L’únic problema.

 

Si més no el més gran problema que té sobre la taula la comunitat humana és inventar la democràcia.

La paraula  ja fa segles que la fem servir amb adjectius -popular, orgànica, representativa, etc.- o sense adjectius, però la realitat actual, és que “poble” i “poder” (demos i kratia) són incompatibles. Les escasses  ocasions que el poble ha gaudit de poder, ha estat quan una petita fracció ha renunciat a la dignitat de poble per convertir-se en populatxo.

El grau de perversió de totes les autoanomenades democràcies,  és molt divers i ens fa creure que aquelles menys perverses als nostres ulls, són prou acceptables, sense  entendre que la visió que cada habitant del món (nosaltres també) té de la ”realitat” tan pròpia com aliena està distorsionada  per la distància, per la ignorància i per la mala fe.

Cada vegada apareixen més veus que afirmen que “el canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… haurà de venir de sota”. (Daniel Ellsberg).

No vindrà de la zona alta, rica i poderosa, ni d’orient ni d’occident.

Però el canvi vindrà, perquè és una necessitat per a la supervivència de la humanitat, ja detectada per molts pensadors, de camps culturals i científics diversos, des de l’ètica a l‘economia, des de la política a l’ecologia.

M’atreveixo a somiar que el procés que ha iniciat fa pocs anys Catalunya (i altres països similars) és coherent amb aquest canvi perquè compleix una de les condicions necessàries, encara que no suficients que és apropar el poder al poble.

Tot exercici de poder ha de tenir com a prioritat la defensa dels drets humans, la titularitat dels quals la té el ser humà -l’Home com a individu i com a conjunts d’individus-  que poden delegar funcions, però no renuncien als drets.

Cal l’exercici del poder (Kratia), el més a prop del poble (Demos), per poder parlar de Democràcia. Com ens recorda  Rubert de Ventós; “Solament l’assemblea d’un petit  Estat lliure pot parlar de “nosaltres” segons Tucidides. (Ves si fa anys).

Estratificar l’exercici del poder i cedir competències, de  baix  a dalt. De baix a dalt.

Aquell problema que pot gestionar amb equitat i eficiència un miler de persones, aquest miler, ha de tenir competència per fer-ho. Igualment cent mil o un milió, si el  problema ho requereix. Segur que el resultat final és més satisfactori per a una quantitat molt superior d’individus membres de cada conjunt.

El problema pot sorgir quan el bon govern d’un poble petit, provoca la malaltia dels ulls vermells -(com anomenen els xinesos a l’enveja)-  als pobles veïns.

Jo, que només tinc noranta anys, sé, que el meu poble i jo -com diu la cançó tan ben cantada tantes vegades- volem, sabem i podem fer-ho... Només demano que els criticaires d`ofici, facin el petit favor de  fer critica en el sentit noble de la paraula, que ajuda a fer els fonaments més sòlids, les parets més dretes i els sostres més impermeables. I als líders d’esquerra que se’n recordin de Macià i Companys.

6 de setembre de 2022.

 

 

 

 

.