Ditirambe.

 

Poema líric en honor de Dionis, déu del vi. Exaltació exagerada.

Buscant un adjectiu per definir allò que  ha estat passant a Londres i voltants, i el que en diuen els diaris, televisions i ràdios, d’aquesta part del món on vivim, em sembla encertat això de “ditiràmbic”.

Cal buscar, doncs, quin és el Licor Alcohòlic que ha emborratxat milions de  ciutadans seriosos, del país, i ha atret milers de factòtums, (val a dir que només d’una part del món) que han anat cap allà  aprofitant l’avinentesa de trobar-se entre ells.

Probablement, Anglaterra ha interpretat millor que cap altre Poble a Tucidides quan deia  que el poder polític s’adquireix i se sosté sobre tres potes: Phobos, Kerdos i Doxa que signifiquen la  por, l’interès personal i la glòria. El líder, cabdill o rei que aconsegueixi transmetre una més gran coincidència d’aquestes tres necessitats personals amb les del seu poble (o d’ una part significativa) té més probabilitats  de triomfar.

La fòbia; barreja de por i odi, és massa fàcil de compartir, i kerdos; l’interès personal, és intransferible.

Anglaterra, al meu entendre és  el país europeu (i potser mundial) que més  bé ha aconseguit fer realitat, el tercer concepte doxa; la glòria. La glòria compartida entre la monarquia i el poble, durant segles, amb tots els alts i baixos que vulgueu, i que ha donat finalment aquest espectacle, als meus ulls, llastimós

Doncs, bé, tot això em sona a mi a ocàs. Final de trajecte. Decadència, no solament d’Anglaterra, sinó d’Europa. Monarquies en particular.

Si a això hi afegim l’altra crisi, altament probable a Moscou, on Putin ha intentat salvar-se dels seus “companys”  prenent la decisió altament arriscada, de declarar una guerra amb la finalitat de fer callar els seus competidors, però cometent l’error d’usar una força insuficient (que segons Churchill és el pitjor error) de manera similar com l’Estat Espanyol usa una força insuficient per resoldre el “problema català”. Com insuficient va ser la força que va usar Ucraïna contra Donetz i Lubanks fa 6 anys  quan aquestes dues nacions van fer un referèndum d’independència que van guanyar amb el  89% i el 94% de vots.

És a dir: embolica que fa fort, i  a tot arreu planten faves.

 22 de setembre 2022. (Tants dosos  no pot ser bo).

Ditiràmbicament parlant.

 

4.500 milions de dòlars diaris és la despesa militar mundial.

 

29.000 persones moren de gana al dia al món.

13.700 nens menors  de 5 anys diaris moren per desnutrició i falta d’higiene.

Conseqüència natural d’aquests números, a tots els països del món, el de Madrid inclòs, decideixen que  “es absolutament necessari augmentar el pressupost militar”.

De veritat que no sé per on començar l’anàlisi, d’aquestes xifres, segurament aproximades. Potser massa aproximades.

 Estupidesa, ignorància, impotència, egoismes de tothom, de tots els Estats, sobirans, independents, molt, poc o gens democràtics?

Indiferència dels ciutadans, desinterès dels mitjans d’informació, perversió dels governants? Egoisme dels rics? Ignorància dels economistes?

Quan la culpa és de tothom, la culpa no és de ningú. Sempre i tothom trobem algú, que és més culpable que jo. I no ens equivoquem, però que l’altre sigui més culpable que jo, no em perdona la culpa a mi.

Posem per cas, l’Estat més democràtic, més culte, més educat, des de fa molts anys, del món: Anglaterra. Se li acaba de morir una velleta, el mateix dia que al món s’han mort de gana 13.700 nens.

L’espectable que està donant el poble anglès, m’està deixant bocabadat (no sé com dir-ho per no semblar groller) i per acabar-ho d’adobar, l’assistència a la comèdia, (Ui, quina falta de respecte) dels diversos reis i reines  espanyols, hereus directes de Franco, que no va parar mai de reclamar a la Pérfida Albion, que li tornés Gibraltar.

Tothom a Londres a fer el pallasso, que no tenim res millor a fer.

Tot plegat em deixa  mal gust de boca i no puc fer res més que escriure quatre paraules que ballen entre obvietats i  nicieses. Necessitava vomitar…

Espero que aviat, quan Catalunya sigui independent, pugui mostrar al món que una manera diferent de pensar i fer, és possible.

16 de setembre de 2022.

 

L’únic problema.

 

Si més no el més gran problema que té sobre la taula la comunitat humana és inventar la democràcia.

La paraula  ja fa segles que la fem servir amb adjectius -popular, orgànica, representativa, etc.- o sense adjectius, però la realitat actual, és que “poble” i “poder” (demos i kratia) són incompatibles. Les escasses  ocasions que el poble ha gaudit de poder, ha estat quan una petita fracció ha renunciat a la dignitat de poble per convertir-se en populatxo.

El grau de perversió de totes les autoanomenades democràcies,  és molt divers i ens fa creure que aquelles menys perverses als nostres ulls, són prou acceptables, sense  entendre que la visió que cada habitant del món (nosaltres també) té de la ”realitat” tan pròpia com aliena està distorsionada  per la distància, per la ignorància i per la mala fe.

Cada vegada apareixen més veus que afirmen que “el canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… haurà de venir de sota”. (Daniel Ellsberg).

No vindrà de la zona alta, rica i poderosa, ni d’orient ni d’occident.

Però el canvi vindrà, perquè és una necessitat per a la supervivència de la humanitat, ja detectada per molts pensadors, de camps culturals i científics diversos, des de l’ètica a l‘economia, des de la política a l’ecologia.

M’atreveixo a somiar que el procés que ha iniciat fa pocs anys Catalunya (i altres països similars) és coherent amb aquest canvi perquè compleix una de les condicions necessàries, encara que no suficients que és apropar el poder al poble.

Tot exercici de poder ha de tenir com a prioritat la defensa dels drets humans, la titularitat dels quals la té el ser humà -l’Home com a individu i com a conjunts d’individus-  que poden delegar funcions, però no renuncien als drets.

Cal l’exercici del poder (Kratia), el més a prop del poble (Demos), per poder parlar de Democràcia. Com ens recorda  Rubert de Ventós; “Solament l’assemblea d’un petit  Estat lliure pot parlar de “nosaltres” segons Tucidides. (Ves si fa anys).

Estratificar l’exercici del poder i cedir competències, de  baix  a dalt. De baix a dalt.

Aquell problema que pot gestionar amb equitat i eficiència un miler de persones, aquest miler, ha de tenir competència per fer-ho. Igualment cent mil o un milió, si el  problema ho requereix. Segur que el resultat final és més satisfactori per a una quantitat molt superior d’individus membres de cada conjunt.

El problema pot sorgir quan el bon govern d’un poble petit, provoca la malaltia dels ulls vermells -(com anomenen els xinesos a l’enveja)-  als pobles veïns.

Jo, que només tinc noranta anys, sé, que el meu poble i jo -com diu la cançó tan ben cantada tantes vegades- volem, sabem i podem fer-ho... Només demano que els criticaires d`ofici, facin el petit favor de  fer critica en el sentit noble de la paraula, que ajuda a fer els fonaments més sòlids, les parets més dretes i els sostres més impermeables. I als líders d’esquerra que se’n recordin de Macià i Companys.

6 de setembre de 2022.

 

 

 

 

.