dijous, 23 d’abril del 2020

Constitució Espanyola. Article 5.


La capital de l’estat és la villa de Madrid. Simplificant: L’estat és Madrid.

Tot, absolutament tot allò que representi, exerceixi, executí, etc. poder polític, econòmic, militar, religiós, judicial, etc. de forma total, integral, parcial, etc., transitòriament, temporalment, definitivament, eternament… de forma i manera democràtica, totalitària, absoluta, dictatorial… des de Felip II, Felip V, Carles III, Constitució de 1812, Alfons XIII, Primo de Rivera, Franco i Constitució del 78... fins avui, demà i per sempre més, tot, tot radica, pertany… a Madrid.

I sobretot la burocràcia en la seva concepció nítidament madrilenya, del vuelva usted   mañana de Larra. Hipertròfia burocràtica, abans que Parkinson escrivís els seu cèlebre principi; la burocràcia crea burocràcia.

I de cop i volta, fa escassament 50 anys a Madrid es va iniciar  una gran eclosió, que avui dia continua potent. Demogràficament  i econòmicament. La facilitat de desplaçament de les persones per una banda, i per altra la instantaneïtat de moviments universals del diner, han produït el miracle.

No hi ha dubte que Madrid avui dia és una gran ciutat. Conserva tots el poders de sempre i a més té més gent, més professionals preparats i maneja més diners. I tots contents?

D’on ha vingut la gent?  D’on venen els diners?

Heu sentit parlar de la “España vaciada”?  (Amb un feble lament turolenc que reclama existència). Heu sentit parlar de dèficits fiscals, de la perifèria? Heu sentit parlar de dèficit de l’Estat?

Aquest Madrid que ocupa l’1% de la superfície del país té més habitants que el seu hinterland (les dues Castelles, Extremadura, Teruel…) amb el 40% de la superfície. El problema és precisament que sigui el “seu únic hinterland”.

Madrid és una isla” titula el seu llibre el gallec Oscar Pazos. “El Estado contra la ciutadania”, aclareix. Llegint només el pròleg diria  que a Galicia  ho tenen tant o més clar que a Catalunya.

España, capital París” escriu Germà Bel des de les Terres de l’Ebre i  afegeix “Origen y apoteosis del Estado radial: del Madrid sede cortesana a la << capital total>>”.

Diagnòstic: per intentar curar una malaltia secular anomenada Burocràcia Hipertròfica  sense utilitzar tractaments adequats s’ha provocat una Macrocefalia Degenerativa de molt difícil tractament.

La paraula més suau que defineix el panorama és un “nyap” insostenible i  el que és pitjor, dificilíssim d’esmenar. Difícil perquè el primer pas per corregir errors és detectar-los i admetre’ls i tot això queda solament dins del camp mental d’una minsa minoria d’hispano-madrilenys.

I per acabar-ho d’adobar apareix una pandèmia.

O bé serà aquest manomètric element qui donarà la primera empenta? Com que d’això no en sé res seguiré el consell lògic matemàtic de Wittgensteinesm: d’allò que no en saps  gens, és millor no dir res. Consell que els politics no  poden seguir,  el periodistes no volen seguir i els científics no saben què fer.

Som-hi, doncs. 

Catalunya, 23 d’abril de 2020. Sant Jordi confinat a la cova del drac.


diumenge, 19 d’abril del 2020

Lidia Falcón i la transició.


Acabo de llegir una magnífica crítica que escriu l’admirada Lidia Falcón sobre transició i (copio traduint al català): “l’immens engany que va representar aquell intent de superar 3 anys de guerra civil i 40 de dictadura que va produir l’extermini de dirigents sindicals, polítics, feministes, intel.lectuals, científics, professors, masons, liberals, fins i tot religiosos crítics amb el franquisme,...”

Llista llarga i molt certa, però no hi falta  ningú? Per exemple catalanistes, republicans, Lluís Companys,

Perquè una persona al meu parer intel·ligent i honesta fa una llista i a mi el que em salta més a la vista és no ser-hi present ni representat com a poble perseguit, gairebé exterminat, per aquella guerra civil genocida, i per 40 anys de dictadura especialment cruel contra la meva llengua, (sap la senyora Falcón, que per estudiar poesia de Maragall  o Costa i Llobera apreníem de memòria La vaca ciega i El pino de Formentor?).

No m’atreveixo a pensar que en l’inconscient profund de l’autora de la llista és que aquells absents, no hi són perquè potser es  mereixien el que els va passar.

Que delito cometí, contra vosotros naciendo..., paraules del vostre Calderon, que faig meves.

Sisplau, madrilenys progressistes, d’esquerra, del mig o de dretes (que com els gallecs amb les meigas, molts catalans no hi creuen gaire, però haberlos, haylos) traïu-vos la bena dels ulls que no us deixa veure, a la costa nord-est de la península, res més que súbdits insubmisos en lloc de veure-hi companys de viatge indispensables per poder fer el pas definitiu que la senyora  Lidia Falcón denuncia que no es va fer ara fa 40 anys.

Aprofitant l’empenta que fem tots plegats per expulsar el coronavirus tinc l’esperança…

19 d’abril de 2020.





dijous, 16 d’abril del 2020

I ara quan tanquem el parèntesi? Què? Com? Quan?


Tot s’oblidarà i tornarem a la mateixa casella? Costa creure-ho, si més no, durant uns anys se’n parlarà. Doncs, au som-hi, parlem-ne de pressa mentre hi ha més gent escoltant.

Els morts s’aniran oblidant de mica en mica, però els mals de ventre que han sofert  una gran majoria dels ciutadans del món que seguiran vius, buscaran culpables i no els costarà gens trobar-los.

En primer lloc els governs propis, siguin del color que siguin, i siguin poc o molt autoritaris, i encara que no ho hagin fet malament del tot.

Les reaccions seran en dues direccions completament oposades. Unes a favor de més democràcia i les altres d’incrementar l’autoritat. És a dir com ara, però una mica pitjor.

És molt recomanable (per a lectors d’història) el llibre titulat Por qué fracasan los países de dos professors americans, Acemoglu d’economia i Robinson politòleg, en què en el capítol 4, analitzen com l’anomenada pesta negra que a partir del 1345 va afectar brutalment tot Europa, amb mortaldat similar i amb pèrdues de mà d’obra pagesa comparables, va tenir conseqüències polítiques radicalment diferents; als països  de l’est (Rússia, Polònia,...) i les de l’oest (Anglaterra, França,...). A l’est es va endurir la servitud molt propera a l’esclavitud, a l’oest -especialment a Anglaterra- es va iniciar un camí en sentit contrari. Dos segles després la diferència era abismal.

Avui  les opinions de molts entesos  i dels no tant, sobre què passarà  s’anul·laran entre si, i ens permetrà a nosaltres i a tota la colla d’aficionats, afirmar amb contundència allò que haurem vist des de la primera fila.

L’Estat espanyol en sortirà molt mal parat, no només el govern actual sinó tota  l’estructura del poder, especialment la monarquia i l’economia, i molt a prop, els partits polítics. Tots.

Em temo molt que l’exèrcit, l’església, la judicatura i la gran banca aguantaran bé. Bé per a ells però no tant per a nosaltres. Espero, en canvi, que les mòmies de la transició passin d’una vegada al museu de la prehistòria,

Quant als marxenas en general és bo que recordin que la santa inquisició fou dissolta l’any 1835 i que en aquell temps ja era arcaica. Allò més perillós que tenir mentalitat arcaica és ser al mateix temps estúpid. Utilitzar trabucs és antiquat, utilitzar-los per matar mosques és estúpid.

En temps de Mao, van comprovar que els ocells es menjaven la meitat de la collita d’arròs. Decisió valenta: matarem tants ocells com puguem… L’any següent la quantitat d’insectes de tota mena va augmentar tant que no van poder sembrar arròs.

Com a mostra amb un botó n’hi ha prou. Tancar  a la presó al segle XXI, amb mentalitat torquemada, 10, 20 o 100 líders catalans no només és una canallada, és una estupidesa.

La meva pregunta és: quan tanquem el parèntesi viral, la corba de l’estupidesa farà un pico  d’una vegada per sempre? O només fins la propera pandèmia.

De moment nosaltres ho tenim més clar: aguantar.

I d’això en tenim molta pràctica.

16 d’abril de 2020. Confinats, resignats i emprenyats. Això és bo.



dimarts, 7 d’abril del 2020

L’esperit de la Moncloa.


Aquell esperit que rondava per despatxos, casernes i sagristies de Madrid a començaments de l’últim terç del segle passat, tothom sabia  que era el fantasma de Franco, condemnat per la Història, a vagar durant tants anys com anys va durar la seva dictadura.

Havent complert no fa gaire el termini, i en expulsar la seva mòmia de la tomba on li feien companyia milers de les seves víctimes, aprofitant el passeig en helicòpter el fantasma de Franco es va esvair, i ara vol reaparèixer amb el nom que li van donar llavors: esperit de la Moncloa.

La pregunta a la que m’ha costat tant temps contestar era; com podia ser que un ninot estúpid, de veu repugnant i orador pèssim, aguantés 40 anys governant Espanya?

Ja sé que era una dictadura militar, cruel, amb bastants espanyols i molts catalans a la  presó i més encara a l’exili, això ja ho sabem però també sabem que molts més espanyols i bastants catalans estaven aquí donant-li suport. I Europa mirant-ho amb cara de fàstic però, autoexculpant-se dient els espanyols són així.

Aquest tòpic em va ajudar a  mig entendre tot plegat. El franquisme no era res més que una fase aguda d’una malaltia endèmica de molt llarga tradició a la península Ibèrica, amb simptomatologia persistent: dogmatisme (amb inquisicions permanents), autoritarisme (amb militarisme intermitent), centralisme (amb unionisme conseqüent) i uns quants ismes de segona categoria.

Sense entrar en més detalls -per altra banda molt interessants- cal explicar que els anomenats pactes de la Moncloa  induïts per l’esperit del mateix nom, van consistir en què els hereus directes de la dictadura cedissin no gaire més del 20 % del poder polític (i no es pot negar que això fou un èxit extraordinari)  reservant-se la totalitat del poder militar, jurídic, religiós i econòmic (i això fou una amenaça pel futur), és a dir el fantasma del franquisme seguia viu.

Algú pot creure que un virus pot matar un fantasma? O bé, que més aviat el revifa?

El covid 19, l’any 21 serà història (creuem els dits) però la reencarnació de l’esperit de l’Espanya eterna trontollarà per una causa vulgar anomenada economia que no tolera ni fantasmes ni fantasmades. I pensem com pensem en aquesta vulgaritat econòmica, els catalans hi tenim una eina de primer ordre; matar fantasmes i mals esperits, per enderrocar palaus reials, palaus de justícia, casernes i creus de Cuelgamuros.

Ei, sense que ningú prengui mal.

6 d’abril de 2020. Enèsim dia  de confinament.


dissabte, 4 d’abril del 2020

Tragèdia per als humans, oportunitat per a la Humanitat.


Sens  dubte per a massa milers  d’individus de l’espècie humana les pandèmies són una tragèdia, i l’actual a més a més entra a totes les cases tant si vols com si no. Cadascú a casa seva i Internet a la de tots. Hi entra, però no gaire, el covid 19, però hi entren pel broc gros paraules, imatges, poques veritats i moltes mitges mentides i sobretot hi entra un malestar universal a la boca de l’estómac, que com se sap és el gran generador d’actituds contràries a tota mena d’autoritat i poder existent.

Per això espero que aquest ens, tràgic i nanomètric (1 nanòmetre = una milionèsima de mil·límetre) faci trontollar les grans certeses que mantenen un equilibri universal, aparentment estable però evidentment absurd.

En primer lloc només cal  una mirada superficial a la  humanitat per veure la pèssima distribució de la riquesa universal entre les persones i els pobles. Fa mal  de cor. És una realitat absurda i criminal. Però és beneficiosa? Per a quants?

En segon lloc -potser no tan evident, però igualment nefasta- la distribució de tota la humanitat en estats sobirans. Sigui el que sigui el que signifiqui això, se’m fa incomprensible que pugui aplicar-se al mateix temps a la Xina o a Malta, a Rússia o a Andorra…, en tot cas només s’entén si en realitat no vol dir res, però que resulta molt útil…, per a tothom?

Sabran aprofitar els conjunts de persones honestes, preparades, i influents de tots els racons del món, l’enorme malestar que sentim en aquests moments? Qüestionaran  amb profunditat les actuals estructures de poder?

L’oportunitat hi és, les persones adequades hi són, la necessitat de canviar de paradigmes mentals es palpa.

Per gran que sigui -que ho és-  la complexitat d’allò que anomenem economia i d’allò altre que en diem política, hem de pensar que tant una com l’altra són obres humanes i només humanes. De llarg recorregut, però sense cap altra intervenció significativa.

Si la humanitat ha generat -més o menys conscientment-  la totalitat de les lleis, les regles del joc, les actituds mentals que han dut per una banda a una creació de riquesa realment admirable i per l’altra a un pèssim repartiment de la mateixa, ara que  la mateixa  humanitat n’està començant a prendre’n consciència universalment, i que disposa de més i millors eines, és urgent aprofitar el moment emocional generat per un enemic de tothom.

Cal témer que el descontent que una gran majoria de pobles senten envers els seus propis governants als que culpen amb raó, no de l’aparició del virus, sinó d’haver oblidat o destruït  les eines per combatre’l, cal témer, dic, que aquests governants i les classes poderoses que els sustenten, reaccionin intentant incrementar aquelles característiques més allunyades d’aquestes demandes; autoritarisme, centralisme, militarisme, dogmatisme, etc.,  que precisament són les grans responsables.

L’oportunitat hi és, les eines i els seus professionals preparats també... ara ja no podem dir resignadament allò que dèiem fa no molts anys: Que  déu hi faci més que nosaltres.

No és la seva feina, sinó la nostra.

4 d’abril de 2020. Setzè dia de confinament.