dissabte, 29 d’agost del 2020

A la senyora Robles no li agraden els jocs forals.

 

 Com a bona representant d’una nissaga Leonesa, la satisfà molt més el noble espectacle popular d’un Auto de Fe en què la llenya no es malbarata com a les fogueres de Sant Joan llevantines.

Quan als seus  12 anys va aterrar a Catalunya tothom parlava la mateixa llengua que a la seva terra. Va fer tots els estudis primaris, secundaris i terciaris sense problemes lingüístics, però no hi ha cap dubte que entén el català

Però no li agraden els jocs florals. Havia corregut la veu que l’Englantina d’or a la millor poesia patriòtica havia anat a parar als Emirats Àrabs. Era d’or. En canvi, la Flor Natural tothom deia que seria una humil Margarida de roureda.

Un o una ministra de la Guerra (perdó, de defensa) sap que la millor defensa és  un bon atac i sap que si “vis pacem, para bel.lum” i sap que no hi ha enemic petit i sap que les paraules volen i poden ferir i sap que sentència de jutge (com ella) és més temible que sentència de metge… i honestament creu que en temps de pandèmia els jocs florals són perdre el temps, per aconseguir l’objectiu final gravat amb lletres de ferro i sang en la profunditat de l’inconscient de tot bon espanyol: “delenda est Catalonia” com a única solució a  tots els  eterns problemes existencials d’Espanya.

Jo els aconsellaria que llegissin, el llibre recent aparegut en versions anglesa, castellana i catalana,  d’Història d’Espanya  de Paul Preston, que el títol ja ho diu tot : UN POBLE TRAÏT.  Corrupció, incompetència política i divisió social.

Abans d’acabar el primer capítol descobrireu qui eren i qui són els traïdors .

Agost de 2020

dimarts, 25 d’agost del 2020

Carme Forcadell / Juan Carlos de Borbó.

 

Dues persones que tenen en comú ser ciutadanes de l’Estat espanyol. Que cadascuna ha tingut i té una vida privada i familiar. Que han tingut i no tenen un càrrec públic. Una elegida democràticament i l’altra no.

I prou.

Al ser persones conegudes i reconegudes, l’anomenada opinió pública amb tantes mancances com vulgueu, s’ha format un criteri de valoració de llurs personalitats ètiques, familiars, públiques i privades, del seu comportament i dels seus actes i paraules. I encara que sigui força diferent la magnitud de l’àmbit de coneixement de l’un i l’altre, la sentències que nosaltres, el poble, hem emès sobre tots dos són clares i contundents. Hem declarat a una innocent i a l’altre culpable .

Però resulta que a  més dels ciutadans i per sobre d’ells a tots els països existeix, allò que no sabem ben bé què és, però que anomenem Estat. Aquest també jutja i emet sentències, i perquè quedi clar qui mana ha decidit exactament el contrari que nosaltres. Aquell a qui tota l’opinió ha declarat culpable seguirà vivint com un rei, i aquella a qui sabem innocent continuarà a la presó.

Des que Hobbes va descriure l’Estat com el monstre bíblic Leviatan ja sabem quina és la seva funció, però allò que no tenim prou clar és qui són els amos del monstre.

Els polítics es pensen ingènuament que ells són els amos i que per tant si són elegits democràticament , l’amo és el poble.

Com s’explica llavors que el poble dicti una sentència i l’Estat la contrària?

 El poble és ignorant, el poble és infantil, el poble no existeix... i llestos.

O sí que existeix, i no és infantil ni ignorant?

Agost 2020.

 

dijous, 20 d’agost del 2020

El projecte dels espanyols per a Espanya.

 

Quina gran sorpresa! Els espanyols tenen per a Espanya, el mateix projecte que per a Catalunya: CAP. 

Com a mínim des de fa 200 anys.

Per poc interessat que estiguis en llegir Història, més enllà dels llibres de text del batxillerat, la funció dels quals no és ensenyar història,  veuràs que de tant en tant apareix a l’escena política espanyola un intel·lectual i fins i tot un grup que intenta dir alguna cosa sobre el tema, en veu tan baixa que aviat desapareix, amb l’ajuda inestimable d’algun militar a qui se li farà el degut monument el seu dia.

Fa poquets anys ha sorgit un grup d’universitaris força preparats, que han aconseguit fer prou soroll defensant unes idees polítiques mobilitzadores. Van buscar un nom atractiu i es van auto batejar “Podem”. I, au som-hi. A somiar.

Va ser encertat el nom?

A Praga, poc abans de la primera guerra mundial hi havia un ambient pre-revolucionari intens. Sorgien grups de tota mena amb ganes de fer política, d’alliberar-se del domini de l’imperi de Viena. Tot bullia.

El sarcàstic escriptor txec, Jaroslav Hasek contemporani del moment, explica la història d’un grup de joves  que es reunien en tavernes amagats de la policia austrohungara, per crear un partit polític revolucionari. Buscaven un nom pel partit. Se sabien perseguits, alguns empresonats, multats i maltractats.

Finalment van triar el nom, per evitar conflictes. Nom que jo aconsellaria que adoptessin els amics de Podem per tocar de peus a terra. El nom era aquest:

Partit del progrés  moderat, dins dels límits de la llei.

Sarcasmes literaris a part, el partit es va poder presentar, i va obtenir 58 vots evidentment menys vots dels que obtingué el nostrat  podemos però amb la mateixa eficiència política. La bona voluntat en política no cotitza.

És que no hi ha ningú a Espanya amb prou capacitat i poder, que pugui presentar un projecte polític atractiu, ambiciós, modernitzador? No hi és ni se l’espera? Quant de temps seguirà el sostenella y no enmendalla? Quan tardaran en acceptar que la Constitució actual va néixer amb dèficit manifest de legitimitat? I que no la van votar cap dels actuals menors de 60 anys?  Quan s’adonaran que un conjunt de lleis que es autoproclamen de facto irreformables,  exigeixen ser abolides? Només cal llegir l’article primer i veure que el punt 2 i el 3, són incompatibles.

Afirmo amb contundència que Catalunya pot ajudar molt els espanyols perquè facin tots aquests passos modernitzadors… el dia que sigui independent. Mentre uns catalans estiguin entre reixes de ferro i uns altres estiguem entre reixes constitucionals tot continuarà encallat, és a dir inevitablement anirà de mal en pitjor. Aquí i allà. Sobretot allà.

M’atreveixo a dir que el problema existencial, més gran que tenen els espanyols és la desconfiança mútua, fins i tot la por entre ells. Per això molts gallegen fins al ridícul extrem. Més perduts que un ànec en una biblioteca.

El poble que no sap qui i què és, necessita enemics per reafirmar-se. I millor, enemics interiors.

Els moros, els jueus, els heretges, les bruixes, els protestants… I, sí, els catalans.

El pas endavant que hem de fer els catalans és per a nosaltres indispensable i per a ells beneficiós. Cal que això ho entenguin a Madrid i  els únics que poden fer aquest pas són precisament la gent de podemos sempre i quan deixin de ser aquell “partit del progrés moderat dins dels límits de la llei “,  i tornin  a creure que Poden.

Veurem i veuran que molts trams del camí nostre i d’ells són paral·lels. I que la primera pedra que hem d’apartar ells i nosaltres, és la mateixa: la monarquia. I la segona l’alta magistratura, la tercera la Conferència episcopal, la  quarta…

Quina feinada¡ Covid19 a part.

Agost de 2020.

 

dijous, 13 d’agost del 2020

La justícia és independent.

 

Es veu que això és un elogi. Es veu que és l’únic que se li demana al jutge.

Innocent de mi que em pensava que les decisions d’un jutge havien de ser equitatives, intel·ligents  i honestes. Doncs, no, només, han de ser independents: de què i de qui?

Jo creia que la  funció bàsica d’un jutge, era  llegir la lletra de la llei i aplicar  el seu esperit. Honestament, equitativament i intel·ligentment.

L’honestedat, donada la polivalència i el personalisme del concepte no tinc cap raó per posar-la en dubte. Tots som honestos per a nosaltres mateixos.

L’equitat, és una qüestió molt difícil de definir segons quin sigui el punt de vista. Diguem doncs: l’equitat se li suposa.

Però de fet, allò que és més interessant, i  no es té en compte mai, és si una sentència ha estat intel·ligent.

Al meu entendre tota llei humana és un instrument de potència  limitada amb caducitat incerta però garantida, que un grup amb poder ha escrit per obtenir un determinat resultat.

Si de la sentència que dicta un jutge, acceptablement honest, i suposadament equitatiu se’n deriven conseqüències nul·les o clarament contràries al pretès objectiu defensat, allò que ha fallat és la intel·ligència.

Justificar la bondat d’una sentència proclamant que els jutges són independents, és alhora fals i estúpid. I per altra banda resulta sospitós que es ressalti precisament la independència del jutge que castiga brutalment la independència d’un poble. És que hi ha independències bones i independències dolentes? Qui és el jutge que ho decideix?

Costa molt ser independent.  Perquè no penses igual si el teu pare era un legionari o un afusellat pel franquisme. Si formes part de l’associació ¿virtual? de Jutges contra la democràcia tendiràs a condemnar els defectes de la democràcia, que segur que en té. Però també condemnaràs moltes virtuts de la democràcia, que també en té.

Dura lex, sed lex scripta és.  Repeteixen els legalistes.

Diuen que deia Ciceró: “sóc esclau de la llei per poder ser lliure”  mentre manava  assotar el seu esclau que li havia trepitjat la túnica.

Com a mínim exigim als jutges suprems, que siguin intel·ligents, perquè demanar-los que siguin equitatius és massa demanar a algú  que accepta ser suprem.

Són tan independents i tan suprems, que si un paio s’embutxaca uns miserables 100 milions de dòlars per ajudar un  pobre país perquè tingui un tren pinxo com el de Banyoles fet llaunes i cassoles i barrets de capellà, dic, doncs que els jutges fent honor a la seva independència, deixen que fugi, perquè...  Què són quatre xavos, al costat de la Sagrada Immunitat?

Pobreta Espanya, en mans de qui estàs?

La pandèmia passarà, l’estupidesa no ho sé.

11 d’agost del 2020.

Post scriptum: Els lletrats del Parlament català reivindiquen la seva independència.

dimarts, 11 d’agost del 2020

Error i TINA.

 

Sempre que algun crític benintencionat i equidistant comenta algun error que l’Estat espanyol ha comès respecte el conflicte català, immediatament afegeix que per la seva part la Generalitat també… bla...bla... bla.

Per poder cometre un error, cal tenir capacitat i llibertat per fer el contrari.

El nen que fugint d’un pare maltractador es trenca una cama, saltant pel balcó, no comet cap error.

El pres que vol fugir de la presó no comet cap error volent sortir per la claveguera sense saber que hi ha una reixa que ho impedirà.

Si només tens una opció per ser lliure, escollir-la no és un error.

Adoptar l’actitud mental TINA és un error monumental quan l’adopta el poderós, però és una necessitat vital quan ho fa el perseguit.

TINA -there is not alternative- ho va popularitzar Margaret Thatcher defensant el capitalisme globalitzat d’infaustes conseqüències.

L’actitud mental TINA dominant en tot el món polític, econòmic, mediàtic i judicial espanyol és amenaçadora en primer lloc, i de manera evident contra els catalans, però també, i potser pitjor, per a molts espanyols. El catalans tenim un projecte alternatiu i de moment no es veu  que els espanyols en tinguin cap.

Qualsevol situació que no té alternativa és una mala situació. Qualsevol mentalitat  dominant TINA, està condemnada  a caure com el mur de Berlin.

Sisplau,  vigilem a no cometre cap error, quan escrivim la paraula error.

12 d’agost de 2020.

dijous, 6 d’agost del 2020

Transició, sense sortir del femer.

 

Una de les definicions més encertades del franquisme deia: dictadura militar suavitzada per la corrupció.

Una altra definició deia: dictadura feixista sacralitzada pel nacional catolicisme.

La transició va  enterrar solemnement la dictadura  preservant  curosament aquestes dues característiques dominants. Santificar la nació sense sortir del femer.

Han tardat 40 anys a desenterrar del seu monumental Mausoleu Sagrat el gran dictador per enterrar-lo en un altre lloc també sagrat. Això, sí més petit. No fos cas…

Han deixat fugir d’amagatotis -això sí sense gaire honor i gens de glòria- el que agenollat davant del dictador va acceptar l’herència.

La humanitat  té la possibilitat de tancar els ulls si no vol veure, pot tapar-se les orelles si no vol sentir, pot fugir d’estudi si no vol saber, però amb el nas tapat no respira bé.

Aquesta fortor, barreja d’encens i de fems, s’escapa per les escletxes i obliga a obrir portes i finestres, si es vol evitar morir ofegat.

Aquest moment ha arribat.