dimecres, 28 de novembre del 2012

Models d’estat.


En aquest moment no existeix cap model d’estat que sigui pensable per a una majoria significativa de ciutadans d’Espanya i que no representi al mateix temps per a una majoria també significativa de ciutadans de Catalunya una negació de si mateixos.

Aquesta situació és independent, no només de resultats electorals, sinó també dels partits polítics mateixos i dels seus programes. Està més enllà de  l’existència d’un líder d’aquí o d’allà, i porta camí d’anar incrementant-se  amb el pas del temps.

És pràcticament impossible trobar una altra solució, democràticament parlant, que anar -potser més lentament  del que voldrien molts catalans- cap a una separació  tan poc traumàtica i tan respectuosa amb els drets de tots els implicats en el procés com sigui possible. Certament hi ha altres sortides, que en tot cas serien poc democràtiques i sempre transitòries, fins i tot si tinguessin als ulls del món una aparença democràtica. Cal entendre que per democràtics que siguin de portes endins els països del món, tots es conformen amb simple aparença de democràcia fora de les pròpies fronteres.

El canvi de pensament sobre els models politics, tant a la península com a Europa, que porti a prioritzar la llibertat dels pobles per sobre dels interessos dels estats, potser arribarà algun dia, però de moment és força llunyà.

Però arribarà. Mentrestant, cal acceptar qualsevol pas endavant que compleixi tres condicions: que porti un increment de llibertat, que sigui el més llarg  possible en cada moment, i finalment la condició per mi més important, que no representi cap obstacle per fer el pas següent.

27 de novembre de 2012.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Llegint Stuart Mill.


Al seu llibre “Sobre la llibertat” (1859), en el capítol dedicat a la llibertat de pensament i de discussió, escriu:

“És estrany que els homes admetin els arguments a favor de les discussions obertes, però en canvi estiguin en contra de dur les discussions a l’extrem. No veuen que si les raons no són bones quan són portades a l’extrem, no són bones en cap cas.”

Proposo un exercici. Preguntem:  Es pot ser català i espanyol alhora? Segurament la resposta majoritària serà: Sí.

Ara augmentem la intensitat del concepte: Es pot ser bon català i bon espanyol al mateix temps? El sí deixarà de ser unànime en funció de què entengui cadascú per “bon”
.
Fem un pas més: Es pot ser catalanista i espanyolista simultàniament? Se sentirà un No rotund.

Continuem l’exercici preguntant:  Es pot ser català i europeu, alhora?  Sí, rotund.

Es pot ser bon català i bon europeu al mateix temps? Continua la rotunditat del Sí

Finalment: És possible ser catalanista i europeista? El Sí torna a imposar-se

Si creiem Stuart Mill, les raons que no són bones portades a l’extrem, no són bones en cap cas.

D’aquest exercici tan teòric com es vulgui, se’n pot treure la conseqüència que per als catalans  segur, i per molts espanyols també hi ha una incompatibilitat manifesta entre la primera parella de ball, que no hi és entre la segona.

Continuant amb el nostre autor citat avui, cadascú que pensi allò que millor s’adigui  amb la seva cultura democràtica, que d’això parla aquest llibre.

14 de novembre de 2012.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Liderofòbia, liderofília.


Una de les queixes més repetides a tots els mitjans de comunicació, és que falten líders. A Europa, al món i a casa nostra. 

De fet és la mostra d’hipocresia més gran de comunicadors, opinadors,  i tertulians en particular. En realitat cap d’ells vol un líder enlloc i si algú apunta maneres de líder, tots els opinadors  corren a veure qui arriba abans per anorrear-lo. I ho aconsegueixen 

La pregunta és: Cal un líder?  I si cal, quan cal? Quines característiques ha de tenir? I algunes preguntes més que convindria que els entesos -que no és el meu cas- plantegessin.

La societat actual és refractària a acceptar dirigents diguem-ne, generalistes. Acceptem un director d’orquestra, un entrenador de futbol, un arquitecte director d’obra, etc. però rebutgem un líder polític que vagi més enllà del propi partit. 

La imatge del conductor d’un poble era comparada amb un pastor. El cristianisme  l’ha usat i n’ha abusat. I ha contribuït a desacreditar-la. El poble no és un ramat.

Una altra imatge clàssica és la del guia. La persona que sap el camí. Que no ens mana, però evita que ens extraviem si el seguim. No serveix gaire, si dubtem de si realment sap el camí, o si allà on ens porta és on volem anar de veritat.

Però la veritat és que hi ha moments que molts veiem la necessitat que hi hagi un líder, que no sabem ben bé quina figura ha de tenir. Potser no ens quedarà més remei que acceptar de bon cor -o no tant de bon cor- aquell que més ho sembli.

El tema dóna molt més de si. Ho sé.

12 de novembre de 2012.

dissabte, 10 de novembre del 2012

Responsabilitats.


Per poder exigir responsabilitat a un governant sobre la seva actuació, cal estar convençut que té les competències i els mitjans necessaris per actuar.

Els catalans quan reclamem al nostre govern per allò que creiem que no ha fet correctament, sempre ens queda el rau-rau, un tant inconscient, de si realment podia fer més. Per poder exigir absolutament cal que estem convençuts que el nostre govern té competències plenes i exclusives en la matèria  i que disposa dels mitjans econòmics provinents dels impostos recaptats a Catalunya amb sobirania per distribuir-los. No es pot demanar a un remer que remi fort i en línia recta, amb un braç lligat a l’esquena.

Perquè els ciutadans puguem exercir el nostre dret democràtic de triar el govern que volem, el parlament que més ens complagui i el poder judicial que millor ens defensi, és indispensable -i ho podeu dir com vulgueu-  sobirania, independència o estat propi.

Els processos polítics similars als de Catalunya, passen per una sèrie de situacions bastant constants. Primerament, la metròpoli dominant, nega l’existència del fet diferencial i designa el territori controlat com a província, igual que la resta de províncies pròpies. Ho va fer França amb Algèria i Portugal amb Angola. I fa dos segles ho volia fer Espanya amb sud-amèrica. El model s’esgota molt aviat per incongruent. El pas següent és declarar el territori com a colònia. Aquest dos períodes poden canviar d’ordre cronològic, perquè de fet tenen molts punts en comú. Les lleis que regeixen són les de la metròpoli, i els governants que les fan complir són del país dominador.

Poc a poc es va permetent que ciutadans de la colònia vagin ocupant alguns càrrecs secundaris, sempre nomenats  pel poder central. Aquesta era la situació de Catalunya durant la dictadura franquista.

El pas següent, s’anomena protectorat. Aquí ja es permet que els ciutadans triïn més o menys democràticament els seus dirigents, sempre sota les lleis centrals i “protegits” (d’aquí ve el nom de protectorat)  pel seu exèrcit. Se li controla la seguretat i l’economia .

 Aquesta és la situació actual de Catalunya. I amb aquestes condicions els ciutadans no sabem ben bé a qui hem d’exigir responsabilitats  per les moltes coses que van molt malament i sense una constant  exigència de la societat és gairebé impossible que millorin, i que es dediquin els recursos  propis, pocs o molts, d’una manera correcta.

Avui solament (“namés“ que diria la sra. Camacho) hi ha un camí:  el que a través de l’autodeterminació porta a la independència.

10 de novembre 2012.

divendres, 9 de novembre del 2012

Poder de convocatòria.


Qui va convocar La Manifestació? Algú creu que Artur Mas té poder de convocatòria suficient per aconseguir aquella Manifestació? Ni ell, ni tots els polítics catalans junts tenien tant poder ni el tenen, per més que ara  des de fora se’ls vulgui donar la culpa, quan des de dins no els volem donar tan mèrit.

Qui la va provocar, doncs? Per ordre: el tribunal constitucional sentenciant, el parlament espanyol ribotant i ben ribotant, els dos partits que han governat Espanya fa trenta anys. És adir, el poder judicial, el poder legislatiu i el poder executiu, l’estat espanyol al complet, és qui va convocar la Manifestació i és l’únic que tenia poder per fer-ho. Els terratrèmols es van congriant durant anys i quan es manifesten deixen sorpresos els ignorants però no els experts.

El 10 de juliol de 2010  va haver-hi una primera gran manifestació i els experts de l’estat espanyol no la van detectar. Per què?  Fins que no es va produir la Manifestació, no van captar cap senyal de perill.

Un jutge italià, vol acusar de negligència els experts que no van preveure la magnitud del terratrèmol d’Aquila. A Espanya a ningú se li ha acudit que potser hi van haver molts responsables, no solament de no detectar  el terratrèmol polític que ara els té astorats, sinó de provocar-lo.

A Espanya hi ha excés d’estatalistes i dèficit paorós d’estadistes. Una allau d’estatalistes, defensors del seu estat, amb contundència verbal, dit finament, i una  manca manifesta d’estadistes amb capacitat d’anàlisi, i si n’hi ha algun -que haver-n’hi en deu haver- deu estar amagat sota les roques no fos cas que el lapidin. El cert és que des d’aquí no el sentim.
Moltes vegades irriten i entristeixen més que els insults i amenaces dels cridaners, els silencis de les persones honestes.
Hi ha hagut un terratrèmol i ha provocat un tsunami. I això, és un fet real.

8 de novembre de 2012.