dimecres, 26 de maig de 2021

Constitució = democràcia?

 

Esmena a la totalitat.

És gràcies a la Constitució que tenim l’actual democràcia. Digué Felip.

Altra vegada ens trobem en la necessitat d’afirmar que allò que té d’horrible aquesta afirmació, és que és veritat.

D’aquella Constitució era totalment d’esperar que en sortís aquesta democràcia.

Sentireu dir que els catalans avui majors de 6o anys la vam votar majoritàriament i us preguntareu; com pot ser que votéssim l’article 155? I el 149 amb els seus 32 apartats? I el 153 amb 4 institucions estatals per a control repressor de les comunitats autònomes? I tot el Títol X  que amb només 4 articles en té prou per impossibilitar de  facto  qualsevol reforma constitucional significativa?

Els catalans vam sentir parlar d’Autonomia i vam córrer a buscar al diccionari Espanyol a  veure  què en deia.

Heus aquí què en diu:

1. Estado y condicion de un pueblo que goza de plena independencia.

Això sí que ho vam votar, innocents com érem.

Però aquella Constitució té 169 articles, algun amb 32 apartats.

… algú pensa que  ho van llegir més enllà de mitja dotzena de pere-punyetes?

Ja sé que votar no equival a dir sí o no a tot, sinó donar confiança als autors del document, tant a la seva capacitat jurídica, com a la seva llibertat d’opinar i la veritat és que  ni una cosa ni l’altra semblaven existir.

Doncs mireu, jo tota no, però en vaig llegir suficient per votar No.

Però la majoria va votar , perquè votar no, significava arriscar-se a continuar dins la presó franquista on feia 40 anys  que estàvem tancats. Si la Constitució en comptes de dir que el cap d’Estat era un Rei hagués dit que era una piano hauríem votat igualment que sí, sense preguntar si vertical o de cua…

És gràcies a aquella constitució, que tenim aquesta democràcia.

És gràcies a aquella monarquia que tenim aquesta corrupció.

És gràcies al tardo-franquisme que tenim el neo-franquisme.

És gràcies al PSOE/PP que tenim Vox…

I sobretot és gràcies a la Inquisició que tenim  Suprems i Constitucionals.

Fills i nets d’aquells que fa 40 anys van votar SÍ a la Constitució, jo us demano que no els ho tingueu en compte. 40 anys de dictadura capgiren el seny del poble  més fort.

Fills i nets, ara teniu una bona ocasió: no la desaprofiteu.

La putrefacció de la monarquia espanyola -essent immensa- no és la principal raó per rebutjar-la. La corrupció inevitable en grau més o menys alt en els afers públics no demana canvis de persones. La cruel distribució de la riquesa entre rics i pobres. La falta de llibertat de tants pobles com el nostre, no demana pactes i diàleg…

Tot junt, demana, exigeix, urgeix una ESMENA A LA TOTALITAT.

26 de maig de 2021.

P.D. Sentint avui parlar d’indult et venen ganes d’apretar a córrer...

 

 

dimarts, 18 de maig de 2021

Tres frases qualsevol.

 

Marqués de Condorcet. Activista polític i pensador de la Revolució francesa.

La clau per entendre l’èxit de l’opressió no rau en l’arma de l’opressor, sinó en la ment de l’oprimit”.

Baró d’ Oxenstierna. Diplomàtic suec. Guerra dels “trenta anys”.

“Que sàpigues, fill meu, que es necessita molt poca saviesa per governar el món”.

Daniel Ellsberg. Analista i filtrador de documents del Pentàgon: L’home més perillós d’Amèrica.

“El canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… Haurà de venir des de sota”.

 Ara mirem un cas que ens afecta de molt a prop: nosaltres els catalans.

 Senyor Codorcet: La ment de l’oprimit ja ha fet el pas d’entendre, de rebutjar i de deixar de témer les armes de l’opressor. La ruptura emocional, racional i política és irreversible.

Senyor Oxenstierna. Si per governar el món no es necessita molta saviesa, per governar Espanya tot bri de saviesa fa molts anys que fa nosa.

Senyor Ellsberg: això estem fent. Dues entitats cíviques, una defensora de la cultura i l’altra de la identitat, una amb nom de tota la cultura: “Òmnium” i l’altra  amb nom  democràtic per excel·lència “Assemblea”, les dues amb centenars de milers socis, estan treballant  des de sota per  produir aquest canvi, que la seva veu, senyor Ellsberg i la de milers d’intel·lectuals honestos del món sencer reclamen (de moment sense gaire èxit).

La reacció de L’Estat Espanyol  tancant a la presó els presidents d’ambdues entitats és la demostració més palesa d’estupidesa, de  crueltat i de fracàs.

La casta dirigent espanyola, política i econòmica i desgraciadament cultural, no tan sols ignora el seu poble, sinó que li té por. El model territorial  (Madrid  y provincias), el model jeràrquic (Monarquia, aristocràcia, vassalls) el model polític (burocràcia, jutges, guàrdia civil) heretats tots ells del segle dinou, han malbaratat tot el segle vint fins arribar al segle vint-i-u malferits i amb símptomes de putrefacció.

Allò que havia de passar està passant. Catalunya se’n va. Les tres frases qualsevol del títol, ho expliquen.

Seria força saludable, que ara que fa 10 anys d’aquell entusiasmant 15 M, els seus dirigents prenguessin consciència que l’obstacle que han trobat al seu camí, que els ha fet trontollar perillosament, és exactament el mateix obstacle que vol impedir que Catalunya  faci l’últim pas.

Baixant a ran de carrer, afegeixo que el recent acord de les masies de Prats i Alella, em sembla perfecte -no pel seu contingut, que ignoro- sinó pel seu significat.

Sisplau, criticaires de mena, calleu una miqueta.

18 de maig de 2021.

 

 

 

divendres, 7 de maig de 2021

Vox… , vox populi?

 

De cop i volta, ha esclatat a la cara  de la societat espanyola una gra de pus, sagnant i repel·lent. Es  fa dir Vox.

 El gra ja fa temps que hi era i  que se sabia què el provocava, no un gra sol, sinó una granissada. El diagnòstic parlava d’una infecció al torrent sanguini d’anys enrere. Molts anys i  molt mal diagnosticada i pitjor tractada.

Purulent i al mig de la cara no es pot amagar. Ells fan veure que no és un gra de pus, sinó la ferida del valent que ha posat la cara en defensa dels valors eterns de la pàtria contra els seus enemics.

Tot i que produeix repugnància, l’amenaça de Vox no ens ha de fer massa por, perquè només seria perillosa si el seu amic i aliat, l’exèrcit, no estés desactivat per la unió  Europea. (Val a dir que és la protecció més gran -i gairebé l’única -que ens aporta Europa).

 Si bé és cert que el neofeixisme és un fenomen molt abundant a tot Europa, allà representa un renaixement d’un corrent derrotat, mentre que aquí només és treure’s la careta  dels  ultims 40 anys  del Rei (*) i per sota  tots.

Sí que ens ha de preocupar que mirant massa el gra a la cara, disminuïm l’interès per estudiar la infecció a la sang que el produeix. Que condemnant Vox, fem tolerable el PP i lloable el PSOE, oblidant les seves caracterìstiques autoritaries, centralistes, i dogmàtiques pròpies de tota la cultura espanyola, poc o gens entrenada a l’exercici de la democràcia. Com diu, per a mi un desconegut Juan Carlos Moreno, doctor en filosofia i professor de la Universitat Autònoma de Madrid: “Madrid es el centro del nacionalismo españolista de siempre”. Cada dia hi ha més veus particulars que ho denuncien. Mica  en  mica…

 Fa poc vaig llegir un llibre sobre el feixisme a Catalunya els anys 20  i 30 del segle passat, escrit per una dotzena d’historiadors del país i de fora, coordinats si la memòria no em falla -que cada dia ho fa més- pel professor Fontana.

Les opinions eren molt diverses. Parlaven de persones, de grups, d’accions, etc. Per concloure el llibre van discutir i finalment acceptar tots, tres afirmacions.

1.-A Catalunya hi va haver feixisme.

2.-Hi va haver catalans feixistes.

3.-No hi va haver un feixisme català

És a dir, a Catalunya no hi va haver cap José Antonio ni cap Ledesma Ramos fundadors de FET ni JONS. Més o menys, com ara.

Allò que fa bastants anys vèiem diferent des de Catalunya, ara ho comencen a veure a molts altres indrets de la perifèria; alguns fa poc i altres fa temps

Són bastants els que s’adonen que les estructures de poder actuals són totalment inservibles. El canvi ha de ser tan general, des de la cúspide fins a tots els estaments superiors, mitjans i baixos, que no saben per on començar, i per això lamento que l’aparició en escena de VOX, encarnació teatral d’aquella antigor, distregui uns i justifiqui  altres, per no buscar solució a  l’autèntic i profundíssim  problema.

Catalunya no és el problema d’Espanya, però sí que és un problema per a l’Estat espanyol, i que la política no sap ni vol ni pot solucionar. A L’Estat espanyol; monarquia, jutges, fiscals, guàrdia civil, Ibex 35, conferència episcopal,  etc.  només els hi cap al cap una solució: l’aniquilació de tot signe de catalanitat, de la manera de ser, de pensar i d’actuar, anul.lacio de la seva història, però això… no és possible, (per petits detalls com que en el ranking de les millors universitats d’Europa, la primera de l’Estat espanyol és la Pompeu Fabra i en el ranking d’ hospitals el primer de l’Estat és el Clínic).

Poden tancar a la presó  10, 100 o 1000 persones però no 2 milions. Poden produir  molt  sofriment però generaran més ràbia…

Ha aparegut Vox. I jo me n’alegro, perquè clarifica moltes coses. Posa un mirall davant dels ulls de tota la societat espanyola, mostrant allò que no vol veure…

6 de maig de 2021.

(*)Lectura recomanada “L’armadura del rei” d’Albert  Calatrava, Elder Hurtado i Ana Pardo).

 

 

dijous, 22 d’abril de 2021

Fantasies i Fantasmades.

 

Els catalans ens hem sentit dir -sobretot últimament-  que som molt donats a les fantasies. Que allò que demanem només és fantasia. Que ens hem deixat enredar per quatre venedors de fum que ens han fet creure que existim i que tenim dret a… no sé quantes coses, sense voler veure que les fantasies no tenen realitat, són purs somnis.

Però pensem: potser sí que en temps d’Ícar volar era una fantasia, potser sí que en temps de Jules Verne anar a la lluna era una  fantasia, i “potser sí“ que centenars de fantasies d’ahir, avui són tan reals que ningú recorda que ahir eren fantasies.

Llavors mirem a la cara aquells que ens diuen des de 600 km. que  ens deixem de fantasies i mig sorpresos, mig divertits veurem nítidament la cara d’un fantasma que els cobreix a tots ells.

Una fantasmada immensa molt espessa cap a la dreta però igualment opaca cap a l’esquerra. Una fantasmada,  amb segles d’antigor.

No volent Madrid ser menys que París, admirat i odiat alhora, si allà tenien el fantasma de l’Òpera, Madrid tindria el fantasma de la Zarzuela.

Fa uns vint anys va ser notícia el casament de la filla del President del Govern del moment que va resultar una fantasmada gairebé perfecta. El lloc triat, L’Escorial símbol i cementiri dels grans fantasmes del passat. Els assistents a la boda, representació del bo i millor de la fantasmagoria del moment…

Últimament l’evaporació del vell fantasma de la Zarzuela esfumat a la vista de tothom deixant un rastre  de fum i ferum que  permetrà seguir-lo on es vulgui amagar.

I sobretot el gran fantasma recentment desenterrat i tornat a enterrar i mai desterrat  de la ment dels seus hereus, uniformats, togats, beneïts i santificats.

Heus ací que es veu un fantasma amb una capa caminant per la via del tren en un tram recte molt llarg. Per l’altra punta apareix un tren i el maquinista veu l’individu i es posa tocar el xiulet d’alarma. L’home segueix caminant i el maquinista xiulant cada vegada més fort... l’home de la capa mira cap al tren i murmura “xiula xiula que com no t’apartis tu.”

El vent belluga la toga i se li veu la cara, és un tal Llarena…

La guerra actual passarà a la Història com a FANTASMADES CONTRA FANTASIES.

Les fantasmades continuen sent fantasmades per sempre, amb tendència a retroalimentarse.

Per la seva banda les fantasies es converteixen en realitats quan un conjunt de persones inventa els avions o els coets. O les idees, les voluntats i les conviccions en quantitats suficients i amb fermesa  garantida.

22 d’abril, vigília de Sant Jordi.

 

dimarts, 6 d’abril de 2021

Natura nationes non creat. (Spinoza)

 

Sorprèn que aquesta evidència meridiana, costi tant d’acceptar per persones evidentment no estúpides.

La naturalesa fa territoris, els omple de persones, i són aquestes persones -una part potser petita del total- que utilitzant paraules, armes, i diners (és a dir, lleis, guerres i riquesa)  generen Estats, fronteres, senyors i súbdits, amos i esclaus, fidels i heretges, i s’atreveixen a classificar en bons i dolents allò que la naturalesa ha fet igual.

La Naturalesa no crea Nacions. Però el territori genera afinitats entre els seus pobladors en la manera de fer (modus operandi), en la forma de pensar (modus cogitandi) i en les condicions de viure (modus vivendi). Quan aquestes afinitats són sòlides, notablement diferenciades de les veïnes, i prou arrelades entre els seus habitants, ningú pot negar que és un germen de nació necessitada d’un Estat propi.

Allò que diferencia més un poble dels altres  és la forma de relacionar-se amb els pobles dels territoris veïns. La  Història –que no la naturalesa– ha generat pobles dominadors i pobles que es neguen a ser dominats, perquè no volen renunciar a la seva manera  de ser, de fer i de pensar per més guerres que hagin perdut, per més peatges que paguin, ni  per molt febles que semblin.

Entre les moltes dotzenes de pobles repartits per tota la geografia mundial que en ple segle XXI, demanen, reclamen o exigeixen el seu dret a tenir drets destaca Catalunya, no en tinguem cap dubte. Per la seva fermesa, per la seva actitud pacífica, pel seu nivell cultural i sobretot per l’estupidesa i prepotència dels encarregats per l’Estat espanyol de frenar el procés: els jutges .

Ja fa molts anys que en política se sap, que no és l’ús de la força  allò que fa fracassar un projecte, sinó l’ús d’una força insuficient. Produeix dolor, genera injustícia i  mostra davant del món l’estupidesa disfressada de legalitat. Res pitjor que un Torquemada al segle XXI.

Senyors Marxenes i comparses, avui dia no es pot ser alhora emocionalment  inquisidor i políticament just. El seu fracàs és inevitable, per més que aparenti victòria.

No li diré que me n’alegro de la seva estupidesa, no li negaré que el patiment que està produint a tantes persones empresonades, perseguides, exiliades per defensar allò que jo desitjo i sé que tinc dret a tenir, no li negaré que em produeix un dolor i un malestar que no els ho perdonaré mai.

Al mateix temps sé que gracies a l’ús que fa l’Estat espanyol d’una força insuficient, acabarà provocant que Catalunya, obtingui allò que aquestes persones perseguides i jo  volem.

Hi te dret, ho necessita i és inevitable. I ho construirà sense violència, sense armes  i solament amb paraules.

6 d’abril de 2021

 

 

dijous, 25 de març de 2021

L’Esquerda.

 

Allò que obre una esquerda,  genera  esdeveniment. (Baudrillard).

Quan un mur amenaça ruïna, és fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer. (Proverbi xines).

De l’esquerda a la ruïna, hi ha un pas o cent passes, pot ser una línia recta, una espiral o una  ziga-zaga, pot tardar un dia o mil, però sempre passa quan ningú s’ho esperava, per més que els historiadors després expliquin que es veia venir.

Com a exemples: la sobtada caiguda del mur de  Berlin fa quatre dies  o fa molts segles quan l’emperador romà, Dioclecià l’any 303 va decretar una persecució per exterminar una secta de fanàtics que obria una esquerda a la grandesa de l’Imperi més poderós del  món… i després d’escassos 20 anys, l’emperador de Roma era cristià.

L’esquerda hi és i no para de créixer. Des del cap fins als peus. Des de la costa fins a la meseta. Des del nord cap al sud. Entre la dreta i l’esquerra. I sobretot, entre el centre i la perifèria. Aquell centre que ha passat d’una burocràcia arcaica a una macrocefàlia endògena sense temps per airejar-se.

Entre les diverses característiques dels materials de la construcció, hi ha la duresa, la plasticitat, la rigidesa i l’elasticitat. Massa vegades confonem duresa o rigidesa amb resistència.

En realitat en termes humans -ergo polítics- aquestes dues característiques són el signe més evident de feblesa, mentre que elasticitat i sobre tot plasticitat són les millors qualitats per reeixir.

Tant  a la manera  de fer com de pensar, dominants al llarg de segles, en la cultura i en la política espanyola destaquen aquestes dues característiques: rigidesa i duresa, essent per altra banda les més lloades i exaltades pels seus historiadors, des de Felip II  fins Franco passant per Torquemada.

Però l’esquerda progressa sense aturador.

 Saber què passarà però no quan passarà, és el peatge que han de pagar aquells  (pobles o persones) que renunciem, radicalment a l’ús de la violència per seguir endavant i que ens obliga a tenir una convicció profunda, sòlida i racional, que és imprescindible  per ser lliures  per existir.

25 de març de 2021

Primera dosi rebuda…

dimecres, 10 de març de 2021

Motxilles massa pesades.

 

1.-Com pot anar pel món, defensant la justícia, la llibertat i la pau, el màxim representant d’un immens grup de creients de mig món, que no ha acceptat mai la total igualtat  entre dones i homes? Recordem aquella escena del dia de la consagració de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, en què després de fer a l’altar la solemne cerimònia, el Papa rodejat d’una munió de Bisbes, un cop es van retirar, van aparèixer quatre dones per netejar i endreçar l’altar.

Ningú és conscient  que amb aquesta pesada motxilla secular a l’esquena, es fa gairebé impossible en ple segle actual predicar res, per bona voluntat que hi posin?

2.-El país més poderós, més democràtic, més avançat del món, vencedor de l’ultima guerra mundial, auto encarregat de mantenir la pau al món és al mateix temps el més armat, amb més bombes atòmiques que tota la resta dels països junts, amb heroics soldats repartits per tot el món i repartint bufetades a tot el món.

Pot encarregar-se de buscar la pau al món, amb la motxilla plena d’armes i el cap  ple d’heroïcitats bèl·liques?

3.-I al sud dels Pirineus, l’inic país Europeu en què el feixisme va guanyar la guerra. Amb un dictadura que va durar en plena forma durant 40 anys matant a cor que vols cor que desitges. Amb una motxilla plena  de grandeses, de memòries desmemoriades, de… el que vulgueu dir.

I, això sí, amb l’ajuda directa dels dos motxillaires universals. Fins 4  presidents ianquis van venir a Espanya a visitar Franco. El Vaticà no va tenir cap inconvenient  en celebrar un Congres Eucarístic a Barcelona els anys més cruels de la repressió franquista.

Massa motxilles massa pesades. I sembla que ningú a Madrid, a Washington o a Roma se n’adona.

O potser sí que ho veuen  i no s’atreveixen a buidar-les per por a quedar-se despullats.

10 de març de 2021.

diumenge, 28 de febrer de 2021

Amb violència no s’aconsegueix res. Segur?

 

La frase és maca. És èticament correcta. Però...,és falsa.

Ni edulcorant-la afegint: no s’aconsegueix res de bo. Ni millorant-la especificant: el pobre no aconsegueix res de bo, ni els pobles, tampoc.

Ara ja ningú -o quasi- llegeix l’Evangeli. No fos cas que es trobessin a  l’Evangeli de Mateu 11-12 dient; “Els violents conqueriran el cel”. Recony.

I no. Jo no defenso la violència digui el que digui l’evangeli i diguin el que diguessin totes les Constitucions de totes les nacions sobiranes molt, poc o gens democràtiques.

Deixem-ho clar: cap humà té dret a l’ús de la violència contra els humans. Els drets humans ho prohibeixen. I ho prohibien abans  que ningú  parlés de tals drets.

I no obstant una gran majoria dels Estats sobirans actualment reconeguts, en algun moment proper o llunyà de la seva història han aconseguit o han defensat amb violència la seva existència.

Per això els Estats -tots els Estats- actuen precisament per les anomenades raons d’Estat, amb un grau de violència sempre superior a la justificable, contra els ciutadans propis o contra els estrangers.

 Fa tants anys que ho fan i amb tanta impunitat, que actualment els ciutadans acceptem com un axioma que l’Estat  té en exclusiva el dret d’usar la violència. Com en tenen els rius, els terratrèmols, les tempestes…

Acceptem que les raons d’Estat tenen un no sé què de sagrat, que els confereix categoria de dogma, i ens costa d’entendre  que és precisament l’actuació violenta -militars, fiscals, jutges o policies, etc.- la que genera directament o indirecta la causa de molta de la violència del poble. Gairebé sempre.

L’Estat -els Estats- disposa plenament dels tres instruments que la humanitat al llarg dels segles ha anat desenvolupant per aconseguir allò que anomenem ordre social: Armes, Diners i Paraules.

Armes que van des de la bomba atòmica fins a les porres.

Els diners prenen mil formes actives i passives.

Les paraules tenen dues ajudes principals: disposar de potents altaveus per una banda  i el prehistòric procés de petrificació de la paraula en forma de Llei -recordeu el codi d’ Hammurabi o les taules de la llei de Moisès, la Constitució espanyola, sobre pedra o sobre paper, tant se val.

El poble actua en condicions d’inferioritat manifesta i quan respon amb violència sempre és una reacció a una violència superior legal, produïda per la incapacitat o negligència de l’Estat  que no  usa correctament els instruments de què disposa.

La violència és l’ús exagerat de la força. I és precisament els Estats que no són prou forts o no se’n senten davant dels seus pobles, els que tendeixen a usar més la violència.

L’anomenada democràcia actual, hereva de l’aristocràcia, al seu torn hereva de la teocràcia, ha conservat tots els tics dels seus antecessors afegint-hi la plutocràcia. És a dir demos  no ha trobat encara la fórmula  eficient de participar de kratos.

Trencar vidres de botigues del passeig de Gràcia -ves a saber qui ho fa- és vandalisme, diuen. Els vàndals era una tribu de bàrbars (que significa  estranger) que  guerrejaven contra els romans i assimilats. Per cada mort que van causar els vàndals, els romans en van causar mil (literàriament parlant), però la Història la van escriure els Romans, i ara vandalisme vol dir violència  i la Pax Romana, va a missa.

El cas de l’Estat Espanyol és un dels millors exemples de l’últim  segle, de l’ús gairebé exclusiu de la violència com a eina política. I el poble espanyol també ha respost amb violència, perquè no tenia cap altra eina…

Però resulta que l’última dècada han sortit a escena dos casos molt diferents entre si en què el poble ha trobat dues fórmules absolutament pacífiques de fer públiques  les seves exigències: les manifestacions multitudinàries del poble català i les cançons dels rapers.

La resposta de l’Estat en tots dos casos tan diferents ha estat la mateixa.

Ja que no podia utilitzar la violència militar, ha usat la  judicial…

...algú troba estrany que es cremin contenidors?

28 de febrer de 2021.

Arribarà abans la vacuna que …

divendres, 19 de febrer de 2021

Home, Hasél què has fet?

 

Com se t’acut voler tacar l’honorabilitat d’un digne senyor de 82 anys, que tothom sap que és un meravellós pare de família, que mai ha estat infidel a la seva dona, que s’ha mostrat sempre defensor de la naturalesa, sobretot de les espècies protegides, que mai mataria cap animal ni gros ni petit, que demostra el seu amor als esports aquàtics remant pel parc del Retiro o baixant pel riu Sella, deixant iots pels corruptes mallorquins. I sobretot que mai ha gastat un euro que no se l’hagi guanyat amb la suor del seu front.

No veus que cantant pitjor que la Senyora Ayuso -com diu ella- desafines tant que les oïdes selectes de totes les Excel·lentíssimes, Il·lustríssimes Senyories, (cuya vida guarde Dios muchos años)  pateixen una ruptura de timpà.

Com t’has atrevit  a burxar en allò que és més sagrat del ser Espanyol, que és l’Honra. Si sabessis Història sabries que l’almirall Mendez Nuñez després de fugir de la batalla del Callao va sentenciar;  “Mas vale Honra sin barcos que barcos sin Honra”.

Quan només queda l’excels honor de ser espanyol, no és saludable fer-hi conya.

No hi vas pensar en què una colla d’arreplegats protestant pel recte procedir de fiscals i jutges aprofitarien per cremar contenidors i acabaries anant a la presó, amb el risc  de trobar-te enmig de criminals convictes, sobretot  una banda perillosa capitanejada per un tal Junqueras.

Perquè has de saber que Espanya és una democràcia plena, sense preguntar; plena de QUÈ?

Als cremadors de contenidors els demanaria que en resposta a aquesta pregunta fossin més selectius a l’hora de cremar-ne i nomes ho fessin amb el contingut dels contenidors marrons.

Això sí, respectant l’honor del que se’l mereixi, que com deien els papers militars dels reclutes que descrivien les seves característiques:  “Valor, se le supone”.

Doncs això: “Honra, se le supone”.

17 de febrer de 2021.

Tot esperant la vacuna que ve.

 

 

 

diumenge, 7 de febrer de 2021

La crosta franquista.

 

Crosta: Capa externa i dura, d’una cosa tova. Diu el diccionari.

Franquisme: Episodi tràgic i cruel, del segle passat, manifestació sublimada de la manera de ser, de pensar i de fer, pròpia de l’Estat espanyol al llarg dels segles.

Capa endurida de llarga durada que ha impedit que l’interior tou, adquirís la consistència necessària per trencar-la, (com han fet amb èxit molt variat alguns països europeus)  tot i haver-ho intentat diverses vegades els dos segles passats, sense cap èxit.

Actualment qui encarna millor la duresa d’aquesta crosta, nítidament franquista, són, a part dels militars per raons d’ofici, per una banda la monarquia i per l’altra els jutges dels tribunals superiors, que accedeixen a aquests càrrecs, precisament per posseir aquest modus cogitandi, herència directa de la Santa Inquisició transmesa pel nacionalcatolicisme franquista.

La gran esquerda que ha aparegut al cim de la cúpula d’aquesta crosta, genera esperances, i les filtracions de fems però també d’aire i una mica de llum, no pararan fins que aquella matèria tova interior adquireixi fermesa suficient per iniciar un camí cap a la  democràcia.

La falta de voluntat de sortir decididament ara fa 40 anys del sistema dictatorial i corrupte profundament arrelat  a tots els estaments politics, econòmics i socials ha tingut la tràgica conseqüència que els principals actors nous al món del poder (socialistes  i convergents, per exemple) es veiessin gairebé obligats  sisplau per força a actuar de manera molt similar a la dels hereus directes del franquisme,  PP i monarquia que eren i són corrupció pura i dura.

La corrupció no va desaparèixer i la democràcia no va néixer. Però la comèdia es va estrenar, com diuen la gent de teatre amb molta merda.

La quasi totalitat de la  gestió, i administració de tots els òrgans de poder de tota mena està en mans de persones d’entre 30 i 70 anys. És a dir, que cada 40 anys hi ha una renovació gairebé total d’actors principals i secundaris.

Per altra banda cada 40 anys (o menys) els instruments de què disposen els gestors del poder també canvien  millorant enormement la seva eficiència .

És a dir actors nous, eines noves… a tot arreu però idees velles, actituds mentals encarcarades, i en algun país com Espanya en què es va desaprofitar escandalosament l’ocasió de la mort del dictador per fer un canvi profund, es troben 40 anys després, a les portes d’una crisi total, política, social i econòmica, amb un desprestigi creixent a Europa, sense que es vegi a l’horitzó ni una llunyana llumeneta d’esperança de l’aparició d’un grup humà prou clarivident i suficientment poderós per arrossegar sense cap violència els ciutadans cap a una societat més lliure i més equitativa.

Quan encara sents un ministre o ministressa defensar el prestigi de l’Estat, dient que aquí no hi ha presos politics sinó politics presos penso que també és veritat que a Espanya no hi ha ministres idiotes, que l’únic que hi ha són idiotes ministres.

Amb molta por i una mica d’esperança, o bé al revés, amb molta esperança i una mica  de por, segons el tarannà de cadascú  esperem que el proper dia 14 serveixi per donar un pas endavant significatiu perquè la relació Espanya/Catalunya deixi de ser la de sobirà/súbdit. Hi guanyarem tots.

Quan un amo deixa marxar un esclau, els dos  guanyen llibertat.

7 de febrer del 2021.

Covid menguante.

 

dijous, 28 de gener de 2021

Causes diferents, causant comú.

  

Una ullada al món, per superficial que sigui, capta a l’instant les dues grans aberracions que mostra el conjunt de la humanitat.

La primera, i més estremidora, és el repartiment de la riquesa entre els humans. Entre persones i entre països. Entre continents i entre cultures. Des del malbaratament indecent, fins a la misèria  més cruel.

La segona aberració és l'alhora estrambòtica i estúpida distribució de l’anomenat poder polític concedint o negant el grau d’Estat Sobirà a comunitats humanes infinitament diverses sense cap criteri ni racional, ni coherent.

La primera aberració, aixeca un clam universal exigint equitat, la segona exigeix llibertat. Les causes d’aquests dos clams semblen diferents però els causants són els mateixos.

Lluitar contra els causants és la mateixa lluita tant si exigeixes equitat com si busques llibertat. Una exigència sense l’altra neix morta.

Carregats de raons fins al terrat, grans lluitadors per l’equitat, contra tota mena de Tsars, han acabat fracassant -i el que és pitjor han envilit la lluita- per no haver respectat l’anhel de llibertat humana.

Igualment tots els llibertadors de pobles oprimits que han triomfat  gràcies a haver matat més que l’altre han tendit fatalment cap a dictadures.

Tinc la immensa esperança que Catalunya faci aquest pas endavant cap a la llibertat i cap a l’equitat social, si no pot ser de bracet uns i altres, sí sabent que l’adversari dels dos és el mateix.

M’atreviria a dir -com diu la professora Spivac parlant d’Armènia-  que Catalunya més que un territori és un estat de consciència mantingut al llarg dels segles.

Tant Armènia com Catalunya han estat camins de pas i de guerra entre dues grans cultures, on  ha anat sedimentant una cultura pròpia, una llengua  i una manera de fer diferenciades dels imperis veïns.

Els catalans no som ni millors ni pitjors persones que els pobles veïns o llunyans, ni més intel·ligents ni més rucs, ni més generosos o garrepes, però en tant que conjunt  i analitzant les tres característiques que distingeixen tot poble dels pobles veïns, i que són: manera de fer (modus operandi) manera de viure (modus vivendi) i manera de pensar (modus cogitandi), llavors sí que apareixen evidents les diferències que fan difícil, sinó impossible la supeditació d’un poble a un altre sense la  violència del més poderós.

Usar la violència de les armes, com ha fet històricament l’Estat  espanyol, sobretot al segle passat, sense aconseguir esborrar del mapa el fet diferencial català, ha generat molt dolor, molta misèria i molta ràbia i al mateix temps ha enfortit  la nostra  convicció de la necessitat vital de ser un poble lliure.

Per altra banda, i d’això no n’estic tan segur, han començat a aparèixer signes en diversos territoris i en diferents estaments de la resta de la península d’una visió divergent de l’oficial, que entén que els únics perjudicats d’aquesta política, no són només els catalans, sinó la gran majoria dels altres  territoris i ciutadans.

Si al conjunt de la humanitat s’intueix  força bé què o qui és el causant d’aquelles dues aberracions de què parlava al principi, a l’Estat espanyol és de pissarrí.

Per si fos que tot això ho trobeu massa esotèric, apunteu-vos urgentment i amb entusiasme a qualsevol de les quatre creixents marees universals actuals, que condueixen al mateix  lloc:

Ecologisme - Anti Masclisme - Anti Racisme - Anti Imperialisme.

26 de gener de 2021.

El covid no és l’única pandèmia universal.

 

 

dimarts, 19 de gener de 2021

Magnífica ocasió.

 

Oblidem Antígona i  recordem Lisístrata

Aprofitem l’ocasió que jutges i fiscals en han ofert.

Em dirigeixo als partits politics amb seu central a Catalunya -bàsicament; Junts per C., Esquerra Republicana i la CUP- que es posin d’acord en actuar de la següent manera:

No s’oposen a les eleccions que siguin el 14 F.

Una setmana abans, els tres retiren les seves candidatures i es neguen a participar.

Junts per C. publica el seu eslògan explicatiu: Ja us ho fareu.

Esquerra manifesta: Amb nosaltres no hi compteu.

CUP clarifica. Aneu-vos-en a la merda.

Els partits amb seu central a Madrid, defensors de fer les eleccions, no tindran més  remei que presentar-s’hi.

Resultats:  80% d’abstenció…

Quan allò que necessitem no ho podem aconseguir per activa, fem-ho per passiva, com Lisístrata.

La còvid ens donarà un cop de mà.

Com cantàvem el Maig del 68,  La imaginació al poder.

19 de gener de 2021.

 

dimecres, 13 de gener de 2021

MATRIUSCA

 

Tot va començar amb una encaixada de mans. Una senyora de noranta-nou anys i que l’any passat encara anava a ballar. A l’hora de dir adeu a la Pura a la residència de Sitges me la va presentar. La seva mà prima com ella i amb poca memòria me la vaig trobar unes quantes vegades, desmemoriada, entre la meva. Me’n vaig anar a buscar el tren com cada setmana entre pena i satisfacció d’haver fet allò que em va dir una cuidadora de la residència: la Pura m’esperava sempre com “agua de mayo”.

Se’m va escapar el tren i per tant vaig anar a seure en un banc de l’estació que no toqués el sol. Al costat se’m va seure una noia que duia un nen de dos anys i mig. Aquest portava una bosseta fantàstica, plena de sorpreses. Vaig fer-li lloc perquè les pogués anar traient. El primer i el més voluminós era un camionet amb un conductor que es podia posar i treure. Cotxes de diferents colors i formes, blaus, verds, vermells, platejats, tots petits i una avioneta amb una hèlice que girava. Aquesta avioneta ja va ser l’inici de la nostra relació perquè me’l feia volar per sobre meu. L’última cosa que va treure va ser una matriusca que en fer-ho va provocar que la bossa de paper fes una petita voladeta amb el perill d’acabar a la via. Vaig córrer a agafar-la i la seva mare ho va agrair. La Matriusca ja va ser amb col·laboració. Jo l’anava obrint i ell feia saltets d’alegria i rialles, sobretot amb la darrera més petitona. Amb tot això vaig saber que amb la seva mare es comunicaven en armeni. Armènia que lluny!! I que es deia Enrí.

El tren va treure el nas del fons de l’estació i aquella preciositat de nen saltava d’alegria i li va dir a la seva mare que anava amb un patinet adaptat per pujar-hi el nen, una motxilla i la bossa de les joguines, que si podia donar-me la mà i així poder pujar al tren sense caure. Aquella maneta, tan diferent de la que acabava de deixar, amb noranta-dos anys de diferència em va fer entendrir. No em va deixar anar fins que vam ser dalt del tren i asseguts. Així que el vaig tenir al seient del davant li vaig fer una foto. Un record fantàstic. A l’hora de baixar, ràpidament em va donar la mà de nou. Que boniques i tendres són les mans dels nens. La vaig tenir agafada fins que baixades les escales de l’estació els vaig dir que sortia per l’altre costat i li vaig fer un petó a l’Enrí que espero que algun dia me’l retrobi a Sitges que és on viuen.

No els vaig dir que ells dos i jo teníem una cosa en comú. Formàvem part d’un país  que era una Matriusca petiteta, ells tenien una de grossa que els cobria i amb coloraines duia plantades al pit una falç i un martell, en el meu cas el meu país tenia una Matriusca gran que s’enorgullia de dur al pit unes fletxes i un ocellot.

20 de setembre 2018. Vilanova i la Geltrú.

Antònia