dilluns, 13 de desembre del 2021

Lluís Llach i Arundhati Roy.

 

Dues persones que ajuden a reconciliar-te amb la humanitat.

Qui és i què fa el primer, els catalans ho sabem molt be. L’admirem i li ho agraïm.

Per què els poso junts?

Arundhati Roy, segur que us sona com l’autora del llibre El déu de les petites coses. Èxit mundial, traduït a més de 40 llengües, que li va reportar fama mundial i en coseqüencia diners a cabassos…

Paral·lel al riu Ganges i una mica més al sud, a l’altra banda dels monts Vindhia hi passa el riu Narmada d’una mida similar al nostre Ebre. El govern, en nom del progrés, va decidir construir tot un seguit d’embassaments i com a tot arreu del món deixava milers de petits pagesos sense cap possibilitat de subsistència… i va aparèixer Arundhati Roy (val a dir que entre molts més) en la seva defensa. I no ha parat, perquè motius  i fronts diversos no n’hi han faltat.

Lluís i Arundhati, segurament no tenen res a veure l’un amb l’altre, però això que fan amb la seva popularitat, és retornar generosament al poble allò que el poble els ha donat.

Gràcies a tots dos.

14 de desembre de 2021.

PD. A mi m’ajuden a no vomitar quan sento parlar d’emèrits …

 

dilluns, 6 de desembre del 2021

Lliçó mal aprofitada.

 

Felip II, el rei més poderós d’Europa envia L’Armada invencible a aniquilar la Pérfida Albion. Pel camí una tempesta malmet poc o molt els vaixells.

El duc de Medina-Sidonia, almirall de la flota, envia una carta al Rei, explicant que degut a la tempesta, l’armada no està en condicions  d’atacar i demana autorització per suspendre l’acció.

El dia 1 de juliol de 1588 Felip II li contesta amb  una carta:

” Si ésta fuera una guerra injusta podria ser esta tormenta, como una señal de la voluntad de Nuestro Señor para que desistamos… mas siendo tan justa como es, no se debe creer que El la ha desamparado, sino favorecerla… endavant doncs.

El desastre va ser paorós.

Deducció totalment lògica: YO mandé mis navíos a luchar contra los hombres, no contra  elementos.

 I tot oblidat sense gaire esforç.

Aquesta simbiosi entre Monarquia i Divinitat ha estat i continua essent una característica dominant del pensament polític espanyol, fins i tot en mentalitats no creients.

La gesta de què estan més orgullosos és l’obra Civilitzadora a Sud-Àmerica que no deixen de proclamar que fou aconseguida amb la Cruz y la Espada.

Menendez Pelayo, fa quatre dies proclamava que España és Espada de Roma y martillo de herejes.

Cap allà   1944, a la meva escola cantàvem a ple pulmó,

"España fue la nación que mas lauros conquistó…

Al grito sacro santo de Castilla y de Aragon…"

Els nens no sabíem què volia dir “sacrosanto”…

Ara ho entenc massa bé...

Més de 400 anys després de Felip II, una part important de la classe dominant espanyola (especialment Reis i Jutges), ja no creu tant en Déu però es manifesten i actuen com a gestors d’aquell Poder suprem que per la seva idiosincràsia ni tolera ni admet cap qüestionament.

Espanya inventa la Democràcia Teocràtica, que resulta un instrument perfecte tant per a Dictadors com per a Partits politics. Es poden redactar amb la mateixa gràcia Leyes fundamentales del Movimiento  com una Constitución Española, amb plena seguretat que serà aprovada per la immensa majoria del poble Español.

Això, que els catalans percebem i patim tan clarament, hem d’entendre que vist des dels altres països, és simplement una manera de ser i de fer espanyola, una mica folklòrica  com ho és la forma que té Espanya d’assassinar toros.  A Europa  fa mal a la vista i prou.

Però això no és democràcia democràtica. Després de 40 anys de dictadura feixista no es pot fer votar un poble sense prèviament fer neteja. El poble votarà SÍ a qualsevol proposta que representi sortir de la presó on estàvem tots tancats.

Aquest SÍ no dona cap valor al contingut del document i molt menys a un document tan irreformable com totes les Bíblies i Alcorans, que necessiten molts  segles i massa guerres per fer petits passos endavant.

6 de desembre de 2021.

Res a celebrar.