Expiatori, vull dir. D’aquells que carreguen totes les culpes, les pròpies i les alienes. Un cop ben carregat de culpes, l’enviem al sacrifici, i llestos, tots lliures de pecats.
Com que a més a més, tenim la sort que de culpes pròpies en té moltes, potser aconseguirem que se’n carregui tantes que pugui semblar que la resta d’abusos de poder, de corrupcions i corrupteles eren minúcies sense importància.
Ara deixeu-me ser un pèl cínic. És tanta la fòbia que ha despertat l’anomenat cas Pujol, per les espanyes, era tanta la rancúnia que despertava el personatge, que els sembla que descarregant tota la bilis justiciera sobre una família que ells creuen que representa un poble -i precisament per això- de forma que sense expressar-ho, creuen que era una família corrupta perquè era catalana. Mentre que aquí molts creiem que era corrupta perquè era poderosa.
A vegades convé que un home mori per un poble, paro mai que un poble mori per un home. Han dit evangelistes i poetes.
I en certa manera és indiferent que aquest home sigui innocent o culpable. Mai ningú és absolutament una cosa o l’altra. Per als pobles és tan saludable tenir màrtirs com tenir bocs expiatoris. I una mica de cinisme no fa mal a ningú.
Sempre ens quedarà la ironia salvífica.
8 d’agost de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada