Sacsejada.

Enorme, però serà suficient?

Diuen que tindrà un cost econòmic astronòmic. Diuen que els deutes sempre s’acaben pagant. Diuen, amenaçadors, que sempre  algú els paga.

Serà suficient la sacsejada per aconseguir que els pagui aquell 5% que diuen que posseeix el 50% de la riquesa mundial?

Tothom sap i és profecia que el tracte que donem al medi ambient, als boscos, als mars, a l’aire que respirem  és suïcida.

Necessitarem una  sacsejada més violenta per baixar del burro?

Algú dirà: una cosa no té res a veure amb l’altra.

Nosaltres només direm: segur que no?

I les guerres, i les desorbitades despeses militars, tampoc? I les grans migracions universals, fugint de la fam, tampoc?

És o no és l’espècie humana una unitat biològica? Aquell petit aletejar d’una papallona a Cambotja, deien, pot produir una tempesta a Oregon.

La frenada molt brusca d’un tren fa caure els passatgers mal apuntalats i les maletes dels portaequipatges mal lligades. I d’això vull parlar.

La sotragada a l’estat espanyol ha estat i continua sent de primer ordre. I de primaríssim ordre és el viatger i la institució amb l’apuntalament més corcat amb una fortor -el viatger i l’apuntalament- de podrit, insuportable.

L’Estat, aquella part que creu que és l’autèntic estat espanyol ha muntat l’operació subtitulada salvem el primer soldat d’Espanya. La conferència diària -esperpèntica i ridícula alhora- que TVE ofereix cada dia per fer veure que parla de la gran sotragada, està gens dissimuladament programada per mostrar qui mana i què mana.

No sóc massa optimista sobre allò que deia al principi. La sacsejada no serà prou potent per fer variar sensiblement a la curta la forma d’afrontar els grans problemes universals, però en canvi sí que crec que tindrà conseqüències més o menys ràpides sobre problemàtiques estatals i no només d’Espanya. No només però sí amb més probabilitat.

De moment, deixem-ho així.