I l’endemà què?

Deixant de banda la intencionalitat, mai ben dissimulada de la pregunta, la resposta es pot trobar sense buscar gaire ni ser cap especialista en dret internacional, en la història recent d’Europa.

Recordem mitja dotzena de noms: Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia i Eslovènia, actualment estats de ple dret  de l’Europa dels 27. Doncs bé tots ells, excepte Txèquia, van iniciar el camí cap a la independència en condicions polítiques, econòmiques i fins i tot culturals molt més febles de les que té Catalunya. I ara ningú els discuteix el seu ple estatus sobirà.

I no obstant sembla més feble l’intent de Catalunya de fer el mateix camí. Si més no, més mal acollit per les dites grans potències democràtiques europees, singularment París i Londres, per una raó tan senzilla com mirar qui s’oposava a aquelles independències i qui s’oposa a aquesta. En aquell cas era la  residual Unió Soviètica, enemiga ancestral i temuda de totes les democràcies més o menys burgeses dominants al món i en el segon un estat espanyol més menyspreat i gens temut, fins i tot durant el franquisme.

Cal recordar que el triomf militar del feixisme a Espanya va ser degut a dos factors totalment complementaris, per un costat  l’ajut sense vergonya de Hitler i Mussolini a Franco i per l’altre, l’estúpida per part de Londres i vergonyant per part de París, política d’intervenció. Tothom sabia que Franco era un fill de puta, però com va definir Kissinger els dictadors del seus colors és “el nostre fill de puta”.

És a dir, Catalunya vol independitzar-se d’un estat menystingut i dominat pels poders que dominen Europa i que no volen complicacions en una península que ja els dóna prou maldecaps.

I l’endemà, què?

Llegiu història d’Europa.

                              4 de setembre de 2012.