Cada dia més clar.

Per esperada que sigui, sempre sorprèn tota manifestació d’odi. Per envoltada que estigui d’explicacions jurídiques, la venjança del vencedor sempre és sinistra.

Estic parlant del llarg període que va d’abril de 1939 a octubre de 2019.

Aquell llunyà 1 d’abril es va consumar la victòria de mitja Espanya contra l’altra mitja. La venjança dels vencedors contra el vençuts va ser aterridora. Cap ciutadà del país té dret a no voler saber què va passar. Allò que va passar durant 40 anys ha condicionat -condicionar és una paraula suau- tot, absolutament tot, el que ha passat els últims 40 anys.

Fins ahir.

La sentència ja no ve condicionada per l’herència del franquisme: aquesta sentència és franquisme autèntic. Del Tribunal de orden público.

Mentre nosaltres cantem: els carrers seran sempre nostres,  ells amb cara burleta canten: els jutjats seran sempre nostres.

Els dos enemics de l’Espanya franquista es resumien en un únic qualificatiu que ens repetien constantment: rojoseparatista.

Jo llavors no ho sabia però ara sí: jo era les dues coses.

El problema és que el color vermell es va anar descolorint fins que el separatisme ha quedat com únic enemic de la mitja Espanya que va guanyar la guerra.

I l’altra mitja, què?

Desconcertada. 40 anys de franquisme total i 40 més com defineix el director de teatre Andres Lima: “El franquismo ha calado en nuestros huesos y copa  las instituciones”:  Atado y bien atado. Va dir el vell criminal que ara amb gran pompa i platerets volen desenterrar, això sí, sense ferir la sensibilitat dels seus hereus carnals, ideològics, politics, religiosos i monàrquics.

La sentència per antonomàsia que forma part d’aquella venjança dels vencedors ha clarificat idees. 

Le relació política actual entre l’Estat espanyol i Catalunya és insostenible. Ha de canviar radicalment. Sobre el paper hi ha dos  finals possibles.

1.- Aniquilació de tot signe diferencial de catalanitat, amb resultat final d’unitat i uniformitat estatals definitives.

2.- Acceptació del fet diferencial en grau suficient que admeti el dret d’autodeterminació.

Diuen que quan un avió s’enlaira en el moment que  ha aconseguit una certa altura, ja no pot invertir la maniobra sense estavellar-se. És el punt de no retorn.

Això ha passat aquesta setmana.

El grau de violència que  comporta la sentència és infinitament superior a cremar mil contenidors i aquesta violència és conseqüència directa d’aquella. Les flames -ens agradin poc o gens- han ajudat a mostrar al món la totalitat del conflicte. Que les condemnem o no és irrellevant.

El salt quantitatiu i també qualitatiu que ha experimentat el coneixement del conflicte és molt considerable. Aquest increment de coneixement perjudica sempre el prestigi de l’Estat que no sap, no vol o no pot resoldre el conflicte.

Això fa que la solució 1.- sigui impossible.

Fermesa, persistència i no gaires escarafalls.