“Abeyances” i CORP.

 

Abeyances és un terme anglosaxó que significa “pactes informals no escrits” que condicionen i preformen els pactes firmats posteriorment  i entre d’altres efectes, tenen el de ser la base fonamental de les Constitucions. Aquests pactes els fan evidentment les forces i els poders anteriors als que resulten de la citada Constitució, quedant aquesta per sempre  tocada i tacada.

Al cap de poc o molt temps és inevitable que les forces o poders que n’han sortit malparats reclamin o exigeixin una restauració de drets, no atesa ni en el moment inicial ni en els anys posteriors. La reclamació és legítima però no és legal.

El conflicte està servit... la desobediència és obligada, inevitable i necessària…

…i conseqüentment apareix en escena el fiscal qualificant la desobediència de “contumaç, obstinada, recalcitrant i persistent”  és a dir CORP.

Aquelles abeyances  han engendrat aquests CORPs …

L’any 1974  a Suresnes es va celebrar un Congrés del PSOE en què es va nomenar nova directiva, jove i progressista: Felipe González i Alfonso Guerra. Van publicar una   Resolución Política que deia entre altres punts:

Punt    3.    

El PSOE se pronunciarà por la Constitución de una República Española.

Punt 11.

Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas las nacionalidades ibéricas... La resolución definitiva del problema pasa indefectiblemente por el reconocimiento del derecho de autodeterminación.

L’any 1975  va morir Franco. L’únic poder polític, religiós, militar i econòmic que hi havia a l’Estat era franquista. Però no ho era el poder social. Calia trobar algun grup més o menys  clandestí amb qui pactar abeyances. Van optar pel PSOE. Aquest, va acceptar pactar.

Per començar els punts  3 i 11 de Suresnes a la paperera, després… au, som-hi, tireu cap a la dreta, que  a l’esquerra fa molt fred, i a Berlin encara hi ha un mur.

Senyor, sí senyor, va dir el PSOE.

Van fer una Constitució tan maca que diu per exemple que  “tots el espanyols tenen dret a una vivenda digna, (no es van a atrevir a escriure que tots tenien dret a ser milionaris, que tampoc costava tant) .

El poble espanyol ho va aprovar, (ves quin remei). Ja ho diu la dita; feta la Constitució feta la gàbia. La van fer tan bé que és pràcticament impossible modificar-la, deixant únicament la possibilitat remota de llançar-la sencera a la bassa.

Simplificant, van votar sí a sortir de la presó, per anar a parar a la gàbia, que és més airejada, i es veu el paisatge. Es va canviar tot, perquè no canviés res (Gatopardo dixit).

Sigui com sigui, a les grans manifestacions organitzades pels socialistes en aquells dies, un dels crits més forts era  España, mañana,… será republicana…

No els sembla, senyors  socialistes que aquell mañana, ja és avui.

No els sembla que ha arribat -amb retard- però ja ha arribat l’hora de noves abeyances que aquelles ja estan  podrides. Permetreu que Xile us passi la mà per la cara?

Ser el govern més progressista en un Estat de “crancs” significa caminar més poc a poc del que la societat necessita i exigeix. Des que Einstein ens va explicar allò de la relativitat va quedar clar que caminar poc a poc, és anar enrere.

Espanyols de bona fe (que haberlos, haylos)  aprofiteu el retir espiritual a què ens obliga a tots el virus nanomètric per trobar una sortida que faci joc amb el segle XXI, que ja portem 20 anys de retard.

Espanyols de bona fe, penseu que els catalans estem profundament ferits per la vostra  justícia, per la vostra policia, per la vostra premsa i pel vostre govern. Del vostre rei...?

Espanyols de bona fe política, proposeu una solució digna, justa i alliberadora. Hi sortirem guanyant tots.

Potser és un clam al desert. Potser és una veueta llunyana… però ves a saber.

Del virus no en dic res, perquè jo tampoc en sé res.