dijous, 19 de desembre del 2019

Constitució espanyola.


Preàmbul…

Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions

Oh, que bonic!

I a continuació més de 40 pàgines i 13 x 13 = 169 articles  per disminuir desmentir o simplement anul·lar qualsevol lectura que vulgui fer efectives aquestes  paraules tal com sonen.

I per si  fos que algun ingenu vol fer un pas endavant en la direcció que tan clarament marca aquest preàmbul, no costa gens ni mica, trobar en aquesta mateixa constitució, articles, estaments, arguments i persones disposades i legitimades per tancar-lo a la presó una dotzena d’anys .

 Preàmbul, significa Abans de començar a caminar però no diu res de quin camí cal seguir.

La finalitat exitosa d’aquest preàmbul de la Constitució fou aconseguir uns quants centenars de milers de SÍ, de catalans d’aquells  que firmen un document sense llegir-lo del tot.

Una quants centenars més, van votar SÍ, perquè, ei amb bon criteri, sabien que votar NO, equivalia a uns quants anys més de dictadura en estat pur, cosa que només sabem què vol dir una escassa tercera part dels ciutadans actuals.

Tot i aquesta escassíssima legitimitat, allò va servir per sortir de la presó. Això sí, per la porta del darrere i sense allunyar-nos gaire...

Tinc entre mans un magnífic llibre d’ Ivan Krastev i Stephen Holmes, La luz que se apaga, que no té res a veure  amb catalans ni espanyols. Estudia i analitza els canvis dels països  ex-comunistes de l’est d’Europa (principalment Polònia i Hongria) des de l’eufòria de la caiguda del mur fins l’actual triomf del populisme  més reaccionari.

Assenyala dues causes d’aquest aparentment ràpid pas des de l’alegria d’haver conquerit la llibertat democràtica al retorn a actituds autoritàries.

En primer lloc, la nova  generació no té experiència viscuda de la dictadura i la coneix com un fet històric del passat que li han explicat però que no ocupa un lloc preeminent vivencial i que tendeix a oblidar.

La segona causa, - i copio literalment- les antigues elits van participar en el desmantellament i van contribuir de forma important en la naturalesa pacifica da la transició. El resultat fou que van seguir sent els  millors posicionats per transformar el capital simbòlic que posseïen, en capital financer i polític.

Les dictadures, de  les quals van fugir els europeus del sud  i els europeus de l’est, eren radicalment oposades però enormement similars en tant que dictadures.

Ni ells ni nosaltres hem arribat mai a respirar democràticament. Les minories dominants en un i altre cas no han variat substancialment.

Però deixeu-me ser pretensiosament optimista. Crec  que ho tenim molt millor nosaltres que els polonesos o  els hongaresos.

A l’Estat espanyol ha aparegut una  esquerda, que no para d’engrandir-se.

La histèria s’ha apoderat de totes les altes instàncies  que  volen tapar l’esquerda amb grapats de fang que no fan més que embrutar l’aigua que no para de rajar. Aigua bruta que la pudor que fa puja  Pirineus enllà, amb la no prou ponderada ajuda de Llarenas, Marchenas i Borrells i uns quants més. 
No tots, però alguns europeus tenen el nas fi.

Diu un proverbi xinès; “quan un mur amenaça caure, et serà fàcil trobar vint mil homes disposats a empènyer”.

Aquí en tenim 2.000.000 empenyent.

18 de desembre de 2019,


divendres, 6 de desembre del 2019

Drets dels homes i altres ximpleries.


Durant l’admirada Revolució francesa, un cop feta la primera neteja, sense gaire miraments, la mala consciència els va empènyer a fer una solemne declaració dels drets de l’home. De veritat que va ser una bona pensada. Assentava jurisprudència.

Però aviat es van adonar que continuaven tenint els mateixos enemics. La recent proclamació dels drets de l’home dificultava l’aplicació de la Llei tal com han fet sempre els que tenen el poder. Van buscar i van trobar una bona solució. Van crear una nova figura jurídica: l’enemic del poble, i llestos. Un enemic del poble no té drets humans.

El regne d’Espanya no ha tingut mai problemes amb els drets humans. Amb allò que no existeix al país, la Llei no hi té problemes. Deien (avui dia no ho diuen, però ho creuen)  que la ley es lo que manda el Rey, i punt. Van crear una figura jurídico-religiosa, l’heretge, amb el seu tribunal adequat, la Inquisició. Aquest triangle Rei-Inquisidor- Heretge amb petits retocs ha funcionat força bé durant 500 anys. El tàndem Rei- Inquisidor s’ha vestit recentment de seda democràtica conservant intacte el cor i la ment.

La figura que ha evolucionat més és la dels heretges, perquè al passar la prioritat emocional del bon espanyol de la religió a la política, ha substituït la figura del que vol trencar la unitat de l’Església per la figura del “ que quiere romper España”.

Els heretges d’abans i els separatistes d’ara són enemics del poble, i per tant en la versió hispànica dels drets de l’home no hi tenen cabuda. Són enemics, i punt. Tothom  ho sap i cap tertulià d’allà en dubta.

Però… les fogueres de la inquisició es van apagar. Els seguidors d’Erasme de Rotterdam, a Espanya eren perseguits per heretges i ara les Beques Erasmus són perseguides per tots els bon espanyols.

Nosaltres no  volem trencar Espanya. Volem ajudar a trencar la crosta secular que a finals del segle XX  va començar a esquerdar-se sense acabar de fer-ho i que sembla que cada dia són més els espanyols que ho veuen possible. Els xicots de Podem ho creuen. Si més no, ho creien.

Per què es tan difícil trencar aquesta crosta?

 I si fos que no és crosta solament?

Potser sí que allò que nosaltres veiem com superficial, per a molts espanyols és part fonamental de la seva identitat.

Pot ser que allò que nosaltres veiem com franquisme, allà ho entenen com patriotisme. Tots? Molts?

Cal repetir tantes vegades com faci falta que la concepció, la gestació, la parida i fins i tot el bateig (via referèndum) de l’anomenada Constitució, de la qual estàvem a nivells tan mínims de legitimitat, que per dissimular-ho la van farcir d’una sobredosi de legalismes tan gran, que mai ha aconseguit mostrar una cara saludable ni molt menys riallera.

Comença a ser hora -estan a punt de fer tard- de  voler saber de veritat què vol el conjunt i cadascuna de les parts del poble espanyol.

D’aquella generació que la va aprovar (de casa nostra van sortir 2 No) ja nomes en queden restes.

No diuen amb grandiloqüència que no hem de mirar el passat, sinó encarar amb valentia el futur?
Doncs, què esperen?

6 de desembre de 2019¡ Quina casualitat,oi!



divendres, 22 de novembre del 2019

La mort digna d’un dictador.


Els dictadors de bona fusta són coherents fins i tot en la forma de morir.

Hitler, Mussolini, Ceausescu, Gadafi i tots els dictadors decents han mort com Déu mana.

Excepte el nostre dictador per antonomàsia que no era ni de bona fusta (massa podrida)  ni coherent (massa estúpid). És com si no hagués acabat de morir.

La seva herència pública ha deixat marcades amb ferro roent les seves dues característiques dominants; la corrupció i la ineficiència, tenyides de dogmatisme i revestides de violència. I ara, disfressada de democràcia.

Però l’hàbit no fa el monjo. I la disfressa, menys. (Allò de la mona vestida de seda).

Val a dir, que aquestes dues característiques -ineficiència i corrupció- no les va inventar ell. Ja hi eren segles ha, en la trista  història peninsular.

Però fa 45 anys que es va morir, i estem parlant del mateix.

Fa 45 anys es va estendre un immens llençol per damunt de tot per amagar la brutícia i la estupidesa. Només calia tancar els ulls i tapar-se el nas.

Fins que un cop fort de tramuntana va fer voleiar l’extrem nord-est del llençol, deixant al descobert als ulls del món tot allò que el món ja sabia però que feia veure que no.

Calia trobar el responsable que havia permès que el llençol no estés ben atrapat. Va ser fàcil trobar els culpables…

Un cop tancats a la presó, va aparèixer, en tot el seu esplendor, la magnitud de la tragèdia grega que com Déu mana sempre acaba malament; amb l’heroi fotut, intentant resoldre la quadratura del cercle.

Heus aquí el dilema: Tornen a atrapar fort el llençol o bé el treuen del tot? Desaprofitarà Espanya una magnífica oportunitat per fer un pas en la bona direcció, solament perquè ve d’on ve l’avís?

Que sant Pere i sant Pau els il·lumini.

Nosaltres tranquils, ferms, constants amb una mica de tsunami  ben amanit, tot mirant a la nostra que fan a Polònia i esperant cada dia a un quart de 9, què està passant. Rient però sense oblidar la gran canallada amb què els juristes hereus directes del dictador apliquen les seves lleis.

dissabte, 16 de novembre del 2019

A qui responsabilitzarà la Història?


Per barbaritats que fessin Robespierre i companyia, la culpa que comencés tot el procés anomenat revolució francesa ningú dubta que la tingué totalment la monarquia francesa  i tota la resta  de l’aristocràcia.

Per brutal que fos -que ho va ser- la revolució russa, la responsabilitat que tot allò comencés tothom diu que fou del Tsar i del tsarisme despòtic i esclavista.

Quan existeix un conflicte -gran o petit- entre dos grups humans, la responsabilitat  que no es resolgui pacíficament i racionalment és d’aquella part que té el Poder.

Molt recentment  235 intel·lectuals han fet públic un manifest demanant que “després de la sentència s’han produït aldarulls al carrer que fan necessari un diàleg entre”…

Els agraïm molt l’interès i la bona voluntat. A mi, que no sóc del seu gremi, m’agradaria molt saber si aquesta  necessitat de parlar la genera, segons els firmants els aldarulls  o bé la sentència. És a dir l’efecte o la causa.

I si la responsable és la causa -és a dir la sentència- és del tot necessari voler saber  què l’ha produït.
Qui impedeix una revolució pacífica, acaba provocant una revolució violenta. Kennedy.

Tenir a la presó un sol dia a un home pacífic i innocent és una violència superior a cremar mil contenidors. És una vulneració flagrant dels drets humans, i que jo sàpiga ningú ha parlat mai dels drets dels contenidors.

Repeteixo: gràcies 235. No us quedeu amb aquest primer pas. Feu honor al qualificatiu d’intel·lectuals volent saber més. I si ja ho sabeu, teniu una certa obligació de no callar, per no ser còmplice passiu de la violència.

Moltes gràcies i perdoneu l’expressió.

diumenge, 3 de novembre del 2019

Súbdits o veïns.


Aquesta és la disjuntiva que  necessàriament s’acabarà plantejant l’estament (sigui el que sigui que vol dir això) polític espanyol.

Què esperen que sigui Catalunya respecte d’Espanya? Un  súbdit rebel o bé un veí amistós. Un súbdit a qui s’ha d’imposar tot per la força o bé un veí amb qui es pot pactar tot dialogant? Un súbdit al que no et queda més remei que aniquilar-lo o un veí a qui pots convèncer que vas de bona fe? Pot entendre l’Estat espanyol que mai més tindrà unes condicions per pactar, tan favorables als seus interessos com les actuals?

La condició de veí és inevitable. La geografia no és qüestionable. La condició de súbdit sempre és transitòria, perquè està basada sobre un dogma i aquests sempre estan sostinguts per actes de fe, que la racionalitat acaba fent trontollar.

Ja hi ha veus espanyoles que intenten explicar al seu poble que li serà més profitós tenir un veí que l’ajudi a alliberar-se, que un poble sotmès però insubmís. De veus n’hi ha moltes, però no tenen altaveus.

La dificultat d’avançar en el bon camí va aparèixer en escena de forma violenta fa una dotzena d’anys quan la classe política catalana va intentar millorar la capacitat d’existir dels catalans. El Parlament català  va aprovar un estatut d’autonomia amb el 89% de vots  a favor.

El Parlament  espanyol el va triturar. L’inefable Alfonso Guerra es va atribuir la victòria contra els catalans. La catalanofòbia va adquirir categoria de primera classe en el camp de les conteses electorals fins arribar actualment a copar tot el panorama.

Cap partit polític d’àmbit estatal s’atreveix ni tan sols a plantejar el problema en la seva totalitat, que va més enllà del fet català, i que inclou la monarquia, la constitució, el poder judicial i unes quantes realitats espanyoles més. Tenen necessitat de fer veure que es creuen que només és un tema judicial, o d’ordre públic. No volen veure que la profunda convicció de milions de ciutadans és molt anterior a l’aparició en l’escena política dels últims anys.

Quan tot l’edifici de l’Estat espanyol trontolla donen la culpa a la tramuntana. Quan els fonaments de la democràcia gemeguen perquè van usar un formigó sense ciment, es dediquen a fer campanyes per tots els “monsdedeu” glorificant la magnificència de la seva Constitució.

L’Estat ha comés l’immens error de confiar la solució del problema a dos dels estaments que pitjor han assimilat el pas de la dictadura cap a una possible democràcia: la guàrdia civil  i l’alta judicatura. Ni uns ni altres farien cap mal paper en temps del recentment desenterrat i re enterrat dictador.

Catalunya ho té molt difícil però Espanya ho té impossible.

Qui decidirà la partida?

La Deessa economia, no ho dubteu. No li agrada que li toquin allò que sí que sona a Barcelona quan és bona.

2 novembre de 2019.




dimarts, 22 d’octubre del 2019

Els ossos del franquisme.


Quan va morir Franco, ja feia anys que era poc més que un ninot, només útil per espantar. Mort i enterrat es va poder veure a mitges l’estat de salut de l’Estat espanyol. Tenia tots els ossos trencats.

Era urgent soldar-los com fos. Allò no s’aguantava de cap manera. Calia un pal de paller i van trobar un home de palla que els havia regalat Franco. El van vestir amb una túnica i li van posar una corona. A la cerimònia  van acudir tres padrins de fora per beneir-la. L’americà Kissinger, que no volia perdre les bases a Espanya. L’alemany  Willy Brand que volia sobretot –i amb molta raó- que el mur de Berlin no passés per la Meridiana i l’aristòcrata francès Gerard d’Estaing que volia apadrinar una monarquia al sud del seu país. El món demòcrata beneïa la transició.

Els ossos de l’Estat espanyol es van soldar. D’un dia a l’endemà, tothom era demòcrata.

I au, som-hi. Al cap de poc ja ho veien tot consolidat. Espanya és una democràcia consolidada deien aquí, i allà feien veure que s’ho creien… fins que…

No us preocupeu, deien a la Sarsuela. És un terratrèmol a la zona volcànica d’Olot. Ja fa temps que està inactiu.

No, deien a la Moncloa. És una inundació al baix Llobregat que és un riuet de fireta.

Però tot seguia trontollant. Una tramuntanada de l’Empordà potser?

Pitjor. Eren les tres coses alhora.

L’Estat  es va posar dret d’un bot. Millor dit, ho va intentar.  Tot seguit va constatar que com que feia 40 anys que jeia, mai havia comprovat com havien quedat els ossos soldats. Consolidats  ho estaven  però… quin horror. Un fèmur era un pam més llarg que l’altre, la tíbia esquerra havia quedat soldada al peroné dret. El braç dret era immens i l’esquerre minúscul  (bé, això tampoc va estranyar gaire, abans ja era així).

Com enfrontar terratrèmols, riuades i tramuntanades amb aquella carcanada?

Agafant amb el potent braç dret una immensa porra?

A coces amb la cama llarga?

La imatge era lletja, però això va a gustos. Es vantaven de ser “muy cabezotas”.

No volien veure que a més de ser una imatge horrorosament lletja, afectava la columna vertebral, i que com tothom sap  la columna vertebral d’un Estat és l’economia. L’afectació era i és molt severa. Molt amenaçadora vist des de fora.

És de pissarrí saber què s’ha de fer, però ningú s’atreveix ni a insinuar-ho. S’han de tornar a trencar tots els ossos mal soldats i fer un Estat nou de trinca.

I aquesta vegada fer-ho democràticament, que és com volem  fer-ho  els catalans.

Espavileu espanyols, que nosaltres anem passant.

21 d’octubre de 2019.

diumenge, 20 d’octubre del 2019

Cada dia més clar.


Per esperada que sigui, sempre sorprèn tota manifestació d’odi. Per envoltada que estigui d’explicacions jurídiques, la venjança del vencedor sempre és sinistra.

Estic parlant del llarg període que va d’abril de 1939 a octubre de 2019.

Aquell llunyà 1 d’abril es va consumar la victòria de mitja Espanya contra l’altra mitja. La venjança dels vencedors contra el vençuts va ser aterridora. Cap ciutadà del país té dret a no voler saber què va passar. Allò que va passar durant 40 anys ha condicionat -condicionar és una paraula suau- tot, absolutament tot, el que ha passat els últims 40 anys.

Fins ahir.

La sentència ja no ve condicionada per l’herència del franquisme: aquesta sentència és franquisme autèntic. Del Tribunal de orden público.

Mentre nosaltres cantem: els carrers seran sempre nostres,  ells amb cara burleta canten: els jutjats seran sempre nostres.

Els dos enemics de l’Espanya franquista es resumien en un únic qualificatiu que ens repetien constantment: rojoseparatista.

Jo llavors no ho sabia però ara sí: jo era les dues coses.

El problema és que el color vermell es va anar descolorint fins que el separatisme ha quedat com únic enemic de la mitja Espanya que va guanyar la guerra.

I l’altra mitja, què?

Desconcertada. 40 anys de franquisme total i 40 més com defineix el director de teatre Andres Lima: “El franquismo ha calado en nuestros huesos y copa  las instituciones”:  Atado y bien atado. Va dir el vell criminal que ara amb gran pompa i platerets volen desenterrar, això sí, sense ferir la sensibilitat dels seus hereus carnals, ideològics, politics, religiosos i monàrquics.

La sentència per antonomàsia que forma part d’aquella venjança dels vencedors ha clarificat idees. 

Le relació política actual entre l’Estat espanyol i Catalunya és insostenible. Ha de canviar radicalment. Sobre el paper hi ha dos  finals possibles.

1.- Aniquilació de tot signe diferencial de catalanitat, amb resultat final d’unitat i uniformitat estatals definitives.

2.- Acceptació del fet diferencial en grau suficient que admeti el dret d’autodeterminació.

Diuen que quan un avió s’enlaira en el moment que  ha aconseguit una certa altura, ja no pot invertir la maniobra sense estavellar-se. És el punt de no retorn.

Això ha passat aquesta setmana.

El grau de violència que  comporta la sentència és infinitament superior a cremar mil contenidors i aquesta violència és conseqüència directa d’aquella. Les flames -ens agradin poc o gens- han ajudat a mostrar al món la totalitat del conflicte. Que les condemnem o no és irrellevant.

El salt quantitatiu i també qualitatiu que ha experimentat el coneixement del conflicte és molt considerable. Aquest increment de coneixement perjudica sempre el prestigi de l’Estat que no sap, no vol o no pot resoldre el conflicte.

Això fa que la solució 1.- sigui impossible.

Fermesa, persistència i no gaires escarafalls.

dijous, 10 d’octubre del 2019

Prohibit trepitjar la gespa.


Quan els nazis van incendiar el Reichstag per poder acusar-ne a comunistes i jueus hi van enviar els bombers per apagar el foc. Els bombers van fer acte de presència però no van actuar.

Un acudit macabre  va començar a circular en veu baixa: els bombers no van apropar-se a l’edifici perquè hi havia un rètol que deia: Prohibit trepitjar la gespa. I ja se sap “les lleis s’han de complir”.

Una vegada un grup de presoners van aconseguir fugir de la presó i un cop saltat el mur van veure un rètol que deia: prohibit trepitjar la gespa. Un dubte moral els va aturar. La gespa no en tenia cap culpa del seu  injust  empresonament. Perjudicar-la era contrari als seus principis… aviat tornaven a ser dins de la presó.

Un dia d’aquests l’exiliat Comin es va atrevir a dir que potser no seria mala idea fer alguna acció que fes pessigolles a l’economia… marededéu,   quines coses de dir…

Amb tota la lògica del món, Foment del treball, els amos de la gespa anomenats empresaris i els seus  jardiners anomenats economistes, van posar el crit al cel: està prohibit trepitjar la gespa.

Allò que em va sorprendre més, és que també ho condemnés una alta autoritat  barcelonesa que havia arribat a ocupar el més alt càrrec de l’ajuntament gràcies a haver-se saltat la prohibició de trepitjar la gespa totes les vegades que li va semblar bé, i que li aplaudíem molt.

Clar que llavors ho feia en defensa de la justícia social, mentre que ara només és en defensa de la Justícia.

Pobreta justícia si li hem de posar adjectius.

No tinguem mala consciència. Trepitgem la gespa amb els peus descalços, si convé. Fins i tot la gespa  ho agrairà. 

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Tronat ve de tron.


Un dia d’aquests inhabilitaran el President Torra.

Solucionarà res?

Un altre dia tancaran a la presó mitja dotzena de pseudo terroristes.

Declararan l’estat de setge. Enviaran uns quants milers de fuerzas y cuerpos, (què cony deu voler dir, això? Potser ve d’allò que diem aquí que has de fer força per anar de cos), de seguridad del estado.

Ja estarà tot arreglat?

Dues o tres dotzenes més de persones a la presó? O 200?

I ja està? Ara  ja aplaudiran els catalans al rei quan el trobin pel carrer?

De veritat que estic perplex i amb la boca oberta tement que sigui veritat que a 600 km. de Barcelona ningú, -amb poder s’entén- s’adoni, ni tan sols sospiti que totes aquestes decisions tindran uns efectes radicalment contraris als pretesos.

De veritat el Tron (que ridícul sona) no  veu com  n’és de tronat?

Davant de tanta voluntat de no saber serveix de ben poc intentar raonar. Davant d’algú que primer et diu  Agenolla’t que sinó et tallaré el cap.  I quan ja no se’n recorda que t’ho ha dit afegeix: la decisió és teva.

Suposo que esperen que els catalans es comportin com aquell esclau romà estoic convençut, que li deia al seu amo quan el torturava: vigila, no em retorcis tan el peu que me’l pots trencar. I quan finalment això va passar estoic  com era, li va dir  ja t’ho deia jo.

Em temo molt que el nostre estoïcisme no sigui de tan bona qualitat. Avui dia estem més predisposats a seguir la  filosofia de les arts marcials orientals: si el teu contrincant és més fort que tu, aprofita la seva força per abatre’l. Ajuda’l a ensopegar.

I jo diria que ja ho estem fent.

Acabo de llegir un corresponsal estranger força coneixedor del conflicte, que repeteix una frase, per altra banda molt lògica: no es pot demanar massa temps a la gent que continuï fent això o fent allò.

Però aquesta frase conté un error de base. Jo -és a dir un milió de persones- hem fet el que hem fet no perquè algú ens ho ha demanat, sinó perquè teníem necessitat de fer-ho. I aquesta necessitat continua intacta.

Mengem perquè tenim gana, no perquè ningú ens ho demani. Pensem perquè tenim necessitat de pensar. Riem i plorem perquè en tenim necessitat.

I volem ser lliures, perquè en tenim necessitat. El meu poble i jo, que deia el poeta.

dissabte, 28 de setembre del 2019

Senyor Iceta.


Nova York, CNN. Entrevista en castellà a Pedroooo Sánchez.

Entrevistador: ¿Franco sigue ocupando un lugar central en la vida española?

Sánchez. A mi me gusta reivindicar la España de la segunda República que defendió derechos y libertades, mancillados por la dictadura franquista... que fueron recuperados por la Constiticion del 78 y la monarquia parlamentaria.

…és a dir, la resposta a la pregunta de l’entrevistador és; SÍ. Franco i el franquisme, està al centre. No se n’ha mogut .

Qui va triar al rei? Qui va dirigir la redacció de  la constitució? Qui va coaccionar  el vot de la gent?

He ressaltat allò de mancillados perquè em sembla un sarcasme d’una crueltat només atenuada per l’estupidesa. I ressalto també recuperados perquè em sembla una estupidesa generada per la crueltat.

S’ha dit i s’ha repetit tant que fa angúnia repetir-ho. El franquisme impregna profundament la política espanyola avui dia. Allò que anomenem franquisme no és més que una fase aguda -terriblement aguda- d’un conjunt de característiques que qualifiquen la manera de pensar i d’actuar en política de la classe dominant espanyola al llarg de segles. Autoritarisme, sectarisme, dogmatisme i centralisme.

Característiques lleugerament atenuades amb el pas del temps però sempre amb dècades de retard.

Senyor Iceta, tot i sabent que en l’àmbit de la política s’admet que una persona intel·ligent digui bestieses  o que un home honest digui mentides, i sabent que vostè és honest i intel·ligent, seria bo que un dia d’aquests quan es trobi en privat amb el Sr. Sánchez enmig de roses, (per cert informi’l que el dia de la rosa per aquests vorals és el dia de sant Jordi), li recordi que la C de psc, vol dir català i no caragirat.

Expliqui-li què vol dir atzucac. Quan ho hagi entès -en privat tot s’entén millor- aclareixi-li que quan  el carreró sense sortida és més ample que el passeig de Gràcia i més llarg que la Diagonal deixa de ser un atzucac per convertir-se en… aquí deixo a la seva reconeguda dialèctica senyor Iceta, la paraula adequada per fer que  Pedroooo   baixi del burro.

Senyor Iceta, si us plau, faci-li entendre que no n’hi ha prou en desenterrar una mòmia, cal condemnar radicalment tot allò que significa,  cal netejar a fons la seva herència, cal buscar la veritat i tota la veritat. Digui-li  que si ho intenta ens tindrà  al seu costat. Vostè sap perfectament que el moviment independentista és un exemple extraordinari de pacifisme, vostè  sap perfectament que Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur, vostè sap perfectament que Catalunya aconseguirà tenir un estat propi, vostè pot triar què vol que digui la història…

Perdoni els sarcasmes, però sempre són preferibles a les grolleries ciutadanes o a les mentides tertulianes.

Faci un esforç, senyor Iceta.

29 de setembre de 2019.





dijous, 26 de setembre del 2019

Criminalitzar la víctima.


Des dels temps de l’Imperi Romà es coneix aquesta  tàctica per reforçar l’autoritat del poder dominant quan no se sent prou segur.

El mecanisme és força senzill. A totes les societats complexes hi ha grups humans minoritaris diferenciats de la majoria. Pel sol fet de negar-se a ser igual que tothom es genera una animadversió en vers ells més o menys intensa.

Els emperadors romans van descobrir que els cristians  complien a la perfecció aquest rol. No els costà gaire acusar-los de l’incendi de Roma o d’enverinar les aigües del Tíber. Doncs au, als lleons. Mentre els ciutadans honestos, “jo ja ho sabia”, deien .

Gairebé vint segles després a l’Alemanya del tercer Raich -i encara més brutalment que els romans- els  va ser fàcil trobar un col·lectiu poc estimat pel conjunt de la població: els jueus. L’Estat, jutges inclosos, els va acusar del que va voler… el que va passar és massa monstruós. L’actitud del poble senzill…deixem-ho estar.

Són dos exemples històrics extrems en el temps i en la brutalitat, d’una forma d’actuar del Poder que amb moltes variants s’ha fet servir a molts països i en moltes èpoques: Criminalitzar la víctima.

El ciutadà majoritari amb la consciència tranquil·litzada, se sent justificat:  jo l’odiava  perquè era criminal  i arxiva aquell petit rau-rau que molt de tant en tant l’insinuava; i si fos que jo el creia criminal perquè l’odiava.

Aquest pecat que m’atreviria a  dir que el cometen tots els grups humans respecte a altres grups més febles, adquireix categoria de delicte quan qui el comet és el gestor legal del poder públic: l’Estat.

Criminalitzar la víctima. Triar el col·lectiu humà menys estimat per la majoria, culpabilitzar-lo d’enverinar l’aigua, d’incendiar el Reichtag, o de fer un referèndum.

Però al  segle 21 tot se sap molt més de pressa. Es veuen imatges. Se senten explicacions. Sabem una mica més d’Història. Costa molt més fer passar bou per bèstia grossa.

Probablement no disminuirà la  malvolença recíproca, però tampoc augmentarà. Allò que segur passarà és que la víctima a qui es vol criminalitzar en sortirà  més forta.

Cada dia que passa l’estat espanyol redueix el seu camp de maniobra. Cada intent d’atemorir que fracassa -i en van una colla- disminueix la seva capacitat de proposar solucions intel·ligents al problema.

En una insensata resposta al parlament espanyol del president Sánchez a ERC, va amenaçar que no dubtaria en aplicar qualsevol article de la Constitució.

Tothom va voler entendre que parlava del celebèrrim 155, però resulta que aquest article ja s’ha aplicat i no va servir per res del que pretenia. Ni l’actitud, ni la voluntat  ni el desig de N milions de catalans ha canviat en el sentit que desitjaven els aplicadors.

En bona lògica caldrà que busquin un altre article. I aquest no pot ser altre que el 8.

Aquest diu:

Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, l’Armada, i l’Exèrcit de l’Aire tenen com a missió... defensar la integritat  territorial d’Espanya…

Dirà el president Sánchez allò tan heroic; “no em tremolaran les cames”? (Les cames?  Per què les cames? Potser és que la Constitució s’aplica a patades. A patades i tot, l’article 8, plenament constitucional no es pot aplicar. En  aquest punt hem de donar gràcies a Europa.

L’error dels Estats per resoldre els conflictes no és usar la força sinó usar una força insuficient (Churchill).

Aquest és l’immens dilema de qualsevol partit o president espanyol: per una banda no té prou força per aniquilar el fet català, ni té prou clarividència per admetre-ho. I per altra banda no pot fer als catalans, cap oferta de cap mena sense que la resta de partits estatals no se’l mengin.

Oi que sí, senyor Iceta?

26 de setembre de 2019.


dimarts, 17 de setembre del 2019

Per exemple l’endemà de la sentència.


1. Model “Colles carnaval de Vilanova”. 50 o  60 grups de 50 o 60 persones cadascun, més o menys coordinats, el dia D, hora H, surten a passejar per l’eixample de Barcelona a la mateixa hora. Trien una dotzena de carrers com Balmes,  Aragó, Diagonal, Gran Via… Cada grup s’autoadjudica una dotzena de cruïlles d’aquests carrers .

Un grup puja xino-xano per la vorera dels imparells del carrer Balmes, des de Consell de Cent cap a Aragó i un altre grup baixa per la mateixa vorera des de València cap a Aragó. Casualment coincideixen al mateix verd del semàfor al mig d’Aragó. Fa temps que no es veuen, s’abracen, xerren, es presenten amics respectius , sense adonar-se que el semàfor va canviant de color dues, tres o quatre vegades… fins que mutu proprio se’n va cadascú,  tot fent aquell gest tan simpàtic de girar  el dit índex de la mà dreta al voltant de l’orella que sembla que vol dir ens truquem.

Doncs això multiplicat per 60, durant unes horetes, dos o tres dies…

2. Model  “Jeu de paume”. Paris 20/ 6/ 1789. Tots els càrrecs electes afins al sobiranisme –parlament, ajuntaments, govern, etc- es tanquen al Parlament de Catalunya disposats i preparats a quedar-s’hi uns quants dies. Fan  assemblees, xerren i aguanten el tipus…

3. Model “Abuelas plaza  de Mayo”.  Aquest va dirigit a tots nosaltres majors de 60 anys, que som els responsables (culpables?) d’haver aprovat una nefasta Constitució, escull principal per a la llibertat de Catalunya. També en podem dir “brigades del tamboret”.  Mitja dotzena de grups d’un centenar de persones d’edat es planten (mai més ben dit) en uns quants llocs singulars; verbigràcia Via Laietana, Princesa, Travessera de Gracia, Roger de Flor,  o bé  Mallorca, Llúria, etc. Sense fer res i sense pressa i amb els màxim de fotògrafs per metre quadrat possible.

4. Model “Primer dia de rebaixes.” A una hora convinguda, apareixen a les portes d’alguns Grans Magatzems de la Plaça Catalunya alguns milers de pseudo-compradors que van entrant civilitzadament es queden a la planta baixa tafanejant sense comprar res, pugen a la planta primera i tornen a baixar, fins que el concepte col·lapse pren realitat.

Altres models possibles; 

Paraigües d’Hong Kong,

Clavells de Portugal,

Llambordes del Maig de 68,

Un paio davant d’un tanc a Tian An Men,

Places d’El Cairo  o de Kiev,

Primaveres Àrabs,

i un llarguíssim  etc., a més dels tradicionals talls universitaris de la Diagonal o de les acampades a la plaça Catalunya.  
  
En tenia al cap un parell de models més però s’han evaporat . Això no m’amoïna gens, perquè sé que  la imaginació és un dels punts forts més poderosos de la nostra gent. Los catalanes hacen cosas, va sentenciar un tal Mariano.

Això o una cosa similar és necessari que passi i quan més aviat millor.

Tots recordem el comentari d’Alfonso Guerra sobre el tracte que va donar el Parlament espanyol a  l’Estatut que havien aprovat el 89% de parlamentaris catalans. Vergonyós.

Això i tot allò que em va clarificar nítidament la profunditat del conflicte va ser uns dies després en un programa televisiu parlant del fet que l’Estatut havia estat promogut pel president socialista de la Generalitat,  vaig sentir al sr. Jose Bono sentenciant; “ Maragall ha traicionado a Zapatero”. Definitiu, vaig pensar.

Espero,  que l’explosió d’energia que provocarà la sentencia la canalitzin tots els grups compromesos, que tenen audiència suficient des de la Generalitat fins a les colles castelleres. I  que apareguin com menys noms propis, millor. L’única eina que l’estat espanyol té  ara  a les mans és la fiscalia, i aquesta eina necessita noms i cognoms, contra mi que em dic ningú com va dir Ulisses a Polifem, no pot fer res.

15 de setembre de 2019.
,



dimecres, 28 d’agost del 2019

Què ha canviat?


En origen, naturaleza y conducta el régimen de Franco, es un régimen de carácter fascista, impuesto al pueblo español por la fuerza, gracias a la ayuda de la Alemania nazi de Hitler y la Italia fascista de Mussolini.

Declaració de la assemblea de  les Nacions Unides el 12 / 12/ 1946.

Franco va morir al llit, amb totes les atencions mèdiques, religioses, socials i emocionals tres dècades més tard d’aquesta declaració. I altres tres dècades llargues després continua enterrat amb tots els honors al bell mig del país al qual va aniquilar moralment, econòmicament, intel·lectualment i políticament.

Què ha canviat a Espanya? Tot i res. Ha canviat tot allò circumstancial però res essencial. Han canviat gairebé totes les persones i no han canviat gairebé cap de les idees.

O bé és que això només és un miratge dels que mirem el paisatge des del  llunyà nord-est de la península?  Som curts de vista, una mica sords o poc llegidors?  És posant-nos ulleres mal graduades, altaveus ensordidors, o lectures obligades, que hi veurem, hi sentirem o pensarem al  gust de l’Espanya oficial, a qui li costa tant canviar el moll de l’os de la seva identitat?

Potser no vol canviar. Potser no pot. Potser no sap com fer-ho. Potser no vol  saber-ho. O bé potser -i això és el que  fa més angúnia- vol no saber-ho.

I de cop i volta els catalans vam perdre la por. No som ni més bons, ni més intel·ligents, ni més generosos, simplement mirem el panorama des de lluny i el volem estudiar des de fora. Per entendre’l millor i si ho accepten, com sentim veus que ho demanen, donar un cop de mà.

Cal que els fem entendre que si anem pel món amb els open arms és per abraçar a qui ho necessita i que no entenem que com a resposta enviïn un magnífic guerrer tan  audaz.

Potser tenim pa a l’ull, els catalans, o potser no ens volem mocar amb mitja màniga, però és  evident de tota evidència que aquí ho tenim clar, fins i tot les dues grans dames catalanes (La Caixa i La Vanguardia) que veuen  que la seva reputació entra en zones pantanoses volent mantenir els dos ciris encesos, aquells que l’evangeli diu que nanai.

És a dir…

28 d’agost de 2019.



divendres, 23 d’agost del 2019

Hi estic plenament d’acord.


Estic plenament d’acord  amb ERC i el seu president, en  la conveniència d’incloure en la lluita per la llibertat a la majoria de ciutadans del meu país. Tot aquell que no està contra mi, està amb mi.

Estic totalment d’acord amb el president a Brussel·les i el president al Palau de la Generalitat  i els  seus grups politics en la necessitat de plantar cara amb fermesa però sense violència, amb constància però sense pressa.

I encara estic més d’acord en la urgència i la contundència de totes les accions i omissions que proposa la CUP i els seus derivats.

I no, això no és esquizofrènia ni triple personalitat. Això és catalanitat, tan complexa com qualsevol altra realitat humana que és clara i vol ser plena. Que és plural  i vol ser lliure.

I no és l’únic poble al món que vol això, però pot ser que sigui el més capacitat per aconseguir-ho. Cada dia  arriben notícies de llocs coneguts o estranys amb semblants exigències. Tots havíem sentit parlar del Tibet, i ara ens surt Hong-Kong. Sabíem que els Tàmils estaven molt encesos, però no sabíem què passava a Catxemira. Ni al Kurdistan, ni a Txexenia. Ni a Taiwan o Còrsega. I ... una llarguíssima llista, i més que s’hi apuntaran.

Tristament, fins que no hi ha violència no és notícia. Fins que no hi ha morts els poders mundials miren cap a un altre costat... A vegades s’esveren … i poca cosa més.

El camí que ha  escollit Catalunya pot semblar massa llarg, però és el més eficient i el millor exemple per a la majoria de pobles que pretenen el mateix. El primer pas -mostrar-ho al món- ja està fet. Amb contundència.

La majoria d’Estats grans existents al món -i Espanya n’és un exemple paradigmàtic-  actua sobre els diversos pobles que controla, com feia  Procust amb els seus invitats a dormir a casa seva. Tots el llits eren iguals. Si l’invitat era massa alt, li tallava el tros de cama que sobrava i si era massa baix l’estirava amb un joc de garfis, desconjuntant-lo.

Es vantava de tractar  a tots igual. Com tots els estats democràtics.

Deia  Peguy -el poeta cristià- que quan Déu va tastar l’amor d’un  home lliure, va rebutjar per sempre més l’amor d’esclau.

A la  Humanitat -el Déu d’avui dia- li passa el mateix, quan un país aconsegueix la llibertat, ho celebra. Però als déus els costa molt defensar la llibertat dels homes. De tant en tant convé enderrocar pedestals sense mirar la cara del déu.

23 d’agost de 2019.






dilluns, 29 de juliol del 2019

La Justícia és independent.


Malament, penso jo, si aquesta és la millor característica de la justícia. Jo em pensava, innocent de mi, que la millor qualitat era ser justa.

D’acord amb el ric refranyer espanyol: ”Aunque se vista con toga  de seda, la hiena, hiena se queda”. I si és independent, pitjor...

Perquè la sospita és que Catalunya és culpable. És culpable de l’únic delicte que no perdona mai cap jutge i que la història sempre condemna. Catalunya d’un temps ençà, ha perdut totes les guerres que li han declarat.

Totes, excepte l’actual. L’Estat espanyol no pot utilitzar l’eina que sempre ha fet servir: l’exèrcit (encara que l’article 8 de la constitució digui que sí que pot)  ha encarregat la feina a les dues maquinàries més eficients i més ben connectades entre elles: els serveis d’informació (més o menys secrets)  i els alts tribunals. Altrament dit,  les clavegueres i les togues de seda.

Ara ells comencen a adonar-se que l’enemic que volen vèncer viu simbòlicament a la muntanya on la merda no fa pudor i no calen clavegueres i que són multitud sense nom ni cognom i per tant impaperables.

Als ulls de tota mena d’elits, intel·lectuals, econòmiques, socials, religioses o atees, conservadores o progressistes des dels grecs,  la multitud sempre ha tingut molt mala  premsa, deien i diuen; és violenta per naturalesa, la covardia li és inherent, es deixa enganyar pel primer demagog que passa per allí (un petit detall: si una persona es dedica a educar nens “paidos” l’elogiaran amb el nom de pedagog, si una persona intenta el mateix amb una multitud “demos” serà insultat amb el nom de demagog).

Doncs bé, el poble català (la multitud catalana) ha entès i ha assumit tres actituds dominants:

1.- Rebuig radical a tota violència .

2- No tenir por.

3.- No voler un líder únic i suprem.

Agraïm profundament l’esforç, la feina i el sacrifici que han fet i estan fent totes aquelles persones que han donat i donen la cara i el nom, sabent que són vulnerables i que les togues de seda i les clavegueres no descansen.

Però agrair no significa acatar amb submissió. Agrair vol dir escoltar, solidaritzar, fer costat i tots aquells verbs horitzontals que converteixen una multitud en un poble.

La gran majoria de noticies que avui omplen les boques d’entesos, comentaristes, tertulians o tuitaires abans d’un any estaran oblidades, l’única noticia actual  que perdurarà i sortirà als llibres d’Història és que hi ha tancats a la presó, injustament, ignominiosament i cruelment  unes persones dignes, presoneres de la guerra bruta que un Estat, incapaç de resoldre el seu greu problema secular, ha declarat a un poble petit a qui carrega la culpa amb total estupidesa.

La crueltat i l’estupidesa unides, causen més dolor que separades, però tenen la vida més curta.




dilluns, 22 de juliol del 2019

Pobreta Espanya.


 Avui, 18 de juliol, oblidat, dia d’infausta memòria i després de veure a T.V. espanyola l’aparició dels dos eximis presidents durant els 22 anys (1982/2004) en què es va sentenciar a mort (o gairebé)  tota possibilitat de fer el pas endavant  cap a la secularment somiada democràcia, en què es va desaprofitar l’acceptació d’Espanya per part d’Europa, en què es va malbaratar l’ajuda que aquesta li va regalar...,etc. Anys perduts sobretot per afeblir el franquisme, arrelat profundament  a les cúpules dels poders econòmics, judicials i clericals…

L’únic èxit relatiu obtingut pel govern González -amb ajuda del seu ínclit ministre de defensa Narcís- va ser apaivagar les ànsies de la gloriosa  cúpula militar. Ningú en va preguntar el preu, ni llavors ni mai més. Fos quin fos el preu, alabat sigui déu.

No és que tanquessin en fals el procés democratitzador del país, és que no van arribar a obrir la porta, i va passar el que havia de passar.

Els darrers 15 anys les bandades no han fet més que anar en augment. Quin Titànic més titànic.

Els intents de desfranquització són tan ridículs que fan plorar.

Veient el panorama d’aquell principi de mil·lenni, des de Catalunya va anar arrelant la convicció que no hi havia cap altre camí que  no fos l’allunyament, distanciar-se políticament, econòmicament i jurídicament tant com fos possible de l’Estat, produint el mínim perjudici al poble espanyol.

I van fer un nou Estatut. I el van aprovar al parlament català amb el 89% de vots favorables
.
 A partir d’aquest moment es va iniciar una competició entre el dos partits dominants a Espanya per demostrar qui era més anticatalà. Els errors polítics comesos -destrossar l’Estatut i a sobre fotre-se’n (Guerra).

Portar-lo al Constitucional encara avui ideològicament no desfranquitzat, (Rajoy) i vantar-se’n ( Santamaria ), van produir l’única reacció possible per part del poble català que no vol morir. L’1-O…
Ja està, van cridar cofois, polítics, jutges, periodistes, tertulians espanyols, de tots els pelatges; “la causa de tots els mals d’Espanya la tenen els catalans”…

Pobreta Espanya.

Juliol de 2019