L’any 1636, en plena expansió de la idea unificadora empresa
pel conde-duque d’Olivares, en fracassada imitació dels èxits dels Richelieu i
Mazzarinos del país del nord va intentar imposar la llengua castellana a tots els
regnes –encara n’hi havia més d’un– i es va reunir amb les autoritats de
Catalunya per manar que ensenyessin la doctrina cristiana amb la llengua de
l’imperi catòlic per excel·lència. Es va trobar que el poder polític a casa
nostra estava en mans de bisbes i canonges que li van replicar que a un poble
analfabet, com era el poble català, no se li podia ensenyar la veritable
religió en una llengua que no entenia. Olivares va claudicar.
80 anys més tard, Felip V, que en prou feines parlava castellà,
pel Decret de Nova Planta, va decidir que s’havien acabat els romanços, que si
Ell havia de parlar castellà tothom havia de fer el mateix. Tothom volia dir
tots aquells que eren algú, és a dir una minoria notable en els dos sentits de
la paraula. I això ho va aconseguir tant,
que l’il·lustrat barceloní Antoni de Campany va sentenciar que el català era “un idioma provincial muerto hoy para la república de las letras”. Potser sí que estava mort però el que és segur és que no estava
enterrat.
I va venir la Renaixença, primer de la llengua i de seguida
de la Nació catalana.
A Madrid es van enfadar molt. La seva gran obra d’unificar
Espanya, trontollava. La seva gran fita de ser la Capital Única de totes les
espanyes superant d’una vegada per totes el poc encert del seu gran Rei Felip
II en triar un lloc lluny d’Europa, ideològicament i geogràficament, sense connexió
marítima amb el comerç, amb les noves idees econòmiques, filosòfiques i científiques,
quedava encallat una vegada més.
Madrid tenia clar i continua tenint-ho, que cal atacar el moll
de l’os de la identitat catalana: la
llengua.
Per això cal dir i repetir “la llengua pròpia de Catalunya és
el català”. Encara que tots els ciutadans del país entenguin i parlin castellà.
I encara que alguns del seus ciutadans no parlin en català. De llengua pròpia
només n’hi ha una.
29 d’agost de
2012.