Aquesta és
la disjuntiva que necessàriament
s’acabarà plantejant l’estament (sigui el que sigui que vol dir això) polític
espanyol.
Què esperen
que sigui Catalunya respecte d’Espanya? Un
súbdit rebel o bé un veí amistós. Un súbdit a qui s’ha d’imposar tot per
la força o bé un veí amb qui es pot pactar tot dialogant? Un súbdit al que no
et queda més remei que aniquilar-lo o un veí a qui pots convèncer que vas de
bona fe? Pot entendre l’Estat espanyol que mai més tindrà unes condicions per
pactar, tan favorables als seus interessos com les actuals?
La condició
de veí és inevitable. La geografia no és qüestionable. La condició de súbdit sempre
és transitòria, perquè està basada sobre un dogma i aquests sempre estan
sostinguts per actes de fe, que la racionalitat acaba fent trontollar.
Ja hi ha
veus espanyoles que intenten explicar al seu poble que li serà més profitós
tenir un veí que l’ajudi a alliberar-se, que un poble sotmès però insubmís. De
veus n’hi ha moltes, però no tenen altaveus.
La
dificultat d’avançar en el bon camí va aparèixer en escena de forma violenta fa
una dotzena d’anys quan la classe política catalana va intentar millorar la
capacitat d’existir dels catalans. El Parlament català va aprovar un estatut d’autonomia amb el 89%
de vots a favor.
El Parlament espanyol el va triturar. L’inefable Alfonso
Guerra es va atribuir la victòria contra els catalans. La catalanofòbia va
adquirir categoria de primera classe en el camp de les conteses electorals fins
arribar actualment a copar tot el panorama.
Cap partit polític
d’àmbit estatal s’atreveix ni tan sols a plantejar el problema en la seva
totalitat, que va més enllà del fet català, i que inclou la monarquia, la
constitució, el poder judicial i unes quantes realitats espanyoles més. Tenen
necessitat de fer veure que es creuen que només és un tema judicial, o d’ordre
públic. No volen veure que la profunda convicció de milions de ciutadans és
molt anterior a l’aparició en l’escena política dels últims anys.
Quan tot
l’edifici de l’Estat espanyol trontolla donen la culpa a la tramuntana. Quan els
fonaments de la democràcia gemeguen perquè van usar un formigó sense ciment, es
dediquen a fer campanyes per tots els “monsdedeu”
glorificant la magnificència de la seva Constitució.
L’Estat ha
comés l’immens error de confiar la solució
del problema a dos dels estaments que pitjor han assimilat el pas de la
dictadura cap a una possible democràcia: la guàrdia civil i l’alta judicatura. Ni uns ni altres farien
cap mal paper en temps del recentment desenterrat i re enterrat dictador.
Catalunya ho
té molt difícil però Espanya ho té impossible.
Qui decidirà
la partida?
La Deessa economia,
no ho dubteu. No li agrada que li toquin allò que sí que sona a Barcelona quan
és bona.
2 novembre
de 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada