dilluns, 13 de desembre del 2021

Lluís Llach i Arundhati Roy.

 

Dues persones que ajuden a reconciliar-te amb la humanitat.

Qui és i què fa el primer, els catalans ho sabem molt be. L’admirem i li ho agraïm.

Per què els poso junts?

Arundhati Roy, segur que us sona com l’autora del llibre El déu de les petites coses. Èxit mundial, traduït a més de 40 llengües, que li va reportar fama mundial i en coseqüencia diners a cabassos…

Paral·lel al riu Ganges i una mica més al sud, a l’altra banda dels monts Vindhia hi passa el riu Narmada d’una mida similar al nostre Ebre. El govern, en nom del progrés, va decidir construir tot un seguit d’embassaments i com a tot arreu del món deixava milers de petits pagesos sense cap possibilitat de subsistència… i va aparèixer Arundhati Roy (val a dir que entre molts més) en la seva defensa. I no ha parat, perquè motius  i fronts diversos no n’hi han faltat.

Lluís i Arundhati, segurament no tenen res a veure l’un amb l’altre, però això que fan amb la seva popularitat, és retornar generosament al poble allò que el poble els ha donat.

Gràcies a tots dos.

14 de desembre de 2021.

PD. A mi m’ajuden a no vomitar quan sento parlar d’emèrits …

 

dilluns, 6 de desembre del 2021

Lliçó mal aprofitada.

 

Felip II, el rei més poderós d’Europa envia L’Armada invencible a aniquilar la Pérfida Albion. Pel camí una tempesta malmet poc o molt els vaixells.

El duc de Medina-Sidonia, almirall de la flota, envia una carta al Rei, explicant que degut a la tempesta, l’armada no està en condicions  d’atacar i demana autorització per suspendre l’acció.

El dia 1 de juliol de 1588 Felip II li contesta amb  una carta:

” Si ésta fuera una guerra injusta podria ser esta tormenta, como una señal de la voluntad de Nuestro Señor para que desistamos… mas siendo tan justa como es, no se debe creer que El la ha desamparado, sino favorecerla… endavant doncs.

El desastre va ser paorós.

Deducció totalment lògica: YO mandé mis navíos a luchar contra los hombres, no contra  elementos.

 I tot oblidat sense gaire esforç.

Aquesta simbiosi entre Monarquia i Divinitat ha estat i continua essent una característica dominant del pensament polític espanyol, fins i tot en mentalitats no creients.

La gesta de què estan més orgullosos és l’obra Civilitzadora a Sud-Àmerica que no deixen de proclamar que fou aconseguida amb la Cruz y la Espada.

Menendez Pelayo, fa quatre dies proclamava que España és Espada de Roma y martillo de herejes.

Cap allà   1944, a la meva escola cantàvem a ple pulmó,

"España fue la nación que mas lauros conquistó…

Al grito sacro santo de Castilla y de Aragon…"

Els nens no sabíem què volia dir “sacrosanto”…

Ara ho entenc massa bé...

Més de 400 anys després de Felip II, una part important de la classe dominant espanyola (especialment Reis i Jutges), ja no creu tant en Déu però es manifesten i actuen com a gestors d’aquell Poder suprem que per la seva idiosincràsia ni tolera ni admet cap qüestionament.

Espanya inventa la Democràcia Teocràtica, que resulta un instrument perfecte tant per a Dictadors com per a Partits politics. Es poden redactar amb la mateixa gràcia Leyes fundamentales del Movimiento  com una Constitución Española, amb plena seguretat que serà aprovada per la immensa majoria del poble Español.

Això, que els catalans percebem i patim tan clarament, hem d’entendre que vist des dels altres països, és simplement una manera de ser i de fer espanyola, una mica folklòrica  com ho és la forma que té Espanya d’assassinar toros.  A Europa  fa mal a la vista i prou.

Però això no és democràcia democràtica. Després de 40 anys de dictadura feixista no es pot fer votar un poble sense prèviament fer neteja. El poble votarà SÍ a qualsevol proposta que representi sortir de la presó on estàvem tots tancats.

Aquest SÍ no dona cap valor al contingut del document i molt menys a un document tan irreformable com totes les Bíblies i Alcorans, que necessiten molts  segles i massa guerres per fer petits passos endavant.

6 de desembre de 2021.

Res a celebrar.

divendres, 12 de novembre del 2021

Tenim dues opcions.

 

I només dues. Cada català ha de triar què vol ser:

A). Súbdit de la Monarquia Espanyola.

B). Ciutadà de la República Catalana.

Cada vegada que ens aparegui el fantasma del dubte, cada vegada que sentim rumors que l’independentisme fluixeja, jo aconsellaria que recordant aquest dilema aprofundim una mica més en què significa cada opció.

A Europa hi ha dues monarquies de caràcter diví: El Vaticà i la Monarquia Anglesa. Són  arcaiques i aparentment sòlides, però en realitat marginals. Per altre costat hi ha cinc monarquies (Noruega, Suècia, Dinamarca, Holanda i Bèlgica)  i mitja (Luxemburg) del model monarquia del mocador. Aquest nom ve d’un incident protagonitzat fa uns quants anys pel rei de Suècia, que en un cerimònia solemne li va caure el mocador a terra i trencant tot el protocol es va ajupir a agafar-lo dient:

Me l’estimo molt perquè és l’únic lloc on puc posar el nas”.

Aquestes monarquies, més que sòlides són etèries. Les cinc es justifiquen perquè es van oposar amb més o menys entusiasme a tota mena de feixisme, i s’aguanten no posant el nas enlloc, excepte al mocador.

I també hi ha la  dita monarquia espanyola, diferent de totes les altres. És franquista,  és corrupta, és ignorant, i vol ser prepotent, sense dissimular-ho. Una de les seves escasses funcions és servir de cobertura de tota mena de política centralitzadora, ergo anticatalana.

No obstant el problema profund no és la identitat o la personalitat dels monarques espanyols, perquè encara que fossin autènticament de dret diví i al mateix temps del model del mocador, Catalunya no els podria acceptar.

L’origen de tota estructura social es justifica a partir dels drets humans dels ciutadans, de qualsevol grup humà que compleixi una sèrie de paràmetres quantitatius i qualitatius, de territori i de cultura, econòmics i sociològics, siguin o no siguin coneguts o acceptats pels altres. Els drets hi són. Els tenen els uigurs i els kurds, els tibetans i els escocesos i una llarguíssima llista de pobles… i evidentment els catalans.

La primera institució necessària per defensar aquests drets humans és disposar d’un Parlament que compleixi un parell de condicions que l’actual no té.

1-Ser elegit pels ciutadans de Catalunya entre els candidats que proposin els partits polítics catalans amb seu a Catalunya, igual que els membres de les seves cúpules dirigents.

2-Que tingui competències  legislatives plenes, exclusives i garantides.

Així de clar i català i així de fàcil. Si més no, fàcil d’entendre aquí i impossible (?) d’entendre allà.

És indiferent que allà hi hagi el model Rei que prefereixin.

És igual que allà un dia de sort canviïn la monarquia per una república.

És igual que aquella república sigui federal o centralitzada.

Perquè el problema no és de formes, és de fons. És més de manera de ser que de manera de fer. És més de manera de pensar, que d’actuar. Fins i tot acceptant que a la resta de l’Estat  espanyol hi ha una diversitat considerable, la desconfiança, fins i tot animadversió envers la catalanitat és subliminal i generalitzada.

No es tracta que els catalans siguem persones ni més bones, ni més intel·ligents, ni més treballadores ni menys simpàtics. La pasta és la mateixa.

Les individualitats són intercanviables, però la comunitat, no.

La catalanitat existeix…

Tots els intents que han fet al llarg dels segles els variadíssims sistemes de Poder polític espanyols, o bé han ignorat aquesta realitat o bé han intentat aniquilar-la.

M’atreveixo a afirmar que avui dia cap d’aquestes dues intencions -ignorar o aniquilar- són possibles i que els poders espanyols que ho volen afrontar, no saben ni poden oferir cap solució.

Acabo de llegir que només cal que un 3’5 % de la població estigui radicalment convençuda d’una idea política o religiosa perquè acabi  estenent-la a la majoria.

A mi em sembla molt poc, tot i que quan sant Pere va arribar  a Roma, cap allà l’any 70, els  cristians no eren ni el 3%...

El que si sé és que a Catalunya  la quantitat de ciutadans radicalment convençuts de la necessitat, de la legitimitat, de la possibilitat de la independència, supera de llarg aquell 3’5% multiplicat per 15.

Les forces repressores, encapçalades per la Monarquia, utilitzant l’alta Magistratura ajudada per la guàrdia civil, fan i faran tant mal com puguin, que sempre serà molt inferior al necessari per aconseguir que els molt convençuts ens allunyem ni un mil·límetre del camí ja iniciat.

Barcelona, 11 de novembre 2021.

 

dimarts, 19 d’octubre del 2021

Posar la banya en un forat.

 

És una manera de dir, d’entossudir-se en mantenir postures absurdes. Diuen que ho fan els bous i alguns jutges espanyols.

A València dels toros en diuen bous i a les places de bous hi celebren grans trobades d’entusiastes practicants de l’exercici de posar la banya en un forat. I és clar passen coses  curioses i difícils d’explicar. El líder màxim del PP, promet que ell caçarà el gran fugitiu dos dies  abans  que un jutge italià decideixi que nanai.

En certa manera s’entén que havent seguit al peu de la  lletra el mètode ”campana de Huesca” i convençuts que han aconseguit “descabezar“ tota la rebel·lió catalana es troben que la campana no sona perquè li falta el batall.

L’Estat espanyol al complet; (Rei, Tribunal Constitucional, Suprem, de Comptes, policies, politics progres i fatxes, etc.) ha posat la banya en un forat i no para de forcejar esbufegant amenaçador, barallant-se uns amb altres, mostrant que el rei va despullat,  portant als carrers de Barcelona nazis de pacotilla i perdent l’escàs prestigi que la psudo-història li suposava.

L’Estat espanyol està incapacitat per entendre que el problema no són els dirigents  polítics o socials, sinó que soc jo, que no soc ningú. I uns milions de ningú formen un poble, que si bé és veritat que en temps passats quan a un Estat li convenia aniquilar un poble,  l’aniquilava enviant-lo, no a la paperera de la Història, sinó a la trituradora i llestos, (Asteques, Inques, etc.) ara la cosa no resulta tan fàcil.

Diuen que és un problema polític, però jo no ho tinc massa clar que sigui un problema polític, a no ser que per polític vulguem dir cultural, econòmic, emocional, visceral, i que inclogui el modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi i tota altra forma de modes i maneres de fer i de ser dels pobles.

Potser sí que un primer pas constatable l’hauria de donar el govern espanyol del moment, però em temo molt que no ho vol gaire, no sap com fer-ho i sobretot no ho pot fer sense suïcidar-se.

Aquest enfrontament entre un poble que sap molt bé què vol i un Estat que només sap què NO vol, entre un poble que renuncia radicalment a l’ús de la violència, i un Estat que només pot actuar  usant totes i cadascuna de les formes de violència que creu que hi té dret, aquest enfrontament  al segle XXI, a Europa, pot ser llarg, però no ho dubteu només té un resultat final possible, que no és l’aniquilació d’un poble.

Cal que resistim un minut més del que es tarda en treure la banya d’un forat.

19 d’octubre del 2021.

 

dijous, 30 de setembre del 2021

Trompetes i tambors.

 

El pobre Llarena no és el culpable. Millor dit no és l’únic culpable. Ni tan sols el principal. Fins i tot potser solament és un titella més, manipulat per les mateixes forces tel·lúriques que van aconseguir en quatre dies convertir  a un noi estúpida en un  Rei corrupte i a un  partit socialista d’esquerres , democràtic i republicà, en un PSOE   filo franquista de tota la vida.

Llarena és un subproducte grassonet de l’Espanya Eterna que intenta omplir el  buit al Poder, (per l’obligada absència de l’exèrcit, per imperatiu europeu)  deixant  el control de la  política espanyola a les togues, que és allò més similar a les sotanes.

Monarquia, exèrcit, església i ara judicatura. Sembla, vist des de Catalunya, que aquests elements són l’essència de la “pàtria eterna” que no ha superat la pèrdua de l’imperi  de segles ha, i on  protestar però fluixet i pacíficament que ho facis, és pecat, és delicte, és crim, és apostasia, fins i tot un terratrèmol  (sense volcà espectacular).

Utilitzar la justícia com a instrument polític i la monarquia com a arma ha ajudat a accelerar el desprestigi de l’alta judicatura espanyola i a posar de manifest l’altíssim grau de descomposició de la monarquia. La necessitat del post franquisme d’elegir un cap d’Estat que alhora fos estúpid i corrupte era imperativa. Si complia només una sola d’aquestes condicions podia fer fracassar l’invent. L’èxit fou total.

Catalunya, i el seu profund anhel de llibertat, no ha fet res més que obrir finestres, per ventilar la casa i deixar entrar el sol.

Tinguem-ho molt clar. No som els responsables de la mala qualitat democràtica, ni de la rigidesa mental del dogmatisme, ni de la macrocefalia centralista, ni de l’enyorança feixistitzant que domina tants àmbits de poder espanyols, som simplement el dit que senyala la lluna, el braç que destapa el llençol. I això és molt arriscat.

No és que els catalans siguem ni més llestos, ni més honestos que el conjunt dels espanyols, és senzillament que ens ho mirem ni de massa prop ni de massa lluny. Havent rebutjat l’ús de tota violència ens obliga a utilitzar les dues eines militars que emprenyen però no maten: la trompeta i el tambor.

De la trompeta se n’encarrega amb gran èxit Puigdemont. Se’l sent per tota Europa i posa molt nerviosos els Llarenes, Marchenes i Lesmes, i acòlits.

Dels tambors han decidit finalment avui al Parlament Català tant ERC com Junts per Catalunya que n’agafaran de grossos i de petits i bombos i platerets i que se sentin sobretot al centre del centre d’Espanya.

Els més folklòrics sabem que el timbaler del Bruc tot solet va demostrar que fent soroll  “molt soroll”, aconsegueixes vèncer l’enemic sense ferir ningú, i els més bíblics recordem Josué i les muralles de  Jericó.

De sorolls n’hi ha de moltes menes i amb l’experiència de tantes festes majors sorolloses de tants pobles de Catalunya, i una mica d’imaginació que tampoc en falta serà fàcil fer-ne de dolços o d’insuportables, d’aguts o de baixos, tot s’hi val. Asseguts al voltant d’una mesa o asseguts en un escó.

¿Quousque tandem, Llarena abutere patientia nostra? ¿Fins quan?

30 de setembre de 2021

Sense por ni pressa.

 

 

 

dimarts, 21 de setembre del 2021

Les nostres posicions estan molt allunyades.

 

Digué Pedro, el simpàtic encantador de serps,  en el seu paper de firaire venedor de “crecepelos”.

Molt llunyanes. Molt?  Quant?

Doncs, mireu la mateixa distància que hi ha entre dos moments de la Vida del PSOE força significatius.

1974. Suresnes. Congrés regenerador del PSOE que elegeix líders Felipe González i Alfonso Guerra.

Resolucions: 3ª.      El PSOE se pronunciará por la constitución de una República Española.

                      11ª. Reconocimiento del derecho de Autodeterminación de todas la nacionalidades ibéricas… la definitiva  solución  del problema… pasa indefectiblamente por el reconocimiento  del  Derecho de Autodeterminación.

2006, maig,   Alfonso Guerra (sarcàstic i sardònic). El Estatuto de Cataluña lo hemos cepillado y bien cepillado.

Doncs això. La distància que separa les posicions d’en Pere i en Pedro és exactament la mateixa que separa el PSOE de 1974  del PSOE de 2006.

Aquesta diríem que és la separació horitzontal, perquè la més important és la separació vertical. El PSOE l’any 1974 es manifestava profundament republicà i ara des  que la monarquia ha fet pública la corrupció en totes les seves variants, els socialistes es  proclamen monàrquics. ¿Què o qui ha canviat?

Però estem al 2021 i mentre que Catalunya no s’ha mogut ni verticalment ni horitzontalment del mateix lloc on era però amb més forta convicció democràtica, el PSOE s’ha deixat arrossegar al fangar de l’espanyolisme més tronat.

Es pot afirmar amb contundència que el fracàs de l’Estat espanyol per construir una democràcia post franquista és primordialment obra  del PSOE. El  PP no s’ha mogut mai del seu lloc feixista.

Les nostres posicions estan molt alllunyades. I tant. Nosaltres estem asseguts als bancs dels acusats i vosaltres a les poltrones dels jutges amb mentalitat Torquemada.

21 de setembre del 2021.

Coronavirus i democràcia minvants.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

diumenge, 12 de setembre del 2021

Som molts i ho volem molt.

 

Som molts i molt variats. De ciutat i de comarca, de pagès i d’universitat. De dalt, del mig i de baix.

Ho volem molt i per moltes raons diferents. I la majoria per moltes raons alhora.

Tenim drets i tenim dret.

Racionalment, emocionalment, alegrement i seriosament.

I sobretot amb constància, amb perseverança, amb insistència, amb tossudesa.

Podent triar entre monarquia espanyola o república catalana, no hi ha color. Tothom ho sap i és profecia. Ho sabem aquí i ho saben allà.

L’esquerda gruixuda com un braç d’atleta que mostra sense vergonya la monarquia espanyola, deixa fluir rius de… no és res més que la conseqüència inevitable de no haver fet net ni poc ni gens, ni moral, ni mental, ni econòmic, ni judicial, ni de cap manera, de  40 anys llargs de dictadura militar corrupta.

Per entendre una mica la mentalitat dominant a l’alta judicatura espanyola només cal llegir unes paraules de la Memòria del Tribunal suprem del primer any de la “democràcia”:

La libertad hace al hombre más vulnerable a los atractivos del mal… y proporciona mejores condiciones para delinquir…

Em temo molt que el “modus cogitandi” de les altes esferes  de l’Estat espanyol, (i no solament judicials)  continuen  pensant sobre la llibertat el mateix que els últims dos segles pel cap baix.

Per això som molts i ho volem molt.

12 de setembre, l’endemà de l’onze.

P.S. Estic tip de sentir dir que l’onze de setembre de 2001 va canviar la Història del món. Sense anar cap segle enrere, el 6 d’agost de 1945 a Hiroshima sí que va canviar la Història, però llavors  les víctimes   eren unes altres.

 

divendres, 13 d’agost del 2021

“Verba volant, scripta manent”.

 

La comunió entre l’exèrcit espanyol (El libro negro del ejercito espanyol, Luis Gonzalo Seoane) i la monarquia espanyola (L’armadura del rei, Calatrava, Hurtado, Prado) beneïda per L’Església (Intrigues i poder al Vaticà, Vicenç Lozano) engendrada i sostinguda a la capital del país (Madrid es una isla, Oscar Pazos) al llarg de molts anys (Un poble traït, Paul Preston) ha generat tota mena de corrupció (La economia ilícita en Españ, Armando Fernández Steinko) acabant cometent l’immens error d’encomanar la solució de tot plegat al poder judicial (El gobierno de las Togas, José Antonio Martín Pallín)…

Llegiu aquests llibres o bé uns altres. Llegim més i escoltem menys discursos. Gairebé m’atreveixo a dir que no cal escoltar cap discurs ni declaració ni comentari, ni el de l’il·lustre lingüista Casado especialitzat en llengües balears, ni les paraules del gran exorcista Millo que ens vol alliberar de les nostres obsessions diabòliques, ni les de l’afable ministra que desitja que haguem après la lliçó.

Llegint alguns o tots els llibres citats una mica a l’atzar, queda  força clar que el problema que té i molt gros Espanya no és Catalunya. Però sí que  sembla que l’existència del fet diferencial català crea una forta obnubilació en el pensament dominant espanyol, i que mentre una part important de la seva classe dirigent -política, econòmica o intel·lectual- no sigui capaç  de fer un esforç, potser dolorós, d’analitzar i proposar una solució  intel·ligent  honesta i creïble, per resoldre el seu problema, serà bo  per a tothom que, Catalunya se n’allunyi tant com sigui possible.

Fa una dotzena d’anys el ponderat Sr. Juliana va escriure un llibre Titulat  La deriva de España. Gran coneixedor de tots els assidus de les sales de VIPS  del Prat i de Barajas, (aeroports ara rebatejats amb noms il·lustres de la santa transició ) ja anunciava grans turbulències sobre un país que ell  a la portada del llibre qualificava de  "vigoroso y desorientado”.

El diagnòstic que feia l’il·lustre badaloní, sobre el futur del catalanisme ha resultat totalment desencertat -això ja sol passar, i no té major importància- però la pregunta que jo em faig és; si els crits famosos de “a por ellos” que feia aquell país uns anys més tard eren conseqüència de ser “ vigoroso” o d’estar “desorientado”. O per les dues coses alhora.

En resum, dos consells: Llegim i marxem.

12 d’agost del 2021.

 

dijous, 5 d’agost del 2021

Pobles i Estats.

 

La infraestructura profunda i bàsica de tots i cadascun dels individus humans  és igual.

A partir d’aquí les varietats són moltes en molts camps. Físiques, anatòmiques, viscerals, intel·lectuals, emocionals… hi ha tantes variables, que tots som únics.

Però ens agrupem, en una  gran diversitat de grups amb qui compartim alguna de les múltiples facetes de la rica o pobra composició de cadascun.

El territori, la terra que trepitgem, la seva gent, la seva HISTÒRIA o la seva història, la idiosincràsia, els seus modus cogitandi, modus operandi i modus vivendi són suficientment diferenciats per permetre parlar de POBLES.

Aquestes maneres de PENSAR, de FER i de VIURE per difuses  i difícils de descriure que semblin, existeixen i donen consistència als pobles.

El Poble Català és una realitat plena. Amb gairebé totes les virtuts i tots els defectes de la majoria  d’altres pobles. I com la majoria de pobles del món, sense un Estat propi.  I com tots els pobles del món, formant part  d’algun Estat.

L’increment del nombre d’habitants, de la densitat de població, l’augment constant dels coneixements, la creixent informació de tota mena de tots sobre tothom, fa inevitable l’augment  de la demanda  de tenir un Estat propi per part de grups humans més o menys coherents i cohesionats, de molts territoris  del món.

L’any 1947 hi havia 67 Estats sobirans. El 2008, 179. Avui,198. L’any 2022…

L’actual llista d’Estats reconeguts “Independents i Sobirans”, del voltant de 200 unitats, és la més absurda, irracional i incoherent distribució de pobles, persones i territoris imaginable, impròpia  d’una espècie humana que s’autoconsidera racional.

L’anàlisi del per què d’aquesta realitat, de manera seriosa, eficient i continuada  em sembla que no s’ha intentat en cap moment ni en cap lloc. Com si fos un procés inexplicable, irracional, pur atzar, o voluntat  dels Déus.

Tots els grans Estats actualment reconeguts són conseqüència directa o indirecta de guerres o d’altres actes violents, més o menys llunyans. Mai conseqüència d’actes de la majoria dels seus súbdits plenament lliures i conscients. En el millor dels casos els ciutadans han parlat  a posteriori, i ja molt condicionats.

La força primordial que empeny a la majoria dels seus habitants a acceptar la situació de fet, és allò que els grecs anomenaven fòbia, barreja de por i de rebuig als altres.

Fòbia, que aprofita una minoria poderosa per interès personal (kerdos), per fomentar entre els súbdits la vanitat (doxa), de ser un poble superior als altres pobles.

 

Tucidides, ja senyalava aquesta triada -fobia, kerdos, doxa- com origen del poder polític i base de l’Estat, que Hobbes molts segles després qualificà de Leviatan, monstre bíblic, temut i odiat pel poble… que posa en mans d’una  minoria absoluta  les tres eines de domini que la humanitat ha creat, desenvolupat i perfeccionat al llarg dels segles: les paraules, les armes i els diners, per aconseguir allò que anomenem ordre.

Si bé sobre el paper es podria pensar que socialment l’ordre és un bé superior a la llibertat, solament cal una mirada, per superficial que sigui, al repartiment de la riquesa i de la misèria  entre els ciutadans en tots i cada un dels països del món, per entendre que en l’origen del sistema d’Estats Sobirans, hi ha un error brutal, profund, molt antic i universal.

Ni les religions, ni les filosofies, ni les revolucions quan han entès i denunciat aquesta aberració han aconseguit millores notables o duradores i més d’una vegada han empitjorat la situació.

La falta  de llibertat i d’equitat són dues manifestacions universals del mateix error   polític, com la falta d’aliments i d’higiene són la causa de la mort de 4 milions i mig, de nens menors de cinc anys, cada any…

Catalunya té l’oportunitat de mostrar a qui ho vulgui veure del món sencer, que existeix la possibilitat d’aconseguir sense cap violència, i sense perjudicar cap dels dos  pobles protagonistes, el nivell  de llibertat i equitat anhelada.

Haureu sentit sentenciar en defensa de l’ordre establert que; “la meva llibertat s’acaba on comença la llibertat de l’altre”.

Fent cas d’aquest  principi  tots viurem tancats sols dins d’una gàbia amb mil barrots.

Seria bo que el canviéssim per aquest;  com més lliure sigui l’altre, més lliure serè jo”.

5 d’agost de 2021.

 

 

 

dissabte, 24 de juliol del 2021

La “senyu” ens ha renyat.

 

Espero que hagueu après la lliçó.

I té tota la raó. Ella sap molt bé que si la seva meravellosa ciutat de Puertollano, els últims 10 anys ha perdut el 15% d’habitants és per culpa dels catalans que no els  comprem ni carbó ni petroli. I que si l’atur ronda el 20% és perquè en comptes de visitar els meravellosos molins de vent de La Mancha ens n’anem al Vietnam, on no se’ns ha perdut res.

També sap que si els 200 mil Km. quadrats de les dues Castelles i Extremadura juntes  (el 40 % d’Espanya)  tenen menys habitants  que els 7 mil  km. quadrats que envolten la Puerta del Sol també és culpa de la dèria dels catalans de visitar el  museu del Prado i no ”los ojos del  Guadiana”...

 Està molt enfadada pel que hem fet.   Ella sempre tan riallera ens ho ha dit  molt seriosa.

Espanya -ara seriosament- necessita urgentment un Gorbatxov o un Deng Xiaoping amb la perestroika del primer o les quatre reformes del segon. Aquest parell creien  que primer s’havia de canviar la mentalitat dels poderosos  abans de deixar votar el poble. Per desgràcia s’han oblidat d’aquesta segona part.

Mentre que a Espanya van deixar votar a corre-cuita el poble, sense canviar la mentalitat  dels poderosos.

Cap del dos camins porta a una sana democràcia……

I mentrestant m’imagino una trobada distesa entre la ministra Rodríguez amb la Dolors Bassa i la Carme Forcadell i  que aquella  aprofita per dir somrient; “espero que hagueu après la lliçó”.

I per si la senyora Rodríguez  no sap de què li parlo perquè no entén el català li diré amb les belles paraules del seu gran Lope de Vega.

“Entiendo lo que me basta.

Y solamente  no entiendo.

Como se sufre a si mismo.

Un ignorante soberbio”.

23 de juliol del 2021.

La covid marxarà, l’estupidesa no.

 

 

 

 

dilluns, 19 de juliol del 2021

Tothom ho sap i era profecia...

 

Tothom sap que l’actual Constitució Espanyola està obsoleta. De fet va néixer mal parida. El pare que la va engendrar era un vell assassí mai penedit ni condemnat, ni tan sols conscient de la seva perversió. Els que la van escriure van seguir el consell del dictador “no es pot entregar el poder als que van perdre la guerra”. La votació que  va donar legalitat a aquesta constitució era enormement deficitària de legitimitat. Els anys no donen legitimitat  d’allò que va néixer il·legítim.

La gravetat immensa de la nafra purulenta de què parlàvem ahir  cal entendre que és el mateix que passa amb la citada Constitució: són herència de dèficits i  malformacions seculars del pensament  de la classe dominant espanyola especialment a la capital del país, encarnada  i petrificada  en  figures com la monarquia, l’aristocràcia, la noblesa, la cúria, l’exèrcit, o la judicatura. I d’altres que em deixo.

Tots els intents que ha fet una petita part de la societat espanyola per posar-se al dia del pensament d’Europa més modernitzador, en molts moments; tant literaris, generació, del 98 o del 27, com polítics, República del 1868 o del 1931, com econòmics, industrialització dels segles 19 i 20, han estat frenats o anorreats pel pensament dominant  de les estructures dominants del centralisme dominant.

La tossuderia que mostren els defensors d’immobilisme mental avui, va agafant actituds  model Numancia, veient que la perifèria marítima es va descristianitzant, en tots els matisos de la paraula.

Segurament ningú en concret dels que manen a Madrid ha pres amb plena consciència la decisió  de transferir al poder judicial tota la responsabilitat i tota la potestat per resoldre el problema. Però ara ja està fet.

I com diem a Catalunya “Déu ens guard d’un ja està fet”.

No hi ha cap dubte que el poder judicial (i no tots els jutges, cada dia se senten més cruixits) és en aquests moments el millor hereu del pensament dominant de què parlàvem abans .

Per poques lleganyes que s’hagin tret dels ulls resulta clara a Espanya una situació de crisi  de valors, d’idees, d’interpretacions, i de poder, tan general que davant de la dificultat real i reial d’afrontar-la en la seva totalitat han optat per negar-la, tancar el ulls, seguir  igual… i sobretot trobar un culpable.

Això els ha resultat fàcil. Massa fàcil. Fastigosament fàcil…

Però la realitat és tossuda. Matar el missatger, retarda  la rebuda del missatge però no canvia la realitat…

Una  barreja de ràbia, por, tristor i pena... i de cop em va venir a la memòria..

HHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH

Fa molts anys, quan era jovenet, llegia Sabatini, Salgari, i tot el que em queia a les mans.

En una novel·la, Salgari explica la història d’un veler que torna d’una expedició als mars del sud carregat amb tres lleons i dos tigres  cap a Europa.

El capità, és un dèspota i s’aixeca una rebel·lió contra ell liderada pel contramestre  al mateix temps que uns pirates assalten la nau, i de cop i volta es desferma una tempesta tropical.

Emocionant i deliciós.

Un llamp trenca la gàbia. Les feres s’escapen i maten els pirates... El contramestre penja el capità. Una ventada s’emporta les feres. La tempesta amaina…

Tindrà l’Estat espanyol tantes xambes, d’una tacada? Amb una mica d’imaginació es pot veure qui són les feres, qui els pirates, què la tempesta i qui el capità, però i el contramestre, qui és?

Un altre dia parlarem de líders…

18 de juliol de 2021. No us sona la data?

 

dimecres, 30 de juny del 2021

El dit a la “llaga”.

 

És una “llaga” molt fonda. Infectada i purulenta. Tan antiga que el costum secular la fa oblidar.

Durant els primers 40 any de la meva vida va ser tan intensa la putrefacció que vam acabar no notant la pudor. Un  cop mort el principal responsable, els seus hereus van cuitar a tapar-la sense temps de desinfectar-la. Van agafar un llençol brut, van embolicar-ho tot lligat i ben lligat.

D’aquest llençol en van dir constitució…

Timeo hominem unius libri.

I jo tinc pànic del poble d’una sola LLEI…

De cop i volta, sense que ningú s’ho esperés, amb un cop d’aquella mena de coratge que Napoleó en deia; “coratge de les tres de la matinada”, instantani, necessari, de sobte, venen els catalans  i  posen el dit damunt d’aquella “llaga” que supurava pus  des del mateix cim de la Cúpula, fins molt avall…

El crit dels bons espanyols va ser unànime. S’ha de tallar el dit.  S’ha de tallar el dit a l’alçada del colze, diuen uns. No, fins l’aixella diuen els altres.

Tots els instruments quirúrgics de què disposa un Estat entren en èxtasis. (Guardeu la llista in pectore no fos cas que cantar fos delicte… O ja ho és?) i es posen a treballar sense tan sols desinfectar l’instrumental.

Però… I la “llaga”?  Molt bé, gràcies...

Nafra seria més normatiu, però no és tan fastigós.”

 Desapareixerà molt abans el  covid…

dijous, 24 de juny del 2021

De Pau Casals a Mas Culell.

 

I entre l’un i l’altre, centenars de milers, perseguits, “represaliats”, empresonats i afusellats per l’Espanya eterna, abans, durant i després del franquisme en nom de la secular i dogmàtica fe d’un sol déu, una sola pàtria i un sol rei. Ergo:  els catalans  són culpables per definició, i l’única sortida al conflicte que són capaços de pensar molts patriotes espanyols, és la mateixa que el seu admirat líder alemany va aplicar als jueus com a “solució final”.

El món de la música admirava Pau Casals, el món de l’economia admira  Mas  Culell. Unes dotzenes d’economistes de primera fila, Nobels inclosos, han posat el crit al cel, en defensa de Mas Culell.

Quin és el misteri que fa que Espanya el maltracti ignominosament sense que s’alci cap veu significativa entre aquells -economistes o no- que saben qui és  Mas Culell?

Tan immensa és l’animadversió contra la catalanitat, que no permet que economistes  espanyols honestos i coneixedors del cas no s’atreveixin a dir res?

Aquesta animadversió no és entre individus, no és entre persones. Hi ha molts catalans amb amics espanyols i viceversa. És entre pobles amb mentalitats molt diferents -un autoritari i dominador i l’altre insubmís i enamorat del seu país- diferència que no impedeix viure com a veïns però que fa impossible que la relació sigui la de sobirà/ súbdit.

És urgent que tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya (molt especialment socialistes i “podemites”) ens responguem a nosaltres  mateixos la pregunta que mai ens faran els que tenen potestat per preguntar:

Què vull ser jo?

Súbdit de la Monarquia Espanyola  o bé Ciutadà de la República Catalana?

No hi ha cap altra opció.

24 de juny de 2021.

Dia en què els petards foragiten els virus residuals.

 

 

 

dijous, 17 de juny del 2021

Mascaretes i mascarades. (Exabrupte alliberador).

 

Les mascaretes serveixen perquè cadascú de nosaltres no enverini l’aire.

Les mascarades s’usen per fer veure que dius sí, quan estàs dient no. Que ets, quan no ets res.

Benvingudes les mascaretes i maleïdes les mascarades.

Mai he acabat d’entendre, la necessitat de tots, absolutament  tots, els amos del poder, amb independència de la magnitud, la procedència o l’actitud mental de les persones que l’ocupen, de sentir-se obligats a mostrar-se al poble com una immensa mascarada.

Salons immensos, portes altíssimes, (al Kremlin n’hi ha una que quan hi passa el Putin de torn sembla un escarabat), lluminàries ostentoses, sostres impossibles, que fan que el Papa de Roma o la Reina d’Anglaterra s’hagin de disfressar fins al ridícul per ser vistos…

Es veu que si no hi ha pompa i lluentons el poder es dilueix.

Entre tots els personatges de primera fila que encara queden al món els més absurds són els que fan de Reis. I d’entre aquests guanya el primer premi “cum laude”… ¿oi que tots sabem qui?

A falta de Palau disponible a Barcelona, en un hotel disfressat de vaixell, proa al mar  que ni vol ni pot solcar, es va organitzar una mascarada de baixa intensitat amb assistència de la més “alta” figura de l’Estat espanyol.

¡Quina tristor, déu meu! Ni tan sols em va fer ràbia. Va resultar tot tan depriment, que tots els assistents i els espectadors  faran  un concurs de velocitat per oblidar-ho.

Els d’aquí fent veure que els interessava molt què es deia i què es feia  i els d’allà dissimulant la seva animadversió profunda i secular. I entre uns i altres uns quants empresaris que fan veure que estimen tothom  perquè  la pela és la pela”.

Les mascarades quan perden el magnífic encant del poder fan plorar...

Serà millor que continuem portant la mascareta.

17 de Juny de 2021.

dimecres, 26 de maig del 2021

Constitució = democràcia?

 

Esmena a la totalitat.

És gràcies a la Constitució que tenim l’actual democràcia. Digué Felip.

Altra vegada ens trobem en la necessitat d’afirmar que allò que té d’horrible aquesta afirmació, és que és veritat.

D’aquella Constitució era totalment d’esperar que en sortís aquesta democràcia.

Sentireu dir que els catalans avui majors de 6o anys la vam votar majoritàriament i us preguntareu; com pot ser que votéssim l’article 155? I el 149 amb els seus 32 apartats? I el 153 amb 4 institucions estatals per a control repressor de les comunitats autònomes? I tot el Títol X  que amb només 4 articles en té prou per impossibilitar de  facto  qualsevol reforma constitucional significativa?

Els catalans vam sentir parlar d’Autonomia i vam córrer a buscar al diccionari Espanyol a  veure  què en deia.

Heus aquí què en diu:

1. Estado y condicion de un pueblo que goza de plena independencia.

Això sí que ho vam votar, innocents com érem.

Però aquella Constitució té 169 articles, algun amb 32 apartats.

… algú pensa que  ho van llegir més enllà de mitja dotzena de pere-punyetes?

Ja sé que votar no equival a dir sí o no a tot, sinó donar confiança als autors del document, tant a la seva capacitat jurídica, com a la seva llibertat d’opinar i la veritat és que  ni una cosa ni l’altra semblaven existir.

Doncs mireu, jo tota no, però en vaig llegir suficient per votar No.

Però la majoria va votar , perquè votar no, significava arriscar-se a continuar dins la presó franquista on feia 40 anys  que estàvem tancats. Si la Constitució en comptes de dir que el cap d’Estat era un Rei hagués dit que era una piano hauríem votat igualment que sí, sense preguntar si vertical o de cua…

És gràcies a aquella constitució, que tenim aquesta democràcia.

És gràcies a aquella monarquia que tenim aquesta corrupció.

És gràcies al tardo-franquisme que tenim el neo-franquisme.

És gràcies al PSOE/PP que tenim Vox…

I sobretot és gràcies a la Inquisició que tenim  Suprems i Constitucionals.

Fills i nets d’aquells que fa 40 anys van votar SÍ a la Constitució, jo us demano que no els ho tingueu en compte. 40 anys de dictadura capgiren el seny del poble  més fort.

Fills i nets, ara teniu una bona ocasió: no la desaprofiteu.

La putrefacció de la monarquia espanyola -essent immensa- no és la principal raó per rebutjar-la. La corrupció inevitable en grau més o menys alt en els afers públics no demana canvis de persones. La cruel distribució de la riquesa entre rics i pobres. La falta de llibertat de tants pobles com el nostre, no demana pactes i diàleg…

Tot junt, demana, exigeix, urgeix una ESMENA A LA TOTALITAT.

26 de maig de 2021.

P.D. Sentint avui parlar d’indult et venen ganes d’apretar a córrer...

 

 

dimarts, 18 de maig del 2021

Tres frases qualsevol.

 

Marqués de Condorcet. Activista polític i pensador de la Revolució francesa.

La clau per entendre l’èxit de l’opressió no rau en l’arma de l’opressor, sinó en la ment de l’oprimit”.

Baró d’ Oxenstierna. Diplomàtic suec. Guerra dels “trenta anys”.

“Que sàpigues, fill meu, que es necessita molt poca saviesa per governar el món”.

Daniel Ellsberg. Analista i filtrador de documents del Pentàgon: L’home més perillós d’Amèrica.

“El canvi que necessitem al món, no vindrà dels governs… Haurà de venir des de sota”.

 Ara mirem un cas que ens afecta de molt a prop: nosaltres els catalans.

 Senyor Codorcet: La ment de l’oprimit ja ha fet el pas d’entendre, de rebutjar i de deixar de témer les armes de l’opressor. La ruptura emocional, racional i política és irreversible.

Senyor Oxenstierna. Si per governar el món no es necessita molta saviesa, per governar Espanya tot bri de saviesa fa molts anys que fa nosa.

Senyor Ellsberg: això estem fent. Dues entitats cíviques, una defensora de la cultura i l’altra de la identitat, una amb nom de tota la cultura: “Òmnium” i l’altra  amb nom  democràtic per excel·lència “Assemblea”, les dues amb centenars de milers socis, estan treballant  des de sota per  produir aquest canvi, que la seva veu, senyor Ellsberg i la de milers d’intel·lectuals honestos del món sencer reclamen (de moment sense gaire èxit).

La reacció de L’Estat Espanyol  tancant a la presó els presidents d’ambdues entitats és la demostració més palesa d’estupidesa, de  crueltat i de fracàs.

La casta dirigent espanyola, política i econòmica i desgraciadament cultural, no tan sols ignora el seu poble, sinó que li té por. El model territorial  (Madrid  y provincias), el model jeràrquic (Monarquia, aristocràcia, vassalls) el model polític (burocràcia, jutges, guàrdia civil) heretats tots ells del segle dinou, han malbaratat tot el segle vint fins arribar al segle vint-i-u malferits i amb símptomes de putrefacció.

Allò que havia de passar està passant. Catalunya se’n va. Les tres frases qualsevol del títol, ho expliquen.

Seria força saludable, que ara que fa 10 anys d’aquell entusiasmant 15 M, els seus dirigents prenguessin consciència que l’obstacle que han trobat al seu camí, que els ha fet trontollar perillosament, és exactament el mateix obstacle que vol impedir que Catalunya  faci l’últim pas.

Baixant a ran de carrer, afegeixo que el recent acord de les masies de Prats i Alella, em sembla perfecte -no pel seu contingut, que ignoro- sinó pel seu significat.

Sisplau, criticaires de mena, calleu una miqueta.

18 de maig de 2021.

 

 

 

divendres, 7 de maig del 2021

Vox… , vox populi?

 

De cop i volta, ha esclatat a la cara  de la societat espanyola una gra de pus, sagnant i repel·lent. Es  fa dir Vox.

 El gra ja fa temps que hi era i  que se sabia què el provocava, no un gra sol, sinó una granissada. El diagnòstic parlava d’una infecció al torrent sanguini d’anys enrere. Molts anys i  molt mal diagnosticada i pitjor tractada.

Purulent i al mig de la cara no es pot amagar. Ells fan veure que no és un gra de pus, sinó la ferida del valent que ha posat la cara en defensa dels valors eterns de la pàtria contra els seus enemics.

Tot i que produeix repugnància, l’amenaça de Vox no ens ha de fer massa por, perquè només seria perillosa si el seu amic i aliat, l’exèrcit, no estés desactivat per la unió  Europea. (Val a dir que és la protecció més gran -i gairebé l’única -que ens aporta Europa).

 Si bé és cert que el neofeixisme és un fenomen molt abundant a tot Europa, allà representa un renaixement d’un corrent derrotat, mentre que aquí només és treure’s la careta  dels  ultims 40 anys  del Rei (*) i per sota  tots.

Sí que ens ha de preocupar que mirant massa el gra a la cara, disminuïm l’interès per estudiar la infecció a la sang que el produeix. Que condemnant Vox, fem tolerable el PP i lloable el PSOE, oblidant les seves caracterìstiques autoritaries, centralistes, i dogmàtiques pròpies de tota la cultura espanyola, poc o gens entrenada a l’exercici de la democràcia. Com diu, per a mi un desconegut Juan Carlos Moreno, doctor en filosofia i professor de la Universitat Autònoma de Madrid: “Madrid es el centro del nacionalismo españolista de siempre”. Cada dia hi ha més veus particulars que ho denuncien. Mica  en  mica…

 Fa poc vaig llegir un llibre sobre el feixisme a Catalunya els anys 20  i 30 del segle passat, escrit per una dotzena d’historiadors del país i de fora, coordinats si la memòria no em falla -que cada dia ho fa més- pel professor Fontana.

Les opinions eren molt diverses. Parlaven de persones, de grups, d’accions, etc. Per concloure el llibre van discutir i finalment acceptar tots, tres afirmacions.

1.-A Catalunya hi va haver feixisme.

2.-Hi va haver catalans feixistes.

3.-No hi va haver un feixisme català

És a dir, a Catalunya no hi va haver cap José Antonio ni cap Ledesma Ramos fundadors de FET ni JONS. Més o menys, com ara.

Allò que fa bastants anys vèiem diferent des de Catalunya, ara ho comencen a veure a molts altres indrets de la perifèria; alguns fa poc i altres fa temps

Són bastants els que s’adonen que les estructures de poder actuals són totalment inservibles. El canvi ha de ser tan general, des de la cúspide fins a tots els estaments superiors, mitjans i baixos, que no saben per on començar, i per això lamento que l’aparició en escena de VOX, encarnació teatral d’aquella antigor, distregui uns i justifiqui  altres, per no buscar solució a  l’autèntic i profundíssim  problema.

Catalunya no és el problema d’Espanya, però sí que és un problema per a l’Estat espanyol, i que la política no sap ni vol ni pot solucionar. A L’Estat espanyol; monarquia, jutges, fiscals, guàrdia civil, Ibex 35, conferència episcopal,  etc.  només els hi cap al cap una solució: l’aniquilació de tot signe de catalanitat, de la manera de ser, de pensar i d’actuar, anul.lacio de la seva història, però això… no és possible, (per petits detalls com que en el ranking de les millors universitats d’Europa, la primera de l’Estat espanyol és la Pompeu Fabra i en el ranking d’ hospitals el primer de l’Estat és el Clínic).

Poden tancar a la presó  10, 100 o 1000 persones però no 2 milions. Poden produir  molt  sofriment però generaran més ràbia…

Ha aparegut Vox. I jo me n’alegro, perquè clarifica moltes coses. Posa un mirall davant dels ulls de tota la societat espanyola, mostrant allò que no vol veure…

6 de maig de 2021.

(*)Lectura recomanada “L’armadura del rei” d’Albert  Calatrava, Elder Hurtado i Ana Pardo).

 

 

dijous, 22 d’abril del 2021

Fantasies i Fantasmades.

 

Els catalans ens hem sentit dir -sobretot últimament-  que som molt donats a les fantasies. Que allò que demanem només és fantasia. Que ens hem deixat enredar per quatre venedors de fum que ens han fet creure que existim i que tenim dret a… no sé quantes coses, sense voler veure que les fantasies no tenen realitat, són purs somnis.

Però pensem: potser sí que en temps d’Ícar volar era una fantasia, potser sí que en temps de Jules Verne anar a la lluna era una  fantasia, i “potser sí“ que centenars de fantasies d’ahir, avui són tan reals que ningú recorda que ahir eren fantasies.

Llavors mirem a la cara aquells que ens diuen des de 600 km. que  ens deixem de fantasies i mig sorpresos, mig divertits veurem nítidament la cara d’un fantasma que els cobreix a tots ells.

Una fantasmada immensa molt espessa cap a la dreta però igualment opaca cap a l’esquerra. Una fantasmada,  amb segles d’antigor.

No volent Madrid ser menys que París, admirat i odiat alhora, si allà tenien el fantasma de l’Òpera, Madrid tindria el fantasma de la Zarzuela.

Fa uns vint anys va ser notícia el casament de la filla del President del Govern del moment que va resultar una fantasmada gairebé perfecta. El lloc triat, L’Escorial símbol i cementiri dels grans fantasmes del passat. Els assistents a la boda, representació del bo i millor de la fantasmagoria del moment…

Últimament l’evaporació del vell fantasma de la Zarzuela esfumat a la vista de tothom deixant un rastre  de fum i ferum que  permetrà seguir-lo on es vulgui amagar.

I sobretot el gran fantasma recentment desenterrat i tornat a enterrar i mai desterrat  de la ment dels seus hereus, uniformats, togats, beneïts i santificats.

Heus ací que es veu un fantasma amb una capa caminant per la via del tren en un tram recte molt llarg. Per l’altra punta apareix un tren i el maquinista veu l’individu i es posa tocar el xiulet d’alarma. L’home segueix caminant i el maquinista xiulant cada vegada més fort... l’home de la capa mira cap al tren i murmura “xiula xiula que com no t’apartis tu.”

El vent belluga la toga i se li veu la cara, és un tal Llarena…

La guerra actual passarà a la Història com a FANTASMADES CONTRA FANTASIES.

Les fantasmades continuen sent fantasmades per sempre, amb tendència a retroalimentarse.

Per la seva banda les fantasies es converteixen en realitats quan un conjunt de persones inventa els avions o els coets. O les idees, les voluntats i les conviccions en quantitats suficients i amb fermesa  garantida.

22 d’abril, vigília de Sant Jordi.

 

dimarts, 6 d’abril del 2021

Natura nationes non creat. (Spinoza)

 

Sorprèn que aquesta evidència meridiana, costi tant d’acceptar per persones evidentment no estúpides.

La naturalesa fa territoris, els omple de persones, i són aquestes persones -una part potser petita del total- que utilitzant paraules, armes, i diners (és a dir, lleis, guerres i riquesa)  generen Estats, fronteres, senyors i súbdits, amos i esclaus, fidels i heretges, i s’atreveixen a classificar en bons i dolents allò que la naturalesa ha fet igual.

La Naturalesa no crea Nacions. Però el territori genera afinitats entre els seus pobladors en la manera de fer (modus operandi), en la forma de pensar (modus cogitandi) i en les condicions de viure (modus vivendi). Quan aquestes afinitats són sòlides, notablement diferenciades de les veïnes, i prou arrelades entre els seus habitants, ningú pot negar que és un germen de nació necessitada d’un Estat propi.

Allò que diferencia més un poble dels altres  és la forma de relacionar-se amb els pobles dels territoris veïns. La  Història –que no la naturalesa– ha generat pobles dominadors i pobles que es neguen a ser dominats, perquè no volen renunciar a la seva manera  de ser, de fer i de pensar per més guerres que hagin perdut, per més peatges que paguin, ni  per molt febles que semblin.

Entre les moltes dotzenes de pobles repartits per tota la geografia mundial que en ple segle XXI, demanen, reclamen o exigeixen el seu dret a tenir drets destaca Catalunya, no en tinguem cap dubte. Per la seva fermesa, per la seva actitud pacífica, pel seu nivell cultural i sobretot per l’estupidesa i prepotència dels encarregats per l’Estat espanyol de frenar el procés: els jutges .

Ja fa molts anys que en política se sap, que no és l’ús de la força  allò que fa fracassar un projecte, sinó l’ús d’una força insuficient. Produeix dolor, genera injustícia i  mostra davant del món l’estupidesa disfressada de legalitat. Res pitjor que un Torquemada al segle XXI.

Senyors Marxenes i comparses, avui dia no es pot ser alhora emocionalment  inquisidor i políticament just. El seu fracàs és inevitable, per més que aparenti victòria.

No li diré que me n’alegro de la seva estupidesa, no li negaré que el patiment que està produint a tantes persones empresonades, perseguides, exiliades per defensar allò que jo desitjo i sé que tinc dret a tenir, no li negaré que em produeix un dolor i un malestar que no els ho perdonaré mai.

Al mateix temps sé que gracies a l’ús que fa l’Estat espanyol d’una força insuficient, acabarà provocant que Catalunya, obtingui allò que aquestes persones perseguides i jo  volem.

Hi te dret, ho necessita i és inevitable. I ho construirà sense violència, sense armes  i solament amb paraules.

6 d’abril de 2021

 

 

dijous, 25 de març del 2021

L’Esquerda.

 

Allò que obre una esquerda,  genera  esdeveniment. (Baudrillard).

Quan un mur amenaça ruïna, és fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer. (Proverbi xines).

De l’esquerda a la ruïna, hi ha un pas o cent passes, pot ser una línia recta, una espiral o una  ziga-zaga, pot tardar un dia o mil, però sempre passa quan ningú s’ho esperava, per més que els historiadors després expliquin que es veia venir.

Com a exemples: la sobtada caiguda del mur de  Berlin fa quatre dies  o fa molts segles quan l’emperador romà, Dioclecià l’any 303 va decretar una persecució per exterminar una secta de fanàtics que obria una esquerda a la grandesa de l’Imperi més poderós del  món… i després d’escassos 20 anys, l’emperador de Roma era cristià.

L’esquerda hi és i no para de créixer. Des del cap fins als peus. Des de la costa fins a la meseta. Des del nord cap al sud. Entre la dreta i l’esquerra. I sobretot, entre el centre i la perifèria. Aquell centre que ha passat d’una burocràcia arcaica a una macrocefàlia endògena sense temps per airejar-se.

Entre les diverses característiques dels materials de la construcció, hi ha la duresa, la plasticitat, la rigidesa i l’elasticitat. Massa vegades confonem duresa o rigidesa amb resistència.

En realitat en termes humans -ergo polítics- aquestes dues característiques són el signe més evident de feblesa, mentre que elasticitat i sobre tot plasticitat són les millors qualitats per reeixir.

Tant  a la manera  de fer com de pensar, dominants al llarg de segles, en la cultura i en la política espanyola destaquen aquestes dues característiques: rigidesa i duresa, essent per altra banda les més lloades i exaltades pels seus historiadors, des de Felip II  fins Franco passant per Torquemada.

Però l’esquerda progressa sense aturador.

 Saber què passarà però no quan passarà, és el peatge que han de pagar aquells  (pobles o persones) que renunciem, radicalment a l’ús de la violència per seguir endavant i que ens obliga a tenir una convicció profunda, sòlida i racional, que és imprescindible  per ser lliures  per existir.

25 de març de 2021

Primera dosi rebuda…

dimecres, 10 de març del 2021

Motxilles massa pesades.

 

1.-Com pot anar pel món, defensant la justícia, la llibertat i la pau, el màxim representant d’un immens grup de creients de mig món, que no ha acceptat mai la total igualtat  entre dones i homes? Recordem aquella escena del dia de la consagració de la Basílica de la Sagrada Família de Barcelona, en què després de fer a l’altar la solemne cerimònia, el Papa rodejat d’una munió de Bisbes, un cop es van retirar, van aparèixer quatre dones per netejar i endreçar l’altar.

Ningú és conscient  que amb aquesta pesada motxilla secular a l’esquena, es fa gairebé impossible en ple segle actual predicar res, per bona voluntat que hi posin?

2.-El país més poderós, més democràtic, més avançat del món, vencedor de l’ultima guerra mundial, auto encarregat de mantenir la pau al món és al mateix temps el més armat, amb més bombes atòmiques que tota la resta dels països junts, amb heroics soldats repartits per tot el món i repartint bufetades a tot el món.

Pot encarregar-se de buscar la pau al món, amb la motxilla plena d’armes i el cap  ple d’heroïcitats bèl·liques?

3.-I al sud dels Pirineus, l’inic país Europeu en què el feixisme va guanyar la guerra. Amb un dictadura que va durar en plena forma durant 40 anys matant a cor que vols cor que desitges. Amb una motxilla plena  de grandeses, de memòries desmemoriades, de… el que vulgueu dir.

I, això sí, amb l’ajuda directa dels dos motxillaires universals. Fins 4  presidents ianquis van venir a Espanya a visitar Franco. El Vaticà no va tenir cap inconvenient  en celebrar un Congres Eucarístic a Barcelona els anys més cruels de la repressió franquista.

Massa motxilles massa pesades. I sembla que ningú a Madrid, a Washington o a Roma se n’adona.

O potser sí que ho veuen  i no s’atreveixen a buidar-les per por a quedar-se despullats.

10 de març de 2021.

diumenge, 28 de febrer del 2021

Amb violència no s’aconsegueix res. Segur?

 

La frase és maca. És èticament correcta. Però...,és falsa.

Ni edulcorant-la afegint: no s’aconsegueix res de bo. Ni millorant-la especificant: el pobre no aconsegueix res de bo, ni els pobles, tampoc.

Ara ja ningú -o quasi- llegeix l’Evangeli. No fos cas que es trobessin a  l’Evangeli de Mateu 11-12 dient; “Els violents conqueriran el cel”. Recony.

I no. Jo no defenso la violència digui el que digui l’evangeli i diguin el que diguessin totes les Constitucions de totes les nacions sobiranes molt, poc o gens democràtiques.

Deixem-ho clar: cap humà té dret a l’ús de la violència contra els humans. Els drets humans ho prohibeixen. I ho prohibien abans  que ningú  parlés de tals drets.

I no obstant una gran majoria dels Estats sobirans actualment reconeguts, en algun moment proper o llunyà de la seva història han aconseguit o han defensat amb violència la seva existència.

Per això els Estats -tots els Estats- actuen precisament per les anomenades raons d’Estat, amb un grau de violència sempre superior a la justificable, contra els ciutadans propis o contra els estrangers.

 Fa tants anys que ho fan i amb tanta impunitat, que actualment els ciutadans acceptem com un axioma que l’Estat  té en exclusiva el dret d’usar la violència. Com en tenen els rius, els terratrèmols, les tempestes…

Acceptem que les raons d’Estat tenen un no sé què de sagrat, que els confereix categoria de dogma, i ens costa d’entendre  que és precisament l’actuació violenta -militars, fiscals, jutges o policies, etc.- la que genera directament o indirecta la causa de molta de la violència del poble. Gairebé sempre.

L’Estat -els Estats- disposa plenament dels tres instruments que la humanitat al llarg dels segles ha anat desenvolupant per aconseguir allò que anomenem ordre social: Armes, Diners i Paraules.

Armes que van des de la bomba atòmica fins a les porres.

Els diners prenen mil formes actives i passives.

Les paraules tenen dues ajudes principals: disposar de potents altaveus per una banda  i el prehistòric procés de petrificació de la paraula en forma de Llei -recordeu el codi d’ Hammurabi o les taules de la llei de Moisès, la Constitució espanyola, sobre pedra o sobre paper, tant se val.

El poble actua en condicions d’inferioritat manifesta i quan respon amb violència sempre és una reacció a una violència superior legal, produïda per la incapacitat o negligència de l’Estat  que no  usa correctament els instruments de què disposa.

La violència és l’ús exagerat de la força. I és precisament els Estats que no són prou forts o no se’n senten davant dels seus pobles, els que tendeixen a usar més la violència.

L’anomenada democràcia actual, hereva de l’aristocràcia, al seu torn hereva de la teocràcia, ha conservat tots els tics dels seus antecessors afegint-hi la plutocràcia. És a dir demos  no ha trobat encara la fórmula  eficient de participar de kratos.

Trencar vidres de botigues del passeig de Gràcia -ves a saber qui ho fa- és vandalisme, diuen. Els vàndals era una tribu de bàrbars (que significa  estranger) que  guerrejaven contra els romans i assimilats. Per cada mort que van causar els vàndals, els romans en van causar mil (literàriament parlant), però la Història la van escriure els Romans, i ara vandalisme vol dir violència  i la Pax Romana, va a missa.

El cas de l’Estat Espanyol és un dels millors exemples de l’últim  segle, de l’ús gairebé exclusiu de la violència com a eina política. I el poble espanyol també ha respost amb violència, perquè no tenia cap altra eina…

Però resulta que l’última dècada han sortit a escena dos casos molt diferents entre si en què el poble ha trobat dues fórmules absolutament pacífiques de fer públiques  les seves exigències: les manifestacions multitudinàries del poble català i les cançons dels rapers.

La resposta de l’Estat en tots dos casos tan diferents ha estat la mateixa.

Ja que no podia utilitzar la violència militar, ha usat la  judicial…

...algú troba estrany que es cremin contenidors?

28 de febrer de 2021.

Arribarà abans la vacuna que …