Quan el boig fa bitlla.

El quasi president del govern espanyol proclama que “decir que en España hay presos políticos es un falacia”, estic temptat de dir que té raó, perquè la realitat mostra que el  que hi ha són presoners de guerra. Bruta, però guerra.

Ahir va començar el  consejo de guerra contra els presoners convictes.

Els judicis normalment se sap com comencen, però no com acaben. Els consells de guerra és indiferent saber com comencen, perquè ja se sap com acaben abans de començar. I aquest és el cas.

També l’encerta el susdit president quan insinua que “los independentistas no se ponen de acuerdo ni para hacer una huelga de hambre”

Deixant de banda la malèvola intenció de la frase, li explico a aquest paio que ha tornat a fer bitlla. 

Els catalans tenim el maleït costum de deixar que cada persona decideixi per si mateixa què vol fer. I ho respectem. I quan cadascú decideix no  fa el mateix que l’altre. Creiem que això és  molt positiu encara que remuguem.

Ja li va bé al pobre Pedro, fer bitlla ni que sigui simbòlicament, perquè tenir un paper protagonista sense saber-ho  de l’ensulsiada (¡quin cony de paraula catalana més escaient¡) que es veu venir a Espanya per aquell conjunt d’artefactes mal engendrats  i pitjor parits  fa 40 anys  i que definíem així:

Franquismo, Monarquia y Constitución.

Tres cosas suenan y una son.

Heus aquí el dilema, si el tal Pedro desenterra Franco i condemna el franquisme, deslegalitza la monarquia hereva imposada per Franco, i si la monarquia que és la clau de volta de la Constitució s’esmicola… “valga’m Déu, val”.

Tinc l’estranya sensació  que aquest raonament  ja fa temps que més d’un  alt personatge ja  se l’ha fet, perquè fatxes ho són, però tontos no.

Els cal trobar un culpable i això a les espanyes és molt fàcil. Calia, també, aplicar la filosofia política, que sembla que l’actual candidat a l’alcaldia de Barcelona, quan era president del país veí de dalt explicava (en francès això sí): “quan tens un enemic realment perillós, intentar escoltar-lo, ja és justificar-lo“. Prefereixen escoltar, no sé si Samaniego o Iriarte, grans educadors del tarannà hispànic que els diuen:

Oh que docto perro viejo, yo venero tu sentir.

En eso de no seguir del enemigo el consejo.

Tant li fot si el consell és bo o és dolent… si els catalans diuen “república” i  la racionalitat  diu al citat Pedro i companyia, que no solament és la millor, sinó l’única solució política amb futur, no costa gaire imaginar el trauma existencial  inevitable i l’escassa probabilitat que el boig faci bitlla aquesta vegada de debò.

Estic plenament convençut que és molt més fàcil de resoldre el problema polític català que l’espanyol, com també  sé que als catalans ens interessa i ens convé ajudar-los. Com?

Bon Nadal.