Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris votar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris votar. Mostrar tots els missatges
divendres, 26 de setembre del 2014
Sr. Sánchez.
Com que vostè és políglota, suposo que m’entendrà. En tot cas pot demanar que li tradueixi l’ex alcalde de Vilanova Sr. Elena que interpretarà millor el que vull dir que el Sr. Iceta. I els dos són socialistes.
La setmana passada ens va dir que la majoria de catalans volen ”una Catalunya millor, dins d’una Espanya millor”. Certament tots els catalans volem una Catalunya millor i una Espanya millor, no ho dubti.
A la frase només hi canviem una preposició. En comptes de “dins” posem “al costat”.
Resulta que des de” dins”, els ciutadans de Catalunya no podem fer res efectiu, per millorar Espanya, i en prou feines per millorar Catalunya. Demanem estar al costat d’Espanya per poder contribuir a millorar-la.
Li serà molt difícil, convèncer els catalans, que no tenim dret a expressar cap on volem anar i com hi volem anar. Per descomptat, democràticament no ho aconseguiran. Si ho volen impedir no tindran més remei que fer costat a les posicions del pensament tardo franquista del PP. Vostès mateixos.
Sr. Sánchez, durant 40 anys. Catalunya ha estat lligada de peus i mans i amb la boca emmordassada. Primer li van deslligar les mans, perquè pogués treballar al servei dels seus amos, però no li van treure la bola dels peus. Els catalans només podíem parlar en veu baixa entre nosaltres. Però parlàvem.
Quan va morir l’assassí ho vam celebrar -encara d’amagat- bevent Xampany francès. Va morir Franco però el franquisme va continuar al poder, i mai no n’ha marxat. (¿Com pot ser que al conjunt de l’estat espanyol no hagi pogut sorgir un partit polític de dretes, conservador, liberal o democratacristià que no fos de paternitat franquista? ¿Per què això només ha estat possible a Euskadi i a Catalunya?.
A més d’allargar la cadena amb què arrossegava una bola a un peu, a Catalunya li van treure la mordassa de la boca i allò que feia anys ens anàvem dient a cau d’orella ho vam poder dir en veu alta. Van aparèixer diaris, ràdios, televisions, tertúlies, conferències, associacions de veïns i comunitats cristianes. I escoles catalanes, de barri, cooperatives, públiques i privades.
No crec que ni vostè, ni ningú mínimament informat, pensi seriosament que la culpa és del Sr. Mas o del Sr. Junqueres, i que desapareixent ells s’acaba el problema. Tots vostès saben que el problema ve de molt lluny, de molt abans de néixer vostè Sr. Sánchez i de molt abans de néixer jo, que li porto més de 40 anys d’avantatge. Quan jo estava a punt de néixer el Sr. Ortega y Gaset clamava contra la voluntat dels catalans de tenir un estatut d’autonomia tot dient “cuando alguien es pura herida, curarle es matarlo. Pues tal sucede con el problema catalan”. Ell no era franquista, però els franquistes van aprofitar el seu prestigi per aplicar aquesta cura, per liquidar d’una vegada el “problema catalán”.
Espanya ha malviscut incòmoda, amb un cos estrany a les seves entranyes. Castella el va fagocitar fa tres-cents anys, però no el va poder digerir. ”Los catalanes, son españoles o no?” -clamava Prim-, “si ho són tractem-los com iguals i si no ho són, eliminem-los”. Mai han volgut fer el primer i mai han aconseguit fer el segon, per més que ho han intentat. I així seguim.
Sr. Sánchez, diu l’article 168 de la Constitució que vostè proposa reformar, que n’hi ha prou amb què un terç dels senadors o un terç dels diputats -i tant valen uns com els altres- s’hi oposi per frenar tota reforma.
Honestament, Sr Sánchez ¿vostè creu que és possible modificar la Constitució? ¿No és més racional i raonable, saber què volen els catalans que negar-se a saber-ho?
25 de setembre de 2014.
dimarts, 23 de setembre del 2014
Paraules maleïdes.
Hi ha paraules que l’ús ha anat convertint en descriptives d’allò que la societat benpensant rebutja sense haver-se detingut mai a analitzar-les. Ni sobretot a voler entendre perquè ha sorgit allò que condemnen, ni qui n’és més responsable.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
A Europa han sorgit tot una colla de grups diversos, als que s’ha qualificat de antieuropeus, sense distingir els d’un costat o l’altre, sense analitzar si són contraris a Europa o a un model determinat d’Europa. Tothom que està al poder desqualificarà tot allò que li fa por o simplement li fa ombra al seu poder.
A l’estat espanyol n’han aparegut entre altres un parell que manifesten un profund malestar contra la situació política, cultural i econòmica. Un d’aquests moviments ha aparegut majoritàriament a Madrid i l’altre íntegrament a Catalunya. Els dos són poderoses expressions de multitud de persones. Les causes que els han generat tenen força punts similars.
Uns són “populistes” els altres ”separatistes”. Trobades les paraules maleïdes ja està tot dit. Són malvats, o ignorants o mal informats. Un cop qualificats degudament queda oberta la caça. El gossos es preparen per iniciar la persecució…
Tot i que les causes profundes tenen algunes similituds hi ha diferències substancials entre un i altre moviment.
Mentre el de Madrid és una gran protesta enormement justificada, li costa molt fer una proposta coherent i constructiva, el moviment català té molt clar no només el projecte, sinó també el camí a fer.
Els dos moviments són per sortir d’on som, però un no troba la porta de sortida i l’altre la té molt clara.
El d’allà pot fer molt mal al sistema de partits polítics grans responsables actuals del pèssim funcionament de l’Estat. El d’aquí va directament a allunyar-se d’aquest Estat.
I aquí tenim l’estat espanyol, totes les forces politiques que el sostenen, totes les institucions, mitjans de comunicació, poders econòmics còmplices etc. incapacitats d’intentar estudiar amb voluntat d’entendre quin significat té tot el que passa, que es limiten a dir : “populistes uns, separatistes els altres”, i no en parlem més.
diumenge, 21 de setembre del 2014
Sra. Sáenz.
Vostè i el seu cap plasmàtic insisteixen una i una altra vegada que els catalans no podem votar en una consulta perquè és anticonstitucional. Ho han dit i repetit tantes vegades que al final sembla veritat.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
Doncs, no. No és anticonstitucional.
Fa pocs mesos, tres diputats del parlament de Catalunya van acudir al Congrés dels diputats a fer una petició perfectament constitucional. Era tan constitucional votar sí com votar no. Vostès van votar no, per raons de partit polític, no per raons jurídiques o constitucionals. És a dir els catalans si no podem votar no és perquè la Constitució ho prohibeixi, sinó perquè vostès, fidels a la ideologia nítidament franquista del seu fundador, no ho podien admetre. Vostè, a més, havia de ser fidel a la memòria del seu pare, que suposo que ja li han explicat alguna vegada, que quan era vostè una nena de 4 anys, el seu pare va participar activament i amb fidelitat al seu superior militar -el generalíssim- li deien- a fer complir els afusellaments perquè com vostè recorda “la llei és la que és” i s’ha de complir. Que tot Europa clamés en contra era un detall sense importància. En aquesta vida ser fidel a la memòria des pare està molt ben vist.
Segurament, té molt poder, però li asseguro que no té cap autoritat. També suposo que ha sentit parlar de la diferència entre “auctoritas” i “potestas”.
Li agrada molt parlar, s’aprofita de les poques ganes que en té el seu cap de files. A vegades penso que el seu cap sap, que qui parla més, és el que diu més bestieses i s’aprofita de la seva loquacitat diarreica per fer-li dir allò que ell no vol dir perquè sap que és mentida. I, no Sra. Sáenz. El senyor Mas no és president de la Generalitat gràcies a una constitució que vostès no van votar i que el seu fundador va torpedinar tant com va poder. El Sr. Mas és president perquè l`han votat els catalans.
De totes maneres li dic que vostès restringint la democràcia tant com poden, i no deixar-nos exercir-la, votant, són més coherents amb la seva ideologia fundacional, que l’altre partit nacional espanyol, que en el congrés d’octubre de 1974, en què va sortir elegit el líder carismàtic per excel•lència, i que va representar una refundació del PSOE, van decidir formalment:
“Resolucion política: La definitiva solucion del problema de las naciones que integran el estado español, parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas.”
Ja ho veu Sra. Sáenz. Es poden permetre ser tan poc democràtics com els tolerin les circumstàncies, perquè els seus contrincant són tan incoherents com els permet la memòria.
El miracle espanyol de la gloriosa transició va ser construir una democràcia, sense demòcrates. El problema gros és que no hi ha miracles, sobretot en política.
dimecres, 17 de setembre del 2014
Suposem el problema resolt.
Quan estudiàvem la carrera vam aprendre que existien problemes de molt difícil solució, o bé per falta de dades o bé per incapacitat nostra o per falta d’eines matemàtiques a la nostra disposició. Després a la vida professional vam veure que aquests eren els problemes més freqüents.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
Convenia aplicar-los el mètode que anomenàvem “suposem el problema resolt” i donàvem a la incògnita buscada un valor que per deducció o per intuïció pressuposàvem, i a partir d’aquest valor estudiàvem les conseqüències que se’n derivaven. Moltes voltes en comptes de provar un valor calia intentar-ho amb dos. Optàvem per aquell que produïa millors conseqüències.
El “problema català“ té dues solucions finals i només dues. Independència o aniquilació de Catalunya.
Sabem que Independència absoluta no la té cap estat. Tots són interdependents. Per això sabem que quan demanem “independència” volem dir “interdependència” com la que té Dinamarca, per exemple. Anar pel carrer cridant INTERDEPENDÈNCIA seria poc melòdic.
També sabem que l’Aniquilació de Catalunya, no seria total, ni un extermini del poble, però sí que seria una reproducció amb mètodes moderns d’allò que va passar el 1939. Els mètodes moderns vol dir bàsicament substituir l’exèrcit pels tribunals, amb la finalitat d’evitar a Europa i a Estats Units, la vergonya de repetir el fet d’haver donat suport a una dictadura feixista durant 40 anys.
Conseqüències altament probables de cadascuna de les dues solucions del problema català:
Primera solució: independència.
Després d’una petita pausa per pair-ho, increment exponencial del PIB, degut a tres factors fonamentals: eufòria de la població, millora de la rendibilitat dels mitjans disponibles, increment de la confiança en tots els camps. Si a aquesta solució s’hi ha arribat per camins raonables, aquesta millora del PIB català repercutirà favorablement en la majoria de ciutadans de la resta de l’estat actual. Tots, evidentment no. Probablement la llotja del Bernabeu, i la Zarzuela hi surtin perdent.
Segona solució: aniquilació de Catalunya.
Profunda depressió de la població. Baixada del PIB català fins el 20% i per tant del 4% de baixada del PIB espanyol. Escruiximent total. Això sí, no hi haurà violència. Europa s’ho mirarà de lluny. Només estarà preocupada per saber com cobrarà el que Espanya li deu, que no és poc.
Tot i saber -que ho saben- quina és la millor solució de les dues, solament se’ls acut dir que no podem votar. I ho poden impedir perquè són els mateixos que a mi no en van deixar votar fins que tenia 45 anys, i ningú me n’ha demanat disculpes.
Si no confiés en els nostres fills i néts, em posaria a plorar.
divendres, 5 de setembre del 2014
Història.
Cal llegir Història. Cal saber que la Història ensenya moltes coses, en mostra i n’explica moltes més, però no en demostra cap. Cal llegir-la (professionals a part) sense jutjar amb criteris d’avui el comportament dels actors de cada moment. Sense intentar magnificar els fets i les intencions dels “nostres” ni condemnar els contraris. Les dosis de canalles i d’herois, d’estúpids i de genis són gairebé sempre molt similars.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
Però s’aprenen alguns perquès i força coms. Sobretot actituds que s’han mantingut constants -amb tants altibaixos, o frenades i acceleracions com vulgueu- al llarg fins i tot de segles. L’aparença d’un problema pot variar notablement, i quan reapareix els que neguen que existeixi tal conflicte diran que és nou, ignoraran que és el mateix d’abans amb formes noves. És cert que els actors no són els mateixos, que l’entorn ha canviat, però si és un conflicte entre pobles, només l’eliminació absoluta d’un dels dos pobles, resol definitivament la qüestió.
Mirem uns quants moments significatius, però que històricament formen un “continuum”.
1635. El comte-duc d’Olivares necessita més soldats i més impostos per fer guerres a Europa. Richelieu pensa el mateix. Segons Elliot són personatges comparables, però el regne d’Espanya inicia la baixada i el de França la pujada. Any rere any la distància augmenta. Els dos volen incrementar el domini sobre els propis territoris. Unificar i uniformar. Imposar la llengua del dominador.
Olivares ordena que a Catalunya el castellà sigui l’única llengua usada. Però… en aquella època a Catalunya tot el poder local estava en mans de l’Església. Bisbes i Canonges manaven molt aquí i bastant allà. Els d’aquí van argumentar que no es podia ensenyar la veritable religió a un poble ignorant i analfabet, com era el català, en una llengua que no entenia. Els d’allà ho van entomar i els d’aquí van creure allò que “la veritat us farà lliures”. Uns i altres van oblidar què havien fet a Amèrica.
1714. Ara els catalans defensaven el descendent del rei que havia nomenat Olivares, perquè el descendent del rei que havia noment Richelieu s’havia tornat molt més centralista, i a França l’anorreament de les diferències tenia molt més èxit que al sud dels Pirineus. Ara els d’aquí, ja no defensaven únicament la llegua catalana, ara ja defensaven la catalanitat. S’havia iniciat un procés.
La derrota va ser majúscula. Però… a partir d’aquest moment ja no era simplement la llengua, ara ja era la catalanitat.
Cent anys més tard semblava que tot s’havia acabat. A la “república de les lletres, el català és una llengua morta” deien saberuts de principis de segle dinou. Vés per on, poc després, tot va renéixer. I en van dir la Renaixença. Primer la llengua, després, la catalanitat i no va tardar gaire a sortir a escena, el catalanisme. La narrativa havia fet un pas endavant.
Altra vegada la reacció estatal va ser la mateixa. Calia extirpar el mal, i com era d’esperar el mal va créixer. Primer en van dir “regionalisme” La Lliga regional catalana. Cambó i Prat de la Riba. La mancomunitat. Altra vegada l’estat va reaccionar igual que sempre. Cop militar i dictadura. El catalanisme regional, a fer gàrgares (siguem benparlats). I altra vegada la reaparició de Catalunya, va pujar un graó més amunt. Ara la demanda ja era un estatut d’autonomia. Quin “disbarat” clamava Ortega y Gasset.
Aquest cop va ser massa, i la reacció fou brutal. Cop d’estat “Alzamiento” en deien ells. Guerra. I Victoria. I per al “problema catalan: solucion final”. D’aquesta última etapa en sóc testimoni de càrrec.
El vell assassí es va acabar morint com tots els vells assassins o no. I va aparèixer en escena el nacionalisme català. Un graó més amunt, que el regionalisme. Aquest nacionalisme català es va atrevir a fer un estatut, i quin estatut clamaven els de sempre. Després de ribotar-lo i ben ribotar-lo uns i de sentenciar-lo a mort els altres, va passar el que havia de passar. Ara el catalans exigeixen la independència.
Durant tots aquests anys han passat moltes, moltíssimes coses. Algunes molt importants i que res tenen a veure amb aquesta narració. Tantes, que els que vulguin negar-les poden, fins i tot de bona fe, fer-ho. Però la història és la història.
Hi ha un fil conductor de tota aquesta narrativa. Un conjunt de ciutadans del nord-est de la península Ibérica no s’ha sentit secularment ni identificada plenament ni ben tractada pels poders centrals, i ha intentat mostrar-ho. Aquest poder no ha volgut mai acceptar-ho i ha reaccionat sempre intentant eliminar-ne la causa. L’instrument que ha usat habitualment ha estat l’exèrcit. Després de cada intent fracassat d’eliminació del problema, aquest ha ressorgit amb més força i un pas més enlaire de l’anterior. A mida que la comunitat catalana augmentava en cultura, en economia i en prestigi, s’incrementava la consciència de la pròpia identitat. Molts dels noms dels actors d’aquesta narració estan oblidats, com ho estaran la majoria dels que avui omplen les pàgines dels diaris.
També és cert que els protagonistes de cadascun dels moments més intensos, han cregut que eren moments definitius. I alguns d’ells no han dubtat de jugar-s’hi la vida. Per sort, avui dia, quan l’aposta és la més alta d’aquesta història, l’estat no pot usar l’exèrcit, I per la part catalana tothom rebutja tota violència.
Més bé no pot anar.
dissabte, 30 d’agost del 2014
Tres nivells.
Allò que em fa estar més tranquil i segur de l’èxit del procés d’independència de Catalunya és observar l’alt grau de coherència entre els tres estrats implicats i fortament compromesos.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
divendres, 29 d’agost del 2014
És un disbarat.
Va dir. A mi no em va quedar clar si deia que està prohibit perquè és un disbarat o bé al revés, votar és un disbarat perquè està prohibit. Si els disbarats estan prohibits al senyor Rajoy, Goya i Valle Inclan, el deuen fer patir de valent.
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
Diuen que a mitjans del segle 18, a Pennsilvanià, Edwin Drake va tenir l’ocurrència de fer un pou al mig del pati de casa seva perquè hi havia una taca oliosa força grossa i volia treure’n petroli. Tothom li va dir que era un disbarat. Ell no en va fotre cas. Va fer un pou de vint metres i va començar a sortir petroli a manta. Quan el país estava ple de pous de petroli, d’aquell indret en deien i encara en diuen “el disbarat d’en Drake”.
Em penso molt que el susdit Mariano va usar aquest argument tan poderós, perquè no n’ha trobat cap altre més convincent.
La pregunta que em faig moltes vegades és què deu pensar que passarà,quines conseqüències tindrà la seva actitud. I només hi trobo una explicació. Està convençut que la independència de Catalunya és inevitable. N’està més convençut, que el més convençut dels catalans.
N’està tan segur que l’únic que vol aconseguir, és que això no passi sent ell president del govern espanyol. Sap que al president que li passi això, ocuparà un lloc vilipendiat, denigrat, insultat etc.etc. pels segles dels segles en la Història Sagrada d’Espanya. Això és massa dur…
Va pensar: ara que tinc al meu costat la Sra. Merkel, tan estimada per tota la població del meu país, podré usar paraules contundents sobre l’únic problema que no puc resoldre de cap manera, i ella no podrà dir que allò del “disbarat” li semblava una bajanada.
Vaig recordar l’escena del pare polític de Rajoy, l’ínclit Aznar, convencent l’espavilat Bush que ell, Aznar, aconseguiria que Xile i Mèxic votessin al consell de seguretat de l’ONU del qual en aquell moment en formaven part a favor de la proposta del ianqui d’intervenir militarment a l’Irak. L’Aznar es vantava que els iberoamericans farien el que la “madre patria” els manava. Mèxic i Xile van votar “NO”. Bush no va a tornar a deixar que Aznar posés els peus sobre la taula al ranxo de Texas.
Ara, Rajoy ha jurat a Merkel que l’ajudarà a superar el mal moment que aquesta passa per culpa de França i Itàlia que no li fan gaire cas. L’alemanya ha fet veure que s’ho creia i a canvi ha fotut un clatellot a Catalunya, com li demanava Rajoy. Tot plegat -passejada inclosa- no arribava a semblar ni tan sols un disbarat. De fet, ja ningú se’n recorda. ¿Quan tardaran Merkel i Rajoy a tornar a passejar junts?
S’admeten apostes.
28 d’agost de 2014
dijous, 7 d’agost del 2014
Hem trobat un bon boc.
Expiatori, vull dir. D’aquells que carreguen totes les culpes, les pròpies i les alienes. Un cop ben carregat de culpes, l’enviem al sacrifici, i llestos, tots lliures de pecats.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Informats.
Cal que estiguem ben informats. Els catalans, s’entén. És que si no estem ben informats no tenim dret a opinar sobre res. Es veu que si votem sense estar ben informats, el resultat de la votació no val.
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
Suposo que aquesta afirmació només val pels catalans, perquè si fos veritat que una votació queda devaluada per falta d’informació dels votants, us juro que la constitució espanyola no té la més petita validesa, perquè una cosa tan senzilla com llegir-la abans de votar-la no ho va fer pràcticament ningú.
I si tanta gent va votar que sí, és perquè tothom tenia clar d’on volíem marxar -del franquisme pur i dur- amb molt poqueta informació d’on anàvem a parar: al neofranquisme disfressat de democràcia.
Cal saber història, és una bona font d’informació. Sabent, això sí, que la Història no demostra res. Informa molt, però demostra poc. O res. Per exemple.
El dia 9 de gener de 1875, arriba des de l’exili francès a Barcelona, Alfons XII. Com a resposta a les paraules del president del Foment del Treball Bosch i Labrus diu “Seré breve en mi contestación: si consiguiese hacer de España un Barcelona, estoy seguro que habría conseguido hacer de mi patria una gran nación”.
L’èxit que va tenir va ser perfectament descriptible. En aquells moments l’estat espanyol no era ni tan sols decadent. I ja que no sabia, no volia o no podia complir el desig de la seva restaurada (amb una mà de pintura) vella monarquia, de fer d’Espanya una Catalunya, va decidir fer de Catalunya una Espanya.
Per fer “una gran nación” va decidir liquidar, tota diferència, bona o dolenta, positiva o negativa.
Però la Historia acostuma a fer el seu camí amb menyspreu de la voluntat dels que es creuen poderosos, però que no en són tant com pensen. Citem a Churchill, per fardar una mica “per resoldre els problemes polítics, el mal no és usar la força, sinó usar una força insuficient”. Es devia quedar tan ample. I posats a citar, ara Mandela. “L’ús de la violència sempre genera més problemes dels que soluciona”.
El poder, la força, la violència obté victòries, que per decisives que semblin -i a vegades duren 40 anys- mai canvien el curs secular de la Història.
25 d’abril de 2014
diumenge, 3 d’agost del 2014
Idòlatres, iconoclastes.
Es veu que o bé som idòlatres o bé iconoclastes. Adorar o destruir l’ídol. Són dues formes simètriques de la mateixa malaltia. Bé, potser no és una malaltia, potser només és una insuficiència cardíaca: incapacitat d’estimar correctament, racionalment? la persona que sobresurt per mèrits propis o aparents prèviament elevada a la categoria d’ídol.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
Una de les malalties de transmissió sexual més difícil d’eradicar és la monarquia. En la majoria de llocs en què s’ha aconseguit eliminar, rarament reapareix, però hi ha llocs on semblava desapareguda, on ha rebrotat amb força i és en aquests llocs on resulta més perillosa, perquè és molt probable que hagi estat re introduïda per forces obscures amb intencions de recuperar el domini sobre pobles sencers.
Alguns dels efectes secundaris que produeix aquesta malaltia són sorprenents, gairebé fan riure. Veure senyores elegantíssimes fer una espècie de genuflexió insinuada davant d’una locutora de TV. O veure doblegar el cap -un cop de cap no reeixit- davant d’un noi alt, que vés a saber perquè està palplantat, sabent perfectament que cap d’aquells cops de cap li arribarien més amunt d’unes medalles que porta al pit i que devia guanyar quan era més baix.
Hi ha cinc petits països europeus, que són dels més avançats, tot i que no l’han eradicada definitivament han aconseguit esterilitzar-la del tot. Ja no els fa nosa. Tothom sap que no serveix per a res però de tant en tant es diverteixen fent festes de casaments o batejos força lluïts estil segle dinou, però no tant fastuosos. I per altra banda els fa mandra fer canvis, com a tothom. Per cert la gran monarquia europea, amb aires imperials i sense perdre el reconegut humor britànic han aconseguit sacralitzar-la que és l’única manera de conservar-les.
I la pregunta és. Per què dimonis s’ha re introduït a l’estat espanyol? A qui cony podia interessar? Es volia fer renéixer la idolatria? Es volia fotre els iconoclastes? Preguntes retòriques, oi?
Val a dir que el moment que van aprofitar per fer-ho no podia estar més ben triat. I, sí, la idolatria ha renascut amb força, o potser no? I els iconoclastes estem ben fotuts, o potser no tant?
31 de juliol de 2014.
dimarts, 29 de juliol del 2014
La fi de la innocència.
De cop i volta el nen descobreix que el seu pare posa banyes a la seva mare. Sabia que a molts dels seus amics els passava el mateix, però el seu pare… no podia ser. Però era.
D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.
Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.
Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.
I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?
Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).
Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.
Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.
Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…
Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.
Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.
28 de juny de 2014.
D’això i de moltes situacions similars i inevitables, en diem perdre la innocència. Deixar de ser nen i començar a ser adult. I això no és ni bo ni dolent. Pot ser més o menys dolorós, emprenyador o fer vergonya, però tothom acaba entomant-ho, i no escoltant els escarafalls del veïns, més o menys mal intencionats i que així obliden més de pressa que a ells els va passar el mateix no fa gaire.
Dic que no és bo ni dolent -depèn de la moralitat de cada lloc- però ajuda força a madurar. Pot retardar l’entrada d’algú a l’edat adulta, però mai impedir-ho.
Ja fa anys que sabem que el poder corromp. Que de l’ús necessari del poder, a l’abús hi ha una franja indefinible que no es veu igual d’ampla des de dalt que des de baix. Ningú que no hagi tingut mai poder pot entendre que la ratlla que defineix la separació entre aquests dos camps no sigui nítida i ben definida. Segurament tenim raó els de baix: hi ha una ratlla vermella.
I ara que ja hem proclamat la nostra honestedat, què fem? Escarafalls?
Diuen editorials amb grandiloqüència. La confessió de frau fiscal de l’ex honorable és una ofensa a tots els que paguen religiosament el seu impostos. Si fos veritat això, tranquil Jordi tranquil, no has ofès a ningú. Ningú paga religiosament els seus impostos, tots paguem aquells impostos que no podem evitar pagar. (Per altra banda tampoc sé què vol dir fer una cosa religiosament i quan ho entenc no em sembla una bona manera de fer res).
Dels homes públics, ens hauríem d’anar acostumant a jutjar la seva obra més que la seva persona. D’entrada cal que digui que jo no vaig votar mai el senyor Pujol, com no vaig votar mai a Felipe González. I això no m’impedeix afirmar que van ser el dos polítics, durant una dècada, que van fer més per allunyar-nos de la dictadura franquista. No ho van ser, la parella de moda -el rei i Suárez- el primer hereu directe de Franco i l’altre l’últim primer ministre del franquisme.
Doncs tant González com Pujol van acceptar el paper d’ídols dels seus respectius pobles. I aquest és el veritable pecat dels dos. Que aprofitessin per enriquir-se, encara que pugui fer molt mal d’ulls és realment secundari.
Els dos van cometre el mateix error polític: no saber marxar a temps. El cicle del poder és força repetitiu. Comença amb potència, que va augmentant primer de mica en mica i després de pressa. Aviat es cau en la prepotència, sense gairebé adonar-se’n. I de cop i volta apareix la impotència. El cicle és inexorable. El pitjor succeeix durant la fase de prepotència “canviarem Espanya que no la coneixerà ni la mare que la va parir” tronaven…
Avui molts catalans tenen el coragre, tenen por que les males notícies tinguin males conseqüències.
Si les noticies ens acosten més a la realitat, no són mai males notícies. Acostar-nos a la veritat no és una mala notícia. No som, ni volem ser un ramat que necessita pastor. Cal que veiem clar que som un poble, que sap on vol anar, i que en qui hem de confiar, és en nosaltres mateixos.
28 de juny de 2014.
diumenge, 29 de juny del 2014
Discrepàncies.
Acceptant sense cap recel, que un milió de catalans són iguals que un milió d’espanyols, que la proporció d’intel•ligents o gamarussos, d’honestos o aprofitats, de treballadors o de vividors en un o altre conjunt de ciutadans és molt similar. Acceptant encara amb seguretat que les coincidències genètiques són més que notables, sabent que des d’Hu bei o des d’Arkansas ens veuen exactament iguals, no hi ha cap dubte que vistos de prop apareixen discrepàncies a l’hora d’encarar la realitat més propera entre un i altre col•lectiu. Tot i que potser sigui veritat que la visió que tenim a Catalunya del ciutadà espanyol sigui exageradament decantada cap a la versió madrilenya, tot i sabent que “namés” (només, dit per la Camacho) representa aproximadament el 12% del conjunt.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
Per exemple. La percepció del franquisme entre el catalans és molt negativa. Es pot afirmar que al voltant del 85 % assumeixen que no va tenir cap valor positiu, que va ser nefast per la totalitat del país, i que no només va ser una dictadura criminal, sinó que la totalitat de les idees que defensava eren inacceptables. En canvi sembla que la percepció que de la dictadura franquista es té a Espanya és notablement diferent. Els que la condemnen radicalment no sembla que arribin al 50% i encara entre aquests, condemnen més les formes dictatorials que la totalitat de les idees.
Aparentment un 50% accepta i aplaudeix l’obra de la dictadura encara que posi alguna tímida objecció a les formes, que en molts casos justifica.
Per exemple. La reminiscència, per llunyana i feble que sigui, d’haver estat un imperi. A les ciutats que han sigut capitals d’un gran imperi n’hi queda sempre un record mai oblidat. Queda un sentiment d’injustícia històrica entre els seus ciutadans, i sobretot hi queda un record d’Estat -institucions, funcionaris…- que necessita vitalment manifestar-se com pugui. No importa que sigui sobre dimensionat ni notablement arcaic ni ineficient, ha de seguir existint, i per no morir no té més remei que créixer i no parar. (Un cas notable de reminiscència imperial, el tenim ara a Moscou, on l’home que ha assumit el paper de recordar-ho als seus conciutadans és aclamat: Putin)
Ni a Barcelona ni a Catalunya, de tot això no n’hi ha ni rastre. Ni Catalunya ha estat un imperi ni Barcelona la seva capital. Ni ho enyorem, ni ho entenem. Però existeix i marca, i de quina manera, els ciutadans de Madrid, els funcionaris alts, mitjos i baixos, i sobretot tota la seva classe dirigent, política, econòmica, religiosa i desgraciadament també cultural. De dretes i d’esquerres. Els marca tant que els dificulta, gairebé els impossibilita -i alguns s’hi esforcen- a entendre una realitat diferent.
Marca més la nostàlgia d’un imperi perdut en la llunyania del temps i del que no en queda cap rastre del poder que tenia, que una pèrdua recent de la que encara queda un regust a la boca i una esperança de retorn. Londres encara té la City, i Moscou la Sibèria. A Madrid no li queda res.
I a sobre Barcelona li fa ombra. I Catalunya se’n vol anar. Els polítics de Madrid estan desconcertats. No se’ls acut res més que ignorar, menysprear i amenaçar. Alguns pensen que han de fer una proposta, una oferta, però tots saben que no en poden fer cap sense contradir-se a si mateixos ni sense irritar profundament els seus conciutadans. També pensen -i crec que amb raó- que sigui quina sigui la proposta els catalans la rebutjaran.
Aquesta història només té dos finals possibles. O la independència de Catalunya o l’aniquilació de la catalanitat. Que és el mateix que dir la desaparició definitiva de Catalunya. Però...
Reges volant
Leges mutant.
Populi manent... Dixit. 26 de juny de 2014.
dimecres, 11 de juny del 2014
Oportunitat històrica.
Els pobles que no saben aprofitar les oportunitats que se’ls presenten en safata de plata per fer un pas significatiu en la direcció que la Història condueix a la humanitat perden una gran ocasió per avançar cap a la modernitat.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
Si fem talls retrospectius de cinquanta en cinquanta anys posem dels últims tres segles i comptem el nombre de monarquies de cada moment, veurem sense el més petit dubte quin és el sentit de la Història en allò que fa referència al dilema Monarquia-República.
A partir del segle divuit va començar allò que anomenem modernitat i certament no tot van ser millores ni igualment repartides, però ningú dubta que la línia nítidament dibuixada és allò que anomenem progrés, i tampoc ningú posa en dubte que aquesta línia va paral•lela a la de països que passen de monarquia a república. Amb tots els alts i baixos que vulgueu, amb algunes anades i tornades, però la modernitat té un sentit històric evident.
Europa pot semblar que té algunes excepcions, que tot i conservar les seves monarquies, són del més modern del món. És veritat. Sense entrar a analitzar en particular a cadascuna, podem afirmar que totes les monarquies nòrdiques van fer front als atacs del nazisme i van ajudar els seus pobles a sobreviure. Aquelles monarquies europees que en algun moment del segle vint van donar suport a qualsevol dictadura militar o feixista, han desaparegut definitivament. Excepte l’espanyola.
Tots els arguments a favor de la monarquia em semblen o bé arcaics o bé interessats. El millor de tots és que no fa nosa. Déu n’hi do.
Diuen: el rei reina però no governa. No pot prendre decisions. No té responsabilitats.
Llavors que coi fa. Per a què el necessitem?
El president de la república italiana senyor Napolitano durant les crisis recents ha pres grans decisions; fer marxar Berlusconi, nomenar un cap de govern de transició, obligar moralment els partits a posar-se d’acord, etc., doncs bé, cap d’aquestes coses les podria haver fet el rei d’Espanya.
(Suposant que ho hagués sabut fer).
Resulta evident que és necessari un cap d’estat amb responsabilitat, que pugui prendre decisions importants i que si s’equivoca pugui ser apartat del seu càrrec.
Mantenir un càrrec, una institució -encara que el titular ho faci bé- de tan baixa rendibilitat sempre serà car. Si només costés un euro, seria un euro mal aprofitat. Jo, evidentment preferia la república el 1975 i la prefereixo ara sigui qui sigui el president. Un president elegit sempre té data de caducitat.
L’únic dubte que tinc és de si això realment m’interessa.
divendres, 6 de juny del 2014
Xantatge.
Durant molts anys abans de la mort del dictador Franco i alguns després, es va anar difonent, la idea dominant que el poble espanyol no estava preparat per a la democràcia. Els defensors del règim franquista ho defensaven per raons òbvies, però desgraciadament alguns dels seus opositors també ho creien. La idea es va introduir al subconscient de molts ciutadans, generant una desconfiança força general uns del altres. El poble no confiava en si mateix i sobretot tenia por, molta por.
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
Mort el general, es va produir un estat de coses absolutament caòtic, amb molta més violència i morts de les que ara es vol recordar. Els defensors de la dictadura, Juan Carlos entre ells, no volien cedir ni un pam de poder, fins que pressionats per França (Giscard d’Estaing) Alemanya (Willy Brandt) i pels ambaixadors d’Estats Units i de Gran Bretanya, que encara es malfiaven més del poble (fins al menyspreu) i per por d’una revolta popular comunista similar a la portuguesa de l’any anterior, van fer un pas enrere, i després un altre pas i un altre. D’això en van dir la transició.
L’ambient estava dominat per dues pèssimes conselleres: la por i la urgència i de les dues se’n van saber aprofitar amb profunditat i traïdoria el grup liderat per Suarez i el rei per conduir el procés a favor propi. El xantatge era: nosaltres o els militars. La majoria de ciutadans ho van creure i la totalitat de governs europeus i americans els anava molt bé creure-ho. Tots van dir: vosaltres.
Res de consens, res de pactes. Redactada la constitució per franquistes de tota la vida, amb algun retoc de nouvinguts al món de la política democràtica. Es diu que totes les parts van cedir per arribar a un acord. La meva pregunta era llavors i continua sent ara. En què van cedir els franquistes? En concedir unes llibertats als ciutadans, que no volien concedir? No hem quedat que els dos representants màxims del règim franquista que van liderar la transició eren uns grans demòcrates?
A l’hora de redactar les formes del poder, de distribuir-lo, d’exercir-lo, la golejada que van encaixar els no franquistes va ser descomunal i sobretot va ser per plorar tot allò que fa referència a cap possible modificació ni petita ni gran que no vulgui fer el partit que està en mans dels hereus ideològics, genealògics i econòmics del franquisme.
Les malformacions congènites d’aquella nounada democràcia tard o d’hora s’havien de manifestar i molt més sobretot pel comportament -per altra banda previsible- de totes aquelles institucions, grups econòmics i derivats politics hereus d’aquell règim que el poble definia com una dictadura suavitzada per la corrupció que inevitablement havia de convertir-se en una corrupció disfressada de democràcia.
¿Algú podia creure que els poders fàctics -en dèiem- que feia quaranta anys menyspreaven els demòcrates quan no podien tancar-los a la presó o condemnar-los a l’infern previ pas pel ”garrote vil”, algú creia que les persones que encarnaven aquests poders farien un curset de vint-i-quatre hores per convertir-se en demòcrates de tota la vida? Estic parlant de “totes“ les persones, i evidentment començant per dalt de tot.
La transició va ser un èxit. Nomes hi va haver cinc cents morts. Es veu que els hem d’agrair que alguns dels seus vells companys de dictadura no fessin una barbaritat més grossa. Doncs, bé: moltes gràcies. Però eren els vostres companys, no els nostres.
Em queden tantes preguntes, tantes paraules, tants dubtes… per exemple; segueix el poble espanyol no preparat per a la democràcia? Cal que els catalans els ajudem a democratitzar-se?...
4 de juny de 2014
divendres, 30 de maig del 2014
En la bona direcció.
Acceptant sense cap reserva que Catalunya posseeix totes les condicions intrínseques per poder accedir a la plena sobirania (si algú té dubtes sobre l’economia li recomano que llegeixi un informe editat pel Col•legi d’Economistes de Catalunya, encara que només sigui les conclusions a què arriba la Comissió d’Economia Catalana, que ha fet aquest estudi) cal intentar mostrar que la consecució de la independència va en la bona direcció no solament pel poble català sinó per una gran majoria de pobles d’Europa i de fora d’Europa.
A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.
En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.
El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.
Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.
A primera vista això, que nosaltres veiem molt clar, no ho és tant segons quins paràmetres politics es considerin dominants. Si la relació entre pobles és exclusivament una relació de força, de poder, de domini d’un sobre un altre, com ha estat històricament, es pot posar en qüestió l’existència d’Estats menys poderosos com ara Catalunya però també Espanya que encara que sigui una mica més poderosa, no podrà mai competir amb els Estats realment poderosos, no només els clàssics sinó els nous apareguts, com Xina ,Índia, Brasil i uns quants més que ara ningú té en compte.
En canvi si la direcció que la humanitat busca i no acaba de trobar és organitzar-se en grups humans, que tinguin capacitat d’autogestionar-se, col•laborant al màxim amb els pobles veïns, per aconseguir el millor per als dos, si aquesta és la bona direcció, Catalunya va en la bona direcció.
El camí iniciat serà llarg, difícil al començar, però molt menys costerut del que pretenen els que per raons viscerals, o bé de pèrdua de poder polític, o disminució del volum de riquesa controlada s’oposen a qualsevol pas endavant en la bona direcció.
Per llarg que sigui un camí sempre comença amb un primer pas. Fem-lo.
divendres, 9 de maig del 2014
Tres, eren tres.
Les terceres vies eren tres, i com les filles d’Elena, tres eren tres, i la cançó diu quantes n’hi havia de bones.
La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?
La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.
La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.
Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.
Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?
Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.
La primera arriba a una autonomia amb grans competències. Plenes i exclusives competències de la Generalitat de Catalunya en cultura, llengua, educació i esports. Amb grans competències econòmiques i fiscals. Amb pactes lliurement acceptats sobre solidaritat. Amb reconeixement jurídic a fi que Catalunya pugui recórrer a qualsevol tribunal internacional, per dirimir conflictes amb l’estat espanyol. Bonic, oi?
La segona via condueix a un Estat federal -millor República- en què Catalunya té aquestes mateixes competències molt millorades, i garantides per la nova Constitució.
La tercera, aniria a parar a una confederació, lloc més agradable de viure però més difícil d’aconseguir i fins i tot de definir.
Tres terceres vies per arribar a tres llocs, tots ells millor que on som ara. Pot semblar temptador, perquè els tres llocs existeixen en els tractats de política. El problema rau en què els tres camins són intransitables, i per acabar-ho d’adobar molt abans d’arribar a la rotonda d’on surten els tres hi ha un rètol de direcció prohibida custodiat por la guàrdia civil.
Algú creu que un govern, partit o parlament espanyol pot fer una proposta, per generosa que sigui segons ells, que tingui alguna possibilitat de ser acceptada en una consulta al poble català? I si un president o govern català l’acceptés, sense consultar-ho als ciutadans, què li passaria a les següents eleccions? I al govern espanyol que s’atrevís a oferir cap de les competències dites abans, el tornaria a votar algú?
Si alguna possibilitat de trànsit tenen aquestes vies, és en sentit contrari, és a dir, a partir del fet consumat de la independència de Catalunya i si els ciutadans volen arribar a alguna de les situacions insinuades abans. Sempre lliurement, democràticament i pacíficament.
dimecres, 7 de maig del 2014
Finalitat o mitjà?
Això de la independència és una finalitat en si mateixa o bé és un mitjà per aconseguir què?
Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?
Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.
Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.
Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.
Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.
7 de maig de 2014.
Avui, tot passejant per la platja de Ribes Roges, he vist un petit grup de peixets molt a prop de la sorra. Va, i els hi pregunto. Per a vosaltres l’aigua és una finalitat o és un mitjà? Fan cara de dir: què pregunta ara aquest ximple, i donant mitja volta se’n van mar endins. I penso en veu alta: què feliços estan. Darrere meu sento una veu coneguda que em diu. Zhuang Zi, si tu no ets peix, com saps que són feliços? Jo li responc, si tu no ets jo, com saps què puc saber jo?
Contínuament sentirem veus que vénen del més enllà - de mes enllà de les terres de l’Ebre- que ens preguntaran, i ens aconsellaran. Algunes són veus amigues, i fins i tot molt estimades. Alguna ens dirà: la independència no és la millor solució, potser ni tant sols és una bona solució. L’escoltarem com a bon amic. Fins i tot li podem admetre que té una bona part de raó: no és la millor solució, però la qüestió és que és l’única solució. Fora de l’aigua els peixos es moren.
Ho hem provat moltes vegades, hem cantat moltes vegades, diguem no. Hem repetit que nosaltres no érem d’eixe món. I hem aconseguit tan poques coses, dient no, que al final hem decidit deixar de dir no, i començar a dir sí, i ara volem dir Sí-Sí.
Demanem als nostres amics de més enllà o de més ençà de les terres de l’Ebre, que continuïn dient el que pensen, que no per pensar diferent de nosaltres deixaran de ser els nostres amics.
Jo no sóc peix, però puc saber que els peixos són més feliços dins de l’aigua que fora. No cal ser membre d’un poble per saber que es podrà realitzar millor sent lliure que no sent-ho.
7 de maig de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)