En aquest moment no existeix cap model d’estat que sigui
pensable per a una majoria significativa de ciutadans d’Espanya i que no
representi al mateix temps per a una majoria també significativa de ciutadans
de Catalunya una negació de si mateixos.
Aquesta situació és independent, no només de resultats
electorals, sinó també dels partits polítics mateixos i dels seus programes.
Està més enllà de l’existència d’un líder
d’aquí o d’allà, i porta camí d’anar incrementant-se amb el pas del temps.
És pràcticament impossible trobar una altra solució, democràticament
parlant, que anar -potser més lentament
del que voldrien molts catalans- cap a una separació tan poc traumàtica i tan respectuosa amb els
drets de tots els implicats en el procés com sigui possible. Certament hi ha
altres sortides, que en tot cas serien poc democràtiques i sempre transitòries,
fins i tot si tinguessin als ulls del món una aparença democràtica. Cal
entendre que per democràtics que siguin de portes endins els països del món,
tots es conformen amb simple aparença de democràcia fora de les pròpies
fronteres.
El canvi de pensament sobre els models politics, tant a la península
com a Europa, que porti a prioritzar la llibertat dels pobles per sobre dels
interessos dels estats, potser arribarà algun dia, però de moment és força
llunyà.
Però arribarà. Mentrestant, cal acceptar qualsevol pas
endavant que compleixi tres condicions: que porti un increment de llibertat,
que sigui el més llarg possible en cada
moment, i finalment la condició per mi més important, que no representi cap
obstacle per fer el pas següent.
27 de novembre de 2012.