Els ossos del franquisme.

Quan va morir Franco, ja feia anys que era poc més que un ninot, només útil per espantar. Mort i enterrat es va poder veure a mitges l’estat de salut de l’Estat espanyol. Tenia tots els ossos trencats.

Era urgent soldar-los com fos. Allò no s’aguantava de cap manera. Calia un pal de paller i van trobar un home de palla que els havia regalat Franco. El van vestir amb una túnica i li van posar una corona. A la cerimònia  van acudir tres padrins de fora per beneir-la. L’americà Kissinger, que no volia perdre les bases a Espanya. L’alemany  Willy Brand que volia sobretot –i amb molta raó- que el mur de Berlin no passés per la Meridiana i l’aristòcrata francès Gerard d’Estaing que volia apadrinar una monarquia al sud del seu país. El món demòcrata beneïa la transició.

Els ossos de l’Estat espanyol es van soldar. D’un dia a l’endemà, tothom era demòcrata.

I au, som-hi. Al cap de poc ja ho veien tot consolidat. Espanya és una democràcia consolidada deien aquí, i allà feien veure que s’ho creien… fins que…

No us preocupeu, deien a la Sarsuela. És un terratrèmol a la zona volcànica d’Olot. Ja fa temps que està inactiu.

No, deien a la Moncloa. És una inundació al baix Llobregat que és un riuet de fireta.

Però tot seguia trontollant. Una tramuntanada de l’Empordà potser?

Pitjor. Eren les tres coses alhora.

L’Estat  es va posar dret d’un bot. Millor dit, ho va intentar.  Tot seguit va constatar que com que feia 40 anys que jeia, mai havia comprovat com havien quedat els ossos soldats. Consolidats  ho estaven  però… quin horror. Un fèmur era un pam més llarg que l’altre, la tíbia esquerra havia quedat soldada al peroné dret. El braç dret era immens i l’esquerre minúscul  (bé, això tampoc va estranyar gaire, abans ja era així).

Com enfrontar terratrèmols, riuades i tramuntanades amb aquella carcanada?

Agafant amb el potent braç dret una immensa porra?

A coces amb la cama llarga?

La imatge era lletja, però això va a gustos. Es vantaven de ser “muy cabezotas”.

No volien veure que a més de ser una imatge horrorosament lletja, afectava la columna vertebral, i que com tothom sap  la columna vertebral d’un Estat és l’economia. L’afectació era i és molt severa. Molt amenaçadora vist des de fora.

És de pissarrí saber què s’ha de fer, però ningú s’atreveix ni a insinuar-ho. S’han de tornar a trencar tots els ossos mal soldats i fer un Estat nou de trinca.

I aquesta vegada fer-ho democràticament, que és com volem  fer-ho  els catalans.

Espavileu espanyols, que nosaltres anem passant.

21 d’octubre de 2019.