Benvingudes.

Optimista com sóc de mena dono la benvinguda més o menys cordial a les dues alcaldesses per antonomàsia. Barcelona i Madrid, i en aquest ordre.
No puc negar, que sentir declamar a l’esperança d’Espanya el seu “2 de mayo” particular:

Oigo patria tu aflicción

Y escucho el triste concierto

Que forman tocando a muerto

Pablo Iglesias y Errejón.

Em produeix una maligna quasi alegria. Com qui sent pitar.

Però no és per això que dono la benvinguda a les dignes representants dels que diuen que poden. Han demostrat que poden. Que poden guanyar unes votacions força democràtiques. De fet el màxim democràtic que podem fer les coses al nostre país.

Entre les dues hi ha grans diferències de personalitat, de formació, de capacitats en camps molt diferents, però m’atreveixo a dir que les dues són honestes intel•lectualment, coherents emocionalment amb el seus pobles, i, i això ho remarco, tan demòcrates com la gran majoria de governants (això últim no sé ben bé si és un elogi).

Podem, diuen. I han pogut guanyar unes eleccions. Ara vindrà la segona part del podem. Desitjo de tot cor, que sí que puguin realitzar una part del seu programa, per petita que sigui, perquè en fa molta falta i sobretot espero que al mateix temps anem prenent consciència tots plegats, uns que no tot el que hem fet fins ara estava prou ben fet, i ells que no tot el que s’ha fet fins ara estava mal fet.

El fet que la noia que pot ser l’alcaldessa de Barcelona hagi nascut al mateix barri que els meus fills i el mateix any que el petit de casa, em fa semblar una mica paternal (ista). Però no és aquesta la causa del meu moderat optimisme. Crec que és positiu per a Catalunya i per a la seva voluntat de ser lliure, que la feina que ha fet la CUP, a moltes ciutats mitjanes del país, es faci en ambients metropolitans, encara que no tingui la mateixa nitidesa.

Cal entendre que en el conjunt de l’estat la suavització de les postures anticatalanes només pot venir per una nova esquerra. No està garantit però és l’única possibilitat.

La dreta espanyola està en mans del tardo franquisme poc evolucionat, sense cap possibilitat de canvi en cap sentit. Té totes les estructures mentals, ideològiques i biològiques del nacionalcatolicisme que va impregnar la dictadura de Franco. Ara li ha sortit un competidor, hereu directe de l’altra branca de la dictadura: el falangisme. L’actual Rivera (Albert) ha adoptat com a màxim lema de la seva ideologia el mateix que va predicar l’anterior Rivera (José Antonio) “España es una unidad de destino en lo universal”. I aquest lema agrada força a persones nostàlgiques de la “revolución pendiente” que l’altra branca del franquisme els va impedir portar a terme. Però el seu bagatge no dóna per més.

Ara veurem com per les espanyes es van robant vots, entre ells dos, mentre que a casa nostra per culpa de Vazquez Montalban, pensarem que allò que deia la frase era “Espanya es una unidad de desatino en lo universal”.

I esperarem -però no gaire- que sigui la nova esquerra qui l’encerti una mica més.

3 de juny de 2015.