els serà més útil com a company de viatge que com a súbdit rebel i empresonat.

Sense cap exactitud matemàtica podem dir que tres quartes parts dels ciutadans espanyols senten per tres quartes parts dels ciutadans catalans una varietat de malvolença, animadversió, desconfiança, etc. i que tres quartes parts dels ciutadans catalans senten el mateix per l’Estat espanyol però no pels espanyols.

Quan diem Estat volem dir totes les institucions polítiques, econòmiques, judicials, policials, religioses i molt especialment aquelles  que maneguen al seu gust “legalment” les tres eines fonamentals del poder: armes, lleis i diners.

La mala astrugància sorgeix del fet que els escollits per dirigir i gestionar les administracions superiors de l’Estat espanyol sortiran triats (sigui quina sigui la qualitat democràtica) per aquelles tres quartes parts de ciutadans espanyols que dèiem al principi.

No hi ha dubte que vist així pinten bastos però... paga la pena mirar amb més carinyo l’altre costat i demanar amb contundència a tots els formadors d’opinió, als pensadors, artistes, professors, i fins i tot simples tertulians televisius, que analitzin sense apriorismes, sense dogmatismes quin és el problema més gran d’Espanya, la llibertat de Catalunya o el retorn   -suposant que hagués marxat- del franquisme  pur i dur.

No hi ha tercera via, no hi ha ponts. El franquisme que no és res més que una fase aguda d’una malaltia secular de l’Estat espanyol, ha volat tots els ponts, ha tallat totes les vies.

Es diu molt que s’ha de girar pàgina, sí, però després de llegir-la amb molta atenció. No es pot pretendre arrencar tantes pàgines de la història.

Per què el govern espanyol no envia un piolin de guàrdies civils a netejar el Valle? No troba cap jutge amb nassos suficients? Tots els Llarenas i Marchenas estan a l’altre costat?

Espanyols, no doneu la culpa a Catalunya, d’haver-vos posat davant del nassos un mirall net i polit, perquè us pugueu veure nítidament.

20 de gener de 2019




dijous, 10 de gener del 2019

Rebobinem.


La pregunta correcta no és si estem més a prop de la independència avui que fa un any.

Les preguntes adients són: Estem més a prop avui que fa  deu anys? Estem més a prop avui que fa cinc anys?

Quants dels líders politics de fa deu anys ho continuen sent? I dels de fa tres anys?

Quants dels de l’11-S o de l’1-O han canviat d’opinió? I quants del NO?

Les respostes són clares  i contundents, no ho dubteu.

Entre els líders i els votants hi ha una franja ampla  de professionals de tota mena que proporciona al conjunt una solidesa i coherència extraordinària.

La convicció profunda me la donen historiadors com Josep Fontana o Borja de Riquer, economistes com Mas Cullel o Sala Martin, filòsofs com Terricabras, juristes com Queralt, artistes i esportistes de primera fila i un llarguíssim etc. de tots els rams i colors  que difereixen en moltes opinions però que convergeixen en una: Catalunya no té altra  opció política de futur, que deixar de ser súbdit de la sobirania espanyola, l’exerceixi qui l’exerceixi  i sigui del model sigui.

L’estat espanyol per dur a terme la seva guerra declamada però no declarada contra el procés ha decidit, fa més anys dels que creiem, utilitzar les seves dues eines més fidels i que la unió europea permet usar; els mitjans de comunicació i els jutges.

Els primers no tenen cap dificultat en deformar la realitat catalana. Amagar el que calgui, repetir i exagerar tan com convingui o simplement mentir. Els segons, els jutges, que en conjunt són molt respectables, estan sotmesos a unes regles d’ascens cap a tribunals superiors molt contaminades a la pràctica pel totalitarisme ideològic dominant.

L’actuació dels mitjans ha servit per incrementar l’animadversió tradicional d’una part substancial dels ciutadans espanyols envers  la catalanitat, però per contra ha reafirmat a molts catalans en el seu convenciment. El mal produït és  el més difícil d’esmenar, impossible a la curta. Crec que és la raó principal que obliga a aconseguir pel bé dels dos grups  canviar la relació actual de sobirà/súbdit per la de socis d’un projecte amb els mateixos drets.

L’actuació dels jutges és la més cruel de totes les possibles en una democràcia de baix coeficient.
Summum ius, summa iniuria. Deia Terenci.

És a dir: Màxim legalisme, màxima injustícia.

I jo afegeixo: I màxima ineficàcia. Els jutges poden fer molt mal a persones individuals, poden eliminar de primera fila a magnífics dirigents, poden atemorir uns quants voluntariosos, però no poden fer ni pessigolles a dos milions de persones lliures. Ni poden evitar que tots aquells a qui  han apartat del lloc on han estat posats democràticament,  trobin molt aviat substituts de la mateixa vàlua.

La resposta correcta a les preguntes  correctes i adients, és .

9 de gener de 2019.