Allò que em fa estar més tranquil i segur de l’èxit del procés d’independència de Catalunya és observar l’alt grau de coherència entre els tres estrats implicats i fortament compromesos.
L’estrat que en direm superior, no per qualitat dels seus components que és la mateixa que la resta, però sí per ser el més visible està format per la classe política. Certament el procés és polític, però no únicament polític. Ni tan sols principalment polític. Les forces estatals que s‘hi oposen frontalment creuen –si més no fan veure que ho creuen- que és un problema exclusivament entre politics. (Jo em temo molt que ja saben que és un problema entre un estat i un poble, però això no ho poden admetre en públic.)
L’estrat que en direm inferior, som nosaltres. Els que anem i anirem a les manifestacions. La característica més destacable és l’alegria amb què hi anem. La serenor i l’entusiasme, que ens fa que en sortim satisfets i plens de confiança amb nosaltres mateixos. I sigui com sigui i quan sigui serem els que votarem.
Però a més existeix un estrat intermedi, no tan visible com aquests dos, format per professionals de totes les branques que formen una societat altament estructurada com és la catalana. Jutges, sociòlegs, metges, enginyers, periodistes, advocats i un llarguíssim etc. Compromesos i implicats. Que hi treballen i hi dediquen hores i il•lusions. D’aquest estrat també en formen part més de dues mil agrupacions, des de col•legis professionals a colles castelleres… i voluntaris de tots els colors.
La cohesió entre aquests tres estrats, fa que la necessitat que tenen alguns membres del primer de no callar, per no sentir-se morts, la puguem entomar com uns esquitxos a la cara que no ens fan perdre de vista ni la mar de fons ni la força de les onades.
Som-hi, doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada