Tragèdia per als humans, oportunitat per a la Humanitat.

Sens  dubte per a massa milers  d’individus de l’espècie humana les pandèmies són una tragèdia, i l’actual a més a més entra a totes les cases tant si vols com si no. Cadascú a casa seva i Internet a la de tots. Hi entra, però no gaire, el covid 19, però hi entren pel broc gros paraules, imatges, poques veritats i moltes mitges mentides i sobretot hi entra un malestar universal a la boca de l’estómac, que com se sap és el gran generador d’actituds contràries a tota mena d’autoritat i poder existent.

Per això espero que aquest ens, tràgic i nanomètric (1 nanòmetre = una milionèsima de mil·límetre) faci trontollar les grans certeses que mantenen un equilibri universal, aparentment estable però evidentment absurd.

En primer lloc només cal  una mirada superficial a la  humanitat per veure la pèssima distribució de la riquesa universal entre les persones i els pobles. Fa mal  de cor. És una realitat absurda i criminal. Però és beneficiosa? Per a quants?

En segon lloc -potser no tan evident, però igualment nefasta- la distribució de tota la humanitat en estats sobirans. Sigui el que sigui el que signifiqui això, se’m fa incomprensible que pugui aplicar-se al mateix temps a la Xina o a Malta, a Rússia o a Andorra…, en tot cas només s’entén si en realitat no vol dir res, però que resulta molt útil…, per a tothom?

Sabran aprofitar els conjunts de persones honestes, preparades, i influents de tots els racons del món, l’enorme malestar que sentim en aquests moments? Qüestionaran  amb profunditat les actuals estructures de poder?

L’oportunitat hi és, les persones adequades hi són, la necessitat de canviar de paradigmes mentals es palpa.

Per gran que sigui -que ho és-  la complexitat d’allò que anomenem economia i d’allò altre que en diem política, hem de pensar que tant una com l’altra són obres humanes i només humanes. De llarg recorregut, però sense cap altra intervenció significativa.

Si la humanitat ha generat -més o menys conscientment-  la totalitat de les lleis, les regles del joc, les actituds mentals que han dut per una banda a una creació de riquesa realment admirable i per l’altra a un pèssim repartiment de la mateixa, ara que  la mateixa  humanitat n’està començant a prendre’n consciència universalment, i que disposa de més i millors eines, és urgent aprofitar el moment emocional generat per un enemic de tothom.

Cal témer que el descontent que una gran majoria de pobles senten envers els seus propis governants als que culpen amb raó, no de l’aparició del virus, sinó d’haver oblidat o destruït  les eines per combatre’l, cal témer, dic, que aquests governants i les classes poderoses que els sustenten, reaccionin intentant incrementar aquelles característiques més allunyades d’aquestes demandes; autoritarisme, centralisme, militarisme, dogmatisme, etc.,  que precisament són les grans responsables.

L’oportunitat hi és, les eines i els seus professionals preparats també... ara ja no podem dir resignadament allò que dèiem fa no molts anys: Que  déu hi faci més que nosaltres.

No és la seva feina, sinó la nostra.

4 d’abril de 2020. Setzè dia de confinament.