dilluns, 30 de novembre del 2020

Ubiquem el conflicte al seu lloc.

 

Omphalos.

Ens atipem de queixar-nos que el govern de la Generalitat ho fa fatal i que el govern de l’Estat ho fa pitjor. O al revés. I vinga somicar.

Com si els fans de la Samboiana (1) es desesperessin perquè el Barça els ha clavat una pallissa, sense voler saber si el partit era de futbol o de rugbi.

El conflicte per antonomàsia no és entre el govern d’aquí i el gobierno d’allà: és entre l’Estat d’allà i el poble d’aquí. La realitat ens diu que el govern d’aquí no té cap eina  ni cap poder per avançar un pam, i que per tant les crítiques tan abundoses que rep són poc justes i  molt inútils.

Mentre que el govern d’allà té algunes eines però insuficient poder per usar-les i dubtosa voluntat d’intentar-ho.

Ubiquem el conflicte al seu lloc, Estat versus poble. Mirem la seva evolució com fem amb qualsevol altra pandèmia. Comprovarem que hi ha moltíssims “opinadors” que ens dificulten distingir el soroll de la paraula.

Sigui quina sigui la nostra pròpia preferència seria convenient  que qualsevol camí triat cap a la llibertat inclogués intentar fer entendre a tants ciutadans espanyols com es pugui, que l’amenaça que perceben que els arriba des de Catalunya, no és res més que la part visible de l’ iceberg, i que només representa una dècima part del total.  Que allò que va enfonsar el Titànic era la part que no veien. I que d’aquesta part ni Catalunya ni els catalans en tenen cap responsabilitat.

¿Què dificulta tan extraordinàriament l’anàlisi per part de qualsevol ens estatal, poc o molt oficial, d’aquesta càrrega morta?  Per exemple, Espanya va aprovar el Conveni Europeu en defensa de les Minories Nacionals,  el 1998 ,  però ha continuat negant-ne l’existència de cap, tot i que parlar una llengua pròpia, és una de les característiques especificades al conveni.

Per què té  l’Estat  Espanyol aquesta necessitat vital d’anorrear tota diferència?

Quan diem: els espanyols són així o els francesos o els anglesos aixà, cometem un error massa habitual i gens menyspreable. El que succeeix és que el caràcter que atribuïm a tot un poble, és el caràcter dominant, propi de la classe dominant, de la ciutat dominant del país. I d’aquest caràcter dominant se’n deriven la majoria de les característiques pròpies de cada Estat, amb escassa o nul·la participació del poble.

Dogmatisme, autoritarisme, centralisme, en tant que virtuts constitutives de l’Estat generen en la perifèria marítima de la península  clares mostres de disconformitat.

Això que anomenem Madrid, sense massa concreció, existeix. La seva característica més profunda l’anomenarem Omphalia.

Delfos tenia la seva pedra Omphalos, que permetia connectar directament la sibil·la amb el déu del sol. Els seus dictàmens no admetien rèplica.

Aquesta paraula grega significa “melic”. Delfos era el melic (ombligo en castellà) del món.

Doncs , bé, Madrid, té una plaça que és la porta d’arribada del sol a la terra. D’aquí li ve el nom Puerta del Sol i en l’empedrat hi ha una llosa que du una inscripció  KM- 0.

És l’Omphalion madrileny.

L’actual sibil·la fa poc ha declamat el seu oracle inapel·lable: Madrid es España y España es Madrid. (La seva  humilitat li va aconsellar no dir El Món).

És tan poderosa l’energia que es genera en aquesta plaça que fa uns escassos anys un grup de joves entusiastes van proclamar l’arribada d’una nova Era, amb un crit estremidor: PODEMOS.

 El que deia: Madrid és omfalic, i adopta l’actitud valenta de l’heroi de l’espectacle més emblemàtic del món davant de la terrible bèstia amb banyes que l’amenaça esbufegant , cridant que tothom ho senti; “Deixeu-me Sol”.

Ens ho ha dit tantes vegades que el deixem sol, que ha arribat l’hora de fer-li cas.

30 de novembre de 2020.

Nota (1) Alma mater del rugbi català.

 

 

 

 


dimarts, 17 de novembre del 2020

Catalunya: una colònia imperfecta.

 

…però colònia.

Catalunya compleix gairebé totes les condicions d’una colònia des de fa tres-cents anys, com la majoria de colònies d’Europa  ara ja emancipades.

Té un parlament molt “xulo”, en què la meitat dels partits representats tenen la seu central a la Metròpoli que els mana què han de votar, i que voten d’acord amb els interessos d’allà  i l’altra meitat dels partits que està sota sospita permanent.

Té un govern que pot manar com netejar les rieres i alguna coseta més que ara no em ve al cap.

Té una policia que si se li acut detenir uns terroristes autèntics crea un malestar considerable  a la policia de “debò”, la benemèrita de tota la vida, que no li perdonarà mai.

Fa quatre dies havíem de fer manifestacions cridant volem bisbes catalans. Ara que tant ens foten els bisbes, no ens atrevim a cridar volem jutges catalans que fan més falta.

Tot això i moltes coses més defineixen una colònia, però hi ha dues característiques nostres que la fan imperfecta:

1.-No hi ha un mar que ens separi de la metròpoli .

2.- El nivell d‘europeïtzat és superior a la colònia que a la metròpoli. Al  reves que la gran majoria de colònies ja descolonitzades.

Com totes les colònies té alguns dels seus ciutadans col·laboradors (fins i tot de bona fe) amb els colonitzadors. I com totes les colònies perfectes o imperfectes, vol deixar de ser-ho.

Actualment, i això és important, ja s’han produït a Catalunya els dos fenòmens previs  per iniciar un camí sense retorn.

El primer, que molts intel·lectuals africans proclamen com a necessari i suficient, ells l’han batejat com descolonitzar la ment. Pensar com individus i pobles plenament reals.

El segon fenomen, que al meu entendre s’ha produït a Catalunya, és una ruptura emocional irreversible, amb l’Estat espanyol.  No acceptar aquesta evidència serà inútil i només  generarà dolor a les dues parts, com li passa a qualsevol parella.

El  fet que un d’aquest canvis afecti la manera de pensar i l’altre a la forma de sentir, és a dir, un a la racionalitat i l’altre a les emocions,  incideix en la totalitat  de la persona reforçant-se mútuament adquirint  cadascun de nosaltres un convenciment  fort i profund.

Som molts i estem molt convençuts. Tan convençuts que ens neguem a usar cap arma, qüestió que ens por fer semblar ingenus i que fa uns anys seria veritat però, avui no.

Som molts i molt ben repartits, en totes les capes socials, a la ciutat i al camp, amb noms propis i anònims i  aquesta última característica és la més remarcable.

Podem dir que hi ha tres estrats  clarament diferenciables, i igualment necessaris.

A tot moviment en què hi participa molta gent sempre apareix la distinció entre massa i dirigents, entre votants i votats, entre poble i polítics. Naturalment aquí també succeeix això. Però hi ha un tercer grup entre els dos que cohesiona el conjunt i el diversifica, amb situacions socials i econòmiques diverses, que viuen aquí o a fora. No formen entre ells un grup homogeni o cohesionat, però són molts i molt convençuts. Que tenen veu i no callen…

Finalment aconsello analitzar a vol d’ocell quin del dos “contrincants”; Catalunya versus Estat espanyol, ha sofert des de fa 5 o 6 anys més pèrdues de prestigi exterior, o de fortalesa interior. Monarquia, judicatura, economia... El model constitucional està clarament en perill, acaba de dir Aznar.

Tenim raó, tenim convenciment, tenim fortalesa… Què més volem…  

I aviat tindrem vacuna.

15  de novembre 2020.

 

diumenge, 1 de novembre del 2020

“Abeyances” i CORP.

 

Abeyances és un terme anglosaxó que significa “pactes informals no escrits” que condicionen i preformen els pactes firmats posteriorment  i entre d’altres efectes, tenen el de ser la base fonamental de les Constitucions. Aquests pactes els fan evidentment les forces i els poders anteriors als que resulten de la citada Constitució, quedant aquesta per sempre  tocada i tacada.

Al cap de poc o molt temps és inevitable que les forces o poders que n’han sortit malparats reclamin o exigeixin una restauració de drets, no atesa ni en el moment inicial ni en els anys posteriors. La reclamació és legítima però no és legal.

El conflicte està servit... la desobediència és obligada, inevitable i necessària…

…i conseqüentment apareix en escena el fiscal qualificant la desobediència de “contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent”  és a dir CORP.

Aquelles abeyances  han engendrat aquests CORPs

L’any 1974  a Suresnes es va celebrar un Congrés del PSOE en què es va nomenar nova directiva, jove i progressista: Felipe González i Alfonso Guerra. Van publicar una   Resolución Política que deia entre altres punts:

Punt    3.    

El PSOE se pronunciarà por la Constitución de una República Española.

Punt 11.

Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas... La resolución definitiva del problema pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación.

L’any 1975  va morir Franco. L’únic poder polític, religiós, militar i econòmic que hi havia a l’Estat era franquista. Però no ho era el poder social. Calia trobar algun grup més o menys  clandestí amb qui pactar abeyances. Van optar pel PSOE. Aquest, va acceptar pactar.

Per començar els punts  3 i 11 de Suresnes a la paperera, després… au, som-hi, tireu cap a la dreta, que  a l’esquerra fa molt fred, i a Berlin encara hi ha un mur.

Senyor, sí senyor, va dir el PSOE.

Van fer una Constitució tan maca que diu per exemple que  tots el espanyols tenen dret a una vivenda digna, (no es van a atrevir a escriure que tots tenien dret a ser milionaris, que tampoc costava tant) .

El poble espanyol ho va aprovar, (ves quin remei). Ja ho diu la dita; feta la Constitució feta la gàbia. La van fer tan bé que és pràcticament impossible modificar-la, deixant únicament la possibilitat remota de llançar-la sencera a la bassa.

Simplificant, van votar sí a sortir de la presó, per anar a parar a la gàbia, que és més airejada, i es veu el paisatge. Es va canviar tot, perquè no canviés res (Gatopardo dixit).

Sigui com sigui, a les grans manifestacions organitzades pels socialistes en aquells dies, un dels crits més forts era  España, mañana,… será republicana…

No els sembla, senyors  socialistes que aquell mañana, ja és avui.

No els sembla que ha arribat -amb retard- però ja ha arribat l’hora de noves abeyances que aquelles ja estan  podrides. Permetreu que Xile us passi la mà per la cara?

Ser el govern més progressista en un Estat de “crancs” significa caminar més poc a poc del que la societat necessita i exigeix. Des que Einstein ens va explicar allò de la relativitat va quedar clar que caminar poc a poc, és anar enrere.

Espanyols de bona fe (que haberlos, haylos)  aprofiteu el retir espiritual a què ens obliga a tots el virus nanomètric per trobar una sortida que faci joc amb el segle XXI, que ja portem 20 anys de retard.

Espanyols de bona fe, penseu que els catalans estem profundament ferits per la vostra  justícia, per la vostra policia, per la vostra premsa i pel vostre govern. Del vostre rei...?

Espanyols de bona fe política, proposeu una solució digna, justa i alliberadora. Hi sortirem guanyant tots.

Potser és un clam al desert. Potser és una veueta llunyana… però ves a saber.

Del virus no en dic res, perquè jo tampoc en sé res.