Per poder exigir responsabilitat a un governant sobre la seva
actuació, cal estar convençut que té les competències i els mitjans necessaris
per actuar.
Els catalans quan reclamem al nostre govern per allò que
creiem que no ha fet correctament, sempre ens queda el rau-rau, un tant inconscient,
de si realment podia fer més. Per poder exigir absolutament cal que estem
convençuts que el nostre govern té competències plenes i exclusives en la matèria i que disposa dels mitjans econòmics
provinents dels impostos recaptats a Catalunya amb sobirania per
distribuir-los. No es pot demanar a un remer que remi fort i en línia recta,
amb un braç lligat a l’esquena.
Perquè els ciutadans puguem exercir el nostre dret democràtic
de triar el govern que volem, el parlament que més ens complagui i el poder judicial
que millor ens defensi, és indispensable -i ho podeu dir com vulgueu- sobirania, independència o estat propi.
Els processos polítics similars als de Catalunya, passen per
una sèrie de situacions bastant constants. Primerament, la metròpoli dominant,
nega l’existència del fet diferencial i designa el territori controlat com a província,
igual que la resta de províncies pròpies. Ho va fer França amb Algèria i
Portugal amb Angola. I fa dos segles ho volia fer Espanya amb sud-amèrica. El
model s’esgota molt aviat per incongruent. El pas següent és declarar el
territori com a colònia. Aquest dos períodes poden canviar d’ordre cronològic, perquè
de fet tenen molts punts en comú. Les lleis que regeixen són les de la metròpoli,
i els governants que les fan complir són del país dominador.
Poc a poc es va permetent que ciutadans de la colònia vagin
ocupant alguns càrrecs secundaris, sempre nomenats pel poder central. Aquesta era la situació de
Catalunya durant la dictadura franquista.
El pas següent, s’anomena protectorat. Aquí ja es permet que
els ciutadans triïn més o menys democràticament els seus dirigents, sempre sota
les lleis centrals i “protegits” (d’aquí ve el nom de protectorat) pel seu exèrcit. Se li controla la seguretat i
l’economia .
Aquesta és la situació
actual de Catalunya. I amb aquestes condicions els ciutadans no sabem ben bé a
qui hem d’exigir responsabilitats per
les moltes coses que van molt malament i sense una constant exigència de la societat és gairebé
impossible que millorin, i que es dediquin els recursos propis, pocs o molts, d’una manera correcta.
Avui solament (“namés“ que diria la sra. Camacho) hi ha un
camí: el que a través de
l’autodeterminació porta a la independència.
10 de novembre 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada