La llengua pròpia de Catalunya és el català.

L’any 1636, en plena expansió de la idea unificadora empresa pel conde-duque d’Olivares, en fracassada imitació dels èxits dels Richelieu i Mazzarinos del país del nord va intentar imposar la llengua castellana a tots els regnes –encara n’hi havia més d’un– i es va reunir amb les autoritats de Catalunya per manar que ensenyessin la doctrina cristiana amb la llengua de l’imperi catòlic per excel·lència. Es va trobar que el poder polític a casa nostra estava en mans de bisbes i canonges que li van replicar que a un poble analfabet, com era el poble català, no se li podia ensenyar la veritable religió en una llengua que no entenia. Olivares va claudicar.

80 anys més tard, Felip V, que en prou feines parlava castellà, pel Decret de Nova Planta, va decidir que s’havien acabat els romanços, que si Ell havia de parlar castellà tothom havia de fer el mateix. Tothom volia dir tots aquells que eren algú, és a dir una minoria notable en els dos sentits de la paraula. I això  ho va aconseguir tant, que l’il·lustrat barceloní Antoni de Campany va sentenciar que el català era “un idioma provincial muerto hoy para la república de las  letras”. Potser sí que estava mort  però el que és segur és que no estava enterrat.

I va venir la Renaixença, primer de la llengua i de seguida de la Nació catalana.

A Madrid es van enfadar molt. La seva gran obra d’unificar Espanya, trontollava. La seva gran fita de ser la Capital Única de totes les espanyes superant d’una vegada per totes el poc encert del seu gran Rei Felip II en triar un lloc lluny d’Europa, ideològicament i geogràficament, sense connexió marítima amb el comerç, amb les noves idees econòmiques, filosòfiques i científiques, quedava encallat una vegada més.

Madrid tenia clar i continua tenint-ho, que cal atacar el moll de l’os  de la identitat catalana: la llengua.

Per això cal dir i repetir “la llengua pròpia de Catalunya és el català”. Encara que tots els ciutadans del país entenguin i parlin castellà. I encara que alguns del seus ciutadans no parlin en català. De llengua pròpia només n’hi ha  una.

       29 d’agost de 2012.