Es diu i es repeteix que els gestors del procés català han
comès l’error de ponderar malament el poder de l’estat espanyol. És tan vàlida
aquesta afirmació com la contrària: l’estat espanyol ha interpretat molt
deficientment la quantitat i la qualitat del seu poder.
El poder de l’estat -regne- d’Espanya fa molts anys que prioritza la seva cara negativa sobre la positiva.
Tendeix de manera exagerada a prohibir molt per sobre de fomentar. Exclou molt
i inclou poc.
Aquesta actitud és pròpia d’estats que han tingut, durant
molts anys, imperis però que fa moltes dècades
que els han perduts. A Europa hi ha tres casos
paradigmàtics: Rússia, Turquia i
Espanya. Tres de les quatre cantonades europees. La quarta cantonada, Anglaterra,
està en ple procés.
Els dos primers han perdut l’imperi (però no del tot) fa més d’un segle. Espanya en fa més de dos
segles i el va perdre tot. El temps empitjora la qualitat del poder, encara que
en conservi l’aparença. Queden els mals hàbits i sobretot queda la nostàlgia. En
política hi ha poques coses pitjor que la nostàlgia.
Les conseqüències negatives per al responsable de la comissió
d’un error són per una banda evidentment proporcionals a la seva magnitud i per
l’altra -i això cal recalcar-ho- són proporcionals al poder de qui el comet.
En realitat el judici que emeten tercers, tendeix a jutjar
la magnitud de l’error en proporció al
quadrat de la relació de poder entre l’autor i la víctima. Per una banda
les opcions per oferir solucions són proporcionals al poder, i per l’altra; si per aconseguir una solució, les
dues parts han de cedir 10, el que té 20
cedeix el doble que el que té 40.
L’Estat espanyol és la part més poderosa del conflicte amb
Catalunya -5 a 2 per exemple- i per això els seus errors respectius cotitzaran
internacionalment 25 a 4.
El sol fet de l’aparició del conflicte en escena, i les
accions i reaccions de l’Estat espanyol han produït una caiguda en la
cotització internacional del valor Espanya. Per altra banda, la cotització no
ha estat mai gaire alta.
L’estat té por del judici sobre el judici. I amb raó. Asseure a
la banqueta dels acusats dos milions de ciutadans pacífics i riallers fa
basarda. Aquest ha reviscolat per defensar la marca España, a una tal Irene Lozano provinent del U.P y D, de Rosa
Diez (que al cel sia). Aquesta senyora ja ha anunciat que farà el que calgui
per contrarestar les mentides que diran els catalans sobre el judici. Com en
Borrell, que és català en excedència...
El passat dia 26, va fer 80 anys que acompanyant les tropes
franquistes entrava a Barcelona el senyor Manuel Aznar amb la seva camisa
blava. El van nomenar director de La Vanguardia Español des d’aquell moment. Va escriure “ha llegado la hora que los catalanes cumplan inexorablemente
con su sagrado deber de ser buenos
españoles “… Recony si ho vam
ser, 40 anys sense dir ni piu. Ara el seu fill diu… tots sabem el que diu.
L’estat espanyol pot tenir més força però els errors que ja
ha comés i els que seguirà cometent inexorablement
….
Resumint: el camí no té marxa enrere.
28 de gener de 2019.