La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels
individus humans és igual.
A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques,
anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que
tots som únics.
Però ens agrupem, en una gran diversitat de grups amb qui compartim
alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.
El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia,
els seus modus cogitandi, modus operandi
i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.
Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per
difuses i difícils de descriure que
semblin, existeixen i donen consistència als pobles.
El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les
virtuts i tots els defectes de la majoria
d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat
propi. I com tots els pobles del món, formant part
d’algun Estat.
L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de
població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota
mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment de la demanda
de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i
cohesionats, de molts territoris del món.
L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198.
L’any 2022…
L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”,
del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent
distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.
L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa,
eficient i continuada em sembla que no
s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable,
irracional, pur atzar, o voluntat dels Déus.
Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència
directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans.
Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i
conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat a posteriori, i ja molt condicionats.
La força primordial que empeny a la majoria dels seus
habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.
Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès
personal (kerdos), per fomentar entre
els súbdits la vanitat (doxa), de ser
un poble superior als altres pobles.
Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després
qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en
mans d’una minoria absoluta les tres eines de domini que la humanitat ha
creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les
armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.
Si bé sobre el paper
es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament
cal una mirada, per superficial que
sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria entre els ciutadans en tots i cada un dels
països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi
ha un error brutal, profund, molt antic i universal.
Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan
han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o
duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.
La falta de llibertat
i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error polític,
com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig,
de nens menors de cinc anys, cada any…
Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del
món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i
sense perjudicar cap dels dos pobles
protagonistes, el nivell de llibertat i
equitat anhelada.
Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que;
“la meva llibertat s’acaba on comença la
llibertat de l’altre”.
Fent cas d’aquest
principi tots viurem tancats sols
dins d’una gàbia amb mil barrots.
Seria bo que el canviéssim per aquest; “com més
lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.
5 d’agost de 2021.