Rebobinem.

La pregunta correcta no és si estem més a prop de la independència avui que fa un any.

Les preguntes adients són: Estem més a prop avui que fa  deu anys? Estem més a prop avui que fa cinc anys?

Quants dels líders politics de fa deu anys ho continuen sent? I dels de fa tres anys?

Quants dels SÍ de l’11-S o de l’1-O han canviat d’opinió? I quants del NO?

Les respostes són clares  i contundents, no ho dubteu.

Entre els líders i els votants hi ha una franja ampla  de professionals de tota mena que proporciona al conjunt una solidesa i coherència extraordinària.

La convicció profunda me la donen historiadors com Josep Fontana o Borja de Riquer, economistes com Mas Cullel o Sala Martin, filòsofs com Terricabras, juristes com Queralt, artistes i esportistes de primera fila i un llarguíssim etc. de tots els rams i colors  que difereixen en moltes opinions però que convergeixen en una: Catalunya no té altra  opció política de futur, que deixar de ser súbdit de la sobirania espanyola, l’exerceixi qui l’exerceixi  i sigui del model sigui.

L’estat espanyol per dur a terme la seva guerra declamada però no declarada contra el procés ha decidit, fa més anys dels que creiem, utilitzar les seves dues eines més fidels i que la unió europea permet usar; els mitjans de comunicació i els jutges.

Els primers no tenen cap dificultat en deformar la realitat catalana. Amagar el que calgui, repetir i exagerar tan com convingui o simplement mentir. Els segons, els jutges, que en conjunt són molt respectables, estan sotmesos a unes regles d’ascens cap a tribunals superiors molt contaminades a la pràctica pel totalitarisme ideològic dominant.

L’actuació dels mitjans ha servit per incrementar l’animadversió tradicional d’una part substancial dels ciutadans espanyols envers  la catalanitat, però per contra ha reafirmat a molts catalans en el seu convenciment. El mal produït és  el més difícil d’esmenar, impossible a la curta. Crec que és la raó principal que obliga a aconseguir pel bé dels dos grups  canviar la relació actual de sobirà/súbdit per la de socis d’un projecte amb els mateixos drets.

L’actuació dels jutges és la més cruel de totes les possibles en una democràcia de baix coeficient.

Summum ius, summa iniuria. Deia Terenci.

És a dir: Màxim legalisme, màxima injustícia.

I jo afegeixo: I màxima ineficàcia. Els jutges poden fer molt mal a persones individuals, poden eliminar de primera fila a magnífics dirigents, poden atemorir uns quants voluntariosos, però no poden fer ni pessigolles a dos milions de persones lliures. Ni poden evitar que tots aquells a qui  han apartat del lloc on han estat posats democràticament,  trobin molt aviat substituts de la mateixa vàlua.

La resposta correcta a les preguntes  correctes i adients, és SÍ.

9 de gener de 2019.