Animadversió subcutània.

 

Té la característica principal que costa molt veure-la, i que  fa lleig parlar-ne. Però, haver-n’hi n’hi ha, amagada sota la pell.

L’animadversió és la germana petita de l’odi, no tan brutal com aquest, però molt més universal, tant que moltes vegades els seus efectes són més indetectables a la curta, però que fan estralls a la llarga.

Doncs, sí, entre catalans i espanyols, hi ha animadversió secular. No tant entre individus, com entre  identitats. Amb pujades i baixades al llarg dels segles, amb variants entre persones de cada costat, en funció de la intensitat que cadascú té del valor  “diví” de la pròpia identitat.

Aquest fenomen es dona en moltes  altres parts del món, algunes tan brutals com a Palestina i altres més oblidades com al Tibet, però en totes elles la conseqüència final  -amb intensitat  molt variable- és l’aparició de la dualitat: Poble dominador / Poble dominat.

Els dos casos citats són extrems, i àmpliament reconeguts, però a un d’ells -el Tibet- tots els occidentals tenim clar qui és el culpable, la Xina, mentre que  a l’altre cas, fugim d’estudi.

Igualment tots sabem qui és el culpable de la Guerra entre Rússia i Ucraïna  però de la guerra de  fa  8 anys d’Ucraïna  contra Donetz i  Lubantz  no en volem saber res.

L’animadversió entre pobles existeix, subcutània o amb grans a la cara, infectats i purulents. La  dominació d’un poble sobre un altre, és història universal. Gairebé diria que és  LA  MEITAT de la HISTÒRIA UNIVERSAL, mentre que als Llibres d’Història no hi surt gaire, perquè els escriuen sempre els vencedors. ( L’altra meitat de la Història porta per títol: Riquesa contra Misèria).

Els tibetans, els uigurs, els palestins, els quítxua, els, els, els… els catalans  no tenen seient ni veu ni vot en cap Assemblea més o menys arregladeta, per la simple raó que no hi ha cap Estat que  vulgui parlar del tema, perquè TOTS el  Estats en són responsables, això sí, amb intensitat molt variada.

EUROPA no vol sentir parlar “oficialment” de  Catalunya, però parla “oficialment“ d’Ucraïna perquè tots el europeus sabem des de fa segles que Rússia és  “dolenta” mentre que Espanya  va  deixar de ser dolenta fa quatre dies (històricament parlant).

Fa 50 anys  a les classes d’Història Espanyola, ens parlaven amb odi  de La pèrfida Albion  i dels gabachos com els grans enemics de “la Nación que mas lauros conquistó, por la tierra y por mar” i ara resulta que aquests són els grans pobles amics que defensen la unitat d’aquesta mateixa Nació. Ergo: el que diuen els Estats no arriba ni a ser mentida.

Fixeu-vos quan un polític de dretes vol atacar el venedor de fums Sánchez, l’acusa de buscar l’ajut dels independentistes, (fixeu-vos, dic, en  la càrrega de malignitat que atribueix a aquesta paraula: independentista.) Pitjor que  assassí, que violador, que corrupte, fins i tot pitjor que emèrit.

Els negociadors –amb taula o a peu dret—cal que ho tinguin  sempre present “l’animadversió” existeix, i que l’única manera de suavitzar-ne els efectes letals  -per ambdós pobles-   és la separació, com en qualsevol matrimoni forçat.

Parleu, negocieu, pacteu… tant com us roti, però tingueu per segur que final només n’hi ha un, perquè l’altre final passaria a la Història com a EXTERMINI.

1 d’agost ( i quina calor) del 2022.