Magnitud i Justícia.

Cada setmana  moren al món 2 milions de persones.

Cada setmana moren al món 115 mil nens menors de 5 anys.

Cada setmana moren al món per accidents de tràfic 25 mil persones.

Cada setmana  les guerres… Cada setmana destruïm mils d’hectàrees de bosc.

Cada setmana moren al món per coronavirus… 428 persones o el doble o el triple.

Que vull dir amb això? Res, jo no vull dir res en absolut. La meva ignorància només és igualada per la meva impotència.

Però a mi  això em té el cor encongit i pendent de les pulsacions, tancat a casa mirant la tele, esperant no sé què.

Per què això, m’angoixa  i l’allò no? Per què d’això se’n parla tant i de l’altre tan poc? Només hi trobo una explicació. Pot ser perquè tot allò ja ho sabem fa molt temps i això ens ve de nou. Pot ser perquè creiem que això s’acabarà i allò no. Potser parlem tant d’això perquè la culpa no és nostra, mentre que d’allò no em volem parlar perquè no en volem acceptar la responsabilitat.

Una molt llunyana esperança, en aquests moments massa tènue, d’uns pocs nanòmetres com els virus, ens faci entendre que cada nen de 5 anys mort fa perdre 70 anys de vida, els mateixos que fa perdre el virus amb 35 homes de la meva quinta. Que cada hectàrea de l’Amazònia devastada, que cada glacera fosa, que cada bala disparada…

Magnituds i Justícies. L’angoixa serveix de molt poc. Mentre ella hi és, nosaltres no. Quan ella se’n va nosaltres l’oblidem.

21 de març de 2020.