divendres, 26 de juny del 2015

Judicis i prejudicis.

Ahir van visitar Catalunya dos nois de la generació dels meus fills que venien de Madrid. Són del bo i millor d’aquelles terres.

El que va fer cap a Girona, és un xicot molt alt, que pertany a les altes esferes, i que casa seva l’han batejada amb nom molt modern si bé no sé si fa referència a aquelles representacions teatrals que tot cantant el noi li preguntava a la noia a on anava amb mantó de manila, o bé si el nom de la casa es refereix al deliciós plat de peix que tan bo ens fa la Teresa.

L’altre noi, de pit no gaire atlétic i amb cua de cavall (al pentinat s’entén) va anar a Badalona. Venia de la universitat molt central. I cèntrica. I centrada. I centralista.

Fa força anys, els mestres de les escoles ensenyaven als nens de poble, “gramàtica i grimética” deien. Aquesta segona consistia en saber les quatre regles. I ja podien anar pel món. I hi anaven. També aprenien doctrina. Entenien com ningú allò de la santíssima trinitat, però mai ningú no els va dir que d’aquelles quatre regles n’hi havien dues de bones i santes i dues de dolentes.

Sort en tenim que els dos xicots que ens van visitar -que es veu que d’amagat són amics- ens van aclarir que sumar i multiplicar és bo, i restar i dividir és pecat. Un ho explicava amb engolada d’allò més convincent, nomes calia mirar la cara de l’alcalde de Girona (el tros que no li tapa el serrell), o la mirada aguda de l’únic ministre català.

L’àltre xicot -el de Badalona- només el vaig escoltar 50 segons. Me’n van sobrar 40.

No puc evitar explicar la satisfacció que m’han deixat aquestes visites. Si són dues mostres del més alt nivell polític i universitari d’allà, podem estar tranquils. Ni restar ni dividir són regles pitjors que sumar o multiplicar. Els exemple són infinits.

dimecres, 24 de juny del 2015

Preocupat? Gens ni mica.

Quan un poble ha pres una empenta prou gran per fer un camí, és força secundari qui li va al davant. Fins i tot és secundari si el camí és més o menys costerut o si anem tots apilats o en grups diversos.

Quan es tenen tantes ganes de votar, és indiferent si pots triar una, dues o tres paperetes, si saps que duen al mateix lloc. Té poca importància si hi ha un camí o tres, si al final s’ajunten.

Algú creu que alguns d’aquells que vam anar a la cadena, a la V, o al 9 N, deixarem d’anar a votar el 27 S sigui quina sigui la nostra preferència, o sigui quina sigui l’oferta que podem triar. Encara que no ni hagi cap que ens satisfaci plenament, votarem. I tant si votarem.

Els comentaristes, tertulians i periodistes més o menys ben informats, no poden evitar xerrar. És la seva feina i és el seu pecat. Observareu que tots opinen d’acord amb el seu tarannà previ. Escolteu-los, no us farà cap mal. Molt probablement no ens faran canviar d’opinió.

L’altre dia llegia que un molt alt esportista català es lamentava, preguntat sobre la xiulada, que digués el que digués els uns o els altres el criticarien agrament. El pobre noi no sabia que si no en deia res llavors el criticarien tots.

Un dels candidats a la presidència del Barça aprofita l’avinentesa per declarar la seva posició netament sobiranista. ¡Horror¡ exclamen, el Barça és de tots. Deixar fora de joc els altres no és fair play. Però la falta la xiulen al que es queda orsai.

Un dia d’aquests nomenaran nou Bisbe de Barcelona. Endevineu de quina característica del nominat es parlarà més? De si és un gran teòleg? O un magnífic administrador? De si sap set llengües? Tos sabem que es parlarà sobretot de la seva actitud davant del “tema”.

Algú dubta que sempre que es presenti l’ocasió hi haurà una gran xiulada, tantes vegades com calgui?

Parafrasejant el poeta: Gairebé tot està per fer i un gran pas endavant és possible.

Preocupat? Gens ni mica.

23 de juny de 2015.

dissabte, 20 de juny del 2015

Un socialista, sisplau.

Necessito un socialista. Per exemple el sr. Iceta, per fer-li unes poques preguntes, a veure si m’aclareixo.

Pregunto:

El model que vostè defensa per a Catalunya, s’assembla més al del sr. Alfonso Guerra o al del sr. Ernest Maragall? Quines competències en exclusiva reclama en matèria d’educació, cultura, llengua per a la Generalitat? En proposa alguna?

Catalunya cal que tingui reconeixement jurídic per poder recórrer a Tribunals Internacionals en els seus conflictes amb l’estat espanyol?
Quin grau d’autonomia -dic autonomia- necessita Catalunya sobre els seus recursos fiscals por poder sobreviure com a país i atendre les necessitats del seus ciutadans?

Com que suposo que totes aquestes preguntes ja se les ha fet, i potser fins i tot ja se les ha contestades, no estaria de més -i li asseguro que molts li agrairíem- que ens fes arribar no només què en pensa vostè, sinó que en pensen i qui són -si existeixen- els interlocutors necessaris més enllà de l’Ebre.

Amb mitja dotzena de noms significatius en tindríem prou, per fer boca.

Sense esperar cap resposta, però amb força respecte, necessitem un socialista.

19 de juny de 2015.

dijous, 18 de juny del 2015

El Mur.

Diu que diuen els xinesos “Quan un mur amenaça ruïna et serà fàcil trobar 20.000 homes disposats a empènyer”

A la política espanyola hi ha un mur que amenaça ruïna. El partit, herència directa del franquisme, fundat per un dels més significats ministres de la dictadura i format pels seus hereus biològics i ideològics. Durant 40 anys ha estat l’únic representant polític al conjunt de l’estat de tota classe de dretes espanyoles. De conservadors i liberals. De monàrquics i republicans. De lliurepensadors i d’ultramuntans. Tothom que no era esquerrós, si volia participar en política a l’estat espanyol no tenia més remei que jurar fidelitat a Génova 13, Madrid – España.

És altament probable que el mur s’esfondri. Si això passa -i no passarà més de pressa per més ganes que jo en tingui- quedarà al descobert tot el paisatge que amagava. No sabem què hi trobarem en aquest paisatge. Potser hi ha un desert. O potser una jungla. Vés a saber.

No és gaire esperançador, que durant els últims anys els dos únics intents que s’han produït per generar un nou partit de dretes d’abast estatal, hagin estat els engendrats per Rosa Díez i Albert Rivera, els dos mamant del desaparegut falangisme i nítidament anticatalans.

Tampoc és esperançador el silenci clamorós, que ens arriba de la capital i províncies -com deien els diaris franquistes- de noticies referents a alguna proposta, idea, insinuació ni rumor, que ens pugui fer creure que existeix algun grup amb cara i ulls que estigui treballant de cara a un futur que tot fa témer, somiar, inevitable.

El mur caurà -o bé quedarà reduït a un envà de totxana- i la capital no quedarà protegida dels vents que li arribaran del nord ni de llevant.

Hi seran a temps de construir parets fermes amb fonaments sòlids sobre terreny netejat a fons de tota putrefacció?

Seran prou valents de fer un acte de confiança en el seu propi poble, començant per preguntar-li amb claredat si vol una República?

Hi haurà finalment una condemna de tot allò que va fer i va significar el franquisme?

Per si no tenen temps o voluntat o saviesa suficient de fer tot això, espero de tot cor que ens allunyem prou de presa i prou lluny perquè, no ens arribi ni tan sols la polseguera que produirà la caiguda del mur.

17 de juny de 2015.

dimarts, 9 de juny del 2015

Sr. Iceta, Sr. Duran.

La mateixa carta em serveix pels dos. No tinc cap dubte que vostès dos són persones qualificades. Possiblement, altament qualificades. Tenen grans coneixements politics i els suposo una coherència intel•lectual amb els seus respectius posicionaments. Coneixen, amb tota seguretat, moltes persones amb poder tant polític com econòmic i segurament també acadèmic tant a Barcelona com a Madrid.

Tant un com l’altre insisteixen en què cal dialogar, que cal trobar un acord entre persones, entitats i institucions d’allà i d’aquí.

Els demano que diguin els noms de tres o quatre persones significatives i si pot ser amb poder polític, tant de la dreta com de l’esquerra madrilenya que estiguin disposats a parlar seriosament d’aquest tema. No només que diguin que n’han de parlar els altres, sinó que ells en volen parlar i què en volen dir.

També els demano, que si coneixen alguna institució de prestigi, o entitat acadèmica o universitària, que vostès saben que el tema els interessa, ens facin arribar als ciutadans de Catalunya, quin és el seu pensament.

Molts de nosaltres, tenim la sensació que des de Madrid ens veuen com heretges que cal convertir, si convé amb un “auto sacramental” o com empestats que necessiten passar una altra quarantena (d’anys, s’entén).

Seria d’agrair, que si se’n senten capaços ens facin arribar una mica d’aire fresc, i d’idees poc escoltades fins ara, expressades en veu alta, per persones significades, si pot ser una mica amables i fins i tot comprensives, lliures de la dogmatitis aguda dominant, perquè en cas contrari seguirem tement que vostès saben perfectament que, com una vegada em va dir el senyor Joan Rigol “Antoni, no hi ha res a fer, és picar en ferro fred”.

8 de juny de 2015.

diumenge, 7 de juny del 2015

Líder, guia, o què?

Resulta que si volem travessar un desert, o creuar un riu o anar d’Aigües Tortes a sant Maurici pel Portilló d’Espot, el viatge serà més tranquil si hi ha un guia. També resulta que Moisés va prendre unes emprenyades de ca l’ample durant el viatge gràcies als seus fidels seguidors.

Un dels hàbits humans més consistents és lapidar els profetes, crucificar els redemptors, fer la vida impossible als líders, i segons els psiquiatres matar el pare, tot i saber que si no hi ha pare no hi ha fill.

És possible que guies, profetes, líders i pares, es vulguin atribuir més mèrits dels que els corresponen, però també és certs que sense guies, profetes, líders i pares (ja sé que faig trampa posant-los tots al mateix sac) el camí seria més erràtic, potser més divertit i segur més perillós.

Allí on vull arribar és a constatar que és millor tenir un guia que no tenir-lo. Que no hi ha cap líder imprescindible. Que el model més poc desitjable és el de pastor.

La millor definició de líder és; aquell que està disposat a córrer davant d’un conjunt de persones que volen anar en una direcció determinada o a un lloc concret. La seva missió més important és atreure sobre ell tots els atacs, totes les culpes fins i tot tots els insults dels contraris, adversaris i enemics del projecte. Fer de parallamps.

És més important que la seva imatge sigui sòlida encara que no sigui prou agradable o simpàtica. Ni tan sols és necessari una plena coincidència d’ideals.

És molt necessari que aquesta imatge sigui valorada -tant hi fa que positivament com negativament- pel món exterior ni amic ni enemic.

Del mostrari de candidats a ocupar aquest lloc “hic et nunc” el que s’ajusta més a aquestes condicions, al meu parer, és Artur Mas i Gabarró.

Que voleu que us digui.

5 de Juny de 2015.

dijous, 4 de juny del 2015

Benvingudes.

Optimista com sóc de mena dono la benvinguda més o menys cordial a les dues alcaldesses per antonomàsia. Barcelona i Madrid, i en aquest ordre.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:

Oigo patria tu aflicción

Y escucho el triste concierto

Que forman tocando a muerto

Pablo Iglesias y Errejón.

Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.

Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.

Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).

Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.

El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.

Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.

La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.

Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.

I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.

3 de juny de 2015.